Olga: Per què vaig voler ser ballarina? Jo ,de petita, quan sentia  música de seguida em posava a ballar. Els meus pares em posaven a sobre de la taula i allà feia les meves poses. Tothom content! Sempre he ballat. Em disfressava,  volia ser una artista, com la majoria de la mainada, jo em penso. Vivíem  justament  al costat de l’Institut del Teatre, forçosament per anar a casa passava per davant i sentia els cops [ es refereix a les palmades o cops de peu a terra] del mestre Magriñà*, que jo encara no sabia qui era. El dia que tocava la classe de -dansa espanyola- sentia les castanyoles i jo quedava bocabadada amb allò, fins que un dia vaig preguntar al porter, que era a baix, : -Aquí, oi que hi fan ball?, -Sí, . Aquí els nens i nenes fan dansa. -Com es pot venir aquí,  a fer això? -Bé, han de venir els teus pares i t’has d’apuntar, fer la matrícula….  I així va ser. Aleshores jo tenia 10 anys. Quan tenia quinze anys el mestre Magriñà va cridar els meus pares i els va dir: -La nena podria entrar al Liceu, perquè té qualitats i  crec que li anirà molt bé, si vostès ho volen, clar. Els meus pares  van dir que sí,  sobretot la meva mare que estava encantada, en canvi, el meu pare no  n’estava gaire convençut. Quan vaig entrar al Liceu  vaig haver de deixar el piano.  Portava cinc anys estudiant-lo i em van fer escollir. La meva mares em va dir: -bé, si vols entrar  al Liceu  has de deixar el piano,  tot no pot ser.

*>*: Aleshores, quan et van oferir entrar al Liceu ja portaves uns anys estudiant amb el mestre a l’Institut?

OLGA:És clar, a l’Institut del Teatre, i  també anava al estudi del mestre Magriñá, al carrer Petritxol

*>*: Ens agradaria molt saber els orígens del Santiago:

SANTIAGO: jo vaig començar de manera molt diferent. El meu pare era andalús, de Linares. Era un bon cantaor de flamenco,  no era professional,  però ho feia molt bé,  i quan ell cantava en reunions d’amics hi havia molt de silenci. Jo, des de que era un nano petit  sempre anava amb ell i sempre em feia ballar:

-Vinga, el nen, que balli el nen! i aleshores el nen allà “tacatà tacatà” amb els peus. D’aquí em va venir l’afecció. El meu pare es va fer professional per guanyar uns centimets [ moneda petita de les antigues pessetes] i  poder-me pagar les classes de ball. Em portava pels  estudis de dansa, el meu primer professor  va ser un tal Antonio Batista*, que era molt bo i tenia l’estudi al carrer Barberà, aquí Barcelona. N’he tingut molts. La millor de totes de ball flamenc ha estat l’Emma Maleras.

Després  vaig entrar a l’Institut del Teatre,  per mediació del gerent de Els Ballets de Barcelona*, que em va dir: -Santi,  m’agradaria molt que entressis al Liceu, però abans hauries d’anar a l’Institut del Teatre. A l’Institut del Teatre   vaig conèixer a la Olga:. Resulta però que, quan ja portava ben bé  un parell d’anys a l’Institut del Teatre , em van expulsar.

*>*: I això?

SANTIAGO:  Faltava més o menys una setmana per arribar a Sant Joan,  i ens vàrem reunir tots els companys: -Per què no fem una traca de petards i la posem al pati?  -Vinga, fet! -I quan sigui al vespre l’encenem i quedarà molt bonic. Entre tots vam fer una recol·lecta,  i a mi em va tocar anar a parlar amb el director que en aquells moments era el sr. Díaz-Plaja*. De seguida em va responsre: -Fet, Santiago:. Només faltaria. Això està fet. Us dono permís. Vaig comprar tots els petards, vam posar la traca en mig del pati entre tots. La vam encendre que deuria ser cap a les set o les vuit de la tarda, sense adonar-nos que el Sr. Díaz-Plaja estava donant una conferència al teatre del mateix Institut,  i mentre  en Díaz-Plaja  anava dient: -Porque el Instituto del Teatro… pim pam! i la gent sortia -Què passa? Què passa? La veritat és que era una traca molt grossa i, és clar, qui havia demanat permís?  en Santiago:,  i va ser a  mi que em varen dir: -Vostè fora de l’Institut! De totes maneres em va anar molt bé,  perquè just a l’endemà de ser expulsat  el gerent de Els Ballets de Barcelona em va venir a veure i em diu: -Santi, el mestre diu que et vol al Liceu. Em va anar perfecte. Vaig entrar al Liceu i hi vaig estar molt de temps, molts anys.

*>*: abans de començar amb l’entrevista m’han dit, plens d’orgull que fa poc han celebrat els cinquanta- un anys de matrimoni. Els felicito!  Des dels quinze anys, que van entrat al Liceu, oi?

SANTIAGO: Sí. El mestre Magriñà muntava qualsevol òpera i venia i deia:

-Olgueta, Santiaguet! i ens posava junts de parella,  i en acabat l’assaig venia i em deia a l’orella: – Què,  t’agrada aquesta noia,  eh?

*>*: Potser teníeu un estil de ballar semblant, potser les característiques físiques o , potser les alçades…el mestre era molt intuïtiu amb aquestes coses.

OLGA: El mestre tenia molta visió de les coses. És clar, tots dos teníem la mateixa base i  el mateix estil de ball, encara que una forma de ballar pròpia, cadascú amb el seu temperament i la seva personalitat.  

SANTIAGO: Primer vam entrar al Liceu i fèiem totes les òperes.

OLGA: I el mestre  muntava les coreografies  al seu estudi,el del  carrer Petritxol, i allí es varen muntar Els Ballets de Barcelona.

SANTIAGO:  Els  Ballets de Barcelona varen tenir un mecenes, el sr. Don Manuel Tárrega.  Era el cap de duanes del port de Barcelona, una meravellosa persona.  Aquest senyor és el que  va  posar els diners.

*>*: Com és que un cap de duanes es transforma en mecenes d’un ballet?

SANTIAGO: Sí. Perquè aquell home també era un amant de l’art.

OLGA: El què no  sabria dir, és quina amistat podria haver-hi entre el sr. Tárrega i el mestre.

SANTIAGO: Els dissenys de vestuari i d’escenografies que fèiem servir eren del sr. Hugo Manuel*.

*>*: Com estaven vinculats els Ballets de Barcelona al Liceu?

OLGA:Bé, és que el mestre, tenia muntats els Ballets de Barcelona amb el mateix –elenc- de ballarins  que al Liceu, gairebé totes les noies érem les mateixes, Rosita Segovia*,  María de Ávila, la Maruja Blanco*…,  tret de les que encara  hi havia de l’època anterior de la Sra. Pauleta Pamies*.

SANTIAGO:  Maruja Blanco!  era meravellosa en tots els sentits. Li hem vist fer fins a 152 –fouetés-.  

ELS DOS: En tots els sentits era meravellosa. Hi havia una ballarina del Ballet de Montecarlo* que n’havia fet fins a 80 –fouetées-! I el públic li fea unes ovacions extraordinàries, i jo pensava: Mare de Déu, si haguéssiu conegut la Maruja Blanco!

*>*: Per cert, com era la relació de les companyies de dansa que venien sovint al Liceu, hi havia relació entre ballarins?

SANTIAGO: Resulta que una vegada el Sr. Antonio Monllor em va dir: -Osti, Santi, que m’agradaria poder fer classe amb el Marqués de Cuevas*! Tu creus que podria ser? I jo que sóc molt entremaliat li vaig dir: -No et preocupis que farem classe amb ells. Em varen dir que cap a les cinc de la tarda en Papa Raboski entrava pel carrer de Sant Pau,  a fer classes.

*>*: Aquest nom? expliquen’s qui és aquest senyor.

SANTIAGO: Li dèiem tots Papa Raboski. Era el coreògraf dels Ballets de Montecarlo*. I tots dos vam estar esperant que vingués i quan va entrar em vaig donar a conèixer i li vaig dir, amb  un castellà molt francès [ fa servir un to divertit] : -Ja sé que és impossible, però hi hauria alguna  possibilitat que puguèssim fer classes amb vostès? i ell em diu que està fet, que sí, que podíem fer-ho.  I, efectivament, durant set dies vem estar fent classes . L’últim dia, els ballarins de la Companyia van acabar fent  ovacions a en Monllor, perquè si la combinació ere, per exemple, -royal, entrechât quatre, entrechât six-  ell feia  royal, entrechât quatre, entrechât six i entrechât huit-  Tenia una elevació tan gran que quan acabava els exercicis, tots els ballarins paraven i li  feien uns aplaudiments enormes. L’últim dia li vaig preguntar al Papa Raboski què li semblaven nosaltres a les classes que havíem fet i ell em va contestar: -Antonio es un cañón y, con respecto a ti, yo te había visto en los Champs Elisées de París con los Ballets de Barcelona*, i me encantó. Me ha interesado mucho verte en las classes porque me preguntava hasta donde podias llegar -¿Y cómo lo ve?  Se’m va quedar mirant i em diu:  -Muy bien, pero puedes mejorar”.

*>*: … i, en preguntar-li com ho havia vist, no us proposar que us incorporeussiu a la seva Companyia?

SANTIAGO: No hi havia cap vacant. Nosaltres  vam estar set dies fent classes amb ells, com si diguéssim de propina.  Quan s’acabava la classe l’Antoni i jo ens quedàvem a veure els assajos de les coreografies que havien de fer. Eren una meravella.

OLGA:  En Santiago:  era més de la dansa espanyola. Més de caràcter. A ell li anava millor, sobre tot  el flamenc, era meravellós.

*>*:  Veu estar els dos  amb Els Ballets de Barcelona ?

TOT DOS: Sí. Una època magnífica. La prova està  què, actualment, després que han passat tants i tants anys, a vegades ens reunim a casa l’Emili Altés, amb  Presentación Garín*,  Carmen Vicente en pau descansi, i de vegades amb el Monllor i ens ho passem molt bé. Hi havia una germanor, era molt diferent d’ara.

OLGA: Sí, érem com una família. No hi havia enveges, fèiem  el que el mestre deia: -Tu ballarás això, tu tens aquest tros, l’altre té allò, i tots contents. Era molt maco.

*>*: I la vida diària durant la temporada d’òpera del Teatre?

OLGA: Hi havia moltes ganes i molta il·lusió per ballar.  Érem joves, volíem treballar i el Liceu era tan bonic en aquella època! La gent anava “de Liceu” amb els seus vestits de gala. La Rambla era preciosa el dia de l’òpera. No sé, era una cosa bonica.

*>*: Vols dir-me que ser ballarins del Liceu donava prestigi a les vostres vides?

SANTIAGO: Molt. Olga:Casado y Santiago: Alba, primeros bailarines del Gran Teatro del Liceo. El Liceu ens ha obert moltes portes. És clar, perquè ésser ballarí del Liceu era tenir uns principis meravellosos. Molt de prestigi.

Nosaltres ens volíem casar. Jo vaig anar al servei militar. La Maruja Blanco i l’Olga:se’n van anar a ballar a una companyia a Madrid, es deia Mujeres o Diosas*,  i la portava l’Adrián Ortega, que era un gran director. Era un ballet meravellós.

OLGA:La temporada del Liceu durava tres mesos i mig i  la companyia d’Els Ballets de Barcelona tampoc ens ocupava tot l’any. Anàvem a Bilbao, hi estàvem una setmana, anàvem a Saragossa, hi estàvem vuit dies més. Hi havia una programació, i a mes, hi havia el mestre que havia d’atendre el seu estudi. Tampoc  era com a totes les companyies,  que tenen una paga quan no treballen. Aleshores t’havies d’espavilar una mica

SANTIAGO: Això mateix. Enmig de tot això arribo jo.  Vaig venir a Barcelona amb un permís de la mili i la mare de la Olga:em diu: -Me’n vaig a Madrid a veure la nena. Vols venir amb mi? -Ostres, jo me’n vaig a Madrid. Volia veure a la Olga:, portava ja un any i mig sense veure-la! Arribo a Madrid i quan portàvem allà cinc dies llegeixo al diari que es celebra el vint-i-cinc  aniversari de la mort de Ana Pavlova*,  i necessiten  primers ballarins para fer,  en el Teatre de la Comedia,  una funció  benèfica en memòria seva,  i li dic a l’Olga:

-Deixa’m les malles i les sabatilles -Calla, calla, on vas que no veus que no estàs entrenat! -No et preocupis que jo me’n sortiré” Hi havia disset ballarins que es van presentar. Vaig passar cinc dies treballant Teatre de la Comèdia.

Allà a Madrid, l’Olga i jo vam començar a parlar del nostre projecte. -Bé, doncs ja sóc aquí. Deixes la companyia i muntem la nostra  per poder seguir treballant. I sí, ho vam fer. Vam  agafar dos ballarins de Madrid, que eren matrimoni, meravellosos, cinc ballarines fabuloses, un cantaor mevarellós, un guitarrista, i hem corregut molt de món amb la nostra propia companyia.

ELS DOS : Ballet de Olga y Santiago:.

OLGA:-Clàssic i espanyol-, i -escuela bolera-

*>*: I el fet de deixar Mujeres o Diosas*  en ple èxit va suposar una decisió important per a tu.

OLGA: El que passa és que havíem de buscar una manera de viure. Només amb el Liceu i amb els Ballets de Barcelona no hi havia possibilitats. Nosaltres no podíem, no era com abans, solters, a casa dels pares. Un cop ens varem casar ens vam haver d’espavilar.

*>*: Perquè arriscar-se a viure de la dansa és una valentia molt gran.

SANTIAGO: Nosaltres hem viscut tota la vida dedicats a la dansa.

OLGA: És que, érem ballarins i volíem seguir sent ballarins i, a més, era el que tots dos sabíem fer.

SANTIAGO: I la prova està en què va arribar un moment que els contractes  se’ns menjaven. Nosaltres no hem parat mai de treballar,  en la nostra vida.

OLGA: Bé, l’època en què vam estar al Liceu era de somni, perquè era un altre món. I després va ser maco, perquè vam tenir feina i vam fer el que volíem: ballar i ballar, perquè ens agradava molt.

*>*: A diferència d’altres companys de la vostra època, que van fer la carrera a l’estranger perquè aquí no hi havia manera de seguir endavant, vosaltres dos vàreu optar per quedar-vos a casa,  i lluitar.

SANTIAGO: Ens vam quedar gràcies al Gran Teatre del Liceu i gràcies al mestre Joan Magriñà. Quan dèiem “Bailarines del Liceu”, Mare de Déu! L’últim contracte que vàrem fer va ser en una gran sala de festes que es deia Andalucía de Noche, a la Rambla, vam estar-hi cinc anys. Seguits.  Muntant  coreografies i ballant

OLGA: després vam tenir mala sort en el sentit que les noies es van casar…. es casen amb nois que no ballen…i llavors no et quedava més remei que  decidir,  casar-te o ballar.

*>*: Difícil combinar les dues coses en aquell moment. Vosaltres sou bastant peculiars per l’entorn de l’època que veu viure. i us va sortir bé. Es nota que esteu molt orgullosos de la feina feta.

SANTIAGO: De veritat que sí. I hi hem guanyat molts cèntims [ diners].  I hem sabut fer com deia el sempre el mestre: -Si guanyes una pesseta [moneda anterior a l’Euro], gasta’t un ral [ moneda decimal de la pesseta], però tres ralets guarda’ls!

OLGA: Als Ballets de Barcelona tots érem bona gent, érem com una família. Vam aprendre a comportar-nos, i amb els ballarins de la nostra Companyia també vam aconseguir que fos una espècie de família. Ho vam heretar

*>*: En aquella època els ballarins tenien una formació  variada,  polifacètica en l’aspecte que igual ballàveu una coreografia de -ballet clàssic-, de -dansa espanyola- amb castanyoles o una –munyeira-. Això feia que els Ballets de Barcelona, el Ballet del Gran Teatre del Liceu, fos una companyia amb identitat pròpia,  del nostre país. Creieu que aquesta peculiaritat  va ser fruit de  l’Escola del mestre Magriñà?

ELS DOS: Doncs sí.  Sí, sí. Indiscutiblement.

OLGA: Igual ballàvem El llac dels cignes i Les Sílfides en clàssic i després es feien Los tapices de Goya*, que  era -escola bolera-,  i la Danza del Fuego, o  Rosario la tirana de  –flamenc-.  Vull dir que hi havia molta variació.

*>*: Vosaltres vàreu aprofitar algunes coreografies del Mestre en la vostra companyia?

ELS DOS: No. Les coreografíes del mestre eren molt complexes, vull dir,  com per exemple :  La Revoltosa, amb el seu “libreto” i els seus figurins pel vestuari, i l’escenografia… Per cert, amb aquesta obra li van donar el premi Amadeo Vives*.  Tots catalans! Això té un mèrit!

SANTIAGO: les nostres coreografies gairebé totes són de l’Emma Maleras i nostres.

El mestre, per exemple, se n’anava una setmana a Saragossa. Agafava els Hermanos Zapata* i i es documentava. En acabatr ell, amb tot el que havia après, ens muntava La Dolores, la jota. Se n’anava a Madrid i  després ens muntava La revoltosa,  perfecta, tan  que fins i tot els diaris de Madrid deien que com era possible que, essent tots catalans, s’hagués pogut fer una Revoltosa com aquella.

*>*: Em deixeu el Mestre pels núvols.

ELS DOS: Era meravellós.  El mestre com a coreògraf era una meravella. Tenia unes grandíssimes idees. De vegades però, ens muntava uns zapateaos tan difícils que al final ell mateix no savia com acabar-les!! I llavors nosaltres mateixos li donàvem un cop de mà: Miri, al final faig una volta i vinc aquí i l’agafo per darrera. I  el mestre ens ho agraïa: -Sí, sí, va, fem-ho així.

*>*: O sigui, que realment era millor coreògraf que ballarí?

SANTIAGO: Sí.

OLGA: Jo crec que sí.  Tenia un cap creador. Els ballets de les òperes, que moltes vegades eren repetides,  cada vegada eren diferents i les coreografies eren molt maques. Una vegada  amb l’òpera de La Favorita, vam haver de repetir el ballet que acabàvem de fer. Això no era normal.  Va passar el següent: en acabar ens en vam anar a dins, entre bambolines,   perquè en mig de l’òpera  no saludes, però el públic no parava d’aplaudir. El director d’orquestra va seguir amb normalitat, però el públic que se’n va adonar va començar a aplaudir un altre cop perquè volien veure el ballet. Va haver de parar i tornar a  començar amb el tros del ballet. Això amb La Favorita. No se si ha tornat a passar una cosa així, jo no en tinc noticies.

SANTIAGO: El mestre ens deia -Surtiu, saludeu, i torneu a entrar! i la gent:

-bis! bravo!. Drets, tot el pati de butaques dret. I nosaltres anar saludant, però la gent “vinga i vinga” i quan vam sentir l’orquestra que començava de nou… i mentres nosaltres estàvem ballant de nou sentíem al mestre, des de dins  : – us mataré, us mataré! [ riuen]

*>*: El nivell tècnic i artístic dels Ballets de Barcelona, es podia comparar amb la resta del que hi havia a Europa?

SANTIAGO: Molt millor.

OLGA: Jo no ho sabria dir-ho però d’èxit en vam tenir, i molt.

SANTIAGO: L’any 1978 els ballarins de Barcelona em van nomenar  perquè defensés els seus drets,  aleshores en un sindicat que es deia Vertical* . I vaig estar cinc anys dins del sindicat dels ballarins.  Doncs resulta que, és clar, una vegada vaig començar a fer feina, em van cridar de Madrid. En aquells dies també es va crear el Sindicat de Professionals de la Dansa a Madrid. Em van enviar els estatuts  i em van dir que jo ho fes aquí a Barcelona, que muntés el sindicat de treballadors de la dansa. Al matí agafava el puente  aéreo[avió directe Barcelona-Madrid] i anava a Madrid a les reunions i a lluitar per la dansa, per poder fer coses, que mai es feia res. I va seguir així, malauradament, volien fer moltes coses però mai es va arribar a fer res. Aquest sindicat feia uns exàmens i donaven uns carnets de professionals, però jo vaig pensar: si jo munto el sindicat de la dansa aquí a Barcelona, què passarà amb l’Agrupació d’en Joan Tena*, l’Associació de la Rosario Contreras i la Federació de la Carmen Mechó? Tres entitats que si haguessin volgut  haurien pogut estar juntes, tots tres unificats. Així que em vaig dir: jo aquí estic molt bé, els defenso molt bé, faig tot el que puc, a la meva manera.

OLGA: El que passa és que els artistes  estem considerats “los desechados”. A la dansa , no sé per què,  no li han donat mai la categoria que li correspon.

*>*: Estem parlant que hi havia tres entitats, per dir-ho així, que haurien pogut estar junts per fer força i aconseguir quelcom més. Què en penseu d’això vosaltres?

SANTIAGO: Mira, jo et diré una cosa: aleshores jo em vaig cartejar molt amb el Sindicat de l’’espectacle de Mèxic. El president era Jorge Negrete* i el secretari era Mario Moreno Cantinflas*. Vaig fer una amistat amb ells per carta i em van enviar els seus estatuts i amb els estatuts de Mèxic vaig poder comparar i mirar i dir: -Ostres!. A Mèxic el Ministeri de Cultura els ajuda molt, no hi ha una sala o un teatre on no hi hagi un mariachi* i els ajuda perquè diuen que és com si les danses d’aquest país fossin la dignificació del país. Aquí el Ministerio de Cultura [de l’Estat Espanyol] ni cas, un cero a l’esquerra. Parlo d’aleshores i ara encara és pitjor.

*>*: És curiós que sempre els ballarins hem estat prou dividits.

SANTIAGO: Molt. Ara te’n donaré la prova: quan vaig estar amb els estatuts de Mèxic vaig veure que la dansa anava tant i tant bé, formidable,  tenien la Companyia de  ballet estatal, com hi ha el Covent Garden [ The Royal Ballet Company] de Londres, el Metropolitan de Nova York [American Ballet Theater], l’Scala de Mìlà…Tots tenen el seu ballet estable. Per què aquí no l’havíem de tenir, com a Madrid el tenen ara? Són tots molt llestos. Aquí l’hauríem pogut tenir ja. I me’n vaig anar a veure el delegat de sindicats, aquí a Barcelona. La delegació era davant del Coliseu. Arribo allà, parlo amb el delegat, li  dic: -Vinc perquè s’ha de fer un ballet estatal al Gran Teatre del Liceu. i saps què em va dir? -Esto Santiago: te lo arreglo yo de un plumazo.  Devien ser els anys setanta.  I me’n vaig anar al Gran Teatre del Liceu, vaig agafar tots els ballarins en un assaig,  tots eren allà,  i vaig parlar amb ells i els hi vaig explicar el que havia sortit de la gestió que havia estat fent… – I m’ha dit que no poden rebre a tots els ballarins, així que us demano que  en nomeneu dos en representació vostra, corre presa, ja que m’han dit que això ja està fet! . – molt be, aquest i aquest -que no en diré mai els noms- són els que vindran a la Delegació de Treball demà a les deu del matí per arreglar des d’ara mateix això del Gran Teatre del Liceu. Plovia aquell dia! I aquells dos senyors no es varen presentar. Me’n vaig anar al Liceu i vaig agafar al Sr. Pàmies*. i aquell dia també hi havia el Sr. Massó [director general i director artístic, respectivament] i els hi vaig dir:

-Aquí tiene que haber un ballet estatal y, como veo que es del todo imposible,(perquè això que no haguessin vingut els ballarins, em feia desconfiar de la direcció del Teatre) a mí no me queda más remedio: los voy a denunciar .Ustedes no pagan los seguros sociales de ningún bailarín. Es una vergüenza,  nos vamos a hacer viejos y, habiendo trabajado aquí, algunos durante muchos años, no tendremos una jubilación.

I em van dir -¿Que nos  está usted amenazando? Hombre, Santiago:, no se ponga usted así. Mire, haremos una cosa: denos tiempo hasta mañana. Mañana pasaremos por el sindicato.

A l’endemà es presenta un senyor amb això: –

Nota de publicidad de los anuncios de esta ciudad. Gran Teatro del Liceo, Empresa Juan Pàmies. Aviso importante: Existiendo el proyecto de la constitución de un Cuerpo de Baile permanente de este Gran Teatro. Se pone en conocimiento de cuantos puedan estar interesados en ingresar en el mismo, a fin de que sepan que deben dirigirse por escrito, expresando sus méritos, categoría y posibilidades, etc. Dirijan la correspondencia a Gran Teatro del Liceo…

Ostres noi!”… Al dia següent, la Companyia Olga:i Santiago: marxava a Bèlgica.  I com que me’n vaig haver d’anar,  aquells bons senyors van aprofitar per no fer res i, tot això va quedar a l’aire.

*>*: Ens està dient que hi va haver una oportunitat i que es va desaprofitar l’ocasió per negligència o per descuit?

SANTIAGO: Per negligència i per descuit i…

OLGA: Jo el que crec és que el mateix empresari del Liceu devia agafar el Magriñà i els primers ballarins i va dir: -No us mogueu, no feu res, perquè, si no, anireu al carrer.

*>*: Bé, de fet estàvem en un règim dictatorial.

SANTIAGO: Un cas similar va passar amb la Maruja Blanco. Pobreta. Com tothom, feia els tres mesos de l’òpera al Liceu, però, com tothom feiem, durant tot l’any havia de viure i va començar a treballar, en altres teatres. La varen cridar del Gran Teatre del Liceu, en Pàmies i en Massó, i li varen dir: -Escolti, vostè és la ballarina estrella del Liceu, no pot treballar en un teatre del Paral·lel, per tant, al carrer! i ara,  tenim  un Liceu que, per a mi,  és una vergonya. Tot i que son amics no puc entendre que es doni entrada a Moncho, a la Pantoja, a l’altre…. i tota aquesta gent, però… no pot ser! A tot arreu el Teatre de l’Òpera te una categoria molt gran.

OLGA: Molta de la gent que anava al Liceu,  ha deixat d’anar-hi.

SANTIAGO: Hi ha altres teatres molt macos, on podrien actuar tota aquesta altra gent,  però el Gran Teatre del Liceu està perdent aquella distinció que tenia.

OLGA: El Liceu és per  grans companyies de ballet, orquestres filharmòniques de tot arreu, per la temporada d’òpera i coses d’aquestes.

*>*: Sempre s’ha dit que el senyor Pàmies va tenir la valentia d’apostar per fer un ballet i  temporades de ballet a la primavera que duraven tres mesos,  on portava companyies com Béjart,  i moltes altres molt importants, que venien repetidament. Però a mi em fa l’efecte que també hi havia un tracte no gaire legal,  

SANTIAGO: Estant l’Olga:encara al Liceu, els ballarins varen portar a Magistratura al senyor Pàmies i el senyor Massó. Els ballarins varen guanyar el cas a Magistratura i els varen apujar el sou,  dos cinquanta.

*>*: Pessetes? [això representa menys de 10 centims d’Euro, en aquells anys, però, significava una mica, i només, una mica més que ara]

OLGA: Sí.  O sigui, ho feies perquè volies ballar i treballar al Liceu. Era bonic. Era la teva vida. Era un somni, no?  Però,  podies viure d’això?, no.

*>*: I en l’actualitat el fet és que el Liceu encara no te un ballet estable. Per què hem arribat fins avui en les mateixes condicions?

SANTIAGO: Hem arribat aquí perquè no hi ha unió. Si hi hagués unió i el Ministeri de Cultura ens ajudés una mica… Perquè es podria fer, igual que es varen fer els Ballets de Barcelona. L’Olga:i jo fa tres anys vàrem donar unes beques i ens vam quedar admirats en veure el nivell que hi ha de ballarines i ballarins.

OLGA: ballaven molt  bé aquells nois i noies, però jo pensava: De què viuran?

SANTIAGO: De què viuran? i què faran?

OLGA: Perquè a Madrid,  tenen el Ballet Nacional. Però  i aquí a Catalunya, on hi havia la flor i nata del ball? El mestre Magriñà va fer molt pel ballet,  i s’hauria d’haver mantingut una continuïtat, però, és clar, jo crec que potser al Mestre tampoc li interessava o ja potser al fer-se gran…

SANTIAGO: Bé, una vegada, jugant, ens vàrem posar noms de pel·lícules a tots nosaltres i al Mestre li vaig posar ‒en broma‒ Paso a la juventud. Hi va haver ballarins, com en Jesús Garín i l’Alfonso Rovira, que ballaven molt bé, i  l’haguessin pogut reemplaçar molt abans i no al final de tot,  en canvi, no els donava peu a què ho poguessin fer.

*>*: Vols dir que el mestre no es va preocupar prou de deixar un successor?

SANTIAGO: Sí senyora.

OLGA: Ell havia d’haver procurat pel futur del Ballet, fos estatal o fos com fos, alguna cosa. Ell era l’únic que ho podia fer. Qui, si no?  Hi havia qualitat. En aquella època era aquí on s’estudiava i es ballava el clàssic. A Madrid no hi havia res de res. Amb Els Ballets de Barcelona anàvem pet tot arreu, no paràvem,  i a tot arreu on anàvem, ple.  Nosaltres sempre hem dit que hem viscut la millor època, la millor època del ballet a casa nostra. La veritat és que cada vegada que ens reunim els companys parlem del mateix, sempre en parlem, del Liceu, dels Ballets….

Bé, l’aixeta ja estava oberta, podien haver continuat . A mi em fa l’efecte que el mestre no es volia moure d’aquí, en certa manera es va aposentar.

*>*: Vols dir que es podria haver seguit caminant?.

SANTIAGO: I molt!

OLGA: i amb què ens hem quedat? en aquests moments aquí no hi ha res, encara que hi hagi moltes acadèmies, no hi ha ningú que sigui capaç de muntar una companyia, que doni vida, que doni vida als ballarins.

SANTIAGO: Passen coses que no afavoreixen gens, com per exemple: fa dos anys   TV3 va gravar un documental sobre la  nostre vida. Estàvem al pati de butaques del Liceu,  rodant,  i  la sra. Vicky Gómez, que n’era la directora artística, diu:

-ja pots tallar.

-Vicky, encara no!

-Per què?

– és l’Aïda

-Sí

– i el ballet de l’Aida? El tros dels “negrets“

-ah! No el fem

-No fotis! A l’Aïda, precisament?  i  heu suprimit “ Els Negrets  d’Aïda?

OLGA: Bé,  el tros de  “Els Negrets” no és el més important de tota l’Aida, però… és massa significatiu per no respectar-lo.

SANTIAGO: Que hi sortissin les nenes, joves ballarines, donava molta vida. Donava peu a què  moltes  descobrissin la màgia de l’escenari i creixessin amb il·lusió i amb incentiu per seguir estudiant, cosa que ara és una de les mancances més grans, aquesta mena d’aire, d’oxigen professional que es respirava.

*>*: últims records ?

SANTIAGO: Un dia tornàvem per l’autopista l’Olga:, en Monllor i jo.  -Escolta, Antonio, quan fa que no veiem el mestre?, -Ui! Fa molt que no el veig

-T’agradaria que ens hi arribéssim?

Anem a la seva masia i, així que ens van veure van tenir una gran alegria, el mestre i el seu germà,  l’Isidre. Me’n vaig anar amb l’Isidre al despatx , i em diu: -Escolta, el Mestre ha de complir vuitanta anys. M’agradaria fer-li un homenatge. Quan t’he vist, he vist el cel obert. Què et sembla? -Això està fet.

-No fotis! Collons! Perdoneu l’expresió, però ell era així.  -I on el podem fer?  A qualsevol lloc? -No, a qualsevol lloc no. Al mestre, amb vuitanta anys, se li ha de fer un homenatge al Liceu, que és on ell ha passat la seva vida. -Tu t’encarregues de tot Santi? -No  et preocupis, ja me n’encarrego jo.

M’en vaig al Liceu i els hi exposo el nostre projecte. La resposta va ser: -Bé, li farem l’homenatge darrera el teló. –No! En l’època franquista es feien els homenatges darrere del teló, amb una petita festa,  i el públic ho  sabia que s’estava fent, era el costum. Però  jo m’hi vaig negar, aquesta vegada no.

-Nosaltres el que volem és sortir tots a la mitja part a l’escenari,  i entregar-li una placa commemorativa. -Bé, i quin espectacle farien? -No es preocupin per l’espectacle. Tenim previst que a la primera part  hi participi la Compañia de Antonio Gades* i a la segona la companyia de  Víctor Ullate – Com?  Bé, deixi-m’ho que això ho he parlar amb el Consorci. Però, i això quan valdrà? – Res.  No hi ha diners per pagar l’Antonio Gades i el Víctor Ullate.  Vénen a treballar de franc, ara, això si, se’ls ha de pagar l’estad. Llavors em diu: “Bé, fem una cosa: jo parlaré amb el Consorci del Liceu, i d’aquí a tres o quatre dies torna per aquí i quedarem.  Resulta que l’Antonio Gades és amic nostre de tota la vida,  i sabia que en Víctor li feia molta il·lusió venir al Liceu . Bé, agafo l’avió i me’n vaig a Madrid i tot queda confirmat,  i jo em comprometo amb ells.  

Al cap d’uns dies torno al Liceu i em diuen: – d’acord, podem fer l’homenatge. però hem pensat que l’Antonio Gades no vingui i que el Víctor Ullate tampoc.

-Per què? Que potser  us voleu estalviar d’allotjament?  -No, no! Jo n’estic segur que era això, perquè sempre han estat del  puny. -Bé, i què farem? -Resulta que vénen els Ballets Russos* i també hi ha una de les seves ballarines que es jubila, i em pensat que li farem un homenatge a ella i al mestre, als dos a la vegada.

– Bé, no em desagrada. En realitat, el que ens interessava era que es fes un homenatge públic al mestre .Be,  ho vaig arreglar tot, només faltava la data.

En aquells moments jo estava a La Pineda de Salou,   era encarregat del local. Una sala preciosa, per on passaven els millors artistes que hi havia en aquell moment,  l’Olga:i Santiago: també  hi ballaven. No podíem baixar  a Barcelona sempre que volíem, així que vàrem anar al carrer  Petritxol, a l’estudi del mestre, a parlar amb l’Assumpció Aguadé  i amb el Fernando Lizundia*, que eren els qui portaven l’estudi després que el mestre es jubilés. Els hi varem explicar tot com anava i els hi vam assegurar que ja està tot fet. He parlat amb el Consorci, encarregueu-vos vosaltres de continuar la proposta . A mi ningú, mai més  m’ha trucat per dir-me com anava tot.

OLGA: el que ens han dit  és que sí que  van fer alguna cosa.

SANTIAGO: No li varen fer a l’escenari del Liceu. Li varen fer a baix. No sé on, jo què sé. Al teatre petit. A la Foiyer . Mal fet, perquè a un home així se li havia de fer un homenatge…  Va estar molts anys al Liceu el mestre,  tota la seva vida.

*>*: què m’expliqueu de la  senyora Conchita Pujol*? Tot un  un caràcter, no?

SANTIAGO: Li vaig posar La Leona de Castilla. Doncs sí.

OLGA: Sí, sí. La Conchita tenia caràcter.

*>*: Moltes gràcies als dos per compartir els vostres records i experiències. El vostre testimoni és una demostració de que no tan sols va existir el  Ballet del Liceu i Els Ballets de Barcelona, si no també de la lluita que sempre ha existit per la subsistència de la dansa.

Olga:i Santiago: tan veritat com que ara estem aquí. Moltes gràcies per donar-nos l’oportunitat de fer-ho una vegada més.

***Entrevista realitzada el 8 d’abril de 2008.