Gran part de la meva vida professional ha estat lligada a la meva vocació, la dansa. Mitjançant els petits resultats que hom pot obtenir en les grans lluites que de,ama aquesta exigent professió, m’he sentit recompensada i alimentada per no perdre mai la il·lusió que m’acompanya des del primer dia, quan vaig veure ballar El llac dels cignes a Margot Fontain i Rudolf Nureyev, al Gran Teatre del Liceu.<br><br>
Aquell vespre del 1964, amb set anys acabats de complir, va néixer l’essència de la meva ànima de ballarina, i uns quants anys després, feia realitat el meu somni de debutar en aquell mateix escenari.<br><br>
El meu recorregut ha estat modest, però intens. La meva dedicació a l’ensenyament ha estat acompanyada, constantment, d’un impuls de reivindicació irrefrenable a favor de la promoció i divulgació de la dansa, un mon certament desconegut i injustament menyspreat en la nostra societat i en la voluntat econòmica, política i cultural del nostre país. Després d’impulsar i guiar tot un seguit d’ accions, moltes d’elles amb l’objectiu d’aconseguir una Companyia de Dansa Estable al Gran Teatre del Liceu, l’encàrrec del Sr. Ramón Oller, llavors director del Conservatori Professional de Dansa de l’Institut del Teatre de Barcelona, em va impulsar a portar a terme aquesta recerca històrica que ha estat possible, per una banda, gràcies a la col·laboració de totes les persones entrevistades, i per l’altra, al suport rebut del Departament de Serveis Culturals i del Departament d’audiovisuals de l’Institut del Teatre. A tots ells els estic enormement agraïda.