Comencem pel principi. Jo vaig  començar als 18 anys, vaig començar grandet.

*>*: va fer la primera classe als 18?

Als 18.

*>*: Com és que va ser tan tardà la decisió de…

Bé, jo vaig començar als 14 anys a l’Institut del Teatre, al carrer Elisabets, però fent arte dramático, amb la Marta Grau, que era  catedràtica. Vaig començar fent comèdia, i em vaig fer un tip de fer coses, perquè jo era l’únic nen. Llavors tenia 14 anys, però semblava que en tingués 11 o 12!! [somriu]. Vaig fer teatro de ensayo,  amb el director Antonio de Cabo*, que feia obres molt avantguardistes. També vaig treballar fent l’ Antígona amb la Núria Espert*. Vaig entrar a Ràdio Miramar, on vaig fer papers molt macos. Un en el que tenia molt paper era a la novel·la que van estrenar  després després de la pel·lícula, Que el cielo la juzgue. Recordo encara com tremolava!  era dificilíssim, però, malgrat la meva por, ho feia. Vaig estar a Ràdio Espanya també, al Quadre Escènic. Amb la Marta Grau* vaig fer Locura de amor. La Marta Grau, en aquella època  tenia més de 70 anys i feia el paper de Juana la Loca, i el paper li anava que ni pintat, anava vestida de monja i ella, de per si,  tenia cara de monja. Va morir als 102 anys, amb una vitalitat!

*>*: Com va ser que va conèixer el mestre Magriñá i  va entrar al Liceu?

Molt senzill, vaig anar a la seva acadèmia. Jo els primers passos els vaig fer amb el professor Ivon Allexander*, que era el marit de  madame Elsa*, molt coneguda aquí. Madame Elsa tenia l’estudi al carrer del Portal de l’Àngel, i ell  a la Plaça Reial, molt maco, a la mateixa Plaça Reial. Ell havia sigut ballarí del Marqués de Cuevas* i era un senyor que t’ensenyava molt be com col·locar el cos per ballar. Vaig anar a fer classes amb ells durant uns mesos i madame Elsa em va dir: -Si vols ballar, hauràs d’anar amb el mestre Magriñá, perquè aquí no hi ha una altra sortida. Jo ja coneixia l’escola de Magriñà, perquè la meva germana hi va anar abans que jo, a fer classes. Aleshores jo també hi vaig anar.

La primera cosa que vaig fer al Liceu va ser l’any mil nou cents cinquanta set, que va ser l’any que  el mestre Magriñá* es va acomiadar com a primer ballarí, encara que després va continuar 20 anys més com a coreògraf i com a mestre de ball.  Li vam fer un gran homenatge i jo hi vaig participar com alumne seu ja que encara no estava dins del ballet. Vam fer un gran fi de festa amb  una gran passejada de tota la companyia de ballet, de tots els alumnes de l’Institut del Teatre i de la seva acadèmia. O sigui que érem més de 100 persones. Va ser una cosa preciosa. Aquest programa existeix, si el vols veure amb tot tipus de detall a l’acadèmia del mestre que avui porta l’Assumpció Aguadé, hi ha el cartell. Jo no hi sóc, per descomptat! Després de la desfilada i ja al final de la celebració,  va caure una pluja de pètals de rosa. Va ser una cosa preciosa, molt especial. El mestre Magriñá va ballar el Pelele*, que és una –variació- de la coreografia Los tapices  de Goya*, que és un -ballet -meravellós amb música de Granados, que es va estrenar amb un vestuari goyesco* preciós, que hores d’ara  s’està podrint a la finca del mestre de Vilanova i la Geltrú. No s’ha fet més, aquest ballet, mai més..

Com et deia, jo vaig trepitjar el Liceu per primera vegada l’any mil nou-cents cinquanta set, després vaig continuar  fent petites intervencions. Al principi et feia soritr al darrere, en coses senzilles, sense gaires  dificultats. I de mica en mica et feia fer balls de responsabilitat. Als   Tapices de Goya, vaig ballar la danza de la Cerollera, amb l’Antoñita Barrera que era la primera ballarina. Recordo que en una de les funcions precisament,  van venir els reis de Tailàndia. El mestre també em  posava moltes vegades de parella amb la Cristina Guinjoan, perquè era molt alta, i com que jo era el noi més alt del ballet, sempre em tocava amb la Cristina. També vaig ballar amb l’Helena Bonet. I la Mercè Núñez*.  O sigui que vaig arribar a fer papers importants. Durant aquells anys vaig coindidir amb  Miguel Navarro, Juan Sánchez, Antonio Montllor, etcètera. Vaig estar uns 4 o 5 anys ballant  al Liceu, i  l’Aurora Pons, era la primera ballarina. Hi vaig estar fins l’any 1962,  que va ser quan va debutar Montserrat Caballé al Liceu, cantant l’òpera Arabella d’Strauss. Jo era al ballet i ballava un tros del vals amb ella.

 Després ho vaig deixar, me’n vaig anar a Itàlia a treballar a la televisió, a la RAI, amb una mestra, una coreògrafa que es deia Lucile Grahn, molt famosa, una dona severíssima, terrible, va ser horrorós treballar amb ella…

*>*: Però en quin aspecte?

Era una persona més que exigent,  alemanya, no ho sé massa be però es veu que havia estat als camps de concentració perquè ens tractava a patades. Cobravem molts diners per a l’època. El programa que es deia L’Amico del giaguaro, que es feia els dissabtes a la nit. Durant la setmana, s’assajava al matí i després tenies tot el dia lliure. En comparació al Liceu, jo guanyava 15 vegades més!. Vaig estar un any amb la Lucile Grahn i ens vam barallar, clar, no podia acabar de cap altra manera. I vaig venir cap aquí. Aleshores vaig estar amb el ballet de José de la Vega* i alguna cosa que altra més. A veure, no vull fer servir l’expressió “deixar la dansa” perquè no la vaig deixar,…

*>*: Un parèntesi?

No, tampoc ben be. Vaig baixar la dedicació  i em vaig posar a treballar en un laboratori farmacèutic. No vaig deixar mai les  classes amb l’Assumpció. Jo sempre he fet training que diuen els americans,  encara ara el segueixo fent! Quan el mestre Magriñá estava com a coreògraf, de vegades em trucava i em deia: -Pedro escolta, em falten ballarins, com estàs? Fas classe, oi? Podries fer unes col·laboracions? I jo hi anava quan ell em necessitava i jo m’ho podia combinar. Això va durar molt temps. Em cridaven i jo feia col·laboracions. Es va jubilar el mestre Magriñá i va entrar de coreògrafa l’Assumció Aguadé i amb ella també vaig estar molt temps fent aquestes col·laboracions. Pràcticament fins als anys 80. Més tard, l’any mil nou-cents nouranta,  vaig col·laborar amb un ballet que es va fer al Prat [Barcelona], semi amateur,  que es deia Alexia*. El dirigia Olga Socías. Vam fer programes molt macos. Hi vaig estar un parell d’anys i aleshores jo ja  vaig deixar de ballar, encara que m’he anta mantenint. Ara, quan surti d’aquí aniré al gimnàs… [somriu amb satisfacció]

Entre mig de tot el que t’he explicat, vaig fer un munt d’altres coses. He fet espectacles de revista*  als teatres del Paral·lel [Barcelona]. A Madrid vaig fer La corte del faraón* amb Nati Mistral* i Esperanza Roy*, y  vam enregistrar per la TVE més de 20 programes de L’Escala en Hi-Fi, on jo era del ballet fix. Duran la setmana treballava amb la Nati Mistral al Teatro Eslava i els dissabtes anàvem a rodar als estudis de TVE.

He fet moltes coses soltes, passa que… La meva mare en una ocasió em va dir: -Tu arribaràs a ser un primer ballarí. I jo li vaig contestar: -No, mama. A primer ballarí no hi arribaré mai. I em diu: -Aleshores, deixa-ho. Perquè no surt a compte continuar en aquest món tan difícil i tan dur,  per ser un de tants… Ara ets jove i mentre tinguis la joventut tot anirà be, però a mesura que et vagis fent grandet ja no serà igual. Tot i que no es pot dir que jo era “un de tants” li vaig fer cas, i em vaig posar a treballar als laboratoris farmacèutics que t’he comentat, i fins ara, i això que he dit, ho he anat combinant. La meva vida artística ha sigut molt llarga, però  així com dirien els castellans a trompicones.

*>*: tornant al Liceu,  com es vivia dintre del teatre. Va ser decisiu el seu pas pel Liceu respecte a la resta de la seva carrera professional?

Home, quan tens 19 o 20 anys, i el mestre et diu que compta amb tu per a entrar al ballet, doncs és tot un privilegi, no crec que s’hi negui ningú, al menys si el que  vols és ballar,no?

*>*: Però després d’haver-hi ballat, i d’haver adquirit tota l’experiència que això suposa. Quina incidència va tenir tot plegat per  la resta del la  seva carrera professional?

Si vol que li sigui sincer, vaig estar al Liceu quasi set anys fix al ballet, i la veritat,  no en vaig tenir per a res. Era maco quan te n’anaves i et preguntaven –de quina companyia vens? Vostè on ha estat? Però no es pensi que era: “Oh! Ha sigut ballarí del Liceu! Li pagarem més. No,no. Havies de demostrar  igualment que erets un ballarí que valies,  en tot moment.

*>*: En aquells anys, el ballet del Gran Teatre del Liceu era considerat per  la resta d’Europa? se’l tenia en compte?

A l’estranger no gaire. A Espanya potser sí, però a l’estranger no. Primer perquè no sortia del Liceu. No sortia. I quan sortia no portava el nom de ballet del Liceu, portava el nom de Ballets de Barcelona*.

*>*: Al principi.

Durant molt de temps. Els anuncis deien: Ballet del Gran Teatro del Liceo, con la colaboración de Ballets de Barcelona. Era una companyia de Joan Magriñá. El vestuari era de Joan Magriñá, allà  tot era de Magriñá, des de la floreta que es posava cada ballarina fins a les sabatilles, tot passava pel Joan Magriñá.

*>*: Parlem de madame Elsa i del seu marit Ivon Alexander. Van ser els seus primers professors, suposo que el va influenciar molt, no?

No. [és taxatiu]

*>*: Vull dir tècnicament, en el seu l’aprenentatge.

No. Madame Elsa era una bona mestra de la –barra-, era tant bona com el marit,  molt nets, treballant. Com a coreògrafa era molt curteta, molt curteta. Havia sigut una ballarina de conjunt d’un ballet holandès, venia molt preparada tècnicament, però de coreògrafa res. Aleshores, era una classe molt mecànica, encara que molt clara, que és molt important. I prou. El marit sí que hagués pogut fer molt, perquè a més de ser un gran professor,  era una gran persona, però va haver de fugir d’aquí de mala manera.

*>*: Per qüestions personals?

Sí, personals. Tenia l’acadèmia a la planta baixa i ell vivia a dalt amb la seva mare, una senyora encantadora. Un mal dia li van entrar, gairebé li maten a la mare, li van desmantellar el pis, perquè a la Plaça Real era una zona que subint passava això. Es va espantar i se’n va anar de Barcelona i madame Elsa es va quedar, durant molts anys. Madame Elsa no em va aportar res nou.

*>*:Els coneixements tècnics?

Això si. Els coneixements tècnics, potser més polits.  Magriñá no es podia preocupar de tot, tenia molta feina: l’Institut del Teatre,  la seva acadèmia i  el Liceu. Et sembla poc?

*>*: No.

Massa. A més, també tenia un negoci familiar. Treballava des de les 8 del matí fins a les 11 del vespre. Era un home molt treballador, molt intel·ligent, molt maco. Ja en parlarem, si vols.

*>*: En podem parlar del mestre.

Home, el mestre Magriñá per a mi ha sigut una persona molt interessant i molt influent. I diré una cosa que es quedarà una mica sobtada. A mi m’ha ensenyat més el mestre Magriñá de la vida que de ball, perquè vaig continuar l’amistat amb ell fins que es va morir. Jo anava molt sovint a Vilanova i la Geltrú a dinar, a sopar i em quedava a dormir, amb el seu germà Isidro, que era una persona encantadora, i teníem llargues converses. El mestre era un home molt intel·ligent. Si no no hagués pogut estar tant de temps al mateix lloc. Va estar-hi 50 anys, no ho perdi de vista, això. Era un home que tenia un seny increïble, i també tenia la famosa rauxa dels catalans, seny i rauxa. Era atrevit, era valent, però a la vegada era conservador. Tenia totes les virtuts de la gent d’aquí. Pensi que a l’any 1929 va debutar al Teatre Borràs amb la Polka del equilibrista, amb puntes. Això va ser un escàndol, Un home que balla de puntes!  Ell era prudent amb tot, però quan havia de fer el salt, el feia. També recordo quan es va muntar al Liceu, La sardana de les monges, ell em deia… Em deia: “Pedro estic preocupat amb això perquè no vull fer la típica sardana, vull fer alguna cosa diferent però estem tocant música molt… i al Liceu! Total, van sortir unes monges que jugaven al beisbol. Era  atrevit dins del bon gust, Total que va ser un èxit apoteòsic. I fins que no ho va veure, aquell pobre home no va dormir.

*>*: Tot i els  dubtes es va arriscar.

Sí, quan s’havia d’arriscar, s’arriscava. Per això li dic que tenia el seny i la rauxa. I com a persona m’ha influenciat molt, fins i tot ara quan vaig a fer una cosa penso: si li consultessis al mestre, què et diria?  Et diria això, doncs faré això. Home

*>*: Al costat d’ell hi va haver una persona molt influent amb molt de caràcter que era la senyora Conchita Pujol*, què me’n pots dir d’ella? La senyora Conchita va fer un paper molt important al Liceu. Important no vol dir ni bo ni dolent, sinó influent.

Sí. Li he de dir la veritat?

*>*: Si us plau. Sinó no farem justicia a la història.

Era una persona que no m’era gens simpàtica. Ni jo li era simpàtic a ella. Era una senyora molt capaç, tocava el piano de meravell.  Li treia al mestre tota la part bruta, per dir-ho d’alguna manera.

*>*: Burocràtica.

Això. A ell li quedava només la part artística. I la senyora Conchita  portava tota la resta de meravella.. Però a mi no m’ha sigut mai simpàtica . Sóc totalment clar.

*>*: Va ser un ajut pel mestre?

Total, un ajut total. Si vostè llegeix la memòria del Magriñá, ell ho diu: que quan la va veure i la va trobar va dir: – Aquesta ( Així mateix) aquesta persona no se m’escapa. És al llibre de les memòries del Joan Magriñá.

*>*: malgrat la gran tasca que Joan Magriñá va fer i la lluita per conservar  el  ballet al Gran Teatre del Liceu no va aconseguir que perdurés.

Fins que es va jubilar.

Ell es va jubilar als 70 anys. Es  portava un any amb el seu germà, l’Isidro, el metge. Aleshores, eren dos germans que eren la perfecció. Tot ho feien plegats. Anaven a Londres, tots dos; anaven a París, tots dos; a la torre, tots dos. Vivien al carrer d’Avinyó, on el metge hi tenia la consulta, i ells vivien  a dalt, un pis preciós. Doncs tot ho feien plegats. Aleshores, també van dir que quan es jubilarien, es jubilarien plegats, i se n’anirien a Vilanova i la Geltrú. L’Isidre  es va esperar  fins que el mestre en va fer 70, i llavors va dir: “fins aquí, he acabat”. Va coincidir amb els seus 50 anys del Liceu i li va fer també un bon homenatge. Aleshores, van deixar-ho tot i se’n van anar a viure a Vilanova, tan feliços allà.

*>*: S’ho mereixia. Havia fet una esplèndida carrera artística. Passa però,  que la marxa del mestre Magriñá del Liceu va portar a una mena de desfeta del ballet . De fet es va quedar l’Assumpció Aguadé, que tot i que va fer una feina molt ben feta, va fer tot el que va poder, però sembla que els ajuts, l’interès, tot això va anar a la baixa, fins que va desapareixe.

Jo crec que això va passar més per raons polítiques que artístiques. Es va fer el consorci. Van ser 25 anys de tracte directe del senyor Pàmies* amb el Magriñá. En Pàmies venia a veure els assajos i deia: -Miri Joan, aquesta temporada farem el Faust. -Oh, no tinc gent pel Faust, necessito a 7 o 8 ballarins i ballarines i no les tinc  -Busqui per aquí a la gent que necessiti. – -Bé, doncs ja les buscarem. O be li deia: -No pot ser Joan, retalli d’aquí, retalli d’allà. Li donava tot, mastegat i fet. Sabia què havia de fer. Era un tracte directe amb el senyor Pàmies, que estava molt content amb el ballet, tot anava  com una seda.

Què va passar? Es va morir el senyor Pàmies, ja va entrar un altre persona. El mestre es va fer gran i clar, tot això és la desfeta biològica de la vida.

Va entrar l’Assumpció, i segur que ho va fer molt bé, perquè té totes les coreografies del mestre [ s’assenyala el cap] totes! És un talent per a la coreografia. Però ja no tenia les mateixes…

*>*: Els recursos?

Els recursos ni el poder que tenia en Magriñá. El mestre anava directament a l’empresa,  tenia el recolzament de l’Institut del Teatre, perquè era catedràtic, ho tenia tot. I l’Assumpció, sí que va aguantar em sembla que 10 anys, però es va desfer perquè s’havia de desfer.

*>*: Com ho va viure el mestre això des de Vilanova?

Malament. Es queixava molt. “No hi ha dret perquè tot el que s’ha fet s’està desfent”.

*>*: Això dol molt perquè és la teva obra que vas veient que es desfà després de tants anys d’haver-hi lluitat, sense veure-hi cap continuitat.

Ell sí que va deixar a la persona adequada per la continuitat, va deixar a l’Aguadé, que actualment està portant l’acadèmia, i fa unes classes fantàstiques, és molt bona professora, ha sigut molt bona ballarina i torno a dir que té aquí [ torna a assenyalar-se el cap] totes les coreografies del mestre. Això sol ja és un mèrit, perquè les coreografies del mestre [ fa uns breus moments de silenci], que d’això encara no n’hem parlat,…

*>*: El mestre com a coreògraf…

Jo et dono la meva modesta opinió, com a coreògraf, i permeti’m la paraula, per mi era un geni. Ha de comptar que ell no tenia el ballet de l’òpera de París ni  la Companyia del Marqués de Cuevas*. Ell tenia, traient l’Aurora Pons, uns ballarins de  nivell fluixet, a comparació. Tot i així , ell s’atrevia a fer unes coreografies, que  tu no et creies que ho arribessis a poder ballar. Treia un profit de la persona, al màxim. Sabia perfectament qui érem cadascú, no et demanava res que tu no poguessis fer. No se com però acabaves ballant al nivell que ell volia. Si el mestre Magriñá hagués fet una coreografia per un Marqués de Cuevas, s’haurien quedat bocabadats.

Era un home que tenia un gust  exquisit, un sentit del “buen hacer”,  ho portava als gens.  Va néixer per això, va néixer pel ballet. Amb els 90 complerts seguia semblant un  ballarí. Amb el que tenia feia meravelles.

Per a mi, com a coreògraf mereix un 10. En canvi, com a mestre de ball per mi era molt lent. Què vull dir? Una nena que l’agafen a l’òpera de París amb 14 anys, als 18 balla de meravella, amb el Magriñá no, el procés era més lent,  Amb el Magriñá havia d’esperar als 23. Era molt lent. Com a ballarí puc opinar molt poc, perquè el vaig veure a l’última temporada, però així i tot, l’he vist a l’acadèmia fent piruetes molt maques amb 60 anys.

Bé, ja li he explicat el mestre Magriñá. La meva opinió.

*>*: Aprofitant que vostè tenia una estreta relació amb el mestre Magriñá, voldria que parléssim de la casa de Vilanova, on el mestre i el seu germà van passar els seus últims anys. Segons tinc entès, va estar cedida  a l’ajuntament de Vilanova.

Sí.

*>*: Però amb la intenció que fos un museu de la dansa, i sembla que d’això, res de res… per ara.

L’any 1957 els dos germans Magriñá van comprar aquesta masia,  que era del 1700 i la van restaurar tota. Tenia un jardí preciós, una piscina, dos galls d’indi… Una estàtua de marbre del mestre.  A dalt, que n’hi diuen les golfes, hi havia una sala molt gran que el mestre ja la tenia com el seu propi museu. Tenia sabatilles de la Pavlova*, coses de Nijinski*, tota la roba de totes les òperes en les que ell havia  ballat estava en unes vitrines de vidre,  tot ho tenia conservat. Molt maco, fotografies, preciós! Però la idea d’ells, perquè d’això he de parlar dels dos, va ser donar-ho a l’ajuntament i així es va fer. Ho van donar amb la idea que quan ells faltessin allò passés a ser Museo Joan Magriñá i que ho conservessin.

Què va passar? Primer va morir el Joan, el ballarí, que aleshores  tenia 90 noranta anys , i poc després l’Isidre que en tenia  91. Van néixer  i es van morir igual, una cosa increïble! L’Isidro va quedar destrossat i malalt d’Alzheimer i va caure en mans d’unes cuidadores, una infermera i un metge…. Això és el que m’han explicat. Li van fer firmar un paper conforme els cedia la torre a ells.

*>*: Pels cuidadors?

Pels cuidadors. Qui s’ho creu que l’Isidro els la donés a ells? Perquè el tractaven bé? No es dona una finca només per això, i més, sabent que el teu germà tenia la il·lusió de fer el museu…. Ara, aquest senyor tenia 91 anys, i estava molt malalt ¿estaba en su sano juicio? Llavors  tothom ho va dubtar, però ja estava fet!

Això és el que m’han explicat, si dic mentida no és culpa meva. Aleshores va venir l’ajuntament i van dir; “No, no, aquest document,…” Imagino que ho van fer legal…. I hi ha  aquesta polèmica. Mentre tant, allò s’està florint.

*>*: De fet està en litigi, doncs?

Sí, però un litigi que dura ja…

*>*: Massa anys.

I es podrirà tot. Pensi que hi ha uns baüls enormes on el mestre guardava tota la roba  dels Tapices de Goya* i de A tiempo romántico*, allà estarà florida.

*>*: Però això és inadmissible!

Sí, com tot. Quan entra la política, ja està tot llest.

*>*: Doncs és una cosa que porto jo aquí al mig, la recuperació de la casa de Vilanova per poder fer complir la voluntat del mestre.

*>*:Senyor Tomás,  estic molt contenta d’haver pogut compartir aquesta estona. Ens ho ha explicat tot meravellosament.

Estic molt content d’haver-ho explicat i si en queda constància,  millor.

*>*: Moltíssimes gràcies.

Igualment a vostè.

*entrevista realitzada el 15 de maig  de 2008