GUILLERMINA COLL 2

*>*: Guillermina Coll, “Guille” per a molts, «Guigui» per d’altres… coetània de molts ballarins del Liceu perquè hi va esta treballant durant  molts anys, segur que ens pot explicar moltes coses, però, abans de començar, per què ballarina?

 Doncs, la veritat és que no ho sé, però l’altre dia els estava dient als alumnes que no tinc records d’abans de la dansa… i és veritat. Quan era molt petita, molt petita, recordo que quan sentia musica em posava a ballar. Per això dic que no tinc records d’abans de la dansa. A la meva mare li agradava molt el ballet i  als  tres  anys em va portar a una escola i no em van admetre perquè era massa petita, però l’any següent sí , quan vaig complir els quatre vaig començar a l’escola de  Josefa María Izar, al carrer Tapineria, i vaig estar-hi dels quatre als vuit anys. Era una escola, a veure…. Josefa María Izar era una senyora amb molta disciplina però,  tenia els alumnes que tenia i arribava fins a un cert nivell. Feia els seus finals de curs i  els presentava amb molt de rigor, i a part,  tenia una petita orquestra,

. Era com un espectacle en el qual es podia veure una dignitat al darrera. Hi havia el grup de grans —que eren ja noies adultes— en el que ella,  fins i tot, hi acabava ballant. El que no hi havia, justament, era aquell nivell entremig, que era el que a mi m’hagués correspost en aquell moment. La seva secretària, li va recomanar a la meva mare que em posés en una altra escola per poder tenir més nivell, i va ser així com vaig canviar i vaig anar a petar amb el mestre Magrinyà*, que el tenia molt a prop, a més a més. De seguida vaig començar . Va ser molt ràpid tot,  perquè vaig entrar i no recordo exactament quants cops a la setmana hi anava,. Al cap de quatre dies ja hi anava cada dia i no tan sols hi anava cada dia sinó que m’hi passava tota la tarda, perquè a més a més feia espanyol. Després  em van pujar de nivell en una classe… amb les noies grans i m’anava gran! [Riem] però justament aquesta és una de les coses de les quals en tinc un bon record. El mestre em deixava quedar a les classes dels petits si volia, i jo volia i m’hi quedava. A mi em va servir molt el fet d’estar un nivell per sobre i un per sota perquè em vaig espavilar molt, i vaig aprendre molt.

Al Liceu, la primera vegada que hi vaig entrar, tenia nou anys.

*>*: Però, a ballar?

 Una mica sí, perquè va coincidir que va ser una temporada que es necessitaven molts nens a l’escenari. Recordo que vam estrenar una òpera que es diu La Cabeza del Dragón de Lamote de Grignon*,  la dirigia ell mateix,  i en aquesta òpera va ser, a més a més, quan  Bernabé Martí* va cantar per primera vegada al Liceu. I ho recordo molt bé perquè allò per mi va ser… [amb una expressió de felicitat al rostre]. Si no era la primera, va ser una de les primeres coses que vaig fer. Ballar, el que és ballar,  no ballava, però intervenia durant tota l’obra. Sortia un personatge màgic que era com un geni.  A l’òpera hi sortia un personatge que feia de geni, i ho interpretava un dels cantants principals. Cantant, explicava com feia els sortilegis,  i jo era com la seva mà d’obra. Representava que a mi no em veia ningú i anava vestida igual que ell, amb unes barbes i unes banyes …[Riem, gesticula explicant com eren la caracterització que portava] sí, sí… petitona… Va ser súper divertit i ho recordo molt bé això perquè, és clar, va ser molt impactant per a mi.  El mestre sempre hi era. Ell sempre hi era, em guiava i m’aconsellava. Tothom es va quedar molt sorprès i a la gent li feia gràcia perquè anava completament autònoma, és a dir, estava allà quan tocava, preparadeta… Jo també estudiava música, m’agradava molt, i llavors, em vaig aprendre molt bé quan havia d’entrar i de sortir.

Aquell any es van fer moltes coses: Aïda, on fèiem els “petits negrets”, Falstaff en la que jo feia de papallona… Després, el mestre ens va fer sortir a un grupet de nenes a l’òpera Tannhäuser, de Richard Wagner, en aquell primer acte en el que hi ha una part de dansa —molt important— on fèiem de cupidos. Érem petitones,  anàvem amb l’arc i les fletxes, disparant als enamorats. També recordo El Gato con Botas, de Xavier Montsalvatge. Va ser molt divertit i per a mi molt emocionant. Jo feia la transformació del gat, que era molt llest [somriu amb ulls de nena trapella] i juga amb l’ogre, un gegantot  que va fent moltes maldades. El gat li pregunta si té el poder suficient per transformar-se amb animals diferents,  el pica per si….. Primer li diu que  es transformi en lleó, i es transforma en lleó. El lleó era el Joan Sánchez, al que recordo amb molt d’afecte, compartint la feina i bones estones.  Després en ocell, que era l’Araceli Torrens. Jo era l’última, quan l’ogre es transforma en ratolí, i que és quan el maten. Emocionant!  [Riem les dues, sobretot jo per l’expressió que fa servir]

*>*: I quina memòria! sembla que tots els que heu estat al Teatre del Liceu teniu una memòria increïble. Potser les vivències us van marcar molt.

 Sí, perquè són els inicis, i els inicis sempre són una cosa molt important,  doncs tu diràs!

*>*: El mestre aprofitava molt bé la gent que tenia al seu estudi per promocionar-la i… Els donava una formació d’escena molt important…

 Sí, amb els cupidos, per exemple,  les nenes ja ballàvem de puntes [amb les -sabatilles de punta-, pròpies del ballet clàssic],  i als vuit petits negrets de l’Aida, també ens va fer anar de puntes aquell any i érem petitetes, petitetes. Teníem vuit o nou anys.

*>*: Però molt atrevides, em sembla a mi…

 Sí, això sí, amb una marxa! En aquella època jo em feia molt amb  Elena Bonet,  Rosalina Ripoll, amb l’Àngels Aguadé*, i de les altres no me’n recordo tant… Ah sí! L’Ana Maria Sala*, i…

*>*: vareu  créixer  juntes dins del Liceu?

 Sí, amb moltes d’elles.

*>*:quina coreografia recordes haver ballat més vegades?

 A veure, jo era l’especialista en negrets d’Aïda, perquè com que era tan petita… la primera vegada que ho vaig ballar, jo era la  primera de totes, però llavors vaig anar creixent i vaig anar canviant de lloc i vaig fer negrets fins als catorze anys!

*>*: sempre amb la mateixa coreografia?

 Canviava, el mestre canviava bastant. Del tot no, primer era molt clàssic i anàvem amb puntes i després es va tornar més contemporani. L’ultima vegada que els vaig fer va ser a Bilbao i a Oviedo,  i casualment en aquella temporada, el que va fer la coreografia va ser  el Jordi Ventura*. Els he fet de totes maneres. [ho diu entre rialles].  Jo tenia nou anys en les meves primeres intervencions al Liceu, i fins el catorze vaig estar fent aquestes petites coses.  vaig entrar al cos de ball del Liceu als quinze anys, l’any 1966.

Va ser molt bonic perquè va ser un any en el que van haver-hi bastants òperes amb trossos importants de dansa i a més a més va ser quan el mestre Magrinyà va estrenar la coreografia A Tiempo Romántico.

Va ser una temporada especialment lluïda pel Cos de ball, ens van fer un homenatge perquè vam tenir molt d’èxit amb tot el que s’havia fet. En acabar l’última representació, ens van posar tots en una pose al mig de l’escenari, com si fos un pastís d’aniversari i  van començar a caure fulles de llorer. Eren els  tramoies els que ens les tiraven des de dalt de l’escenari i després quan vam sortir a saludar la gent ens tirava flors. Va ser molt emotiu.

*>*: Els Ballets de Barcelona*?

 Sí, els Ballets de Barcelona havien existit abans de que jo entrés al Liceu. Després va haver-hi un temps en el que es van aturar i després es van reprendre. Sí, de fet, s’han reprès força vegades. És que la cosa era bastant curiosa. Ara t’ho explico perquè era bastant surrealista. [respira abans de continuar]  De fet,  van existir fins que ens va contractar, directament,  el Gran Teatre del Liceu. A nosaltres el Liceu ens subcontractava perquè, en realitat, a qui contractava era els Ballets de Barcelona. Era una cosa molt estranya. Hi havia un senyor que es deia Ferreter* que era com el nostre agent. I ell portava tota la companyia. Nosaltres quan cobràvem, cobràvem del Liceu però sempre figurava el nom del Sr. Ferreter. El que passava és que durant l’estiu o fèiem coses molt puntuals. Per exemple hi havia un sopar que es feia cada any al Ritz que l’organitzava la Casa d’Itàlia i sempre demanaven un espectacle de dansa.  nosaltres ho acostumàvem a  fer. Després, l’hotel  l’Imperial Tarraco també ens contractava de tant en tant, a Tarragona,

*>*: Però hi anàveu com a El Ballet del  Gran Teatre del Liceu?

 No. Hi anàvem en nom d’aquesta companyia que et dic, que és a qui contractava el Liceu, després va venir l’època en la qual es van organitzar els Festivals d’Espanya.  Quasi sempre es feia una òpera, llavors si que nosaltres hi anàvem en nom del Liceu, potser va ser en aquesta època quan van canviar els contractes, i van passar a ser el Ballet del Liceu. Alguna vegada havíem intervingut en la temporada de dansa que organitzava el Liceu, i  que es feia a la primavera. Una altra lloc on també vam ballar va ser en la inauguració del Parc d’Atraccions de Montjuïc, en un teatre molt gran que hi havia a l’aire lliure. I una vegada vam estar al festival del Grec. tot això s’anava intercalant. Hi va haver anys que no es feia res pràcticament i en canvi, de cop, es feien  força coses. És que era com… no era gaire regular.

*>*: Com recordes la convivència entre el cor, l’orquestra i el que era el cos de ballet.

No era com és  ara. Ara, abans de l’estrena  hi ha molts més assajos amb tothom i abans es feia tot molt més ràpid. Llavors, cadascú treballava pel seu cantó i es feien un parell d’assajos d’escena amb tothom, momés amb piano, un assaig d’orquestra, un pregeneral, el general, i l’estrena!  així passava el que passava, que hi havia parts ballades, on s’havia muntat una coreografia complicada i de molta responsabilitat pel ballarí, i de cop ens trobàvem que el mestre Magrinyà no sabia ni quin decorat hi havia, plantaven una columna allà al mig de l’escenari  i s’espatllava tota la feina que havíem fet, o ens posaven un terra que relliscava…

*>*: Suposo que hi havia una gran dosis de voluntat, perquè sortissin les coses, oi?

 Voluntat… tota! Però també unes empipades de ca l’ample! Unes crisis… Jo recordo que al Magrinyà li agafaven uns atacs de nervis!

*>*:  parle’ns del mestre Magrinyà. Perquè… ell esdevé el “teu mestre”.

 Sí, el meu mestre total. A la seva escola, al carrer Petrixol, hi vaig entrar amb vuit o nou anys i en vaig sortir als vint-i-dos. Fonamentalment amb ell. Ara bé, tampoc això no vol dir que no fes res més. Jo recordo per exemple, (això ho havia de fer d’amagat, sense dir res) que en aquella època hi havia  madame Elsa,  que donava unes classes que reforçaven molt tècnicament. Era una dona molt estricte i treballava molt la flexibilitat, cosa que el mestre no ho feia gaire, la veritat. El Mestre treballava moltes cose: l’agilitat, física i mental, perquè les combinacions eren sempre bastant complexes. Treballava molt bé amb la música, amb el ritme i amb les direccions de l’espai. Formidable. El que sempre recordaré d’ell i és el que sempre m’ha marcat més,  la seva part artística. Això és el que millor treballava. La sensibilitat. Ell era un home molt artista, i això ho traspassava als alumnes amb  exercicis, amb la manera de tractar les coreografies, amb el moviment de mans, etc. Era molt detallista  amb l’expressivitat  i amb els detalls d’estil  A mi em va ajudar molt, perquè en aquells moments a casa, tot i que jo fos filla única, teníem molts problemes econòmics, moltíssims! Jo recordo una vegada , quan va decidir que el millor per mi seria que hi anés cada dia i que fes més d’una classe… Va cridar a la meva mare, ella va dir que no podia pagar totes aquestes classes, i ell li va dir: -No es preocupi, que ella continuï pagant el mateix i que faci les classes que li convinguin. I aquest va ser un acord que va funcionar durant molts anys. Jo pagava només la tercera part del que feia. Era un home extraordinari en la generositat. Un amant absolut de la dansa…Ara bé, amb la gent que ell realment creia. Sinó tampoc no podia ser,  perquè ell vivia de l’escola. Hi havia molta gent que no el va trepitjar mai el Liceu. Perquè no tenien possibilitats i tampoc no els hi interessava. I no tots érem pobrets els que hi anàvem, hi havia gent que hi anava perquè tenia prestigi, tenien diners i s’ho podia permetre. Això per una banda. Per l’altra, al Liceu, ell deuria tenir un sou. No crec que fos un sou milionari, perquè ja se sap el  què acostumava a pagar el Liceu, però sí que deuria ser un sou important. Dirigia la dansa de  l’Institut del Teatre. No sempre donava classe però ell n’era el responsable i era qui portava els plans d’estudi.

*>*: De fet el mestre va cobrir tres punts molt importants: un planter de ballarins importants a la seva escola, el funcionament intern de la dansa del Liceu, i  la creació de l’ escola de dansa de l’Institut del Teatre.

 Sí, sí totalment. Va haver-hi un temps que la dansa a Barcelona era Joan Magrinyà. Perquè sí que hi havia altres persones però no tenien per res el mateix pes, ni a escala artística ni pel volum de feina que arribava a fer. Haig de dir amb tota sinceritat, no era l’únic que era artista, però sí que era una persona amb una gran capacitat de treball i una capacitat artística molt gran. I d’allà en vam sortir molts.

*>*: Explica’ns com vas arribar dels “negritos” a ser -primera ballarina- del ballet del Liceu.

 Vaig estar dos anys al cos de ball i després vaig pujar a solista…Vaig estar-ne quatre de solista, i després vaig ser primera ballarina, fins que va haver-hi un moment que no en tenia prou amb el Liceu. Perquè a banda d’aquestes classes que havia fet amb  madame Elsa, va haver-hi un moment en el que vaig sortir per primera vegada de l’Estat espanyol i vaig anar amb l’Asunción Aguader a uns cursos internacionals que es feien a Colònia, a Alemanya. I allà se’m va obrir el món. Vaig descobrir una altra manera de fer. Amb les companyies de dansa internacionals que venien al Liceu ja s’hi veien coses, però vaig descobrir que la dansa que jo pretenia fer, al Liceu no s’hi feia. És treballaven quatre mesos cada any. I a més a més, l’any que hi havia poca dansa, ens tocava fer molta figuració. És clar, llavors depenent de la programació de les òperes de cop no hi havia pràcticament res a fer, o el que es feien eren uns divertiments tan petitets que no tenien massa valor  i tot plegat era molt pesat. Entre això, i  que el que cobràvem era molt poc (cobràvem misèries) els que no teníem diners ni recursos havíem de treballar en altres coses. Als quinze anys em vaig posar a donar classes. Primer vaig entrar a un lloc com a pianista, com que havia fet estudis de piano, em van contractar i em van donar unes hores per acompanyar classes de dansa. Era una escola que estava al barri de Tres Torres i es feia educació física i tenien una classe de ballet. Hi anava dos cops per setmana una horeta. I què va passar? Doncs que al cap de poc temps aquesta noia va deixar de donar classes i  la propietària del lloc em va proposar (com que sabia que jo era ballarina) si volia donar les classes. Vaig passar del piano a ser mestra. Aquesta senyora va veure que podia treure altres coses de mi i em va dir que si m’interessava m’ensenyaria a donar classes d’educació física, i allà em vaig quedar. Vaig estar-hi molts anys allà. Aquesta persona era realment molt interessant i vaig aprendre una barbaritat. Però, quan treballes en altres coses no tens ni el cap ni el cos prou preparat per progressar prou. Per poder avançar en el món de la dansa, es requereix una dedicació absoluta.  I això és una mica el que em va passar. El mateix any que vaig anar a Colònia vaig tenir sort i de forma privada hi va haver una gent del Liceu que em van donar una beca perquè pogués estudiar un mes a fora.

*>*: Gent de dins del Liceu?

 Sí, sí. Concretament el nét d’Enric Granados, que es diu Toni Carreras. Ell tenia un grup d’amics i em van pagar una estada de quinze dies a una escola de Canes, de Rosella Hightower*,  súper cara,  Em coneixien, i jo també els coneixia a ells,  i a més coneixien la problemàtica de l’economia de casa meva,  i tot plegat. Els quinze dies a Canes, per mi,  va ser una descoberta brutal. Vaig veure, vaig descobrir que hi havia altres maneres de treballar i que allò era el que jo volia fer amb tot això. Va arribar un moment en què per qüestions de casa, per la  crisi de feina, i perquè no m’acabava d’omplir el que feia al Liceu, vaig decidir deixar de ballar i em vaig passar un any sense ballar.

*>*: De debò?

 Vaig deixar el Liceu. Sí, sí, vaig deixar el Liceu.

*>*: El mestre es deuria desesperar!

 Ningú no va entendre res, però jo ho tenia molt clar. Els vaig dir que em feia més mal que bé anar al Liceu, perquè era l’antítesi del que jo volia fer i  també per les meves aspiracions. Vaig tocar fons. Però va ser per una d’aquelles casualitats de la vida que el mestre em va tornar a cridar per fer una sèrie d’aquests espectacles que de tant en tant es produïen al Liceu. Hi vaig participar. Llavors què va passar? Doncs que aquests espectacles els va veure el Ramon Solé*. Va venir a veure’m als camerinos i em va proposar  treballar amb ell, i jo li vaig dir que sí. Al lloc on jo treballava donant classes, hi anava dilluns, dimecres i divendres,  de vuit a dues i després de quatre a vuit del vespre, altra vegada. Dimarts i dijous , només hi treballava els matins… però Déu n’hi do… era tot el matí també! És clar, havia decidir deixar el Liceu i dedicar-me només a això. A les tardes vaig començar a anar  a alguna classe del Ramón (quan podia). Aleshores,  ell donava classes a l’escola de la Pastora Martos*.

*>*: Descobreix-nos al Ramon Solé.

Ell va néixer a Tàrrega, però durant la Guerra Civil espanyola la seva família va marxar i es va instal·lar a França a La Rochelle. Es va educar com a ballarí clàssic, però va fer molt de ball neoclàssic i va tenir contactes a més amb Béjart* i amb altres maneres de bellugar-se i per això va crear aquí el Ballet Contemporani de Barcelona*. El primer group de dansa contemporània i el primer grup  independent que es va fer després dels Ballets de Barcelona. A les nits ell venia a l’escola d’educació física per treballar amb mi.. I treballàvem molts dies a partir de les deu del vespre. I allà és on ell va fer la seva primera coreografia, Ciclus. Allò va ser l’embrió. Després ell va començar a treballar a l’Institut del Teatre, i la cosa ja es va anar encarrilant.

*>*: Tornant una mica enrere, als teus temps quan estaves al Liceu… vas coincidir amb l’Alfons Rovira*, oi?

l’Alfons Rovira, l’Angels Aguader i jo  vam ser contemporanis a la mateixa Jo tinc un gran record d’aquella època, sobretot perquè tots tres teníem molta fal·lera, moltes ganes, molta inquietud i no ens cansàvem mai. A més a més, en aquella època, en la que tot era molt complicat, tots tres vam decidir anar per lliure amb els estudis i poder-nos dedicar més a la dansa. A casa ens ho van permetre, i ens passàvem tota la tarda sencera  a l’estudi del mestre ballant. Tota la tarda, de les tres fins a les nou del vespre! Llavors, quan no ens corresponien les classes, o no hi cabíem, anàvem al teatret [ espai annex a l’aula de dansa, dins l’estudi de Joan Magrinyà, al carrer Petritxol], que encara hi és,  i allà ens hi quedàvem i treballàvem sols i  fèiem uns descobriments… Ens fèiem la competència:

-a veure  qui fa més –piruetes- …?, fèiem les mil i una i mai no paràvem, no paràvem i no paràvem. I teníem aquesta mena de cosa que ens donava energia l’un a l’altre. El mestre va muntar el segon acte d’El Llac dels Cignes, i me’l vaig aprendre tot i també em  sabia Les Sílfides, i això em va permetre  anar amb el Liceu a Mallorca a ballar.

*>*: I el mestre agafava les coreografies de Petipa*?

 Sí, sí, autèntiques! ell anava sempre a la font fidedigna, s’emportava tot el material, i després se’l treballava ell, a casa.

*>*: Això tenia molt de mèrit, oi?

 Molt. De fet va ser una persona completament autodidacta. Ell només va assistir a classes per períodes molt curts, amb les companyies que venien aquí. Després quan podia  anava a París,  feia viatges, i els va seguir fent tota la vida. Sempre portava materials de repertori nou.

*>*: I l’experiència d’estar al Gran Teatre del Liceu i rebre les companyies com el London Festival o com el Béjart que venien i us envaïen.

 No és que ens envaïssin… ens treien! Recordo que mentre hi havia les companyies, a nosaltres ens treien fora.

*>*: Però podíeu veure-ho, d’alguna manera?

Ens donaven invitacions sovint, per estar drets a platea, l’entrada de llotja que es deia. I si podíem ens colàvem en alguna llotja que estigués buida. Havíem vist alguna classe d’amagat, perquè ens coneixíem el teatre la mar de bé, com si fos casa nostra (quan érem petits ens colàvem pertot arreu i ens havien renyat molt!) De vegades quan ens assabentàvem que hi havia alguna classe d’alguna companyia estrangera, ens quedàvem per allà i ens amagàvem hores i hores allà dins… per poder veure-la a través d’un escletxa.

I les puntes! [es refereix a les sabatilles de punta]. Anàvem arreplegant les puntes que llençaven les ballarines de les altres companyies i ens les quedàvem, per nosaltres eren com un tresor… Perquè entre altres coses, no ens van pagar sabatilles de puntes fins que les vaig anar a reclamar al Sr. Pàmies*. La primera vegada que ens van donar dos parells de sabatilles per una temporada, Jo ja era grandeta i estava de solista devia tenir els divuit anys. Dos parells per una temporada! Qui sàpiga una mica de dansa, s’adonarà que era una ridiculesa. A més a més, per poder anar una mica decents a l’escenari, les nostres mares ens feien els vestits. Perquè no hi havien vestits pels ballarins…[la seva expressió és d’incredulitat i…ho diu en to de sorna]

*>*: De totes maneres, tu tenies avantatge, perquè la teva mare cosia molt bé.

 Jo trobava que era molt injust i  vaig ser una de les primeres que m’hi vaig oposar. La meva mare treballava per guanyar diners, i si em feia un vestit aquelles hores no els hi pagava ningú. Em vaig posar molt tossuda Era com una tradició que les solistes es fessin el seu propi vestuari, i   jo vaig m’hi vaig negar. Llavors, em vestia amb el que el Liceu treia del seu magatzem. Havia sortit amb cada model… amb unes pinces per aquí darrera… horrorós.

*>*: Tu has pogut compartir l’experiència  “Liceu”  amb moltes generacions?

 Sí, sí, moltes. I per això recordo aquelles en què l’Aurora Pons era molt joveneta també. Va ser quan el Fernando Lizundia* va venir cap aquí. Perquè ell era del País Basc,de Bilbao.

Era un noi que tenia moltes ganes de ballar però que no tenia ni un duro i amb el que li pagaven al Liceu tampoc no en tenia per res. En definitiva el vam mig adoptar a casa meva.  La meva mare recollia tothom que podia. Jo era petita. Tenia onze anys quan el Fernando va venir a viure amb nosaltres. Era l’època del Josep Mª Escudero i de l’Esteve Brunat*, l’Albert Tort*….

*>*: Arriba un moment en la teva vida que decideixes marxar, segur que tindràs moltes coses per explicar d’aquesta època teva com a ballarina a l’estranger.

Jo el que volia era dedicar-me a ballar i estava aquí  passant una època molt dura. En plena temporada del Liceu començava a donar classes a les vuit del matí. A les nou, em donaven un petit esmorzar i sortia disparada amb els Ferrocarrils de Sarrià per arribar a la classe de les deu, al Liceu. Arribava pels pèls perquè  teníem el camerino a dalt de tot, que significava pujar quatre pisos, i baixar-los afegint-hi tres més per arribar al soterrani, on hi havia la classe… Era una burrada allò.  A banda, també va coincidir que aquella època va venir la companyia de dansa de Béjart a ballar al Liceu, i això va ser un gran xoc per Barcelona. El Béjart va ser una novetat important, un descobriment per tothom.

Definitivament, el que em va impulsar va ser que jo havia tocat sostre al Liceu i tot i que la meva experiència al Liceu va ser formidable, va ser una escola extraordinària, jo veia que no podia progressar més que. En definitiva, encara que es fessin coses interessants, se’n feien massa poques. Alguna vegada havíem participat en la Temporada de ballet de primavera, que durant uns anys va organitzar el mateix Liceu,  però era una cosa molt puntual i molt extraordinària, normalment no es feia. Jo vaig veure que d’aquella manera no podia progressar i que a més a més hi havia coses que em començaven a molestar. Notava que no tenia la mateixa il·lusió ni  les mateixes ganes. I com que la dansa és una cosa que me l’estimo molt, i sempre he volgut fer-la el millor possible, veia que d’aquella manera no em satisfeia . Treballar amb el Ramón Solé , també em va donar una altra perspectiva. Ell proposava un tipus de dansa que ara no se’n diria contemporània però en aquell moment sí. Era un pas més enllà. Era una estètica que sortia del moviment que Béjart havia començat a introduir per tota Europa. . És clar, a mi em va interessar molt més. Tot plegat van ser, per dir-ho d’alguna manera, els motius pels quals vaig deixar el Liceu. Aquell any se’m va obrir una altra perspectiva que era poder marxar a treballar a fora. Les condicions econòmiques i d’organització de casa meva semblava que ho permetien i va ser quan vaig decidir anar-me’n a Bèlgica a provar sort. Per què Bèlgica? Per dos motius: un perquè és un país petit, en el qual, encara ara, segueix havent-hi molt moviment de dansa. En aquell moment hi havia tres grans companyies, amb la qual cosa era fàcil trobar un lloc on poder ballar. Això per una banda. Per l’altra, va ser també perquè en aquell moment vaig conèixer en Toni Besses*, concertista de piano. i ell també volia anar-se’n per ampliar els seus estudis amb un mestre que hi havia allà. Així doncs, tot apuntava cap a Bèlgica. Això va ser a final de novembre, del mil nou-cents setanta cinc,  deu dies més tard de la mort d’en Franco*, cosa que també va ser important, no estaven les coses com per fiar-se’n, així que vaig aprofitar que encara hi havia certa calma, i vaig marxar de pressa,no fos que tanquessin les fronteres [Riem… amb certa complicitat].

*>*: Una decisió ben presa Guillermina?

 Jo crec que sí. Vaig aprendre moltíssim a Belgica, no me’n penedeixo pas. Va ser una bona empenta. Quan vaig marxar d’aquí comptava amb molt pocs mitjans, ja que jo treballava per ajudar a casa meva i em vaig poder endur l’últim mes que vaig cobrar. Abans de marxar em vaig presentar en una mena de beca-premi, per a joves que despuntaven en alguna cosa. I vaig guanyar 100.000 pessetes. Me’n recordaré tota la vida. Llavors, entre el mes que tenia estalviat i les 100.000 pessetes…

Me’n vaig anar a l’aventura. Quasi totes les companyies centreeuropees feien les audicions abans de Nadal. I sí, sí, va ser arribar i moldre. Vaig fer audició pel Ballet de Wallonie i pel Ballet de Flandes i em van agafar al Ballet de Wallonie. Era una companyia de repertori clàssic. Des de finals de novembre, que va ser quan vaig arribar allà fins al mes de maig que no vaig començar el meu contracte, vaig haver de viure, i també havia de seguir amb les classes, per mantenir-me. Llavors el que vaig fer va ser anar a picar la porta dels espanyols que estaven per allà.  Hi havia l’Emili Altés, que tenia una escola, i també hi vaig trobar al  Víctor Ullate* i la Carmen Roche*, tots dos treballant amb la companyia de Béjart, i just acabaven d’obrir una escola a casa seva. M’hi vaig presentar  i vaig dir:

 -mira, sóc espanyola….  Fantàstic. No vaig tenir , cap problema, em van convidar a fer totes les classes que volgués i a més em van adreçar on podia trobar un lloc on treballar, que va ser a les operetes. Eren un desastre, però que em van servir per poder-me mantenir fins començar el meu contracte. I, les coses de la vida, a l’estudi del Victor  vaig conèixer a la Catherine Allard*, Llavors ella només  tenia 14 anys! I en l’actualitat,  tornem a treballar juntes a la Companyia ITdansa de l’Institut del Teatre… qui ens ho havia de dir!

Bé, doncs la Companyia de Wallonie tenia prevista una –tournée-, que no haguessis dit mai on va ser aquella tournée de l’estiu…

*>*: A Espanya?

 Sí! [Riem efusivament.] .  Vam estar quatre setmanes donant voltes per tot Espanya. Però no va ser la primera cosa que vaig fer amb la companyia. Primer vaig participar a la festa que van fer al rei  Balduí de Bèlgica en commemoració en un  aniversari del seu regnat.

*>*: El salt va ser qualitatiu, oi?

 El nivell era molt diferent. Llavors em vaig haver d’espavilar molt, allà. Aquí jo era la primera ballarina, i havia fet els  papers principals . En El Llac dels Cignes, per exemple,  vaig ballar el personatge d’Odette, i quan vaig arribar allà em vaig trobar en el cos de ball, i el de segona categoria, i com que a més era una companyia de repertori clàssic, la jerarquia era tremenda. Però això no em molestava gens. Jo el que volia era ballar i aprendre molt. I així va ser. Jo ja no era tan joveneta, quan vaig marxar d’aquí tenia 24 anys, però tenia molt clar el que volia fer. Vaig aprendre molt , no en les grans coses, sinó en els acabats, els detalls. Vaig tenir molta sort, em van acollir molt bé i, la veritat és que vaig treballar molt.

La jerarquia era aquesta: hi havia dues categories dins del mateix cos de ball, després la categoria de soliste et ensemble,  és a dir que podies fer de solista al mateix temps que estaves al cos de ball,  n’hi havia una altra que eren les corifees, les mitges solistes, les solistes, i les primeres ballarines (allà no hi havien estrelles). Imagina’t quina jerarquia! I representava que allà s’anava pujant llocs, d’un en un. A mi, en el segon any em van pujar a solista, és a dir que no estava gens malament.

*>*: No, gens malament! Això vol dir que el que et vas emportar de casa no era tampoc tan dolent

 No jo partia d’una bona base i abans de marxar vaig tenir la sort d’anar a fer un parell de cursos a fora. De totes maneres, no hi ha res com arribar i posar-te a treballar, realment. A part d’una altra cosa: treballàvem amb un horari normal de companyia, començàvem amb una classe a les deu del matí, teníem una hora i mitja per dinar i seguíem a la tarda. Plegàvem a les sis. Sí. Són moltes hores, però, comparat amb el que jo feia a Barcelona,  la meva sensació era que estava de vacances. Va ser una època molt maca, ho tinc ben present encara, perquè com que després tinc l’altre cantó, que és quan vaig tornar, segueixo pensant que aquella època per mi va ser extraordinaria.

*>*: Quan temps t’hi vas estar a Bèlgica?

 Vaig estar-hi set anys i escaig. Vaig estar primer dos anys al Ballet de Wallonie. Després, va haver  un canvi de direcció important, tant va ser així, que quan vaig decidir deixar el Ballet de Wallonie, en vam marxar disset alhora!  Vaig estar tres anys Ballet de Flandes, i va ser un canvi total, altra vegada, perquè allà es feia un repertori que anava del neoclàssic al contemporani, i alguna vegada també es feia alguna cosa de repertori clàssic. Ja et dic,  un canvi radical.  Interessantíssim. En aquesta companyia, en un mateix programa podies portar les puntes, anar descalça, anar amb mitja punta i tirar-te per terra, tot en la mateixa nit, i  a mi em va encantar. Vaig tenir la possibilitat de treballar amb molts coreògrafs actuals: Béjart,  Jiri Killian Cristopher Bruce, molta gent.

*>*: Quina oportunitat!

 Sí, i per acabar-ho d’arrodonir vaig tenir uns companys increïbles amb els  que seguim mantenint una amistat i contacte. I un cop més  la casualitat, hi havia un noi espanyol al grup. I qui era el noi espanyol? El Joan Carles Fernández* [Riu, aixecant les celles, com recordant la sorpresa],  que també ens vam tornar a retrobar a l’Institut del Teatre… en total vaig estar set anys a Bèlgica. Vaig tornar a finals del mil nou-cents vuitanta dos.

*>*: decideixes tornar cap a Espanya. Suposo que també conflueixen moltes coses.

 Bé, jo portava uns quants anys al Ballet de Flandes, encantada de la vida, però es va començar a produir un cert canvi, i vaig  pensar que potser valdria la pena buscar una altra cosa! El que hagués volgut fer era anar a provar sort al Nederlands Danse Theatre. Però es va produir una altra cosa: a l’Antoni Besses, que encara era la meva  parella,  li va sortir una plaça fixa al Conservatori de música de Barcelona i, a més,  ja havíem tingut un fill, el Sergi. Al cap d’un any d’estar jo sola allà amb el nen (ell pujava quan podia, evidentment) és va fer  molt feixuc, la veritat. L’Antoni anava molt per Barcelona, i va arribar a les orelles de l’Institut del Teatre que jo tenia interès en tornar.  Un bon dia, em va trucar a casa en Miguel Montes, que era el cap de l’Escola de Dansa de l’Institut en aquell moment, i em va proposar de entrar-hi com a professora.  Jo vaig estar fent cabòries,  és clar, i a l’Antoni, mentrestant, va accedir a la plaça que li havien ofert.  En definitiva, que vaig dir: -Saps què? Anem a provar de tornar i a veure què. Potser les coses han anat canviant allà baix i potser hi ha l’opció de fer alguna cosa interessant. Provem-ho! i per qüestions purament familiars, vaig decidir tornar… I aquí estic.

*>*:Des de llavors has fet una llarguíssima trajectòria, d’experiències, d’intents…

 Bé, a mi sempre m’ha agradat la pedagogia. Sempre. Aquest era un altre camí que a mi no em repel·lia per res. Al contrari, sempre m’ha interessat molt, des de molt joveneta que he fet pedagogia amb mi mateixa, perquè sempre m’ha agradat treballar molt sola, investigar… si ho proves d’aquesta manera potser funciona millor, si ho proves de l’altra…. Jo crec que vaig agafar la costum a les tardes quan practicava amb l’Alfons i l’Angels, al teatret de l’estudi del  mestre.

*>*: Tens ànima de científica!

 Doncs, sí, m’agrada molt! [Riuen] Sempre he fet una tasca molt d’autodidacta. Allà on he estat, sempre ho he fet. Sempre.

La proposta de l’Institut em va interessar. Vaig anar a trobar en Miguel Montes i l’octubre del curs següent ja estava donant classes a l’Institut del Teatre.

*>*: Però no et vas parar aquí.

 Sí. Bé, quan vaig aterrar aquí, va ser l’any que va començar aquell primer intent de companyia de l’Institut del Teatre de postgraduats, que ho dirigia la Barbara Kasprowicz* amb l’Esteve Brunat*. Hi havien professors col·laboradors com  Josep Maria Escudero. Com que sabien que jo estava interessada amb la coreografia,  em van demanar si podia fer-ne una, i després em van demanar si podia ballar. I, tot i que  jo ja no ballava llavors,  també hi vaig col·laborar ballant un solo que havia coreografiat jo mateixa.  Buscaven un jove coreògraf i jo vaig trucar a un company meu de Bèlgica,  que tot just començava, Danielo Rounel, que va venir per  pocs diners a fer-nos una coreografia, en la qual també hi ballava jo, el José Cruz, i el Toni Gòmez (que, amb el temps, esdevindria la meva parella. La coreografia es  deia Cutting corners, i es basava en un joc amb uns cèrcols. Curiosament  em va tornar a començar una altra època de canvi,  amb un cèrcol, com abans amb Cyclus de Ramón Solé…

*>*:  va ser aquest  l’intent de formació d’una  companyia de dansa de l’Institut del Teatre. Tinc entès que va ser molt curt i molt frustrant per la gent que hi va participar, de fet, com tants d’altres intents en el nostre país?.

La veritat és que sí, perquè hi vam posar molta energia tots plegats, i tots fèiem el que podíem, sobretot,  tant la Barbara com l’Esteve com el Josep Maria que s’encarregaven de tot, tan aviat feien de tècnic de llums, com tècnic de so,  arreglaven vestuari… el que fos. La veritat és que va funcionar, fins al punt que es va poder cridar a un altre coreògraf: Joan Sánchez, que va v venir a muntar-nos una peça per la companyia, i aquell estiu [mil nou-cents vuitanta tres] vam poder presentar un programa a  La Casa de la Caritat* que avui és el CCCB* i vam presentar un espectacle que va tenir molt bona acollida, la veritat. I tothom estava molt animat perquè, a més, s’havien donat unes petites beques pels ballarins. Ens van asegurar que “sí” que  seguiríem l’any següent. Vam tornar el mes de setembre, per reprendre la feina, mai no ens van explicar mai a fons quin va ser el problema, però als voltants de la primavera, es va acabar la companyia. Aquell any va morir l’Alfons Rovira que just va coincidir amb els espectacles de La Casa de la Caritat. Jo em vaig quedar molt tocada amb això, i per altra banda, jo tenia moltes ganes d’estar aquí fent coreografia, i vaig començar a fer una peça,  amb  pràcticament  tots els ballarins de la companyia de l’Institut. Es deia Terra i Espai i era amb el Concert de Corda i Percussió Celeste de Bartók. Vaig fer aquesta peça pensant en l’Alfons. Durant aquest mateix any vaig fer una col·laboració amb el Ramon Solé (que aleshores tenia la companyia) vam fer un acte de dansa davant de la catedral, l’Ajuntament hi muntava una tarima.

Des de llavors vam seguir fent aquesta feina als estudis de l’Eulàlia Blasi, que me’ls cedia quan estaven lliures. El que vaig fer jo,  va ser recollir la gent de la frustrada Companyia de Postgraduats de l’Institut. Els que en tenien ganes, van seguir treballant amb mi i vam aconseguir presentar un projecte. Després es va anar ajuntant més gent. Hans Brona*  ens va fer una coreografia, i  l’Àlvaro de la Peña* una altra. Vam crear una cooperativa, ho portàvem tot entre tots. Després,  per diferents motius, la vaig acabar dirigint jo. Tot plegat, vaig intentar recollir aquell producte que s’havia anul·lat.

*>*: I la gent va venir amb ganes i amb possibilitats?

 Amb totes. Perquè vam arribar a ser setze ballarins treballant. L’any mil nou-cents vuitanta sis,  vam presentar el primer esbós d’aquesta companyia al Centre Cultural de la Caixa de Terrassa, a Terrassa. Allà vam presentar un primer espectacle . I d’ençà que es va formar la companyia (que, com he dit, la vaig acabar dirigint  jo), la vam estar mantenint des del mil nou cents vuitanta sis, fins l’any mil nou cents nouranta, de vegades érem catorze ballarins i alguna vegada vam ser fins i tot divuit. Fèiem de deu del matí a dues de la tarda, cada dia. Vam treballar interrompudament  durant quatre anys,  sense cobrar ni cinc. Llavors què va passar? Sí que vam aconseguir tenir una petita subvenció de la  Generalitat, però és clar, tot i aixì, hi havia una  diferència respecte a d’altres companyies que també rebien la subvenció,  com per exemple: Cesc Gelabert i altres grups,   que vivien amb quatre o cinc ballarins i nosaltres n’érem setze o divuit!  Amb la subvenció que ens donaven, que era de tres milions i mig de pessetes*,  ho recordo perfectament, havíem de treure  noves produccions, pagar vestuari, en fi,  pagar-ho tot. Vam aconseguir que ens contractes el Liceu per fer la part del ballet de l’òpera La Gioconda, del Llibre Vermell de Montserrat  i varies òperes més.  I això va ser…!  [se li il·lumina la cara]Vam créixer t i ens va estimular molt treballar al Liceu, i, a sobre,  vam tenir molt bones critiques.

Durant aquest quatre anys tothom es va veure a treballar a la tarda, normalment donant  classes de ballet,  i conseqüentment, la gent es va acabar desgastant, era molt esforç, moltíssim esforç, i sense perspectives de poder anar a més. Jo en vaig ser la primera que vaig quedar esgotada,  no podia més. Entremig vaig tenir un altre fill, la Tura, i això també desgasta! [Riu sorollosament]

*>*: No hem dit el nom de la companyia.

 Es deia Dart. Dart Companyia de Dansa.

*>*: Una època també per recordar?

 Sí, sí. Home i tant! vaig descansar un any, vaig agafar una mica d’oxigen i vaig crear una altra companyia, una mica més petita: Dark. Però com sempre, va ser  el mateix. Necessitàvem molt més recolzament per tirar endavant. Aquesta companyia era tot un projecte! La companyia estava formada per músics de concert i quatre o cinc ballarins. La idea era compartir un programa on els  músics poguessin tocar sols en un moment determinat. Amb penes i treballs vam poder fer un parell de programes i aquí es va acabar.

*>*: Sempre falta el mateix. El suport de…

 Doncs, sí. La veritat és que amb Dark jo ja m’adonava  que d’aquella manera no podia tirar més endavant. Les altres companyies que existien aquí, i que comptaven amb tot el meu  reconeixement,  han estat companyies de coreògrafs, que han donat  prioritat als projectes de  creació, per sobre dels ballarins. Llavors, jo pensava que hi havia alguna cosa més a fer, aprofitant els ballarins que sortien de l’Institut del Teatre. Desenganyem-nos, perquè aquí només vèiem els grups de contemporani com el producte nacional.

*>*: El moviment de la dansa contemporània va obtenir el recolzament de les entitats oficials,  en canvi, el projecte  i els objectius que tu proposaves, no van quallar tant.

 Aquí està. Aquesta va ser la meva decepció. Jo no la volia per mi. Jo no tenia ni la intenció de dirigir una companyia! M’hi vaig trobar! I m’hi vaig trobar perquè en aquell moment ningú volia seguir dirigint la companyia perquè, fer-ho sense cap ajut porta molta feina, és clar. De fet, jo la vaig recollir no la vaig crear.

La meva intenció era mantenir el nucli de ballarins que s’havia creat,  perquè després hi hagués un recolzament que vingués de les entitats oficials: de la Generalitat, del Liceu, de qui fos… i poder crear una companyia gran, Però quin va ser el problema? El problema és que les companyies més contemporànies han pogut sobreviure per: dues raons,  la principal, pel que t’he dit abans, perquè era poca gent. L’altra, perquè treballant per projectes. M’explico.  El projecte de companyia que portava jo és com una orquestra: és gent que ha de treballar junta, no es pot anar canviant de ballarins a cada producció. Sinó que és fer un conjunt, en el qual el nucli sempre es manté i es poden anar passant la informació dels uns als altres, que es com va creixent en grup. Aquesta era la meva idea però ningú no la va voler recollir. La Generalitat de Catalunya ja ens va tractar bé, ens va donar la mateixa subvenció que a les altres companyies, però aquesta no podia sobreviure amb les mateixes condicions que sobrevivien els altres. Necessitava una aposta més forta. No n’hi havia prou amb un suport insuficient, calia crear una companyia, amb el que això comporta: una plantilla de  ballarins amb contracte, poder oferir un programa divers, en el qual hi poguessin intervenir altres corògrafs. Fer un altre tipus de producte. més variat i que jo penso que era el que al públic li hagués anat molt bé. La veritat és que cada espectacle que fèiem, el públic en sortia content, els hi estàvem oferint un programa variat,  més fàcil d’assimilar,  més assequible, un programa molt més dansístic, molt més recolzat sobre amb el ballarí i  el moviment pur de dansa, amb peces curtes. El que s’estilava en aquell moment i que segueix encara, és fer una sola peça per nit. I això es fa de seguida molt més feixuc.

*>*: molts dels entrevistats m’acabaven expressant que el problema és que la dansa no interessa. Amb la teva experiència,  t’hi sumes?

 Totalment. A veure, hi ha hagut persones que sí que s’han interessat i gràcies a aquestes persones existeixen algunes companyies, i entre d’altres IT Dansa, que és on estic incorporada jo. Però, han estat persones que en un moment han estat influents però no tant com per poder crear una companyia professional estable, que és el que caldria.

*>*: El poder de decidir.

 Exacte. De la mateixa manera que s’han tret molts diners per fer la companyia nacional de teatre, a Catalunya, podria sorgir la companyia de dansa. El que està claríssim és que al Liceu no li va interessar recolzar la dansa, perquè en aquell moment també ho hagués pogut fer.

*>*: En quin moment, Guillermina?

 En el moment en el qual es va decidir canviar l’orquestra, canviar el cor, renovar-los, era el moment oportú, i després de l’incendi, no diguem! Llavors, fins i tot tenien la possibilitat de fer un projecte per la reconstrucció del Teatre amb uns espais idonis per la dansa que no s’ha fet.

*>*: Però això és rallar la obscenitat: que un gran teatre de l’òpera…

 …que no hagi previst uns espais per dansa. Evidentment et diran que tenen uns espais polivalents, que és veritat, i que poden acabar essent uns espais de dansa. Però quan van fer el projecte del nou Liceu aquest espai no es va reservar.

*>*: És ben curiós que amb una ciutat que ha estat la pionera de la dansa clàssica en  tot L’Estat espanyol, amb grans ballarins com  Pauleta Pàmies, Joan Magrinyà, Maria de Àvila, Aurora Pons, Joan Sánchez, [obvio moltissims més per no allargar exageradament l’enumeració]  entre d’altres, vinculats estretament al propi GranTeatre del Liceu i protagonistes absoluts de la història de la Dansa a Catalunya, hores d’ara ens trobem dient que no interessa la dansa a Catalunya.

 A veure, no interessa des del punt de vista polític, perquè al públic sí que li interessa la dansa, i molt!

*>*: L’obra d’en Joan Magrinyà va ser intensa i a més a més molt voluntariosa en tots els seus aspectes. Una gran persona dedicada a la dansa i a tots els seus alumnes,  amb generositat. Desapareix ell i desapareix la força que havia generat. Podria ser que el mestre no hagués posat les llavors on les havia de posar?

 A veure, jo no crec que sigui exactament això. Ell és fruit d’una època . Es va guanyar un prestigi en aquell moment, en la seva època. És clar, amb tot el que va esdevenir després, no dic que baixés de valor el que ell feia, però es demanaven altres coses més innovadores, per una banda. Per l’altra, ell mateix es va anar fent gran i no tenia l’empenta que tenia abans. Es va quedar l’Asunción Aguadé i en Fernando Lizundia portant el Ballet del Liceu. Penso que  els que manàvem  van aprofitar l’avinentesa per deixar que el Ballet del Liceu s’anés morint, en lloc d’apostar per renovar, com van fer amb els altres. Jo ho veig així des de fora. Des de dintre, potser l’Asunción Aguadé en fa una altra lectura,

*>*: Si busques la resposta del perquè és difícil trobar-la, oi?

 És que suposo que deurien fer quatre números i van veure que allà no hi arribaven i ho van deixar córrer. No s’hi van trencar el cap i no s’hi van obstinar en què allò seguís, en donar-li la volta.

*>*: De totes maneres la història es repeteix, recorrent i tossudament. Per una banda tenim la gran sort que es va fer un altre intent de Companyia de Postgraduats de l’Institut del Teatre, ITdansa*,  i aquesta vegada, funciona! Enguany  compleix deu anys d’existència, de lluita, de feina, d’evolució. Una companyia estable, potser no és de gran format, però Déu n’hi do. Ara mateix,  quants ballarins la formen?

 En aquest moment tenim catorze becaris i després tenim un parell de substituts. Aquests últims no tenen beca, tenen un petit ajut per les seves despeses: sabatilles i altres coses. Res, és simbòlic. Els becaris ballen sempre. Els substituts es poden aprendre tot el repertori de la companyia i poden arribar a ballar. Diguem que sempre estan a l’espera

*>*: Per una altra banda ens trobem amb el cas de Sr.  Ángel Corella*, que ve a Catlalunya, disposat a treballar, a establir-se, per crear una escola i una companyia professional de ballet clàssic,  i  tornem a rebutjar l’oportunitat. Què et sembla això?

 Bé l’Ángel Corella, ha vingut i s’ha ofert. Però no calia que vingués i s’oferís. Si hi hagués hagut un propòsit real de voler fer una companyia de dansa, se’l podia haver anat a buscar. Això per una banda. Per l’altra, ell ha vingut a oferir-se però no ha portat els diners. Això necessita el que he dit abans, algú que tingui a l’abast totes les possibilitats de crear una companyia i això…

*>*: Home, Guillermina, el Sr.Corella ha vingut. ha portat les seves ganes, el seu talent, les seves connexions…faltaria que portés també els seus diners?

 No, no evidentment! Ell no  els ha de portar! Però vull dir-te que aquest és una mica el quid de la qüestió. Llavors, malauradament, i ho hem de reconèixer, aquest és un dels punts no sé si vermells o negres que tenim però és una cosa que ens fa nosa. Jo no dic que els ballarins en  tinguem la culpa del que ens passa, això no és veritat, encara que  hi ha gent que ho diu, però sí que és veritat que per les característiques  de la feina que fem mai no ens ocupem prou d’estar al darrera, d’escriure, de parlar, d’anar darrera dels polítics, darrera de tothom.  Això és una realitat, i per acabar-ho d’arreglar, aquí a Catalunya hi ha hagut tantes companyies, que finalment el que ha passat (no amb mala intenció), és això: “Divide y vencerás”. Les subvencions que han anat donant entre aquestes companyies ha creat enemistats  en lloc d’afavorir-nos. Havíem d’haver anat tots junts per demanar un tracte global total,  que afavorís a tota la professió. Doncs no! No ho hem fet. I és clar, això ha estat una pena. Llavors, els hi hem donat el camp abonat als polítics perquè puguin  dir: no ens volem ficar amb la dansa perquè aquets ballarins sempre ens porten problemes! No es posen mai d’acord. Això,  els hi hem donat servit amb safata de plata.

*>*: Ens ha faltat la unió necessària per trencar barreres.

 No dic que aquesta sigui l’única cosa que ha passat. No. Jo repeteixo que a les institucions els ha faltat les ganes de recolzar la dansa i  segueixen faltant . Això és indiscutible. Però els  hem donat motius suficients per tenir l’ excusa. Aquesta ha estat la realitat. De fet, a mi ara em seria igual que sortís una companyia de contemporani, de neoclàssic, de clàssic pur, em seria igual. Important seria que hi hagués una companyia per on arrencar i això anés tirant endavant i donés feina a tots els ballarins que van sortint de casa nostra. Una companyia nacional de Catalunya i després que hi hagi altres nuclis, altres espais, per donar un altre tipus de proposta que també cal. És que això és el que hauria d’existir. La dansa hauria d’estar viva amb tot el seu ventall, no només en una sola direcció. Aquest és el gran problema.

*>*: Perquè també hi ha un públic molt divers.

 Sí, i no n’hi ha més,  de públic,  perquè tampoc no s’ha fet una política de difusió i promoció social perquè es conegui la dansa. És cert, no ens hem d’enganyar. La dansa, com altres coses per minories, però són unes minories que si se les educa, cada vegada poden ser més consistents i la veritat és que quan es fa un espectacle “amable”, és a dir, on no se li dona una obra difícil de comprendre, sinó que se li ofereix la cara més dansística, basada en el moviment, les línies, l’estètica… a la gent li agrada. I fins i tot coses conceptuals però que tinguin una part energètica de dansa que sigui vistosa. A la gent li agrada la dansa, i li agrada molt. I no parlem del repertori clàssic. Cada vegada que s’ha fet un espectacle de repertori clàssic s’ha omplert de gom a gom.

*>*: Què s’hi pot fer? Paciència?

 A veure, cal seguir insistint sempre. Sempre que sorgeix una ocasió, parlar-ne. Ens falta gent més teòrica i més dedicada a la gestió política, que es dediqui a incidir en certs nuclis des d’on es pugui aconseguir el  recolzament a la dansa. Que es faci una aposta valenta de futur, i amb un projecte viu, que no té perquè ser d’una línia determinada per sempre més Que de vegades sembla que els faci por això! No volen apostar pel clàssic perquè llavors diuen “és molt tradicional….”. Atenció! A Madrid bé que ho han fet, no? Han passat del tradicional a una proposta més contemporània!

*>*: Bé, doncs seguirem lluitant, perseverant i buscant les nostres arrels, perquè el que es preten amb aquest recull d’entrevistes és justament verificar i donar testimoni de les nostres arrels.

Exacte, perquè de ballarins n’hi ha molts i cada vegada n’hi ha més.

*>*: A fora!

 Sí, sí, En tenim uns quants, i molt bons, de ballarins repartits per tot Europa, i tots amb moltes ganes de tornar, perquè el que sí que té Barcelona és que atreu molt.

*>*: I tant! Doncs, Guillermina, moltes gràcies Me n’alegro d’haver pogut tenir el teu testimoni, ple d’energia, optimisme i, sobre tot, de bon humor.

 Moltes gràcies a tu Margarita, per emprendre aquesta feina.

*** Entrevista realitzada el 19 de febrer de 2008 i el 28 d’abril de 2008

ANECDOTES

L’Alfonso

*>*: Voldràs dir l’Alfons, oi?

 …l’Alfons Rovira* va aprendre els exercicis de la -barra a terra- del Matt Mattox*, i ens els ensenyava a tots els companys. L’estudi que teníem abans al Liceu es posava la calefacció només a les nits d’espectacle. Ens pelàvem de fred i d’humitat. A banda de pelar-nos de fred, i per acabar-ho d’arreglar, l’equip de neteja va rebre l’ordre que no es podia fregar el terra de l’aula perquè es trencava i s’espatllava (?!). I hi havia un pobre senyor  que es deia Alfonso. Alfonso, ven para aquí, Alfonso ves allá! [Cridant]. I saps què feia aquest senyor? Llençava serradures per tota l’aula, després ho regava amb una mica d’aigua i escombrava. I això era la neteja que teníem. Imagina’t com quedava allò! Després, nosaltres per fer la barra  ens estiràvem a terra i fèiem de tot. A més a més, perquè es veiés bé com fèiem els moviments anàvem vestits amb tops i les malles [mitges que s’utilitzen per la classe de dansa] baixetes, per poder veure’t tota la panxa. Acabàvem arrebossats com croquetes! plens de merda, però merda de veritat! Les serradures d’aquell home, que escombrava com podia ja que amb prou feines s’hi veia, perquè era un home gran, se’t quedaven enganxades. Una cosa! No t’ho pots ni imaginar, Margarita! [Riem sorollosament les dues] Alfonso!!! [Guillermina imita, gesticulant , com el cridaven quan necessitaven dels seus serveis ]

La roba estesa

*>*: on?

Hi havia una familia que vivia al cinquè pis del Liceu. Hi vivien perquè el  pare era l’administrador de la finca del Liceu. Era la família d’en Carles Puértolas, amic meu, que després ha estat, a part de metge, un músic actiu.

 Tu recordes que quan pujaves hi havia roba estesa a dalt? Doncs era la de la mare del Carles. Quan havia de ploure o quan es feia de nit a l’hivern, la treia del terrat i la posava a dins i se li assecava la mar de bé. Sobretot el dia de la funció quan hi havia calefacció. Recordaré sempre, tota la vida, la roba estesa de la Carme.

Saps qui era la més despistada del grup?

*>*:  doncs encara no m’ho ha dit ningú.

La Margarita Sales!  era tan despistada que sempre li passava alguna cosa. Recordo un dia que va ser fantàstic, ens va agafar un atac de riure a mig espectacle. Un coreògraf de fora ens havia muntat una coreografia molt maca : La Damnació, de Faust.  El vestuari era molt divertit perquè representava que érem  els focs dels follets  morts. Segons expliquen el follets morts emanen fòsfor i aquestes explosions en forma de flametes,  son les que es veuen a vegades al cementiri. Anàvem vestides amb tota una malla[vestit de licra que s’adapta al cos] negra amb cap i tot, i a les mans, als peus i al cap, portàvem una flameta dreta que resultava molt divertida. La flameta tenia una base hi havies de posar molts clips clavats a la malla negra perquè se t’aguantés dreta. Però, la Margarita va tenir la mala fortuna que la flama se li va torçar cap endavant, sobre la cara  [no podem evitar el riure] Jo quan la vaig veure… Un riure… i poc a poc tothom s’anava encomanant… a la Margarita sempre li passava alguna cosa. Era “Doña Tràfecs”.

La pitjor estona més divertida que recordo!

*>*: com?

Va ser amb la Norma just al moment de l’ària de la Casta Diva. Nosaltres fèiem de figurans. Sortíem acompanyant la sacerdotessa, fent com un ritus religiós. Portàvem una túnica molt maca. Ens va agafar un atac de riure! No recordo el per què però recordo que va ser  una de les pitjors vegades! [controlar el riure a l’escenari comporta molts problemes…] És que no podia. Havíem d’estar quietes, durant l’ària. Tu t’imagines la Casta Diva, cantant un gran drama,  i nosaltres allà rient com conillets? …..  Es passa molt malament,  es passa fatal!

Turandot i la calva

A l’òpera Turandot (en la que tampoc fèiem res) sortíem i havíem d’estar tot un acte dalt d’un practicable amb escales, i ens havien col·locat per parelles:  dues noies cada dos graons. Havíem d’estar allà, palplantades , sense moure’ns. Anàvem molt bufones, això si. Però absolutament quietes durant tot un acte. El cor, per sortir a l’escenari s’arreglava d’una manera que ells sols ja eren un espectacle. Evidentment a tots se’ls hi donava el vestuari que  corresponia a  l’òpera que anàvem a fer, ara, hi havia els qui en feien un gra massa, perquè volien sortir tan guapos que es feien  uns maquillatges exageradíssimes i hi afegien complements, i el qui no li donava cap importància i es posava les coses tal com li venien. I recordo que a Turandot tots havien de portar una perruca de color carn ,com si fossin calbs, amb la cueta com els mongols.. Estàvem allà totes ben posadetes  i sento: -Psss, Psss, mira, mira aquest!  Just era el moment que hi havia hagut tot el cor al mig de l’escena, i llavors s’havien apartat cap els cantons. I miro al terra i veig una calba d’aquelles al mig de l’escenari. Em va agafar un atac de riure… Aquell dia ens va caure un esbronc!

Una de quan jo ja era primera ballarina.

*>*: endavant!

Una altra, que també ho vaig passar realment malament. Això ja era cap al final, quan jo ja era primera ballarina amb la Maria Àngels Aguader*, i l’Asunción Aguader  ja era estrella. Ens van agafar per fer una òpera d’ambientació oriental i el director d’escena es va entestar que hi havia uns personatges que per ell eren fonamentals dins l’argument i que havien d’aparèixer durant tota l’obra. A part de tot això, teníem un solo bastant important. És a dir, ballàvem, però també havíem de sortir en diferents escenes. Ens van fer un disseny de vestuari brutal. Jo anava com de vampir amb un maquillatge complicadíssim que em passava una hora i escaig en maquillar-me. Portava una malla sencera  [vestit de licra que s’adapta al cos] amb una mena de venes per sobre, que fins i tot les portava creuades per tota la cara. L’Àngels anava vestida i caracteritzada amb un maquillatge que simulava la mort i l’Asunción anava d’anciana.  Hi havia un solo del cantant, acompanyat d’una mena de guitarreta oriental i mentrestant nosaltres tres estàvem assegudes, a la manera dels japonesos. El que no ens van explicar, abans de l’estrena és que, en aquesta escena,  havíem d’anar amb un quimono per sobre, però perquè es reconegués cada personatge no ens podíem canviar el maquillatge [ i a més era impossible treure-se’l i tornar-lo a fer per la següent escena, impossible!). Imagina’t. Amb perruca negre de geisa,  un quimono preciós i el maquillatge de caracterització que portàvem cada una. Impossible! [Riem a cor que vols totes dues…] Impossible! Ens va agafar un atac! Imagina’t! A més a més érem només nosaltres tres, i una: l’Asunción Aguader, que ja saps tu com n’ha estat de còmica tota la vida…. És que això va ser horrorós.

T’explico una, com exemple de les moltes.

*>*: a veure.

Una vegada a Aïda, saps que després de la dansa, cap al final, entra el Radamés,i li fan tots la salutació d’honor, oi?, doncs sortíem tots amb aquells pots de gel per fer fum i que feien “Blo, blo, blo” , i amb un palmons enormes,  al final de tota la marxa, en aquell moment tan poderós. Doncs quan sortíem  havíem d’agitar els palmons, i l’Ester, l’agafa amb tanta fal·lera que li va caure tot el palmó i es va quedar només amb el rave a la mà [tornem a riure, a gust] Eren coses impossibles.  Un ridícul! El  palmó se’n va anar a fer punyetes i ella així, brandant el braç cap a un cantó i a l’altre, dissimulant i aguantant el riure, i nosaltres encara rèiem més!

L’ensopegada de l’Aragall.

Fèiem La Favorita. Una vegada va entrar en escena  Jaume Aragall… l’acompanyaven cap a una tarima que hi havia a l’escenari, un practicable d’aquells, anava amb els ulls embenats, i  havia d’anar molt ràpid per pujar a sobre de la tarima,  i  de cop fa una ensopegada…! [tal com ho reviu, es fa inevitable riure contínuament!]. Era colossal! I és clar, com que nosaltres eren joveníssimes , doncs “vinga” riure, “vinga” riure….

 

Una altre.

*>*: !!!

 

Der Freischütz, que és una òpera molt maca de Carl Maria von Weber . Recordo que van portar no sé quants gossos llebrers per fer una desfilada com si fos una cacera. El cantant principal portava uns pantalons curts amb unes botes fins dalt de la cuixa i estava cantant i fa “Rac!” I se li obren tots els pantalons… És que sempre, sempre passaven coses. Cinquanta mil històries d’aquestes. Era un no parar, era constant.

Sobre el Cor del Gran Teatre del Liceu.

Ens estimaven molt i sempre ens animaven, ens deien: -Això nenes, balleu, balleu bé! Sí. Era molt divertit. Jo encara me’n trobo de cantants  del cor i em pregunten… Què fas, i com estàs? És maco, molt maco. Hi havia, però, alguns personatges que eren peculiars. El director  del cor era el mestre  Bottino*.  Era un senyor ben especial, cridava l’atenció perquè tenia un cap de dimensions considerables  [ el descriu amb les mans, al voltant del seu propi cap] amb un front enorme i duia unes ulleres d’un gruix també considerable, i quasi no hi veia. Aquell era també tot un personatge. Doncs hi havia moltes òperes en les que hi havia cors que s’havien de sentir des de lluny. Llavors els cantants es posaven entre caixes  [lloc al costat de l’escenari, fora de la visió del públic],  es feia  un forat al teló lateral, i allà s’hi posava l’Antoni Besses*, amb una llanterna,  i anava marcant el mateix tempo que el director d’orquestra . Llavors en Bottino, que feia de  director de cors interns,  veia l’Antoni com marcava el tempo amb la llanterna, i així podia dirigir els cantants del cor que estaven fora d’escena. De vegades però, hi havia escenografies i practicables [espècie de tarimes] omplin l’espai,   i recordo més d’una vegada que el que havia que guaitar pel forat i moure la llanterna, havia de pujar a una escala d’ alçada considerable i penjar-se per allà sobre. [ella riu i jo arquejo les celles!] unes coses… Era ben bé artesà allò.

Sobre les produccions

del Gran Teatre del Liceu.

Sempre s’havien  volgut fer coses molt espectaculars al Liceu i a l’Aïda, concretament, sempre treien algun animal. I és clar, l’escenari era gran, però era bastant limitat per darrera… no es disposava de gaire lloc i era bastant fosc.  Quan portaven els camells, per exemple, si no anaves amb molt de compte, quan passaves per darrera, per anar a l’altre costat d’escenari, ensopegaves amb ells!

Després, i això era el pitjor,  quan els treien a l’escenari sempre s’acabaven fent les seves necessitats, i llavors el pixum anava regalimant… sort de la bateria de llums al davant de l’escenari, si no els pobres musics!! [riem indefinidament…!]