*>*: Ambos  exballarins del Liceu, amb molta història al darrera i molt per explicar. Margarita, vostè mateixa.

MARGARITA: El meu pare era músic, la meva àvia havia ballat.A la meva mare li encantava la dansa i als quatre anys ja em van apuntar a ballar i des d’aleshores… mira si he fet!  Era petita i ja només pensava en la dansa. Em van fer estudiar piano per veure si m’agradava, tocar el piano, però jo seguia amb la dansa.

*>*: I on va començar a fer classes?

Amb  una professora que vivia a prop de casa i bé, la meva mare em va posar allà. Haig de dir que encara que a la meva família i agradés el m en el món de la música i de la dansa, al meu pare no li feia massa gràcia que jo ballés i vaig començar  d’amagat d’ell, se’n va assabentar més tard i quasi  per sorpresa. La meva àvia es va adonar que la mestra amb qui anava no era amb qui havia d’anar. Aleshores em van canviar i vaig anar amb la Filo Feliu que  havia estat primera ballarina del Liceu. Després vaig anar amb l’Anna Guirau , amb Madame Elsa* i finalment amb en Magrinyà, i al cap de poc temps, vaig entrar a l’Institut del Teatre*. Ah! I a més a més vaig tenir una mestra de la Royal*,  que em va donar classes particulars a casa. Imagina’t!

*>*: una mestra de la Royal Academie, a Barcelona, i en aquella època?

És que els meus pares en aquella època tenien una amiga que sempre que venia a Barcelona,  venia a casa i li feia gràcia que ballés. Amb donava classes a mi i a una altra noia, filla d’aquesta amiga nostra . Fins i tot em van donar beca per anar a Londres a estudiar. Tenia tretze anys. Però els meus pares no van voler, van trobar que era massa petita, i això d’anar fora d’Espanya als tretze anys, no ho van veure clar. Era l’any  1958, o potser el 59.

*>*: I mirant ara enrere, va ser una sort o una llàstima no marxar?

Doncs no ho sé. Potser hagués estat molt bé que hagués marxat però per una altra banda jo he fet la meva vida aquí, i estic molt contenta, tan pel  que he fet com a ballarina, com per la meva vida personal. N’estic molt satisfeta.

*>*: I l’Emilio, què ens explica?

EMILIO: Bé, el meu començament va ser diferent perquè jo venia d’un poble de Granada en el qual la cultura de la dansa no existia per res. Quan vaig venir a Barcelona, als tretze anys,  vaig començar a treballar com era normal en aquella època, per ajudar als meus pares. Un dia vaig veure dansa  “Ostres! Què és això? Això m’agrada!” i vaig anar a la meva mare i li vaig dir:

-Mama, vull aprendre a ballar.

-Què dius! em va contestar absolutament sorpresa.

-Mama, que vull aprendre a ballar.

-Bé, ja en parlarem, ja en parlarem!

La qüestió és que va passar un temps,  fins que al final de tan insistir, vam anar a conèixer el mestre Magrinyà, i vaig començar immediatament. Llavors, com que per a mi era un problema la part econòmica, la meva mare es va assessorar que hi havia uns altres mitjans per aprendre la dansa, que era l’Institut del Teatre. Vaig fer tot un curs a l’Institut, però jo vaig veure que l’Institut, en aquella època, era insuficient per les ganes que jo tenia d’aprendre, perquè, a més a més, jo ja no era una criatura, deuria ser als quinze anys! Tenia tantes ganes d’aprendre, que vaig fer l’esforç de combinar l’Institut i les classes amb   Magrinyà. Llavors va passar que, en Magrinyà muntava un espectacle al Liceu i em va dir: -Mira, per què no vens i ens fas una mica de reforç? [es refereix a augmentar el nombre de nois, escàs en aquella època]  I vaig començar fent cosetes sense importància. A la temporada següent ja em va dir: -Vine aquí i entraràs al -cos de ball-.

Quan vaig entrar al Liceu ja tenia disset anys. No tenia més remei que seguir combinant el Liceu,  les classes a l’Institut del Teatre i treballar. Havia de treballar al taller tot el dia, des de les vuit del matí fins tard  a la nit. Anava al Liceu a fer la classe del matí, i tornava al taller. Anava a l’Institut, feia les classes de la tarda,  i tornava al taller.  Per tornar-se  boig! I la següent temporada vaig pensar: “No. Al taller no hi puc tornar més”. I vaig parlar amb els meus pares, els vaig dir: -Amb el que guanyo al Liceu crec que és suficient per compensar la pèrdua del  sou del taller. En aquella època com a aprenent guanyava unes dues-centes pessetes a la setmana! I al Liceu vaig començar guanyant-ne mil cinquanta!  A la setmana! Imagina! T’estic parlant de l’any 60.

*>*: I va ser al Liceu on us vau conèixer?

TOTS DOS: A l’Institut del Teatre.  En els  exàmens de prova per entrar a l’Institut del Teatre va ser quan ens vam veure per primera vegada.

EMILIO: Ella se’n recorda més perquè allà hi havia vint-i-tantes noies i l’únic noi era jo.

MARGARITA: I  Me’l vaig quedar jo. [Es miren i riuen]  Una llarga història personal.

EMILIO: Sí,  es va ajuntar el món  l’artístic amb el personal. Em fet la nostra carrera  junts, des dels estudis fins ara.

MARGARITA: Mira si en portem d’anys!

*>*: Doncs moltes felicitats per això també.

ELS DOS: Gràcies.

*>*: Bé, ja estem dins del Liceu amb el mestre Magrinyà, i a l’Institut del Teatre , que en aquella època ell també n’era el director de dansa.

EMILIO: Féiem clases de dansa catalana amb la Maria Rusca*,

-d’espanyol- amb Charo Contreras, i la Sra. Cristina Guinjoan ens feia algunes classes d’espanyol i de – ballet-.

*>*: Hi ha una diferència entre els dos important, ja que vostè, Emilio, et vas formar entre el mestre Magrinyà i l’Institut, en canvi  Margarita, vostè va anar a molts mestres diferents

MARGARITA: Jo vaig anar-hi primer a les classes de Madame Elsa, però posteriorment tots dos hi anàvem. Hi anàvem com d’amagat del mestre, perquè al mestre no li agradava que hi anéssim.

EMILIO: Mentre estàvem al Liceu ens hi escapàvem.

MARGARITA: Nosaltres consideràvem que el mestre era fantàstic de braços i per aprendre a moure’s.  Madame Elsa era molt bona donant tècnica i ens donava molta força a les cames. I aleshores era per això que combinàvem els dos.

El primer -pas de deux- que vam fer ell i jo va ser del Llac dels Cignes. Jo tenia 16 anys i l’Emilio 17. La meva mare m’havia posat una escola de dansa per mi, i vam ballar-lo al festival de final de curs, i des de llavors  que ja el portàvem dins el nostre repertori…

*>*: Va ser el vostre començament?

MARGARITA: Si, i després hem ballat molt junts,  hem fet moltes coses… Ell, aleshores en sabia menys que jo,   i això el va ajudar molt.

EMILIO: Va ser molt positiu per mi  treballar amb el pas de dos amb ella perquè em va donar molta seguretat. Em va donar molta pràctica en com portar una ballarina, i  el coneixement de la pujada…[es refereix a quan la ballarina es elevada a l’aire]

MARGARITA: l’Araceli Torrents i el Miguel Navarro ens van ajudar molt.

EMILIO: En Miguel Navarro ja havia estat ballant,   de primer ballarí,  en una companyia alemanya i quan venia a Barcelona, a veure la seva família, sempre anava a fer classe amb  Madame Elsa, i llavors aprofitàvem per demanar-li que ens ajudés.

*>*: Com era la seva vida dins del Liceu, , com era la relació, els assajos, la convivència, com ho van viure?

ELS DOS: Jo ho recordo molt bonic.

EMILIO: Sí, sí, molt bonic perquè en principi eren uns anys que entre companys ens portàvem bastant bé. Cosa que ara no. Vam coincidir quatre persones allà, al mateix camerino, Fernando Lizundia*, Alfons Rovira*, l’Albert Tort*, i jo. I ens ho passàvem molt bé, molt bé. Va ser uns anys que per mi van ser irrepetibles.

MARGARITA: Sí. Entre les noies hi havia més… picabaralles. Som diferents les dones, ja saps. Però tot i així, encara ara estic molt bé amb totes les noies, bé,  senyores ja, amb qui he ballat al Liceu. Estaves fent una cosa que t’agradava, i tot el demés era anecdòtic.

EMILIO: I la quantitat d’hores que treballàvem! Quan entraves allà no miraves el rellotge.

MARGARITA: La gent, ara, només fa que mirar l’hora, “a veure quan acabarem…” i nosaltres fins i tot després de la classe  ens posàvem a provar algun pas o alguna cosa més, i tot seguit continuàvem amb l’assaig. Com que només ens donaven mitja hora per dinar,  baixaves a un bar vestida de classe, amb l’abric al damunt,  i anaves a dinar qualsevol cosa, tornaves a pujar i a vegades si a l’escenari estava lliure, ens posàvem a provar coses a l’escenari…

EMILIO: Hi havia dies que començàvem la classe a les deu del matí i acabaves a la una de la matinada. És a dir:  classe, assaig, dinaves, tornaves a l’assaig, assaig a l’escenari, assaig general, funció… Però allò, per nosaltres no era pesat. T’hi trobaves tant bé dins el teatre que no era pesat.

*>*: De totes maneres la temporada del Liceu  era breu,.

EMILIO: Bé, mira, començàvem  a l’octubre o últims de setembre i acabàvem al març, és a dir que,  Déu n’hi do, i es treballava molt. Quan vaig entrar,  hi havia setze o disset òperes per, i algunes tenien ballets importants, pensa que Faust té un ballet que dura quasi vint minuts, el d’Aïda dura si fa no fa, La Gioconda, dotze minuts,  Manon, de deu a dotze minuts, etc. A més a més cada temporada s’estrenaven dos ballets amb coreografies nova, d’ una durada de mitja hora, o vint minuts cada una. Se’n deien “òperes curtes”. El muntatge dels ballets representa un esforç i un temps notable, sobretot si son molts ballarins, i nosaltres érem trenta i escaig d’alt de l’escenari… és a dir que durant tot un mes estaves preparant un ballet,… més totes les òperes que s’havien de fer.

*>*: Parlàveu de trenta ballarins. Era aquesta la plantilla?

EMILIO: Érem més! Mira, de noies n’hi havia unes setze, com a mínim, de  ballarins n’hi havia uns dotze o catorze, de solistes, quatre. Tres primeres ballarines i una ballarina estrella. I de primers ballarins estrella n’hi havia dos. És a dir,  érem trenta-cinc persones.

*>*: De fet és una estructura de gran companyia.

EMILIO:. Sí, sí. A més a més,  hi havia quatre o cinc noies que eren  “Meritòries” o “Corifees”.

MARGARITA: Les “meritòries” i “corifees” eren noies que estaven a proba.  Sí, les noies havíem de lluitar més, perquè ells com que eren poquets, tenien més facilitat, nosaltres havíem d’esperar que se n’anessin les de dalt per anar pujant. Jo només vaig aconseguir ser solista, perquè…

*>*: Li sembla poc?

MARGARITA: [Riu] Home no, però em vaig estar més temps treballant en el conjunt,  saps què vull dir? Ens costava més.

EMILIO: A partir de l’any 1969 el Ballet del Liceu es va fer bastant estable: és a dir, cobràvem dotze mesos. Aquell any vam estar programats dins  la Temporada anual  de ballet de primavera del  Liceu.  Durant  dues setmanes vam fer un espectacle de repertori. Després vam sortir a fora, vam tornar cap a Espanya… m’entens? L’empresa privada del Liceu tenia  mitjans econòmics, però limitats, i l’any 1974 ens van dir “Escolteu, estem passant un mal moment, segurament haurem de rebaixar-vos el sou a la meitat”. I en comparació amb el que altres ballarins  cobraven a altres teatres, era un bon sou, la veritat. Jo no em podia queixar. Però en aquell moment acabava de comprar un pis… i les coses es van anar complicant per tothom.

MARGARITA: Jo en aquella temporada del 74 ja no estava al Liceu perquè en aquella època jo ja tenia dos fills. Nosaltres ens vam casar a l’any 1968.  Vam ser la primera parella que es casava al Liceu!   I el mestre, com a regal, ens va muntar la coreografia del -pas de deux- de Les Sílfides. Després, els següents que es van casar, va ser la Carme Cavaller  i l’Alfons Rovira*.

*>*: Ara que anomenen al mestre Magrinyà, Què me’n diuen d’ell ?

EMILIO: No se li ha fet justícia a aquesta persona. Magrinyà va marcat una època molt important en la dansa a escala nacional. V ser  una persona amb una capacitat creativa molt important, i,  a més a més, va fet que tothom al seu voltant estimés la dansa, sobretot el seu alumnat. Va ser un gran mestre i va  formar a molts ballarins, que, molts d’ells,  després han esdevingut reconeguts professors. Jo li tinc un gran respecte, li he tingut sempre un gran respecte, com artista i per la feina que va arribar a fer.

MARGARITA:  Quan arribàvem al Liceu, el primer que fèiem era anar a fer un petó al mestre,  i quan marxàvem, fèiem el mateix, li fèiem el petó per acomiadar-nos. No sé… ha significat molt per tots nosaltres [ es refereix als ballarins, companys seus] i amb mi personalment s’ha portat sempre molt bé.

*>*: Hi ha un altre aspecte del Magrinyà que destaquen molts dels entrevistats: les seves qualitats artístiques, la facilitat amb la  coreografia,   i la intuïció per descobrir talents , i  donar-los el paper amb el que es podia desenvolupar millor.

EMILIO: Era una persona molt inquieta. I a més una persona intel·ligent que s’assessorava molt bé abans de fer qualsevol feina. Tenia molts mitjans   i anava per Europa, i buscava la font on havia d’alimentar-se perquè ningú neix sabent! Era una persona creativa, molt creativa i penso que en la seva època va ser un gran personatge. Un personatge molt important.

MARGARITA: Feia les coses molt ben fetes.

*>*: Vostès son  persones que s’han  dedicat tota la vida a la dansa, i en sortir del Liceu van seguir fent el seu camí, i van obrir una escola de dansa que han mantingut  durant molts anys, on han format  professionals de reconeguda qualitat. A més a més, els vostres fills han seguit la tradició familiar, tots ells artistes. Òbviament tenen una visió àmplia del que ha estat el  desenvolupament de la nostra professió al llarg del temps. M’agradaria que fessin un breu recorregut històric del que ha estat  l’evolució de la dansa en el nostre país.

EMIILIO: Bé, l’escola ha estat en actiu durant quaranta-dos anys. Anys en els que ha passat molta gent per les nostres mans, i n’estem molt orgullosos dels resultats que hem obtingut. Hi ha professores de l’Institut del Teatre que van estudiar amb nosaltres, no una, sinó vàries persones!

MARGARITA: tenim alumnes nostres que ara estan a la Companyia Jove ITdansa, la jove companyia de postgraduats de l’Institut.

EMILIO: Estadísticament, durant una època bastant llarga, hi va haver una gran quantitat d’alumnes nostres a les classes de l’Institut. Això per nosaltres és una gran satisfacció, i en demostra que la nostra feina ha estat positiva.

MARGARITA: Abans t’he comentat que jo estic satisfeta del que he fet, del que hem fet conjuntament, és clar. Com a ballarins ens hem ballat, hem arribat  on podíem arribar en el nostre país i hem gaudit de la nostra professió. I com a mestres, penso que tampoc ho hem fet malament.

EMILIO: Quan nosaltres teníem aquí un “gran ballet”,  a Madrid encara no hi havia res de res.

MARGARITA: Sí, nosaltres anàvem a fer les òperes a Madrid, a Bilbao, i a Oviedo.

EMILIO: En la primera temporada d’òpera que es va programar a Madrid,  al Teatro de la Zarzuela va ser cap a l’any 1965 . La va organitzar l’empresa del Gran Teatre del Liceu perquè aquí es tenia una preparació i se sabia com organitzar una temporada d’òpera. A Madrid no en tenien i no sabien com fer-ho. Llavors, l’orquestra, el cor i el ballet, vam anar a Madrid a fer unes quantes òperes. Amb això et vull dir que imagina’t el que érem nosaltres artísticament, el que era Barcelona artísticament en aquella època,  i el que som ara. Què som ara? Res.

MARGARITA: Ara no hi ha res.

EMILIO: Ara no som res. No tenim res. I això és el que a mi… Me quedo mudo porque… [ Es miren i riuen plegats]

*>*: No, no es quedin  muts, sisplau,  perquè suposo que ara ho estan vivint  els seus propis fills.

MARGARITA: Exacte, els nostres fills han hagut de marxar a fora perquè aquí no hi ha res. I és clar, és molt trist això.

EMILIO: És que en l’època  que nosaltres ballàvem, durant la dictadura, somiaves que quan ens obríssim al món, la llibertat , tot s’obriria,  tot, i em sembla que s’ha tancat. No interessa la dansa aquí. Jo ja porto tres anys fent les coreografia de la Companyia Ciutat Condal, de sarsuela.  És una empresa subvencionada per la Caixa de Terrassa, i gràcies a això existeix. Hem anat dos cops a Getafe i ha tingut un èxit fantàstic. Em sorprèn, quan surto de Catalunya, la inquietud artística que hi ha per part dels ajuntaments dels pobles petits. A Valencia, Madrid i rodalies, al Nord d’Espanya per exemple,  tenen el seu teatre i tenen unes activitats tremendes… I jo no veig que hi hagi una programació tan gran aquí a Catalunya com a fora.

*>*: El que m’està explicant ara, és l’antítesi del que passava quan vostès eren  ballarins. A la resta d’Espanya no hi havia res.

MARGARITA: Però ha canviat!

EMILIO: Ha canviat, és veritat. I no em demanis perquè ha passat això, però algú ha de tenir-ne la culpa i segurament que els pobres ballarins i els mestres de dansa no la tenen. I la dansa, és econòmicament deficitària si no la recolza qui l’ha de recolzar, i si no és així, no hi ha res a fer. Jo penso en l’ Institut del Teatre que és una escola meravellosa, grandiosa, magnífica, i què? Els ballarins surten d’aquí  amb el seu títol, preparats,  i no hi ha res davant. Això és molt trist. Fins que els estaments  polítics no vulguin fer-hi alguna cosa, no hi haurà res. I totes les manifestacions que s’han fet davant del Liceu, demanant i reclamant,  no han servit per res.

MARGARITA: Per la dansa  contemporània, sembla que s’ha fet una miqueta més.

EMILIO: Sí, se l’ha recolzat una miqueta però a Madrid hi ha companyies de  ballet que estan ballant contemporani i neoclàssic , amb programació durant tot l’any i amb una projecció internacional.

*>*: De totes maneres deixint-me fer una apreciació que s’em van fer a mi mateixa no fa gaire,  les  dues Companyies Nacionals també son de Catalunya perquè son companyies d’Espanya.

ELS DOS : [Riuen els dos,  dient que no amb el cap] No!

EMILIO: Això és una trampa. Això és una trampa! Mira, els polítics se les saben totes, però davant de “gat vell”… i jo tinc l’edat, la vida i l’experiència, i a mi els polítics ja no m’enganyen, no…

També existeix aquí un Teatre Nacional de Catalunya i no hi ha una “Companyia de  ballet de Catalunya”, i no hi ha una “ Companyia de dances de Catalunya” i no hi ha res de Catalunya!

*>*: Cal dir que tenim teatres com  el Mercat de les Flors dedicat a la dansa, tan amb programació com per la seva divulgació i promoció, entre d’altres  que també tenen dansa dins la seva programació anual. Què me’n diuen de la programació de dansa del Gran Teatre del Liceu en l’actualitat?

EMILIO: Doncs, bé, Jo crec que la direcció del Gran Teatre del Liceu s’equivoca. Ha de fer una programació per al poble. Perquè jo, com moltíssima gent,  no tinc diners per comprar-me una entrada(1) per anar a veure les companyies que venen al Liceu. És a dir que amb això no hi estic d’acord. Abans hi havia la temporada d’òpera i la temporada de ballet, temporada! No un parell de companyies,  i durant només quatre dies.

*>*: El cert és que qualsevol teatre d’òpera d’Europa, compta  amb una companyia de  ballet propia.

EMILIO: Totes les ciutats d’Europa, totes,  tenen el seu teatre d’òpera i tots tenen, més gran o més petita, la seva companyia de ballet, l’orquestra, el cor… Tot això ho tenen! I fan programació tot l’any i van alternant dansa, concert i òpera, o opereta. Aquí es podria alternar també bé amb sarsuela, que és ben nostre! Que també hi ha sarsuela catalana!

*>*: Els seus quatre fillls, com ho porten això de ser ballarins en aquesta època?

MARGARITA: Doncs, com poden! La gran, Margarita,  ha ballat –espanyol-  per molts  llocs, però ara té una nena petita i ho hagut de  deixar, no pot anar amunt i avall tot el temps. Emilio, doncs està fent de tot i per tot  arreu,  ara amb el Toni Mira*, balla també amb Sol Picó*, està fent el seu propi  espectacle nou, sí, per subsistir . Avui en dia amb una cosa sola no n’hi ha prou. La Manón va estar dos anys en una companyia a Alemania, i va arribar fins a solista,  i després l’han cridat en varies ocasions per anar a fer probes, però no s’ho pot permetre econòmicament,  això d’anar viatjant i fer audicions per tot arreu, a més a més, viure fora de casa és molt sacrificat, sobretot amb la vida que porta un ballarí, i va decidir que preferia tornar.

EMILIO: Sí. Es dedicar a l’ensenyament. La petita, Tamara,  està acabant els estudis a  Londres. La “Leona” [Riu i ella se’l mira divertida] va guanyar una beca… Li diem ´´la Leona”  perquè és molt treballadora.

*>*: Ella resistirà?

MARGARITA: De moment té la idea de continuar a fora. Sap tots els problemes que han tingut, i que encara tenen els germans i sap la decisió que ha pres cada un d’ells, i  de moment pensa que el que vol és ballar, i vol ballar clàssic,  cosa que encara és difícil. Ja ens ho va dir “Si jo faig audicions i no trobo un lloc per ballar clàssic, ho deixaré”.

EMILIO: Saps què passa també?  Que les companyies demanen tècnica, però al mateix temps també busquen gent amb maduresa, personal i artística. Experiència. És complicat.

*>*: Sí, però per exemple amb el  Liceu de Magrinyà  es començava de “meritoria” el que  diríem  “d’aprenent”, “Vine que faràs petites coses!”. I això són taules que després anaven formant al ballarí, i donaven  l’oportunitat d’anar agafant aquesta maduresa a la que vostè es refereix. Però ara bé, en un país on no existeix una companyia estable de dansa, això és complicat. És un dels inconvenients que hi ha per acabar de formar ballarins, segons les exigències del mercat.

MARGARITA: És clar !! tan de bo es pogués fer amb l’ITdansa* el que  fèiem nosaltres es al Liceu, que començàvem fent els “negrets de l’Aida” sent nenes encara, A més a més sentir l’escenari els dóna un al·licient i penso que fins i tot n’acabarien la carrera més dels que ara l’acaben. Jo ho veig així,

*>*: Vostès diríen que Catalunya és un país que genera ballarins?

EMILIO: Els ibèrics tenim un caràcter d’artistes, ja des del part, doncs sí, es generen artistes. El que ens falta és que a aquests artistes se’ls doni una ajuda. El govern o qui sigui, el Departament de Cultura o com li vulguis dir, ha de prendre part i recolzar d’una vegada per totes a la dansa, que la tenen en un raconet, perquè el polític fa el que realment li donarà un rendiment electoral. La dansa no dona grans victòries polítiques. El criteri que fan servir és que el ballet clàssic no és progressista, és vella, arcaica… El que dona certa popularitat és ajudar a la dansa contemporània que és l’actual. Doncs sí, està molt bé que la dansa contemporània rebi suport…

MARGARITA: Sí, està molt bé, però no s’ha d’abandonar l’altra. Perquè, fixa’t , una figura mundial com és el sr. Ángel Corella, ve a Barcelona, que ja li haurien d’haver posat una catifa només per això,  i ens diu “estic aquí, tinc un projecte, voleu fer alguna cosa amb mi?” i li responen “Tu? Tu no ens interesses!”. Se n’ha hagut d’anar a un altre lloc, a Segovia i allà si  que li han dit “Sí, noi! Aquí t’ajudarem!” I ja està. Tornem al mateix, és una vergonya per tots nosaltres.

EMILIO: Jo crec que no som rendibles.

*>*: Aquesta és la frase?

EMILIO: Sí. Aquesta és la frase, “Políticament no som rendibles”

*>*: Moltíssimes gràcies Margarita, moltíssimes gràcies Emilio. Ha estat un plaer poder-vos escoltar . Felicitats per tota la feina feta i per tota la que els queda encara per fer, perquè energia no els hi falta!

EMILIO: és una sort poder dir les coses de tan en tan, i sobretot que quedin escrites!

MARGARITA: es que és la nostra història, la de tots els ballarins que vam tenir la sort de poder viure una època molt maca del ballet, a casa nostra.

ELS DOS: moltes gràcies també a tu per donar-nos l’oportunitat d’explicar-ho.

***entrevista realitzada el 17 d’abril de 2008.

…És com dir: “Vamos a ayudar solamente a los Miró y no a los Goya o Velázquez”. Tenemos que ayudar a los Miró, a los Goya y a los Velázquez, ¡que es nuestra cultura! Si no cuidamos de dónde venimos, ¿dónde vamos a ir? Además si para pintar un Miró tienes que pasar primero por un Velázquez. ¿No? Pues es esto. Hay que apoyar al ballet clássico, hay que meterselo en la cabeza a los políticos. Porque en este país… Mira, m’he passat al castellà sense adonar-me’n!

Emilio Gutiérrez

…Todo va en consonancia: “Si tu bebes de una fuente donde el agua es cristalina, lo más probable es que no te ensucies” Y yo creo que, en la medida que se ha podido,  lo hemos hecho.

Margarita i Emilio