L’any 2007, el senyor Ramon Oller, llavors director del Conservatori Professional de Dansa de L’Institut del Teatre de Barcelona, em va posa a les mans un encàrrec molt especial: organitzar un homenatge a tots els ex- ballarins del Liceu, oblidats inexplicablement per l’esdevenir de la història. Aquesta tasca va ser l’espurna que va encendre la necessitat vital d’emprendre un treball de recerca històrica per aconseguir la documentació escrita i testimonial de tota una època soterrada.
En presentar aquesta iniciativa al Departament de Serveis Culturals de l’Institut del Teatre vaig rebre el suport incondicional del que era el seu director en aquells moments, el Sr. Jaume Melendres. Des de les hores, aquest projecte va passar a formar part del conjunt de treballs de recerca del Departament, duts a terme per professors titulars de l’Institut del Teatre.
La recerca ha estat feta en dos formats diferents i els dos es complementen mútuament. La part escrita és el recull de 25 entrevistes amb 34 protagonistes, tots ells ex-ballarins del Ballet del Gran Teatre del Liceu entre l’any 1933 i fins el 1974, amb tot de documents gràfics que els ex-ballarins, amb absoluta generositat m’han fet arribar. Per altra banda i aprofitant l’avinentesa que el seus testimonis han estat presencials, les entrevistes també s’han enregistrat en format de vídeo. És justament en aquestes imatges on es descobreix la seva passió sense reserves. Sabrem la seva pròpia història, les seves experiències i els records no escrits i entranyables, que de segur no deixaran de sorprendre’ns.
En totes i cada una de les entrevistes hi ha una gran i inusual energia positiva, que, tot i que dels records ja han passat molts anys, els protagonistes mantenen amb la mateixa intensitat de quan eren adolescents i descobrien la seva vocació. Una vocació verdadera, neta i saludablement obsessiva.
De les seves paraules dedicades a rememorar el seu pas pel Teatre es desprèn, encara ara, les ganes per ballar. No van conèixer cap entrebanc que fos digne de ser considerat un impediment per fer allò que volien fer: ballar a tota hora.
És divertit i entranyable alhora, escoltar com les mancances que patien en el dia a dia, que n’hi havien moltes, eren pura rutina que calia solucionar de la millor manera possible. Així, a més a més de ballarí, tothom era un potencial perruquer, maquillador plàstic, sastre, modista, maquinista… De tots ells podria dir que son persones amb molt temperament, cadascú amb el seu estil propi, però amb alguns trets característics que els marca profundament en la seva essència, i que els fa a tots ells afins.
Comparteixen de manera radical la veneració que tenien i encara tenen pel seu mestre, ballarí estrella del Teatre del Liceu, fundador, director i coreògraf del Ballet del Gran Teatre del Liceu al llarg de més de quaranta anys, Joan Magrinyà. –El mestre no ens ensenyava passos…. Ens ensenyava a ballar…. A moure’ns amb estil i elegància…. Sabíem fer de tot: clàssic, espanyol, escola bolera… i en el folklore, tant fèiem una muñeira com una sevillana!! Ho ballàvem tot”.
Aquesta és una altra característica dels components del Ballet del Liceu. Ballarins inter-disciplinars, capaços d’interpretar el que se’ls presentés al davant. Com un ritual, les nouvingudes més petites, exultants d’energia i plenes d’expectatives, començaven ballant “la dansa dels Negrets” de l’òpera Aida, a manera de bateig. Tot seguit, les nombroses coreografies d’en Joan Magrinyà, totes plenes de complicats moviments d’espai i velocitat. Col·laboracions internacionals amb d’altres companyies com la “Internacional cine ballet” dels Estats Units l’any 1966, amb una producció cinematogràfica de Coppelia, per posar un exemple. Capaços també, d’adaptar-se als nous temps, quan per necessitat obvia d’evolució, i guiats pel tan estimat i malauradament desaparegut, Alfons Rovira*, van atrevir-se amb la llavors nova i d’avantguarda, tècnica Matt Mattox*.
Únics i pioners. Així és com ells és defineixen, amb una expressió d’ autèntic orgull professional. Anàvem fent l’Espanya en els atabalats i atribolats tours, i cito textualment: “allà on ballàvem els ensenyàvem què era això del ballet, ni a Madrid el coneixien….. allà només es ballava l’espanyol, però el clàssic, el que se’n diu clàssic, el fèiem nosaltres!”.
Era també el Ballet del Gran Teatre del Liceu el que omplia les òperes de les temporades de Bilbao i Oviedo, any darrera any, comptant amb l’absoluta abnegació i total entrega dels seus components.
Vull destacar que la immensa majoria dels ex-ballarins del Liceu han consagrat la seva vida a la dansa, uns d’una manera i els altres d’un altra, però això si, tots escampant la llavor que Joan Magriña va plantar en cada un d’ells, una llavor plena d’empenta i amor per la dansa que va créixer transformant-se en un arbre immens.
El recorregut del Ballet del Liceu s’acaba, definitivament i curiosament, en el moment en que el Teatre passa a mans institucionals i esdevé un ens públic al 1980. No descarto la idea de seguir investigant i proporcionar el testimoni de tot un seguit nombrós de exballarins que van viure la última època, guiats de la mà, l’experiència i la saviesa d’Assumpció Aguadé, l’hereva del llegat de Joan Magrinyà.
Aquest testimoniatge d’una història mai explicada, ha estat feta des de:
L’admiració profunda cap els que, en uns temps plens de dificultats, van ser capaços de ser el que volien ser: ballarins.
El respecte al qui va ser el mestre i el guia de molts, en Joan Magrinyà.
La tendresa dels meus records personals dins el Coliseu de les Rambles, viscuts de manera intensa i que formen una petita part del tot: la Història de la Dansa al Gran Teatre del Liceu, una història verídica malgrat la insistent negació d’alguns…