Tomás Manyosa

ENTREVISTA A  TOMÁS MANYOSA
Ballet del Gran Teatre del Liceu 1969/1970

 

 

 

 

 

 

 

En Tomás ens demostra que el món de la Dansa es pot viure i gaudir-ne de moltes maneres. La dedicació a una vocació que transcorre paral·lela i combinada amb una vida privada i professional que no té res a veure, requereix il·lusió, esforç i entusiasme . En els darrés anys ha estat dedicat intensament a la investigació, una tasca d’hores, moltes hores i paciència. Un treball que  ho és tot, menys fàcil!! 

 

 

*>*  Perquè vas escollir ser ballarí? Com va ser que vas descobrir que ho volies ser?  Qui et va animar ? Comptaves amb el suport dels teus pares?

De petit m’agradava ballar. Tenia bon sentit del ritme. La meva mare va ser la meva primera parella de ball. Ella em va ensenyar a ballar valsos i pasdobles. Veient que tenia  facilitat per ballar, els meus pares, -sobretot la meva mare-  em va inscriure quan tenia 7 anys (any 1956) a la “Agrupación de Danzas de E. y D. de Sabadell”, que aleshores, era la única entitat a Sabadell que ensenyaven danses tradicionals. Així vaig començar a ballar dansa tradicional i per tant a actuar en places i escenaris. Hi vaig estar fins al 1977, llavors com a dansaire i mestre. Aquell mateix any, unes vint persones vàrem fundar l’Esbart Sabadell Dansaire del qual he estat Director Artístic durant 31 anys. Actualment encara hi estic col·laborant.

La dansa acadèmica va començar més tard. Vaig veure amb els anys, que això de ballar m’agradava, i molt. Quedava admirat quan veia alguna cosa de ball per televisió, i sobretot m’agradava la dansa clàssica. 

*>* Quants anys tenies quan et vas posar les sabatilles per  primera vegada? Quina va ser la primera escola on vas estudiar ballet?  I després?

Va ser quan tenia 15 anys que vaig fer la primera classe de ballet a l’estudi de Carme Mechó a Sabadell. Als meus pares, en principi no els hi va entusiasmar que volgués aprendre dansa clàssica, però tampoc si van oposar. Al cap dels anys estaven molt contents de tenir un fill ballarí (som cinc germans, quatre nois i una noia). M’he considerat sempre alumne de Carme Mechó. Li tinc un gran respecte i admiració. Vaig estar fent classes amb ella del 1964 al 1977. Ella va ser la que em va portar a estudiar els estius (Carme Mechó tenia l’escola tancada els estius),  primer amb el Jordi Ventura i després amb el mestre Joan Tena. 

*>* Vas estudiar a  l’estudi del mestre Magrinyá ?    Com el vas descobrir?    Qui et va aconsellar  que hi anessis?     Quants anys tenies quan hi vas anar?    Va ser fàcil que t’acceptessin?

Amb el Mestre hi vaig estudiar les dues temporades que vaig estar al Liceu. També feia classes al seu estudi del Carrer Petritxol, m’hi va portar la meva professora, la Carme Mechó. 

*>* Com vas fer  pas al Ballet del Liceu?  Qui t’ho va proposar? Quina peça va ser la primera que vas ballar en escena? Com ho recordes? Quin impacte et va fer?

La Carme Mechó i en Joan Magrinyá tenien una molt bona amistat. Ella havia començat a ballar al seu estudi l’any 1939 i havia estat primera ballarina als Ballets de Barcelona. Era el 1969 i jo tenia 20 anys. Recordo que vàrem tenir una entrevista els tres, i al cap de pocs dies ja estava fent classes al Liceu amb tota la companyia.

Vaig debutar amb Carmen de Bizet, ballant espanyol que no en tenia ni idea de ball espanyol (algú em va deixar les botes de taló). Ho recordo com una experiència inoblidable. Era una de les meves fites com a ballarí: ballar al Liceu !!, hi ho havia aconseguit. Inicialment vaig haver de canviar de xip. Venia d’una escola de dansa i anava a una companyia estable professional de ballet. El canvi era important, ja que anteriorment només havia tingut una experiència professional de 15 dies ballant al Carnaval de Venecia, a l’estiu del 1965 a la “Compañia Lirica “Amadeo Vives” (José Tamayo) a la cascada del Parc de la Ciutadella.

*>* com va ser que vas anar a ballar amb la Companyia  “Amadeo Vives”?

Aquell estiu, feia classes amb el Jordi Ventura al seu estudi del carrer Sant Pau. La Companyia del José Tamayo estaven buscant ballarines i ballarins per fer el Carnaval de Venècia, ja que el cos de ball propi de la companyia era molt reduït i al gran escenari que van muntar a la cascada del Parc de la Ciutadella era molt gran. Per tant, necessitaven ampliar el cos de ball. Com era habitual no trobaven suficients nois. La companyia assajava al mateix estudi del carrer Sant Pau i en Jordi Ventura em va proposar. 

*>* Explica’ns la teva trajectòria al llarg de les temporades que vas ser ballarí del Ballet del Liceu.

Van ser dues temporades fantàstiques, i inoblidables. Recordo especialment, a part de l’òpera Carmen, els dos ballets que vaig fer: La Nochebuena del Diablo de Oscar Esplà i la Soirée Vienesa de Richard Straus. També òperes com Aida, Eugene Onegin, La Cenerentola i La Dolores entre d’altres. A La Dolores ballàvem la jota. Les tres o quatre representacions que vàrem fer, els aplaudiments eren llarguíssims. El mestre va fer una magnífica coreografia!

*>* Sisplau, parla’ns de l’ambient, la convivència, les amistats, la competitivitat entre els ballarins, la relació entre les ballarines i els ballarins,  i la relació amb el Cor l’Orquestra, els tramoies, etc…

Jo recordo un ambient molt bo amb tothom. Entre els nois, teníem més relació, compartíem camerino, etc. Amb les noies ens veiem a les classes i assajos, però també coincidíem a la sortida del Teatre i també la relació era molt bona. Amb el Cor, Orquestra i tramoies recordo sempre bona harmonia.

*>* Érau molts nois a la teva época? els recordes?

No érem gaires. Si no recordo malament,  la temporada 1969/70 érem l’Alfons Rovira, Fernando Lizúndia, Emilio Gutiérrez, Josep Maria Massó, Rafel Miranda i jo. La 1970/71 érem l’Alfons Rovira, Josep Maria Massó, José Antonio Flores, Rafel Miranda, en Pedro Tomàs i jo.

*>* El contracte, el sou. Era prou per a tu o havies d’ajudar-te amb d’altres activitats remunerades?

No recordo el que guanyava, però no era gaire. Jo vivia a casa amb els meus pares. Em podia pagar les despeses d’anar i tornar a Barcelona, i també,  el dinar o sopar per Barcelona els dies que  no hi havia temps d’anar i tornar a casa,  per assajos o funcions, i poca cosa més. Quan podia ajudava al negoci familiar.

*>*  El mestre Magrinyá. Què ens expliques? Com va influir en la teva carrera professional i personal? … i la senyora Conchita ?

Treballar al costat de Joan Magrinyà, tot i que només van ser dues temporades, va ser una experiència molt bona. El recordo com una persona molt afable i senzilla. Tenia una gran capacitat per coreografiar i fer ballar a la gent. Com a mestre em va anar molt bé i el fet de ballar i veure de prop com ballaven gent com l’Alfons Rovira, el Fernando Lizúndia o l’Emilio Gutiérrez, va ser un gran privilegi.

*>* Segur que tenies algun de preferit, per la seva técnica o pel seu estil, oi?

Si et refereixes a ballarins del Liceu, evidentment l’Alfons Rovira. Tècnicament era molt bo, i tenia una gran personalitat com a ballarí que es reflectia en les seves interpretacions. Per mi, l’Alfons és  un ballarí irrepetible.

*>* A quina edat vas deixar el Ballet del Liceu ? i si no és indiscreció, perquè? Vas seguir dedicant-te a la professió? Com?

Vaig deixar el Liceu als 21 anys per anar a fer el servei  militar. Pocs dies després d’acabar la temporada 1970/71 entrava a Sant Climent Sescebes. Després, la meva vida va anar cap a un altre costat, però vaig continuar ballant a l’escola de Carme Mechó fins a l’any 1977. Durant uns anys vaig ser professor auxiliar de dansa a la seva escola. Així mateix, vaig continuar ballant dansa tradicional i dirigint l’Esbart Sabadell Dansaire, però d’una manera altruista i amateur.

*>* Com d’important és la feina que es fa als Esbarts, i en particular al de Sabadell?

Els esbarts fan primer de tot, una destacada tasca social, de la mateixa manera que ho fan les corals o grups de teatre amateur per posar dos exemples. La gent, petits o grans, es troben regularment en un espai per ballar. Penso, però, que els esbarts haurien de ballar dansa tradicional tal com està definida la seva funció. (Esbart: Associació de persones dedicades al conreu de les danses tradicionals). La realitat actual, però, no és aquesta, ja que els esbarts que realment fan dansa tradicional són molt pocs. Un d’ells l’Esbart Sabadell Dansaire. 

*>* Ens fas cinc cèntims de la teva opinió sobre la Dansa, actualment al nostre país?

Continuo pensant que la dansa és la ventafocs de les Belles Arts i de les Arts escèniques. La dansa sempre va al final de tot. El problema és que les institucions públiques de Catalunya mai hi ha cregut en això de la dansa i per tant mai s’ha fet un projecte amb cara i ulls; un projecte que tingui en compte l’ensenyament i la difusió de tota mena de dansa. Tenim moltes branques dins de la dansa. Cada una mereix un tractament especialitzat. Si parlem de dansa clàssica professional estem malament com sempre. Des de la desaparició del Ballet Titular del Liceu l’any 1988 (companyia privada), i fins i tot des d’abans, tot han estat intents de creacions de companyies de ballet privades, malauradament  totes han tingut una curta vida per diverses raons, però sobretot, per una falta de finançament. En aquests darrers anys s’han creat tres o quatre companyies. Segurament tots van a buscar finançament als mateixos llocs. No seria millor fer una sola companyia de ballet,  i no quatre?. És evident, clar, que la millor solució seria que el Govern Català es cregués que la dansa és un art escènic que cal preservar, donar a conèixer i potenciar-lo i per tant, posés els mitjans necessaris de tota mena i a tots nivells.

*>* un ocellet m’ha dit que des de fa anys t’has convertit en un investigador incansable de la dansa al Liceu, ha estat arrel de la creació de l’Associació Licexballet, amb la que col·labores estretament,  o bé ja tenies aquesta “afició” des d’abans?

Bé, sempre m’ha agradat investigar i buscar informació, però des de fa uns deu anys, a partir de quan em vaig jubilar (vaig treballar trenta anys al Banc Sabadell com a directiu),  que m’hi he pogut dedicar més intensament. Una part d’aquesta feina d’investigació, quasi sempre al voltant de la dansa, l’he pogut transmetre a través de la publicació de diversos articles, i d’un llibre escrit conjuntament amb el meu germà Albert. També he tingut l’oportunitat de fer un seguit de  conferències.

*>* Licexballet és una associació dedicada a la memòria del Ballet del Liceu, em consta que tu ets uns dels impulsors i col·laboradors en la recerca històrica. Quina és la teva feina, i quin és l’abast de la difusió que se’n fa?
 He col·laborat en la recerca històrica i espero poder-ho fer en el futur. Licexballet té dues maneres per donar a conèixer el Ballet del Liceu mitjançant les xarxes. Una és la pàgina web, en la que, a part d’escriure una petita història del Ballet del Gran Teatre del Liceu, també he col·laborat amb dades, fotos, reculls d’hemeroteca, etc. I l’altre és amb els posts que es publiquen, juntament amb fotografies a Instagram, i que d’alguns dels quals en sóc l’autor.
Així mateix, com a conferenciant, també he explicat la història del Ballet del Liceu des del 1847 al 1988.

*>* Anécdotes que recordis del teu pas pel Gran Teatre del Liceu.

No recordo quina opera era. Unes quantes parelles del cos de ball ballàvem una dansa de caràcter que es representava en una plaça d’un poble. També hi ballava el Fernando Lizúndia juntament amb els nois del cos de ball. Quan es va acabar la dansa i ja fora d’escena li vaig comentar al Fernando, allò entre companys, que creia que ell s’havia equivocat en un moment determinat del ball. L’esbroncada que em va caure va ser important. Calia doncs respectar els galons!!

*>* Moltes gràcies Tomás, per haver compartit amb nosaltres la teva vida amb la Dansa. Segur que amb aquestes quatre línies només  podem donar-nos una idea lleugera de la feina feta, però convido al lector interessat que visiti Licexballet, us ho aseguro, gaudireu!!

Entrevista realitzada a Sabadell, el 17 de gener 2021

Durant la pandèmia Covid-19

 

La Dolores / Rosalina Ripoll i Tomás Manyosa

La Gioconda / Mercè Roca i Tomás Manyosa

Dansa Húngara, Carme  Mechó i Tomás Manyosa

L’Elixir d’amore / Berta Albareda i Tomás Manyosa

Soiré Vienessa / Carme Cavaller i Tomás Manyosa