*>*: Si li sembla bé, comencem pel seu cognom, perquè potser el cognom “Uttini” ha estat lligat al seu començament en la dansa.

Sí, és clar. Els meus pares eren italians tots dos, i , el meu pare viatjava molt. Primer el van enviar aquí a Espanya,  i aquí va ser on va néixer el meu germà. Van haver de marxar durant la guerra civil, i llavors van anar cap a França on van muntar una fàbrica amb el senyor Tarradellas* i uns altres catalans que finalment també van haver de marxar. Al cap d’un temps de viure a França la meva mare es va quedar embarassada i va voler que jo nasqués a Itàlia. La meva mare i el meu germà van anar cap a Itàlia, i vaig néixer  allà, just quan va esclatar la segona guerra mundial.

Aleshores, el meu pare,quan  va poder,  va venir-nos a buscar  i al cap de sis mesos ,  en un viatge una mica d’amagat, vam tornar tots quatre cap a França. I allà vam estar fins que jo vaig fer 11 anys.

Aleshores la fàbrica va començar a anar malament. El meu pare se’n va deslligar i vam tornar a Espanya. Aquí va ser quan vaig començar la meva vida d’adolescent.

Jo vaig fer els primers estudis a França i aquí vaig continuar a l’Escola Francesa. A mi sempre m’havia agradat molt el -ballet- i jo aquí tenia una cosina que  en feia, precisament a l’estudi Maria de Ávila, amb el mestre Sacha Goudine*. Aleshores la Maria de Avila ja s’havia casat i no hi donava classes. La meva tia em va portar a l’estudi de Maria de Avila, i va resultar que en Guodine estava de gira i la professora que el substituia era la Marina Norek i vaig començar amb ella. I allí va ser on vaig  conèixer l’Antoni Monllor, Antonio la Rosa* i en Joan Tena*.

Jo vaig començar a sortir a l’escenari amb El ballet de Joan Tena*. No va durar gaire, un parell d’anys em sembla. Aleshores, al ballet de Joan Tena hi havia: la Encarnita Jiménez, l’Anna Maria Lluçà i em sembla que la Manolita Ors també hi era. I quan es va acabar, totes elles van tornar al Magrinyà*,  i jo també hi vaig anar a fer classes. I llavors em van agafar per fer aquella temporada al -cos de ball- del Liceu. I així va ser com va començar la meva història al Liceu.

Vaig està dos anys de -Cos de ball-,  després vaig passar a solista. Ajudava al mestre Magrinyà a donar classes al seu estudi, i també anava a l’Institut del Teatre a donar alguna classe. La classe en sí la feia ell però sempre hi  tenia algú que l’ajudava. Jo ensenyava a les més petitones.

I així va ser la meva vida fins que ho vaig deixar,  que, si mal no recordo,  va ser l’any 1961.

*>*: Tot va anar molt correlatiu, com molt natural.

Sí, vaig començar que tenia uns 12 anys, potser era una mica tard,  però tenia moltes aptituds, i a més a més, ho aprenia tot molt de pressa, i tot em va anar rodat. Fins que vaig conèixer el meu marit i aleshores es va acabar. Perquè ell tenia una mena d’al·lèrgia a tot el que era el ballet…

*>*: Sembla que en aquella època (els anys 50/ 60) les ballarines havien d’escollir entre dos camins contreposats, o es  consagraven a la dansa escènica,  amb la conseqüent  renúncia a tot el demés , o bé optaven per tenir una  família pròpia i  retirar-se dels escenaris, no?

Si, s’havia d’escollir. L’Araceli Torrents que era molt amiga, es va retirar i després  hi va tornar a la dansa, però com a professora en un estudi a Castelldefels. El mateix va fer  la Cristina Guinjoan, ella va seguir també com a  professora, a l’Institut del Teatre*. L’Antoñita, es va perdre el rastre…

*>*: Però vostè va optar per deixar el món de la dansa, absolutament.

Tot, totalment.

*>*: I això deuria ser una decisió difícil…?

No, va ser una cosa que va venir rodada. O em casava amb el que ha estat el meu marit, o be continuava. Però en aquella època la dona com cal,  s’havia de casar i així va anar. Em vaig casar, vaig tenir de seguida al meu fill i em vaig dedicar a ell, fins ara.

*>*: Parlem del que va ser la vida dins del Liceu. Els records que té, les vivències…

El meu pare era molt aficionat a l’Òpera,  coneixia bastants tenors italians que venien a Barcelona, i clar, quan vaig entrar al Liceu  li va fer molta il·lusió…

*>*: com era un dia normal al Liceu?

Doncs pel matí anàvem a fer la classe de ballet, després el mestre ens muntava els ballets i assajàvem. Hi havia dies que s’assajava a la mateixa aula, i d’altres que ho fèiem a l’escenari. Després,  l’assaig general el dia abans de l’estrena. Es feien tres funcions de cada òpera, quan s’havien acabat les tres funcions aquell ballet ja no el fèiem més. Hi havia anys que hi havia més ballets i d’altres que n’hi havia molt menys, depenia de la temporada.

*>*: Però a part de les òperes també es feia algun ballet del mestre Magrinyà.

Molt poca cosa… almenys quan jo hi era.

*>*: Em comentava abans que la temporada eren tres mesos i que fins la següent temporada hi havia tota una època en què no hi havia activitat. Llavors, com era la vida entre temporades?

Doncs jo em passava el temps fent classes, tant a l’estudi d’en Magrinyà com a l’Institut del Teatre, on hi anava tres cops per setmana.

*>*: pel que m’han explicat altres ballarines del Liceu d’aquella època, tothom anava molt atabalat, fent moltes coses i  d’un lloc a l’altre, el Liceu, a l’institut del Teatre i a l’Estudi del mestre, tots a l’hora. Si no era prenen classes, era assajant i si no donant les classes a altres més joves. Realment era una feinada,no?

No. Per mi no era una feinada. De fet, jo a l’Institut del Teatre no hi vaig anar a estudiar,  només hi vaig anar de més gran a donar  una classe tres cops per setmana, i només  d’una hora. Alguna vegada,  si el mestre no venia, jo feia  dues classes, la seva i la meva. On em passava la tarda sencera era a l’estudi de Magrinyà, on be donava la  classe als petits, o ajudava al mestre a fer les altres classes… Al matí estava dedicat al Ballet del Liceu, és clar. Per mi era una feina qualsevol: anaves al matí i tornava a la tarda. Potser n’hi havien que feien  unes altres coses…

*>*: Em sorprèn gratament que em digui que era una feina qualsevol,  perquè en aquella època no era gaire normal, socialment parlant, ser ballarina.

No, no era gaire normal. De fet érem ballarines tres mesos a l’any, la resta ensenyàvem a gent que feien ballet per fer esport. En comptes d’anar al gimnàs, venien i feien ballet. Primer venien les filles i a última hora de la nit hi havia la classe per  les mares.

*>*: Quina opinió en te del mestre com a coreògraf?

Per mi era un bon mestre i un bon coreògraf. Sobretot pel que era en aquella època. Avui en dia potser estaria una mica desfassat però en aquell moment no hi havia res més. Fora d’aquí potser si que hi havia coses que nosaltres ni podíem somiar poder-les fer, però ja era una altra món.

*>*: Quan diu fora d’aquí vol dir fora de Catalunya?

Vull dir: França, Suïssa… Però sobretot França i també Anglaterra pel que fa Europa. Després hi havia Amèrica que també estava bé.

*>*: Però per situar-nos en aquella època, compararia el nivell artístic i tècnic de França i Anglaterra amb el nostre? Nosaltres formàvem part del mateix cercle?

ROMANA: La meva opinió personal és que no.

*>*: Per falta de condicions tècniques o per falta d’infraestructures…?

Bé, d’infraestructures no n’hi havia, i per altra banda, jo crec que la tècnica tampoc es  es renovava. Quan venia alguna companyia de ballet al Liceu anàvem sempre a veure’ls a les classes i als assajos, fins i tot havíem fet classes amb ells algun cop, sobretot amb el ballet del Marquès de Cuevas*. Però no tenia color, sota el meu punt de vista. Aquí no hi hagut mai ajuda per fer ballet, ens havíem de fer els vestits nosaltres. No ens donaven res. Només el sou dels tres mesos i aquí s’acabava.

*>*: a què es refereix quan diu “nosaltres ens fèiem els vestits” és que anaven a una modista i els pagaven? Tenien una modista comú?

No. Per la òpera moltes vegades  els llogava el teatre, però quan hi havia alguna cosa que tenia més rellevància, ens els havíem de fer nosaltres A mi me’ls feia la meva mare.Les que cosien molt pels festivals de fi de curs de l’estudi del mestre  eren la mare de l’Asunción  Aguader i la mare de la Cristina Guinjoan. I la que tenia sort, perquè a casa seva podien, doncs tenia una modista que li feia particularment. Li donaven un dibuix i el feia igual que el que feien les mares.

*>*: O sigui que cadascú s’espavilava pel seu cantó.  I se’ls quedaven després?

Si, clar! Si eren nostres els vestits!

*>*: També m’han comentat com a anècdota de les sabatilles de punta, perquè eren molt cares i se’n gasten moltes.

Ui, les sabatilles! Això era horrorós. Les millors sabatilles són les franceses. Si tenies mitjans per poder anar a França i portar-te dos o tres parells, doncs molt bé. Jo tenia la sort que la meva mare de tant en tant hi anava a França. La meva cunyada és francesa i quan el  meu germà ens visitava me’n portava

*>*: La deurien envejar molt doncs?

No ho sé.. però tots ens espavilàvem! No ho sé com ho fèiem però tots ens espavilàvem. L’Aurora Pons tenia aleshores el seu marit que era agent de duanes i també ens portava coses… Les fèiem durar tot el que podíem.  Els hi fèiem com un brodat, com una “rejilla”, i aleshores amb un vernís de cola blanca que feia que s’aguantessin dures més temps. Fins que clar, es doblegaven i llavors les havíem de canviar.  

*>*:  I alguna anècdota d’aquelles que dius que te’n recordes per tota la vida? Vostè també era de les què s’escapava hi anava per dintre de les entranyes del liceu?

Si si! Quan ens agradava alguna òpera, o algun cantant, i no ens deixaven està al escenari i ens anàvem cap amunt i ens posàvem allà on sabíem que hi havien escletxes o forats des d’on es veia tot.

*>*: A llavors era una mica com casa seva no?

Si! Més o menys. Si, com una família però cadascú per separat. El cor per una banda, el balet, les primeres figures eren les primeres figures… Els homes estaven en un costat les dones en un altre…

És que ara no sé com és el Liceu, com l’han fet per dins. Abans, el dia que no  hi havia òpera, entraves per la part de darrera (c/sant pau) i quan n’hi havia entraves per la part d’abaix de la Rambla. Creuaves l’escenari i a mà esquerra hi havia els vestuaris dels homes i a mà dreta, a la primera planta, hi havia els vestuaris de les primeres figures, a la segona planta el de les segones figures. Les dos següents eren pel cor i la última de dalt de tot eren pel ballet. Aleshores quan erets solista, passaves a baix però no a la primera planta sinó al primer sotan on hi havia uns camerinos que ens deixàven per nosaltres. Però te’ls tenies que arreglar, te’ls tenies que amoblar!

*>*: Vosaltres mateixes?

Si, perquè allà hi havia uns mobles que queien… Portaves les cadires, te’l arreglaves i el pintaves.

*>*: Com si fos un apartament?

Si si! Igual. Jo el compartia amb la Cristina Guinoan perquè érem les dos solistes. Les que eren primeres ballarines tenien un per cada una.

*>*: O sigui que el ballet o estava al sotan o al cinquè pis?

Si, al sotan, al primer pis estava l’Aurora Pons i el cos de ball a les golfes,  quasi. Era una sala molt gran que tenia una taula al mig, envoltada de miralls,  i agafaves el teu lloc i no te’l tocaven durant tota la temporada.

*>*: Algun cantant d’aquests que recordi especialment?

1. Si, els amics del meu pare: Gianni Pozzi, Flaviano Labò, Giuseppe di Stefano… de dones hi havia la Renata Tebaldi, la Victòria dels Àngels i la Montserrat Cavallé. Just quan jo acabava, va entrar ella. Però vaja, no teníem contacte amb els cantants, ens saludàvem però no inciavem cap conversació. Estaven molt protegides, sempre anaven amb una ajudant darrera que es deia Assumpció…

*>*: L’Assumpció qui era?

Era la Senyora que ajudava a vestir-se a la Prima Donna. . Li preparava el vestit, l’ajudava a vestir-se, li arreglava el camerino… Quan anava gent a demanar autògrafs els feia passar… en fí, era la única que tenia ajuda.

*>*: Després d’haver decidit deixar la dansa, ha pensat en tornar-hi de nou?

Si, m’hagués agradat però no ho sé,  tenia el nen petit, m’havia de dedicar a ell… em vaig convertir en una mestressa de casa. Que és el que sóc ara.

*>*: Però amb uns records que no els té tothom

I tant! Però va ser poc temps, només van ser uns cinc anys.

*>*: Si hagués viscut en un altre país, en un altre entorn, potser més fàcil socialment, creu que hauria sigut tot diferent per vostè?

No ho sé. Si m’hagués quedat a França no sé si hagués fet ballet. Perquè París és molt gran, la meva mare tampoc coneixia a on anar.  No sé si hagués fet ballet aleshores. Aquí vaig tenir la sort  que la meva tieta coneixia més o menys l’ambient… i així va començar tot.

*>*: Voldria afegir alguna cosa més del mestre Magrinyà com a persona?

Per a mi, el mestre era una persona estupenda. Tots els records que tinc son molt bons. No és que tinguèssim una relació molt propera, érem professor i alumna, però amb una relació molt bona. Ell era una persona molt seria a la feina, estimava molt el ball i també als seus alumnes…