IMMA JUNYENT 2

*>*: temim moltes ganes de saber sobre les seves experiències durant els seus anys al Gran Teatre del Liceu, però abans, dígi’ns, com és que es va voler ser ballarina?
Jo crec que des que estava al ventre de la meva mare que vaig començar a sentir la meva passió per la dansa. Era molt petiteta, potser des que tenia dos o tres anys, quan es feien les festes a casa meva, em passava tot el dia ballant.. Per mi era un honor quan els meus pares deien “ara la nena ballarà” i es posava tota la família en renglera. El que em va impressionar moltíssim va ser quan em van portar a veure Candilejas, la pel·lícula. Jo era feliç ballant Candilejas, el Llac dels cignes, disfressada amb el que trobava…
Els meus avis materns tenien un abonament al Liceu i m’hi duien molts diumenges a la tarda. Iera jo els deia petiteta i deia ja “jo quan sigui gran vindré a ballar aquí”. La meva mare es posava les mans al cap perquè ho veia molt lluny i gairebé impossible. Vaig anar creixent i cada vegada que em preguntaven “tu què vols ser de gran?”, jo seguia dient “vull ser ballarina, jo vull ballar al Liceu”. Era la meva meta, era la meva fita, per a mi era un repte.

*>*: Un repte que va començar a la teva més tendre infància.
Sí. Evidentment. Però jo crec que la vocació de ballar, neix amb tu. Llavors, és clar, influeixen molts factors perquè puguis, o no, arribar a ser ballarina, fins i tot has de tenir sort en tenir l’oportunitat de que et facin cas i puguis començar a prendre classes. Ara, jo crec que verdaderament com a totes les arts, un neix i després un es fa.

*>*: recordes quan va ser la primera vegada que vas assistir a una classe de dansa, va ser la mare que t’hi va portar o ho vas demanar tu?
jo ho vaig demanar, de molt petitona. Però jo vinc del nucli d’una família molt tradicionalista catalana i el meu pare més aviat m’ho volia treure una mica del cap.

*>*: Ai, els pares!
És que d’aquella època a la d’avui, Margarita! Aquella època era molt dura, socialment i políticament. Llavors, és clar, el meu pare no m’ho va facilitar gens, però jo tenia una dèria, era el que volia fer, al que em volia dedicar. Vaig haver de lluitar molt per aconseguir-ho, i finalment vaig prendre les primeres classes amb el vist i plau, evidentment, del meu pare.
Els meus pares ho van veure com una cosa que em podia anar molt bé pel desenvolupament, per l’oïda musical,… Això els interessava perquè sempre han estat un matrimoni molt sensibilitzat pel món de totes les arts en general. Llavors, vaig començar a anar amb la Charo Contreras. Amb Madame Elsa* també vaig fer algunes classes. Però clar, jo volia més. Llavors els meus pares van pensar que potser era l’hora d’anar a l’Institut del Teatre. Volien una cosa més seriosa, jo crec que va ser una prova, i em van fer passar uns exàmens. Havia de compaginar-ho amb els estudis, és clar, no podia deixar-ho, si no a casa meva hi hauria hagut un daltabaix enorme. Però jo cada vegada volia més. Des de molt petita ja vaig investigar, com podia entrar al Liceu, jo ja buscava els meus mecanismes i llavors vaig accedir a l’acadèmia del mestre del carrer Petritxol.
En aquella època, havies d’entrar amb onze anys a l’Institut del Teatre, que llavors estava encara al carrer Elisabets. Jo hi vaig entrar amb deu anys. Allà vaig fer els cursos, va anar tot perfecte , i quan tenia catorze anys, va venir una productora de cinema francesa a Barcelona a filmar una pel·lícula. Llavors estaven molt de moda la Laura Antonelli i el George Rigau*, que anunciava les camises de la marca IKE, molt de moda en aquell temps, per la televisió. Van estar fent una selecció i em van agafar. Jo estava boja de contenta perquè veia que això podia ser una plataforma, si més no , de cara els meus pares, per poder-los dir “veieu, m’han agafat”. Va anar tot perfecte. Llavors va ser quan al Liceu s’iniciava una –tourné- de tres mesos per tot l’Estat espanyol i em van dir d’anar-hi. Va ser quan el mestre Magrinyà va parlar amb els meus pares. El meu pare va dir que no, que allò s’havia de tallar com fos, però el mestre el va convèncer, va dir que era una llàstima que m’ho traguessin del cap si jo tenia aquestes aptituds.

*>*: Pel que he anat veient en altres convidats, sembla que el mestre Magrinyà era bastant persuasiu amb els pares, sabia com donar-los la volta.
Molt, era un artista, en tots els aspectes. A més era una persona que quan volia una cosa, si l’interessava una cosa, feia mans i mànigues i l’aconseguia. Era un home realment molt tenaç, molt constant, no en va va arribar on va arribar, i això ho portava a les últimes conseqüències de la vida. Llavors va convèncer els meus pares i vaig entrar a fer la tourné. Quan vaig venir de la tourné, vaig entrar com a cos de ball del Liceu, amb catorze anys. Sí, ja era el ballet oficial del Gran Teatre del Liceu.

*>*: vas entrar després dels Ballets de Barcelon*.
Exacte. Jo els Ballets de Barcelona ja no els vaig arribar a conèixer. Nosaltres érem el Ballet Oficial del Gran Teatre del Liceu i aquesta va ser la seva primera tourné.

*>*: Per on vareu viatjar?
Va ser molt divertit. Anàvem als teatres més importants de tota Espanya: al Teatre Principal de València, havíem estat al Teatre Fortuny de Reus… a teatres ben importants. I jo et diria que quina va ser la meva sorpresa que mentre anàvem per Catalunya tot funcionava molt bé, no volia dir que estiguéssim al cent per cent de plenitud de públic, però quan ens vam endinsar una mica més a les espanyes, nosaltres fèiem dues funcions, una de tarda i una de nit, era terrible. Jo havia arribat a comptar només quatre persones en una platea. Horrorós. Aquella època va ser molt dura perquè no hi havia res subvencionat.

*>*: M’has dit que en aquesta tourné hi havia la teva mare acompanyant-te, perquè?.
Sí, perquè va ser una de les condicions que va posar el meu pare, jo tenia només catorze anys, llavors era la més joveneta.

*>*: Ja li has fet algun monument en alguna plaça a la teva mare honorant la seva abnegació?
Ai! Sí sí [riu]. M’ajudava a vestir-me. El que feien totes les mares, no et pensis que ella era la única. Feia una mica de tot, però jo diria que la meva mare era la que tenia la vessant més artística, més bohèmia, era la meva mare la que m’acompanyava en aquests món artístic.

S’havia de firmar un contracte que jo no podia signar per l’edat. Llavors estàvem nosaltres donats d’alta del que era el carnet…, no existia el món del ballet, o sigui com a ballarina professional no existia, era com… Circo y variedades.
Era patètic, no et sembla? No es va arreglar fàcilment. Jo vaig marxar i encara era Circo y variedades. Nosaltres formàvem part del ballet de les òperes. Quan nosaltres estàvem treballant, sempre assajàvem dos i tres òperes a l’hora, vull dir que treballàvem la que representàvem perquè era la que tocava i llavors preparàvem al mateix temps la que havia de venir pròxima més l’altra. A l’estiu fèiem alguna tourné o es preparava alguna sarsuela, que també vam fer una sèrie de sarsueles del Juan de Orduña*, com Las golondrinas. Vull dir que hi havia coses paral·leles, que sempre teníem feina.
Ha estat un ballet, encara que no es vulgui reconèixer o hagi hagut algú que no ho vulgui reconèixer.

*>*: De totes maneres, per això estem aquí, per fer història.
Molt bé.

*>*: Al voltant teu, quins companys tenies, amb qui estaves?
Vaig entrar a l’última època de l’Aurora Pons. Em va fer molta il·lusió perquè jo era una gran admiradora de l’Aurora Pons, l’havia vist ballar els diumenges quan jo hi anava amb els meus avis. Va ser l’última tourné que va fer, és a dir l’últim any que va estar amb nosaltres. Després ella ja va marxar a Madrid . Amb mi hi havia la Cristina Guinjoan, l’Elisabet Bonet i l’Asunción Aguader, de primeres ballarines, i també, com a cos de ball, estava la Carme Cavaller, la Maria Àngels Aguader* i moltes altres que eren una mica més grans que jo. Vaig ballar al Liceu des de l’anys 1965 fins el 1974, i va ser l’any 1972 quan jo ja vaig pujar a solista, i ho vaig deixar per casar-me i tenir la meva filla.

*>*: En aquella època, de fet, tenies dues opcions, fer la teva carrera al Liceu i després optar per una altra vida completament diferent o bé marxar a l’estranger i arriscar-te.
És que no hi havia més remei. No hi havia una altra sortida. Les diferents feines que jo he tingut després han estat lligades directa o indirectament amb el món de la dansa. És a dir que per mi ha estat vital. En aquella època era bastant incompatible perquè la dona no estava en el lloc on està ara, no tenia ni la individualitat, ni l’autonomia. En el meu cas no era així, en absolut, jo era lliure de fer el que volia, però és que si jo volia continuar aquesta carrera, havia de marxar a fora, i hi havia d’haver una separació de per mig. La persona amb qui jo em volia casar no era ni músic, ni ballarí, vaig haver de renunciar-hi, però no perquè em fessin renunciar. Hi vaig voler renunciar jo.

*>*: Són les circumstàncies de la vida.
Sí, de la vida i del moment. I de l’època. Ara no ho faria, també t’ho he de dir. No ho faria perquè els temps han canviat molt. Llavors és que era tot molt complicat, socialment, políticament, era tot molt difícil. He de dir que el noi potser encara era menys acceptat, potser ells han patit més. Nosaltres ho hem patit en un altre aspecte, però l’home és el que ha estat realment més “matxacat”.

*>*: I què em deies abans que fèieu amb les sabatilles?
Ah, bé, és que els temps abans eren molt més durs que ara. Ara hi ha moltes més facilitats. Encara que hi ha moltes coses que no canviaran mai, els exercicis a la barra son el que son, has de treballar i t’has de donar a conèixer a través de tu mateixa i la teva feina, no perquè tinguis una cara maca o tinguis un cos maco. La veritat està en el treball. Quan venia el London Ballet* al Liceu, nosaltres quedàvem meravellades. Venien carregades i amb uns baguls plens de
-sabatilles de punta- noves, quan nosaltres les havíem de fer durar posant-hi vernís, maquillant-les per sobre, perquè duressin una, dues o tres funcions més! Quan nosaltres sabíem que venien aquests ballets, teníem accés als seus camerinos. Les ballarines, per a cada funció, utilitzaven un parell de sabatilles i les deixaven com a velles, i nosaltres hi anàvem i les agafàvem. A més, hi havia unes picardies lògiques , unes no s’ho deien a les altres per poder escollir les millors sabatilles perquè l’altra quan hi anés no pogués agafar les més maques i les més bones. Quan et trobaves allò era una delícia. Les agafàvem, les petonejàvem. És clar, havies d’anar mirant una que aparellés amb la teva. Jo suposo que més d’una devia haver ballat amb un número diferent de l’altre a cada peu. Les mimàvem, les envernissàvem, les posàvem allà als camerinos a estendre perquè s’assequessin amb el sol, les tornàvem a maquillar. Una vegada vaig estar amb l’Ángel Corella( quan encara era ballarí a l’estranger), que hi tinc relació per altres coses que no venen ara al cas, em va dir “Imma me tendrías que explicar un poco la vida que lleváis” i jo li vaig dir “mira, no tiene nada que ver con la vuestra”. I es va fer un tip de riure quan li vaig explicar aquestes anècdotes que et comento ara de les sabatilles, com de tantes altres coses. Era un moment que hi havia molta escassesa de tot.
De totes maneres, jo et diria que dintre de tot considero que havíem estat molt felices, era una època molt feliç, saps allò que diuen els castellans de “en mi casa no comemos pero nos reímos mucho”. Amb tanta escassesa que teníem, era tant el sacrifici que fèiem, tants impediments els que ens posaven. A més a més, hi havia vestits que eren obligatoris i els havies de tenir , com el -tutú blanc- curt, i el llarg de Les Sífides*. Ens havíem de fer la -bata de cua- i el -tutú negre- ( si ballàvem el cigne negre del Llac dels Cignes de Txaikowsky), i tot t’ho havies de pagar tu, les sabatilles també te les havies de pagar tu, vull dir… Però, tot i així, realment va ser una època molt feliç, molt maca.

*>*: Bon ambient, companyonia?
No! jo et diria molta competitivitat. Competitivitat tota i més, però jo vaig tenir la gran sort que vaig tenir molt bones companyes amb les que encara ens veiem i anem a berenar, i han passat els anys i ens continuem relacionant. Sempre hi ha alguna que no és del teu tarannà, però això passa a totes les feines. El que sí és clar és que és una de les feines més dures en quant a competitivitat i aprofites la teva oportunitat en el moment que la pots tenir.

*>*: I això s’aconsegueix treballant molt.
Molt, exacte, perquè no es comparable amb cap altra professió. Per mi, no. No pots adormir-te, vull dir que no pots tenir un dia dolent sense… Ara t’explicaré una anècdota perquè vegis el punt de sacrifici. Jo ja era ballarina solista, estàvem fent Doña Francisquita i va morir el meu pare, i jo no em veia amb cor de sortir a l’escenari, però jo sabia que era la meva responsabilitat, no tenia més remei. I amb les llàgrimes i amb poc ànim i el meu pare que no estava ni enterrat, vaig anar a ballar amb tota la pena del meu cor.

*>*: A això se li diu superació personal.
Professionalitat. Jo crec que la duresa que comporta l’esforç diari d’estar en una barra, que hi ets des de petiteta, ja la portes de per vida. Aquesta duresa i aquesta responsabilitat la portes a les últimes conseqüències. Crea una forma de ser, i una filosofia de vida.

*>*: I sent solista què és el que més et va agradar ballar?
Fèiem molt repertori del mestre. Si t’he de dir la veritat tot. Vam fer la Vida Breve, de Falla, molt maca al Teatre Grec de Barcelona, sortíem a ballar amb unes bates de cua blanques. A mi el clàssic espanyol m’apassiona moltíssim, l’he portat molt endins també, però jo diria que en general ho he gaudit tot.

*>*: coincidiràs amb mi que el mestre es va encarregar que els ballarins de l’època tinguessin una formació molt completa.
Molt. Això venia ja de l’Institut del Teatre, quan teníem la Maria Rusca* que ens ensenyava les danses catalanes, apreníem
-clàssic espanyol- , i després bé, que ho ballàvem tot. Fins i tot a les classes del Mestre també, igual ballaves unes –muñeiras-, que ballaves una –jota-, es ballava tot! Potser ara, és clar, els ballarins s’especialitzen molt més, i en part és bo, llavors no et podies especialitzar. A l’època que jo vaig entrar havies de ser apta per tot.

*>*: Polifacètic?
Sí. Va crear un perfil, molt nostre, perquè no trobaves ballets a fora que
estiguessin tan preparats, amb aquest ventall de possibilitats de diferents formes. Era un segell molt nostre. I això feia que a les representacions hi hagués un repertori molt ampli. Jo sempre he dit que la dansa clàssica per a mi és la base de tot, perquè si tu ets una bona ballarina clàssica, pots ballar-ho tot. Jo comparo moltes vegades el que és la plàstica de la pintura amb la plàstica del ballet clàssic. Tu pots anar dels mínims moviments possibles a donar el màxim, però ja es nota que hi ha una base al darrere. I ara, veig moltes coses en què no hi veig cap de base.

*>*: En un moment donat de la història, va coincidir un intens desenvolupament de la dansa contemporània, aquí a Barcelona, amb la desaparició del ballet del Liceu.
Sí, jo realment no m’acabo d’explicar la situació aquí. No entenc com no es va contemplar, quan es va reconstruir el Liceu,e fer una aula de dansa com Deu mana. Jo no sé si és que no ha interessat, no té sentit. Catalunya ha estat i és per mi un país que dóna molts artistes amb molt valor, dintre del camp de la música, del camp de la pintura, del camp del ballet. Tota aquesta gent si no té suport, no té més remei que marxar. A les institucions no sé si no els interessa, jo no m’ho acabo d’explicar. Així com veig que en el teatre estem passant per un moment fantàsticament bo. Per què no el ballet? En canvi, hi ha molta dansa contemporània, en trauria una miqueta. Ho dic sincerament.
Nosaltres, des de sempre, tenim una llotja al Liceu i hi anem, no em perdo cap funció. Ja no hi ha ballet, veus que omplen el tros de ball amb les senyores del cor passejant per l’escenari…i quan no, doncs tallen la partitura!

*>*: comentaves que tu mai t`has desvinculat de la dansa, que va succeir després de deixar el ballet del Liceu?
Jo no m’he pogut desvincular mai del que és aquest món. Vaig estar com a professora ben bé fins fa 6 o 7 anys, i també vaig estar directora d’una galeria d’art al carrer Consell de Cent durant 12 anys. Per això et deia que la sensibilitat que un adquireix o que ja portes a dintre, es manifesti també en altres camps. La meva tasca a la galeria d’art, era de descobrir nous valors artístics. He fet dues feines que han estat la passió de la meva vida, ballar, donar classes i dirigir una galeria d’art. Per això t’he dit abans que estava molt vinculada una cosa amb l’altra. I el món de la dansa, m’ho ha facilitat. Els meus pares veien una carrera amb no gaire futur i, gràcies a Déu, ha estat molt satisfactòria, m’hi he pogut dedicar i després n’he tret molt profit.

*>*: Tu creus que haver estat ballarina del Liceu, ha influït de manera important en la teva vida ?
Sí, per mi sí. No sé si hagués pogut tenir les mateixes satisfaccions, tan grans com les que jo he tingut si no hagués ballat al Liceu.

*>*: Què va significar per tu conèixer al mestre Magrinyà?
El mestre Magrinyà ho va ser tot per a mi. Una gran persona, una persona bondadosa, amb el seu caràcter també, perquè era una persona molt exigent. Sabia el que volia i sabia treure de les persones el que ell creia que podien donar. El mestre Magrinyà buscava un perfil de ballarina que tingués molta tècnica però que donés molt de si mateixa també, de la seva pròpia personalitat. Sabia descobrir, buscava persones amb capacitat creativa. Era un home que jo admirava moltíssim. Era un creador nat.

*>*: També tenia una certa fama de mecenes.
Sí, era un home que ho va donat tot per aquest món. A més a més, tenia un sentit de l’estètica molt agosarat. Un senyor. Un gran senyor amb una cultura molt extensa, i a la vegada un home molt senzill.

*>*: És una llàstima que la història no li hagi fet prou justícia.
Sí, perquè és un home que va lluitar tenint-ho tot en contra. Va ser comprés en el seu moment però va haver de picar molta pedra. I és clar, ell va fer el pas o va ser un dels que va fer el pas perquè ara tots hagin pogut nodrir de la seva feina.

*>*: Abans m’has comentat que tenies coneixences amb el senyor Corella.
Si, ell volia fer una fundació, per a crear una escola professional i una companyia de ballet clàssic. Tenia intenció de fer-la aquí a Catalunya, a més jo crec que era perfecte perquè aquí hi havia el lloc [Sant Feliu de Guixols], i aquí ens fa falta una persona que s’involucri per donar empenta al tema.
Ell com a ballarí és molt bo i a més és una persona que ha tingut una trajectòria molt important i que té molta empenta. I aquí el que fa falta les institucions, el govern i les empreses ho potenciïn, que ho patrocinin. És una llàstima perquè els joves valors que estan sortint , en comptes de quedar-se aquí i aprofitar-nos i nodrir-nos d’ells, els deixem marxar.

*>*: És curió, perquè el Liceu ha tingut companyia de ballet mentre ha sigut privat.
Efectivament. Quan hi havia el Sr. Pàmies i tota la colla de propietaris que estaven al darrera. Recordo, una anècdota. En un moment determinat, el Liceu va passar moltes precarietats i no sabien si obririen la nova temporada, o no . Llavors una multinacional del cine nord-americà va llogar el Liceu. Van col·locar allà dintre un gran circ, que va ser la pel·lícula que van protagonitzar la Rita Hayworth i el John Wayne. Era una superproducció fantàstica. La platea estava tapada amb una gran plataforma. El primer pis, el segon pis, el tercer pis, tot amb senyores vestides de l’època. S’hi van estar bastants mesos instal·lats. Es va rodar una part molt important al que era ,llavors, la Barceloneta i per tota aquella part on ara s’anomena el Port Vell.
Van ser molts diners americans i llavors els dòlars pesaven molt més que ara. Sortosament la temporada es va poder obrir i vam poder continuar.
Aleshores jo penso que hi va haver molts esforços per part dels d’empresaris que col·laboraven amb el Liceu. El govern no t’ajudava perquè estàvem a l’època de la dictadura i en dictadura el estats s’interessen perquè la gent no es desperti . De totes maneres, aquí hi havia un potencial molt gran de gent que volia tirar endavant. Han passat molts anys, ja no tenim dictadura, tenim una democràcia, però pel que respecte al Gran Teatre del Liceu i la dansa clàssica hem anat enrere, estem pitjor que estàvem!
Per altra banda, l’art en general està molt més promocionat, i el ballet avui dia està a l’abast de tothom. Abans de petiteta si volies anar a un museu era perquè els teus pares eren sensibles al tema i t’hi portaven, ara des de les escoles ja t’hi porten i en canvi, sembla increïble que estiguem com estem, vull dir que la societat no te un nivell gaire alt en aquests terrenys. En el fons sap greu, què passa? és que no ho entenc.

*>*: Potser algun dia ens ho explicarà algú.
Suposo, el Liceu ha continuat amb la seva orquestra i el seu Cor de forma establa, i el ballet, inexplicablement, no ha interessat. No només no ha interessat sinó que han volgut negar tota una tradició històrica, i això és el pitjor.

*>*: Això és el que més greu sap, oi? És per això que estem aquí. Jo t’agraeixo molt la teva amabilitat, Imma, ha estat molt agradable poder parlar amb tu i que ens expliquessis les teves experiències.
Per a mi també ha estat un plaer.
Moltes gràcies.