Em pensava que coneixia al Toni, però no, he descobert una persona polifacética, compromsa amb tot el que fa, i sobre tot, un treballador exhaustiu. Tot i que la seva descoberta de la dansa va ser tardana, s’hi ha dedicat a fons i la seva carrera ha estat prolífica. Col·laborador inestimable de l’Associació LiceXballet, ha liderat l’escriptura i l’edició del llibre històric del Ballet al Liceu, colofó de tot un treball immens de recerca.
ENTREVISTA A TONI GÒMEZ
Ha estat realitzada al Centre Cívic Vil·la Urània de Barcelona, el 6 d’abril de 2022
CAP A LA DANSA…
El meu amic Joan Roca i jo, decidim provar sort amb la dansa a Barcelona. Fins el moment (1976), hem viscut a Andorra i treballat en els negocis dels pares respectius. En Joan, a més, amb una forta vocació per la Gemmologia, que acabarà desenvolupant professionalment; i per part meva, en via d’esdevenir professional de la fotografia, amb el laboratori de revelat al magatzem de la botiga dels pares. Tots dos sentíem una vena creativa que costava desenvolupar en la societat andorrana d’aquells moments (1971-1976). La dansa ens temptava perquè reunia aspectes que fins llavors ens calia practicar per separat: cos, ment, esperit, públic, art, creació, etc. Concretament, jo alternava l’activitat creativa del laboratori de fotografia, amb la físicalitat de jugar al rugbi amb l’equip d’Andorra, el VPC Rugbi 15, on jugava de tresquarts ala esquerra.
[Quatre anys després de la nostra arribada a Barcelona, el Joan havia ballat al Ballet Contemporani de Barcelona (BCB), i jo amb Heura cia de Dansa i la Companyia Avelina Argüelles]
PRIMERES CLASSES
Gerard Collins. Dansa Contemporània.
Les primeres classes de dansa les vaig prendre a Barcelona amb el Gerard Collins, just acabat el servei militar (1976). Tenien lloc al Club Judo Sant Jordi al carrer Valldonzella. Actualment l’edifici forma part del conjunt de la Casa de la Caritat. Les classes s’impartien a sobre de tatamis instal·lats a la Sala d’Actes o Teatre, avui ocupat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
[Una meravella prendre les classes sota els arcs diafragmàtics i l’ornamentació modernista. Admiràvem el moviment del professor de Kendo Ryo Hiruma amb el sabre, preparant-se al tatami del costat per a impartir la seva classe. Parades, acceleracions, el so del sabre… una dansa formidable!]
Josep Maria Escudero. Dansa Clàssica.
En aquest temps vaig prendre les primeres classes de Dansa Clàssica amb el professor Josep Maria Escudero.
[Em van entusiasmar! M’adonava que a cada classe aprenia un munt!]
Pawel Rouba. Mim i Pantomima. Institut del Teatre (IT)
Mentre, havia entrat a l’Escola de Mim i Pantomima de Pawel Rouba, a l’IT del carrer d’Elisabets, on seguia les classes impressionants del Pawel, la rigorosa acrobàcia de la Irene Rouba, i la tècnica de pantomima clàssica polonesa de Tomaszewski a càrrec de l’Andrej Leparsky, fins completar els dos anys d’aquests estudis.
Va ser providencial compaginar la dansa amb aquests estudis. l’Acrobàcia em va canviar el cos molt ràpidament, i el Mim i la Pantomima em van obrir a les emocions escèniques. Vaig fer a l’hora les primeres passes en els dos mons, interpretació i dansa!
“El judici al riure”, Taller de Mim amb els companys que serien Vol Ras
EL PAS PEL TEATRE DEL LICEU
Com figura a la fitxa de dalt, el meu pas pel Liceu està agrupat en tres moments, entre les temporades 1982-83 i 1990-91.
Primer contacte. Ballarí a la temporada d’Òpera 1982-1983
Vaig ballar per primer cop al Liceu a la temporada d’Òpera 1982-1983. En aquell moment, portava uns 6 anys de carrera de dansa, i ja havia ballat professionalment, sobretot amb la Companyia D’Avelina Argüelles. Va ser sorprenent trobar-me en un teatre d’aquestes dimensions, i màgic en certs aspectes. L’Assumpció Aiguadé i el Fernando Lizundia dirigien els ballarins, em va agradar conèixer-los. L’experiència va ser força interessant en tant que vaig conèixer el funcionament de les òperes a un gran teatre. Acostumat als grups petits de dansa, em sorprenia aquella quantitat de gent i mitjans darrere el teló.
“La Vestale”, temporada d’òpera 1982-1983
Va haver-hi una part per la qual no vaig tornar al Liceu les temporades següents. Volia continuar aprenent i millorant en dansa, i la situació no ho afavoria. Per una banda, el tractament que rebia la dansa no era estimulant. Un dels motius era que les coreografies es veien massa sovint afectades per inesperats en arribar a escena. D’altra banda, et podien convocar a qualsevol hora d’un dia per l’altre, i sovint actuàvem tard al vespre. Tot plegat, esdevenia molt difícil compaginar la feina del Liceu amb estudis i altres activitats.
[Una perla d’actitud: quan cridaven els artistes pels altaveus deien amb un to molt respectuós: “Senyora Caballé, a escena”… perfecte, com havia de ser! Però per cridar la dansa, ens etzibaven un “ballet a escena” tan poca solta que no feia pensar que anàvem a fer dansa!…]
[… Justament, el tracte amb Montserrat Caballé era entranyable! Tot sovint ens animava i felicitava. Recordo un “molt bé!”, que ens deia entre bastidors quan sortíem de ballar i ella esperava per entrar a escena. Gràcies! I quina experiència tenir-la a prop quan cantava una ària per a tot el Liceu!]
Segona vivència al Liceu. Aquesta vegada, ballarí per a coreògrafs
Va tenir lloc cinc anys després de la primera etapa, durant els anys 1988 i 1989.
Per una banda, el Teatre del Liceu va fer diversos encàrrecs coreogràfics a Guillermina Coll, que va dur a terme amb els ballarins de Dart Companyia De dansa, incorporant també altres ballarins. Vam ballar a les òperes La Gioconda, Adriana Lecouvreur i Eugene Onieguine, i sobretot, El Llibre Vermell on la dansa tenia una presència molt important.
Durant el mateix període, els coreògrafs Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi, van rebre l’encàrrec de coreografiar per a l’òpera Cristòbal Colón, i també van emprar la companyia Dart amb ballarins seus afegits.
Les obres detallades
La Gioconda. Maig de 1988.
Va ser una molt bona experiència: el públic va premiar La dansa de les hores amb un llarg aplaudiment. El Sr. Monjo ens va ajudar a aconseguir uns vestits que faltaven i sabates de mitja punta amb taló, ja que havent-hi rampes, era perillós ballar amb puntes.
“La Gioconda” 1988. Dansa de les hores.
Amb tot, va haver-hi un inesperat a darrera hora: el Director d’orquestra, Uwe Mund, poc abans de l’estrena, va tallar per la meitat l’altra dansa,
La Fourlana, amb la coreografia acabada i ben assajada. Una peça de gairebé set minuts, quedava en tres i mig.
“La Gioconda” 1988. La Fourlana
Llibre Vermell. Estrena mundial. Setembre de 1988
Xavier Benguerel va composar la música contemporània d’aquesta òpera que alternava amb els fragments del cançoner del Llibre Vermell de Montserrat de finals de segle XIV. La companyia Dart ballàvem les peces contemporànies coreografiades per Guillermina Coll: 45 minuts de coreografia, pràcticament sols a l’escenari. Les peces originals antigues eren ballades per l’Esbart de Rubí, i nosaltres vam intervenir en la darrera peça que tancava l’espectacle, ballant conjuntament amb l’esbart. També hi participava el Cor del Liceu.
[Un dels moments màgics de l’obra era quan intervenia l’Escolania de Montserrat, el cor de veus blanques. Entusiasmant!]
A destacar la feina de Josep Maria Espada com a escenògraf, figurinista i Director d’escena, en col·laboració amb la nostra coreògrafa. Recordo les reunions prèvies.
[Gràcies a la bona coordinació que va dur a terme l’Espada de tots els elements de la proposta, el Llibre Vermell ha estat un dels millors espectacles en què he participat. Teníem la sensació de formar part d’una maquinària ben engrassada i precisa. Això treu el millor de tu com a ballarí, i el millor de les possibilitats d’un teatre.]
“El Llibre Vermell” 1988
Cristòbal Colón. Octubre de 1989
Quant a l’òpera coreografiada per Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi, un plaer i un repte ballar la seva coreografia, amb un ritme trepidant i unes evolucions corals interessantíssimes.
[no imaginava que dos anys després entraria en aquesta companyia, amb qui ballaria vint peces diferents, contant aquesta òpera, i afegint-hi cinema, grans produccions amb gires, peces puntuals, i l’Arribada de la Torxa Olímpica el 1992.]
“Cristòbal Colón” 1989
Eugene Oneguine. Novembre de 1989
Una gran experiència, ballar al primer acte, la part folklòrica russa. El duet de cant de l’obertura et transportava. No obstant, el fet de no tenir prou informació sobre l’espai i el vestuari femení mentre es creava la coreografia, va fer patir molt a la coreògrafa en la Polonesa i el Vals. [Mala coordinació amb la dansa.]
“Eugene Oneguine” 1989. Vestuari de caràcter i de la polonesa i el vals
“Eugene Oneguine” 1989
Adriana Lecouvreur. Novembre de 1989.
Tot es desenvolupava amb normalitat fins que va arribar el vestuari. Ens queia per tot arreu, i les ballarines se’l trepitjaven. En el meu cas, em vaig trobar una malla sencera de faune feta per a un ballarí altíssim. Ens el vam haver de cosir i adaptar com vàrem poder per ballar amb allò. A sobre, la crítica se’ns va carregar pel vestuari, com si fos nostre! [Coordinació deficient.]
Concloent, la segona vivència al Liceu va comportar unes experiències molt bones a les primeres òperes: La Gioconda, Cristóbal Colón i especialment al Llibre Vermell. Després, a Eugene Oneguine, la primera part va ser molt bona i la resta difícil. I finalment, Adriana Lecouvreur va ser frustrant pel tema del vestuari femení… una llàstima acabar així aquest cicle de col·laboracions, que va començar tant bé.
Tercera vivència al Liceu.
Temporada d’Òpera del Liceu 1990-1991. Em contracten individualment. Coreografio i interpreto un solo ─ pallasso, acrobàcia i dansa ─ en l’òpera Pagliacci dirigida per Emilio Sagi a l’abril de 1991.
Afortunadament, vaig poder ballar el solo com l’havia muntat. L’entorn era màgic, estava envoltat per pallassos d’ofici, que evolucionaven per escena elevats a sobre de xanques, fent malabars, etc. I sobretot, va estar un plaer treballar sota la direcció d’Emilio Sagi.
[En un moment d’aquest solo, feia una vertical sobre els colzes damunt una taula al centre de l’escenari, i ballava una estona a l’inrevés (gràcies a l’acrobàcia dels estudis de Mim i Pantomima!). Em va semblar que als primers assajos, els pallassos em veien com a un ballarí que anava a fer d’un d’ells. Després de mostrar el meu número, em van integrar molt més a escena. Va ser un plaer immens compartir l’escenari amb el bon rotllo d’aquells artistes.]
TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL
Distribueixo la meva carrera en tres àmbits per facilitar-ne la descripció, per molt que estan interconnectats i sovint superposats.
Àmbit de Ballarí
Només parlo de les companyies amb qui més anys he ballat. No obstant, en cito dues que van ser importants per a mi en el seu moment: la companyia de Postgraduats de l’Institut del Teatre, amb la qual vaig ballar els anys 1983 i 1984; i Ramón Solé amb qui vaig ballar en varies peces durant els anys 1985 i 1986 (Carmen, Romeu i Julieta, El Magnificat).
“Cutting Corners” 1983-1984. Coreografia de Daniel Rosseel
Antiga companyia de postgraduats ITDANSA, de l’Institut del Teatre de Barcelona.
«Carmen» 1985. Cia Ramon Solé
Contextualitzant, fins l’any 1991, vaig emprar com a ballarí les tres eines bàsiques de la meva formació, Dansa Contemporània, Dansa Clàssica i Acrobàcia.
Amb Avelina Argüelles (entre 1981 i 1998) vaig aprendre en profunditat la Dansa Contemporània i la improvisació com a investigació del moviment per a cercar materials per a les coreografies. He fet moltes funcions amb la seva companyia, al llarg de molts anys, a Catalunya, Espanya, Lisboa i Colònia. Per tot plegat, ha estat un factor decisiu en la meva arrencada i posterior desenvolupament com a ballarí. A destacar el fet de ballar coreografies premiades i guanyadores en concursos nacionals i internacionals (cinc en total) i el treball amb objectes: bidons, botavara, lliteres, cavallets, teles grans, etc.
“El somni d’un peu” 1981. Cia Avelina Argüelles
“Ahora me toca bailar con la más fea” 1990. Companyia Avelina Argüelles
Guillermina Coll “Vortmen” (moviments) 1980-198.
Quan va arribar la Guillermina del Ballet de Flandes cap el 1982, vaig veure quelcom veritablement nou en l’entorn de la dansa a Barcelona: la tècnica fusionada amb la interpretació i la música com feia ella: ràpida, precisa, profunda i brillant.
Vaig tenir la sort que creés companyia, i ballar-hi (entre 1984 i 1996). El seu treball permetia combinar la tècnica clàssica amb la contemporània, i em va fer créixer com a intèrpret. Van venir les primeres gires, la de Grècia…
Companyia Dart, Atenes 1987
…i espectacles internacionals com a Frankfurt amb Spleen de l’Òpera de Cambra de Catalunya. La comprensió profunda del llenguatge musical de la Guillermina, es posava de manifest a les coreografies. I senties que amb el moviment i la interpretació, la Guillermina obria capes amagades de la música.
[Ballar duets amb una intèrpret com ella, i també com la Mathilde Van de Meerendonk i la Marta Munsó, a més de suposar un gran aprenentatge, era màgic: el pes dels cossos, les dificultats tècniques, les tensions… tot desapareixia i et senties transportat per la música, la coreografia i el moviment!]
[El que no podia ni imaginar al principi de la relació professional, és que esdevindríem parella, tindríem una filla, la Tura, que a hores d’ara balla a Linz (Àustria), i que trenta vuit anys després continuaríem casats i junts!]
“Sonata en sol menor” “Wesendonk lieder”.
Dart Companyia de Dansa. Coreografia, Guillermina Coll. 1985-1989
“Collage” 1992-1996. Concert Dansa Dark. Coreografia de Guillermina Coll.
“Sonata en sol menor“ 1992-1996. Concert Dansa Dark. Coreografia de Guillermina Coll
“Cinc melodies” 1992-1996.
Concert Dansa Dark. Coreografia de Guillermina Coll
El meu treball a la Companyia Gelabert-Azzopardi (entre 1992 i 2004) va anar en paral·lel a l’aprenentatge d’altres tècniques de moviment i somàtiques, sobretot, Feldenkrais i Fedora Aberasturi, que no he deixat de practicar. Aquestes tècniques, i un munt que no cito, em van ajudar a precisar i dosificar les energies, a afinar la disponibilitat, a compensar aquells materials per els que no era el càsting, i en general, a millorar aspectes interpretatius i de salut física del ballarí. Amb aquesta companyia van venir gires i actuacions nombroses a Catalunya, resta d’Espanya, Europa, Caracas, Mèxic, etc. Tots dos, el Cesc i la Lydia em van aportar sabers i experiències professionals molt importants. En particular, Cesc m’ha transmès una filosofia del cos, de la ment (habitant el cos), de l’esperit (la interpretació de cada coreografia) i de padrons del moviment, que he dut a la pràctica a l’escenari, la coreografia i la docència.
“El jardiner” 1993-94, Toni en la sargantana, companyia Gelabert-Azzopardi
“Kaalon Kaakon” 1992-1993, companyia Gelabert-Azzopardi
Les tres companyies juntes: amb la companyia Gelabert-Azzopardi vaig ballar fins el 2004. Amb Avelina Argüelles fins 1998, i amb Guillermina Coll fins 1996. Això fa que entre 1992 i 1996 alternés durant quatre anys el treball amb les tres companyies.
[Recordo un moment d’aquests quatre anys amb una cresta de set espectacles en marxa de les tres cies. Ara en feia un, ara l’altre… a més, donava classes. Per això, sense les tècniques somàtiques el cos hauria petat. I vaig ser-hi a prop!]
Malgrat haver deixat de ballar en companyies, vaig continuar participant en projectes, poso d’exemple un d’entranyable: L’espectacle−concert Pròxima estació, Vivaldi! sota la direcció teatral d’Ester Nadal i musical de Gerard Claret, on vaig coreografiar la meva intervenció de dansa. Feia de Vivaldi, i compartia l’escenari amb l’Ester i disset músics excel·lents! Es va estrenar al Festival Internacional Narciso Yepes d’Andorra amb l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (ONCA) el 2009. I l’any següent es va presentar al Petit Palau de Barcelona, el 2010.
Espectacle−concert, Pròxima estació, Vivaldi! ONCA, Gerard Claret, Ester nadal, Toni Gómez.
Concloent aquest àmbit de ballarí, sento un gran agraïment cap a Avelina Argüelles, Guillermina Coll, Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi. Em van ajudar a desenvolupar-me com a ballarí i professional de la dansa. I a més, de l’enriquidor que va ser compartir la vida i l’escena amb ells i altres persones entusiasmants de les companyies.
Àmbit de Coreògraf
En aquesta secció que comença a partir de 1997, inclouré algunes direccions artístiques. Igual que a la secció anterior, només parlo de les activitats més representatives. També em referiré únicament al treball amb intèrprets, perquè sobre mi mateix ja havia coreografiat amb anterioritat.
Coreografies per a obres de teatre. Vaig col·laborar amb la Companyia Tetrateatre de Sant Cugat entre 1997 i 2003, coreografiant i ballant en quatre espectacles de la companyia. Els temes eren apassionants: sobre l’obra de Gabriel Ferrater, García Lorca, Vaclav Havel i Mark Twain. La Directora, Dolors Vilarasau, sabia pouar en els aspectes més rellevants i no sempre més coneguts dels autors. Destacar també que les músiques estaven composades per Toni Xuclà. Una gran persona i un gran músic. A més, les interpretava ell a escena, amb els seus músics, segons l’obra.
“Cambra Ferrater 1997”, companyia Tetrateatre
Música al Nick Havanna, any 2000. Un altre músic excel·lent amb qui he tingut el plaer de treballar ha estat Miquel Gaspà. Clarinetista, amb qui hem investigat plegats sobre diàlegs d’improvisació música-dansa, en llocs emblemàtics com el Nick Havanna, amb la Guillermina. Vaig participar amb ell i dues ballarines al Cicle de música contemporània del segle XX-XXI, Música al Nick Havanna 2000.
UNESCO. El 2004, la Guillermina i jo vam dirigir la part artística del Despertar de les aigües, acte commemoratiu de la UNESCO per a l’Any Internacional de l’Aigua Dolça. Es va representar a Caldea, Andorra, amb participació de dansa contemporània, esbarts, nedadores olímpiques, gimnastes, trapezi, una actriu, escaladors, projeccions, i la música enregistrada de Natàlia Solà. L’espectacle ocupava tota Caldea, espais verticals compresos, amb aproximadament setanta persones actuant amb les especialitats citades.
[Miraculosament, va sortir tot bé!]
Treball d’investigació. El 2005, vam dur a terme Use & Show- 3 imatges, una investigació coreogràfica a l’espai alternatiu Areatangent, on quatre intèrprets presentaven una nit el mateix solo de divuit minuts. Tot i el risc que suposava, es va dur al terreny personal de cada intèrpret, aconseguint que fos prou diferent per ser vist quatre vegades seguides. Una vegada més la música va estar composada per Toni Xuclà. Va ser una gran feina de coordinació i entesa, on també va participar el Director teatral Àlex Serrano, que en aquells moments portava l’espai Areatangent.
“Use & Show- 3 imatges” 2005. AreaTangent
[Va tenir bona acceptació i l’any següent hi vam tornar!]
La peça era remuntada de nou el 2006, amb quatre nous i noves intèrprets, i el mateix any es va presentar
a la Sala Maria Plans de l’Institut del Teatre de Terrassa.
Espectacle d’inauguració de la Fira Mediterrània de Manresa. El 2006 vaig dirigir i coreografiar l’espectacle Somnis de dones de la Mediterrània, presentat a la inauguració de la Fira Mediterrània de Manresa (03-11-2006), ballat per onze intèrprets, amb músiques de Ravid Goldsmit, Gerardo Diaz, Carles Benavent, Tactequeté, Toni Xuclà i Rafel Plana; l’escenografia i vestuari d’Isabel Llobera; i l’assessoria de dramatúrgia d’Àlex Serrano.
“Somnis de dones de la Mediterrània” 2006, Fira de Manresa
Impressionant treballar amb músics d’aquesta envergadura! Gràcies al coneixement que tenia d’ells el Toni Xuclà, vam poder encarregar a cada un la música per a la part de l’espectacle que més s’avenia amb l’estil propi.
Més tard, el 2010 acabava la carrera d’Humanitats a la UOC que havia començat cap a finals de la carrera de ballarí el 1999. L’estudi de les Humanitats em va acompanyar al llarg d’una dècada. La idea era d’endreçar les estanteries mentals on havia anat acumulant-hi de tot, i d’aprofundir en molts temes per on havia passat de puntetes [mai millor dit!]. A més, necessitava millorar la pràctica d’escriure, del català, i dels conceptes digitals de multimèdia i comunicació.
Presentació TFC Dansa Digital 2010, Llicenciatura en Humanitats UOC
Arribada de la torxa olímpica al moll d’Empúries 1992, companyia Gelabert-Azzopardi
[Un disparador important per a començar la carrera va tenir lloc a la cerimònia d’Arribada de la torxa olímpica al moll d’Empúries, a càrrec de la companyia Gelabert-Azzopardi el 1992. Vaig tenir l’honor i la responsabilitat d’encendre la primera torxa en terra catalana. Dins la cerimònia, quan des de les roques del moll veia com s’acostava la barca amb el foc olímpic de Grècia, vaig tenir una sensació sorprenent: en atalaiar la mar d’amagat veient l’embarcació que s’acostava… sentia que ho havien fet homes i dones des de fa milers d’anys. Segurament, la potència de l’emoció del moment, va contribuir a una mena de sensació de túnel del temps. Anys més tard, aquest impuls va cristal·litzar en un voler saber més de la nostra història com a éssers humans… i em vaig matricular en la Llicenciatura en Humanitats a la UOC.]
Les Humanitats van esdevenir el disparador d’investigacions i treballs coreogràfics. La motivació de l’estudi de les civilitzacions antigues, de la Història de l’art i de la Història del Pensament, va passar a esdevenir pràctica creativa i coreogràfica.
Els següents treballs han estat motivats per continguts de les Humanitats:
La participació al Premi Nacional de Dansa Contemporània Cesc Gelabert, atorgat a l’Escola d’Anna Maleras, que hi participava amb la meva coreografia Temps cíclic, el 1999. [El disparador provenia de l’assignatura Prehistòria i Història Antiga, que em va canviar la vida.]
Esther Sabaté i Toni Gómez a l’estudi d’Anna Maleras, 1999
L’espectacle Somnis de dones de la Mediterrània, citat més amunt, estrenat a la inauguració de la Fira Mediterrània de Manresa, el novembre de 2006. [Vaig pouar a les assignatures d’Història de l’art (I i II)].
La peça Utagai, on investigava la relació entre la cal·ligrafia xinesa i el moviment, va ser estrenada i ballada al projecte Sense Teló
a les Biblioteques de la Diputació de Barcelona, el 2007.
[vaig quedar meravellat per l’estudi a la UOC de la cal·ligrafia xinesa: mateix moviment amb l’espasa i el pinzell].
“Utagai” 2007, Institut del Teatre de Terrassa
Arqueoescena va ser un projecte conjunt de recerca coreogràfica, que aglutinava persones d’àmbits teatrals, dansístics, musicals, arqueològics i filològics. Amb el nom de Viatgers en el temps, sota la Direcció de l’arqueòloga Isabel Panosa, tutora dels estudis d’Humanitats, van ser creats dos espectacles: l’espai sonor a càrrec de musicòlegs i investigadors de música i instruments antics, i interpretats per ballarines, actors i actrius. El primer sobre l’Egipte Antic: Set moviments- Egipte (de 2009 a 2011), i el segon sobre la Grècia Antiga: Evocació. Ressons de l’Olimp (2012).
[En el món antic, dansa, teatre, música i poesia solien anar juntes. Arqueoescena i Viatgers en el temps ens van permetre fer-ne un tastet.
Va esdevenir una experiència profunda i un gran aprenentatge.]
“Set moviments- Egipte”, 2009 a 2011, cartell del Teatre Zorrilla, Badalona
I funció al Museu Arqueològic de Barcelona
Evocació. Ressons de l’Olimp 2012, díptic Teatre Can Rajoler, Parets del Vallès
Altres projectes fins el 2015:
En 2013 creava Así me siento a veces, un videolit presentat com a treball pel Màster de Literatura Comparada en era digital-IL3/UB. L’Almudena Pardo, ballava i improvisava sobre un poema que li havia dedicat la poetessa Marta Almenara, musicalitzat per Toni Xuclà. Els vídeos resultants els va editar Tura Gómez Coll.
“Así me siento a veces” 2013,
Imatges del videolit per al Màster de Literatura Comparada en era digital-IL3/UB
El 2014 vaig participar a l’homenatge de l’Any Vinyoli 2014 al Palau de Santa Mònica amb una peça Contraris, de dotze minuts. La interpretaven tres ballarines, un ballarí i dos actors, amb fragments escollits del poeta Joan Vinyoli, i una videoprojecció en pantalla a l’escenari.
Contraris: espectacle de dansa basat en els poemes “Happy Few”, “Interludi”, “Queralbs”, “Nessos” i “versos Molls” de Joan Vinyoli.
Intèrprets: Jesús Aragón, Tura Gómez Coll, Almudena Pardo, Albert Pérez, Xesco Pintó, Júlia Sanz.
Direcció i coreografia: Aleix Cort i Toni Gómez
“Contraris” 2014, homenatge any Joan Vinyoli al Palau de Santa Mònica
El 2015 coreografiava Magdalena o l’amor com un acte de rebel·lia a la sala de teatre Àtic22
Amb quatre ballarins, una actriu, un músic i una escenògrafa, el tema se centrava en la bíblica Maria Magdalena.
Coordinació general: Toni Gómez
Idea primària: Patricia del Razo
Disseny d’espai i il·luminació: Macarena Palacios
Ballarins: Júlia Sanz Fernàndez, Tura Gómez Coll, Naya Monzón Álvarez, Óscar Pérez Romero, Patricia del Razo
Composició musical i execució de piano preparat i/o guitarra: Nicolás Braggio.
Lloc de presentació: espai Àtic22
Assajos amb Patricia del Razo i piano preparat de Nicolàs Braggio, 2015
“Magdalena o l’amor com un acte de rebel·lia” 2015, espai Àtic22, Barcelona
En concloure l’àmbit de coreògraf, el terme “investigació” és el que més representa la meva trajectòria en la coreografia: tant en relació a la dansa per a obres de teatre, com per l’experiència en sales alternatives, com pel diàleg entre la música, l’arqueologia, la filologia, la dansa i el vídeo, i pel treball conjunt de ballarins i ballarines amb actrius i actors.
Àmbit de Professor
Aquest tercer àmbit s’estén transversalment per tota la meva carrera de dansa. Fins i tot durant els anys d’immersió més gran en el treball de companyia amb la Gelabert Azzopardi, he mantingut algunes classes. Com he fet en els àmbits anteriors, només citaré les escoles i institucions on he treballat amb continuïtat.
Primeres classes
Les primeres classes no van ser gens satisfactòries, no obstant, l’aspecte positiu va ser evidenciar tot allò que no havia de fer. Les feines que trobava al principi costaven molt de gestionar. Ja sigui perquè els equipaments eren molt deficients (terres de rajola), o perquè tenia a la mateixa classe criatures d’edats diferents, i sobretot, perquè no tenia eines per treballar amb edats tendres, que justament és el més difícil i compromès. Per aquestes raons, anava deixant les feines que em sortien…
Primeres escoles reconegudes per la Generalitat. 1983-1990.
Eulàlia Blasi. 1983. El primer cop que vaig impartir classes de dansa contemporània en una escola privada reconeguda va ser a l’Escola de Ballet Eulàlia Blasi, el curs 1983-1984. Aquí va millorar la meva sensació, tenia al davant gent jove entusiasmada amb la dansa. Coincidia amb la primera temporada d’Òpera que ballava al Liceu.
[Vaig tornar a impartir classes de Taller de Dansa Contemporània en aquesta escola, disset anys després! Entre el 2001 i el 2005.]
Emilio Gutiérrez i Margarita Sales. Després, El 1989 vaig començar a ensenyar a l’estudi d’aquests dos ex-ballarins del Liceu. Tinc bons records d’aquella època [data de naixement de la meva filla] i del seu estudi. No és així respecte a les Proves d’Accés del CPD de l’Institut del Teatre on presentàvem alumnes.
[Algunes nenes es posaven neguitosíssimes amb aquesta primera trobada amb el mercat de la carn. Llavors, a més de la impossibilitat de veure-les bé, l’experiència esdevenia dolenta per a tothom.]
Segones escoles Amb més experiència. 1996-2003
En aquest període estava més format com a ballarí i tenia més experiència com a professor. Des de 1991 ballava amb la Gelabert-Azzopardi, i des de 1995 impartia classes i tallers a diferents escoles de l’Institut del Teatre (CPD i ESAD).
Anna Maleras. Durant quatre anys, entre el 1996 i el 2000, vaig impartir classes de dansa contemporània, i dansa clàssica per a ballarins contemporanis a l’estudi d’Anna Maleras de Barcelona. El 1999, vam presentar la meva peça Temps cíclic, guanyadora del certamen al Premi Nacional de Dansa Contemporània Cesc Gelabert. En parlo més amunt, com a coreografia inspirada en els estudis d’Humanitats.
Anna Griñó. Durant cinc anys més, entre el 1998 i el 2003, vaig impartir classes de dansa contemporània i tallers a l’Escola de Dansa de l’Ajuntament de Castelldefels. Una gran experiència, perquè a més de treballar amb alumnes joves, donava una classe que anomenaven “per gent gran”, on tenia alumnes en torn dels trenta anys.
Fi de curs amb alumnes al castell de Castelldefels.
Es tractava d’unes alumnes amb un nivell cultural potent i divers, que gaudien de la dansa i s’hi ficaven a fons. Tinc records excel·lents de les coreografies que presentàvem a la fi de curs al Castell de Castelldefels, on havia ballat professionalment amb companyies.
Els mateixos llocs, perspectives diferents!
Classes a les tres Escoles de l’Institut del Teatre: CPD, Conservatori Profesional de Dansa // ESAD, Escola Superior d’Art Dramàtic // CSD. Conservatori Superior de Dansa
L’Institut del teatre (IT) és la institució on més anys he treballat i més assignatures he impartit. He ensenyat a tres de les escoles de l’IT, des dels primers cursos i tallers el 1995, fins a la jubilació, el setembre de 2020.
[L’IT ha estat per a mi un motor quant a sabers, feina i… més coses! Al llarg d’aquest vint-i-cinc anys he conegut l’Avelina Argüelles, primer com a professora, després com a coreògrafa amb qui he ballat molts anys; és on he conegut la Guillermina Coll, de professora i de coreògrafa amb qui també he ballat molts anys; i he sigut professor de la Tura Gómez Coll, filla de la Guillermina i meva. Així, durant els tres anys que la Tura va estudiar al CSD, al voltant de 2003, tots tres estàvem a l’IT.]
[Era curiós, quan algú que ja ens coneixia, s’assabentava que la Guillermina i jo érem parella, o que la Tura i jo érem filla i pare. El comentari solia ser “no en tenia ni idea, com és que no ho he sabut abans? “ I és que amb la Guillermina hem separat la relació professional de la relació de parella tot el que hem pogut. Això ha estat tant a les companyies on ella dirigia i jo ballava, com a l’IT, on cada un de nosaltres feia el seu recorregut. Igualment amb la Tura.]
Inici de la docència a l’Institut del Teatre de Barcelona el 1995, a les escoles: Conservatori Professional de Dansa (CPD) i Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD).
Exposo per separat la docència en aquestes escoles, tot i que en certs períodes ha coincidit en dues i en tres de les escoles. La qual cosa era esgotadora perquè suposava l’assistència a reunions i activitats de totes elles.
CPD.
A partir de 1995 començava a ensenyar Dansa contemporània a diferents cursos dels departaments de Dansa Clàssica i de Dansa Contemporània, i Tallers per a aquest darrer. Des del 2003 afegiria les assignatures d’Improvisació, Composició, Variacions de dansa contemporània i Acrobàcia. També vaig donar vàries edicions d’un curs que em va interessar molt, Dansa contemporània per al Departament d’Espanyol. La classe estava partida en dues parts, la primera dedicada a treballar la tècnica contemporània i a la segona fèiem improvisació.
[Era la classe setmanal d’aquestes tècniques que tenien els alumnes del Departament d’Espanyol, i l’aprofitaven al màxim! Em va agradar molt treballar amb ells.].
Una activitat a destacar va ser estar invitat al festival de Salònica per presentar un taller, gràcies a Roberta Pagliaro, ex companya ballarina de la Gelabert -Azzopardi, que va recomanar la meva feina a la Direcció del festival. Vaig anar amb alumnes del CPD, entre els quals estava la Tura. La nostra feina va estar molt ben acollida!
Taller grupal i solo de Tura del CPD al Festival de Salònica, Grècia
D’aquesta escola guardo una doble sensació. Per una banda està la relació amb alumnes, per qui m’he sentit estimat. És nombrós l’alumnat que ha ballat peces meves a fora de l’IT, i encara m’hi relaciono amb bon rotllo. De l’altra, m’ha mancat un cert reconeixement per la feina, per una banda per a l’autoestima en relació a allò que s’ha fet bé. De l’altra, per ajudar a guiar la correcció d’allò millorable. A afegir els darrers temps, quan el dia a dia va esdevenir molt dur en entrar a la Direcció Ramón Oller i Keith Morino. Costava molt passar de ser un professor normal a sentir que ho feies tot malament. Em va caler un gran esforç de control perquè en aquells moments tenia a la Guillermina i la Tura per la casa. Sortosament, els Directors Pepelú de l’ESAD i Jordi Fàbrega del CSD em van acollir a les escoles superiors. I vaig tornar a ser un professor normal…
ESAD.
Al mateix temps que al CSD, de 1995 i fins 1997, vaig començar en aquesta escola impartint Tallers d’Acrobàcia integrada en la dansa per a alumnes del departament de Gest de Terrassa. I classes de Dansa Contemporània per a actors del Departament d’Interpretació.
Alumnat del Taller de Gest, Institut del Teatre de Terrassa, 1995. A dalt, la Glòria i jo amb ells.
El 1999 era enviat per l’ESAD a Estrasburg al Vuitè Festival dels Teatres d’Europa, en una trobada de tallers sobre Platonov de Tchekhov. Impartia classes de dansa per a actors hongaresos i francesos, i vaig acabar amb una petita mostra de dansa com a taller. Posteriorment a l’ESAD, a partir de 2009 continuaria durant anys ensenyant Dansa Contemporània per a actrius i actors. Cal destacar una classe que també em va estimular molt, Moviment per a escenògrafs. El 2009 l’ESAD em va enviar dues setmanes a Paris a l’Estudi de Jacques Lecoq. Aquí vaig cursar l’intensiu al LEM (Laboratoire d’Études du Mouvement). Entre d’altres coses, vaig aprendre la tècnica de la màscara neutra que vaig emprar a les classes d’Interpretació per dansa al CSD.
CSD.
A partir de 2009 la meva feina a l’IT es concentrà a les Escoles Superiors, cada cop més al CSD. En aquesta Escola he donat les assignatures de Dansa Contemporània, Tallers, Infografia, Acrobàcia, Interpretació per a ballarins i seguiment d’assignatures de Pràctiques (externes i Interpretatives).
Durant tota la meva estada a L’IT he pres molts cursos de formació. Alguns fantàstics com les dues edicions a l’ESAD de “Creació de personatge sota pressió” a càrrec de Frank Totino, un excel·lent actor i professor, deixeble de Keith Johnson. Molt útil per al CSD. No obstant, val a destacar els dos Màsters que explico a continuació, perquè han suposat un abans i un després d’haver-los cursat.
Estudi de Màsters. A l’àmbit de coreografia he citat els estudis d’Humanitats per ser un motor per a la creació. En aquest àmbit de professor cal citar els dos Màsters que m’han servit de formació continuada i han enriquit la docència d’assignatures que impartia al CSD.
[A més del gaudi de l’estudi i la gent jove excel·lent que hi vaig trobar.]
Màster de Literatura comparada en època digital: el vaig cursar a la IL3-UB de 2011 a 2013. Estava dirigit per Laura Borràs, especialista de Literatura comparada, que ja havia tingut com a consultora a les Humanitats (UOC). Gràcies a aquest Màster em vaig atrevir a acceptar l’assignatura d’Infografia que em va proposar en Jordi Fàbrega, llavors Director del CSD, i que vaig continuar impartint fins el 2019. Més amunt hem vist imatges del Videolit presentat com a treball de Màster, Amb Almudena Pardo ballant i música de Toni Xuclà, sobre un poema de marta Almenara, edició de Tura Gómez Coll.
Selecció de treballs d’alumnes d’Infografia dels anys 2015-16 i 2016-17 amb el programa Isadora
Màster Universitari d’Estudis Teatrals (MUET).
Entre els anys 2014 i 2016, aquest Màster implicava l’assistència a classes a la UAB, la UPF i el mateix IT. Vaig conèixer gent jove estupenda, especialment el primer any, amb qui vam aplegar esforços i va sortir la peça que he citat més amunt, presentada a l’Àtic22, Magdalena o l’amor com un acte de rebel·lia.
Aquest Màster va ser de molta utilitat en la docència de l’assignatura Interpretació per dansa que impartia. A més, vaig assistir a classes de companys meus professors del CSD, la qual cosa em va donar informació enriquidora sobre els seus respectius punts de vista i docència.
Els darrers temps al CSD.
van estar un repte. Per una banda, acumules molta experiència, informació i sabers, de l’altra, l’edat pesa i passa factura a la rapidesa mental i les capacitats físiques. Tot plegat, ha de ser compensat amb esforç… i horari. Quan ocupava el càrrec de Secretari Acadèmic del CSD els anys 2018 i 2019, em passava tot el dia a l’IT, especialment al despatx!
Imatges del meu darrer treball d’edició per a la mostra de fi de curs CSD 2018-2019.
Primer any com a Secretari acadèmic, i darrer any normal sense covid.
Tinc bon record d’aquesta darrera etapa. Així com en Jordi Fàbrega em va donar la responsabilitat de la Secretaria Acadèmica, i Alexis Eupierre dos anys després em va rellevar, m’he sentit sempre ben tractat a diferència del CPD. Les institucions, segons la definició apresa a la UOC, són conjunts de regles, les fan funcionar persones i resideixen en espais. Llavors, on hi treballa molta gent, hi ha diversitat d’interessos i projectes. Això fa que en uns moments puguis tenir el vent a favor, i en d’altres en contra. El que no és ètic ni hauria de passar, és que algunes persones, companyes i companys en el cas de l’IT, quan s’empoderen, trepitgin a qui no és de la seva corda. A més, no els hi cal!
El darrer curs 2019-2020 vaig tenir la sort de comptar amb un bon grup d’alumnes de pedagogia. Això, juntament amb l’experiència acumulada i el fet de ser el darrer curs, va fer que l’edició de l’assignatura Interpretació per a dansa hagi estat la millor de la meva carrera. A la fi del primer semestre vam presentar un taller on les alumnes ballaven i parlaven, superant algunes pors que tenien d’entrada, sobretot per a emprar la veu. No obstant, en començar el segon semestre ens va caure la Covid, el confinament… i va ser dur donar classes virtuals d’assignatures pràctiques, però millor que no fer res. Finalment, el setembre de 2020 em jubilava. Vaig agrair molt el comiat que em van escriure les estimades companyes des de Comunicació IT, els missatges del professorat del CSD per whatsapp, i el sorprenent vídeo que em va dedicar gent important a la meva carrera i la meva vida: ex alumnes, companys de feina, amistats i família.
A MODE DE CONCLUSIÓ
No soc un tècnic cultural que manegui dades i estadístiques històriques sobre l’evolució de la dansa. El que sí he estat és un treballador en diversos àmbits de la mateixa, com escric més amunt. Per tant, opinaré des del que he vist i viscut al llarg dels darrers quaranta anys. Abans, dir que no té comparació la dansa aquí i ara amb fa quaranta anys quan començava a ballar. Això no treu que hi hagi molta feina a fer.
En el terreny de la cultura, he tingut contacte amb assignatures d’Història de la dansa que s’imparteixen als estudis de l’IT, i n’he cursat alguna al Màster MUET. La dansa apareix històricament com un art que de seguida se’n fa ressò de l’actualitat i els canvis socials. Una raó bàsica és que a la base de la dansa cou el binomi motion-emotion, o bé la relació entre emoció i moviment, com escriu Raimón Àvila:
“També aquí trobem, doncs, la idea que existeix un coneixement que no es pot expressar en paraules i que l’accés al qual passa tanmateix per l’entrenament i l’experimentació sobre un mateix. La dansa, com el teatre o la música, poden ser, des d’aquest punt de vista, dipositàries de coneixement, el coneixement que permet, per exemple, manegar les forces emocionals interiors que determinen la nostra existència.” Moure i commoure (pàg. 8). Raimon Àvila.
Cito aquest passatge de Raimon com a referència a aquestes capacitats de la dansa. Tant per accedir al nostre radical interior on es couen les emocions, com per a expressar coses que encara no tenim paraules per descriure.
És el que cercàvem el Joan i jo en venir a Barcelona a fer dansa. Ens guanyàvem bé la vida a Andorra i teníem responsabilitats en els negocis dels nostres pares, però les hores de botiga se’ns feien eternes. Vam començar a fer dansa amb un cert bagatge de responsabilitat en la feina, i per coherència, no havíem deixat feines ben pagades per treballar en coses que no ens compensessin creativament. Vam veure feines de dansa poc satisfactòries, que no compensaven en creativitat ni autoestima i molt menys en diners. I també, que el fet creatiu no es dóna únicament en activitats artístiques, sinó en fer aquest quelcom més que transcendeix el dia a dia.
[Per això el Joan va tornar a Andorra, a portar creativament el seu negoci en contacte amb artistes del gremi. I per part meva, tot i continuar en la dansa, triant tot el possible què i per a qui ballava, coreografiava o ensenyava…]
SOBRE EL LICEU I LA DANSA
Al meu parer, un gran teatre té la responsabilitat de conjugar el que sabem des de fa segles amb la modernitat més actual, que també es manifesta en els estils clàssics. Diríem que té la responsabilitat de fer cultura. Si no és així, no sé quines motivacions pot tenir. En el cas del Liceu, veig una aposta molt petita per la cultura de la dansa. Poso d’exemple la Pina Bausch que quan va venir al Liceu amb catedrals de la contemporaneïtat com Cafe Müller i La Consagració de la primavera, va haver una part del públic liceista que no sabia mirar el que tenia endavant, no veien res, i de la manca de respecte que van mostrar no cal parlar-ne.
[La mateixa que a la Dansa espanyola del Llac dels cignes de Mats Ek, amb el Ballet Cullberg.]
Malgrat tot, la dansa fa el seu camí. Qui surt perdent és el públic del Liceu, que queda retratat en situacions com les d’amunt, per la manca de mirades.
Quant a una companyia de Dansa del Liceu, hi ha solucions diverses que estan molt a ma. Dels formats de gran companyia clàssica no en parlo perquè no en sé prou. Només dir que al nostre país el problema més gran no és crear una gran companyia, Ja hi ha hagut intents (fallits). El problema rau en aconseguir prou espectacles.
Des de la meva experiència, hem vist més amunt que una companyia petita com Dart, amb les limitacions pressupostaries que tenia, va poder ser emprada al Liceu per coreògrafs molt diferents com Guillermina Coll i la parella Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi. Llavors, i la IT Dansa? De fet, ja està inclosa en el pressupost de l’IT i funciona des de 1997, ara fa 25 anys! A més, la Directora, Catherine Allard, amb solvència internacional, ha ballat en una de les millors companyies d’Europa, el Netherlands Danz Theater (NDT). I a destacar que la IT Dansa ha participat varies vegades en els programes del Petit Liceu.
Fora fàcil fer un pacte a tres o més bandes amb institucions com l’IT, el Grec, l’Ajuntament, i el Mercat de la Flors (que segurament no es quedaria a fora). I si els del Liceu troben complicat pactar amb altres institucions, que treballin, que reben diners públics i el públic té dret a la millor gestió possible. Es crearia un grup companyia que faria les òperes i que tindria, com ara IT Dansa, unes coreografies produïdes a l’any. Les despeses es repartirien entre les institucions. El fet de tenir un grup amb una bona tècnica permetria que diferents coreògrafs el poguessin emprar, encara que puntualment afegissin altres ballarins segons les necessitats.
El pacte entre institucions s’ha fet en ocasions diverses i el resultat és sempre bo, tothom paga menys i rep més a canvi. L’exemple de la meva experiència ha estat la participació en la creació del projecte Tot Dansa per a adolescents d’Instituts en el qual van intervenir el que llavors es deia IMEB (Ajuntament), el Mercat de les Flors i l’IT. Ara fa 18 anys, i el projecte no ha deixat de millorar i créixer, any rere any, introduint noves millores. Una sola de les tres institucions no l’hauria pogut dur a terme.
Per acabar aquest escrit, tots els meus respectes i admiració pel que va ser el Ballet del Liceu en temps del Magriñà. Un ballet que ha tingut bones crítiques, i on hi ballava gent molt bona. La preparació que tenien va possibilitar que una part continués ballant a companyies Europees. Avui en dia, l’associació LicexBallet està reconstruint la memòria de la companyia. Per part meva, que no en sabia res, dir que trobo emocionant saber tot el que van arribar a fer, i la tècnica de dansa clàssica i espanyola que tenien. En lloc més s’ha vist això. Espero que la Història les hi faci justícia. Costa de comprendre la facilitat amb què a Catalunya deixem caure i oblidem coses que han estat molt bé!
*>* Moltes gràcies Toni, una de les entrevistes més detallades que hi ha en aquesta recopilació de testimonis. És d’agrair, ja que mitjançant la lectura, et permet de seguir una evolució de la dansa a Catalunya paral·lela al món interior del Ballet del Liceu, arrodonint així, la nostra història.
*Entrevista realitzada al Centre Cívic Vil·la Urània de Barcelona, el 6 d’abril de 2022.