JORGE CARREÑO

*>*  Perquè vas escollir ser ballarí ? Com va ser que vas descobrir que ho volies ser?  Qui et va animar ? Comptaves amb el suport dels teus pares?

Perquè m’ho va dictar el meu cor!

Per la feina del meu pare, em relacionava amb famílies ben estants i tot va començar així. Jo tenia entre 10 i 11 anys. Un dia, el fill d’una d’aquestes famílies que passava per casa meva, em va preguntar si volia anar al teatre perquè aquella nit, ell ballava. Quina il·lusió!!!  No veia l’hora que arribés la beneïda nit en aquell sagrat i màgic lloc! Em van faltar cames per sortir corrent cap al teatre!

Va arribar el moment i jo era allí, en aquell preciós teatre ple de gent elegant i amb olors a perfums que m’arribaven de tot arreu. jo, bocabadat mirava les llums que penjaven del sostre, amb forma d’unes enormes aranyes, les cadires de color vermell escarlata, aquell teló vermell, l’orquestra, el so dels tres timbres que anunciaven el com

ençament de l’espectacle, i el moment quan van començar  difuminar-se les llums, i es va fer un misteriós silenci. De cop s’obre el teló i apareix alla, un conjunt d’elegants ballarines i ballarins que comencen a ballar!! … com si fos per art de màgia. Vaig quedar hipnotitzat (era la primera vegada que visitava un teatre…)

Va ser, per a mi, la nit més preciosa de tota la meva vida. Era com un somni que mai acabava!

Llavors, hi va haver aquell instant en què aquella llumeta que cadascú de nosaltres portem a dins, es va encendre, dictant al meu cor que això  era el què havia de fer i així va ser.

 *>* Quants anys tenies quan et vas posar les sabatilles per  primera vegada? Quina va ser la primera escola on vas estudiar ballet?  I després?

Vaig començar tard, si, tard pel que s’entén  avui en dia, però en aquella època es necessitaven nois ballarins,  perquè no abundaven, i jo encara era prou jovenet i tenia els vents a favor, ja sigui per les condicions físiques que tenia que eren bones, molt bones i la meva disciplina i aplicació total. Les primeres classes les feia amb sabates d’anar pel carrer i una mica més endavant vaig comprar-me les meves adorables, primeres sabatilles.

Mira si en sabia poc que vaig pensar que les sabatilles que  em donaven eren les dues del mateix peu, i al preguntar, em van respondre:

-Noooo! Carinyo, és que són així! Tranquil!

Tot i així, jo no em vaig quedar massa  convençut, i llavors la dependenta em va preguntar:

-I ja tens malles?  – No! així que m’en vaig comprar un parell. Quan ja estava pagant, em torna a preguntar:

-I tens suspensors?  -No! , i  què és això?

Per explicar-m’ho, volia portar-me als vestidors, però com que ell em va semblar que  era una mica així…li vaig dir que “un altre dia”. Mare meva! va ser tota una odisea, vaig sortir “pelat” d’allí. Sense diners ni per la “guagua” [ m’explica que és com li diuen a l’ autobús]

La primera escola on vaig anar va ser a San Cristobal [Veneçuela}, una ciutat de cinc-cents mil habitants, a l’acadèmia del professor José Largo Diaz, que havia tingut un bon recorregut com a ballarí. Després, em vaig traslladar a la capital, Caracas, i allá va començar l’hora de la veritat. Vaig tenir l’oportunitat  de  poder entrar a l’escola de dansa de la companyia més important de Caracas. A més a més, com que jo el que volia era  millorar més i més, també  vaig poder entrar a l´escola i companyia de Nina Novak [1a.primera ballarina estrella dels Ballets Rusos de Montecarlo] que estava ubicada a l’edifici del “Centre Català”. També vaig estudiar contemporani a l’ acadèmia de Griska Olgin que estava a  l’Ateneu de Caracas i a d’altres  escoles d’alt nivell i rendiment. Vaig fer tot això, sense pagar ni un cèntim, perquè tenia els vents a favor.

 *>* Vas estudiar a  l’estudi del mestre Magriñá ?    Com el vas descobrir?

 Sí, sí…vaig fer classes a l´estudi del carrer Petritxol del mestre Joan Magriñà. Vaig descubrir el mestre a Madrid.

Amb la companyia de Caracas vaig viatjar i finalment em vaig quedar als Estats Units. Volia estudiar a l’Escola de Balanchine [reconegut ballarí rus, afincat a USA]. Finalment no va poder ser per distància i per temes laborals.

Llavors vaig decidir anar a  Madrid, i vaig anar a parar a una  escola molt coneguda del carrer Amor de Diós, on feia classes de ballet clàssic. Un  dia va venir  una persona de fora a veure la classe, estava assegut allí, en un raconet mig amagat, i crec que cap de nosaltres sabia qui era. Al final de la classe em diu la professora:

 -Jorge, al mestre Joan Magriñà, coreògraf i director del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, li agradaria parlar amb tu, després que et canviis-

Mentre em canviava, el meu cap donava voltes i tenia una barreja de coses. Abans de la classe havia estat parlant amb el Gran Antonio, el ballarí de flamenc que tenia l´escola del carrer Cartagena, i havíem acordat que començaria a prendre classes amb ell,  el dia següent. És clar que jo volia estudiar flamenc, perquè l’adoro i m’agrada molt. Tenia un veritable desig de fer-ho i, a més, amb una figura de la talla d’ “Antonio, el bailarín”.

Per altra banda,  no tenia cap idea del què em diria el mestre Joan Magriñà.

En acabar la conversa amb ell, vaig parlar amb la meva esposa ( jo ja estava casat i tenia un fill!!! i varem  prendre una decisió. Al l cap de tres dies, jo i la meva  famíllia  ja èrem aquí, a la vella Ciutat Comtal, BARCELONA, a punt d’entrar al Gran Teatre del Liceu!!!

Vam viatjar des de l’estació de trens d’Atocha en un “tren correu” a les nou del matí i vàrem  arribar a l’Estació de França  a les dotze clavades  de mitjanit.

Quina emoció! Quina sensació i sentiment! I aquí va començar una de les etapes més importants de la meva vida.

*>* Va haver algú que et va ajudar a prendre la decisió?   Quants anys tenies quan hi vas anar?

M’ho va recomanar el meu cor. Si, si! El meu cor, que quasi mai no m’enganya!! i a la meva esposa també li va fer il·lusió.

Si em permets, no parlo mai de les edats dels éssers humans, per a mi no compta res més que l’ímpetu, les ganes i el cor, però, indubtablement, encara era jove quan m’hi vaig incorporar.

*>* va ser fàcil incorporarte al món de la dansa a Barcelona?

Siiiiiiiiiii, va ser molt fàcil, em vaig trobar amb un ambient  càlid, afectuós i amb molta alegria. Vaig gaudir de debò!!!

 *>* vas compaginar el ballet amb algun altre estudi?

Vaig estar molt a prop d’entrar a l´Escola Massana per estudiar disseny de joies. Finalment però, no va poder ser. Quina pena! Després te’n penedeixes…

Va coincidir que vaig contactar, novament, amb el meu pare i, llavors, vaig haver de renunciar. El meu pare em va proposar d’ajudar-lo a la feina, ell tenia un antiquari, i jo, sense deixar de ballar, m’ho podia combinar., i em convenia molt treballar amb ell per ingressar diners.

He de dir, també, que la segona casa meva va ser l’ Institut del Teatre, al carrer de Sant Pere més baix!Quan no estava treballant al Liceu, no sortia d’allí! Acabava una classe i continuava amb una altra, i una altra, i una altra! Feia classes  de dansa clàssica amb la Clara Kmito i el seu marit Bogumil , els  dos polonesos. i  amb l’ Esteve Brunat (D.e.p). Les classes de dansa espanyola les feia amb la professora Emma Maleras (D.e.p) i la  Charo Contreras (D.e.p),  i les de dansa contemporània amb en Ramon Solé (D.e.p). Amb aquest últim vaig tenir molta amistat. Mare meva! Acabava el dia desballestat!! Tota aquesta feina la feia  per tal d’estar  en les millors condicions per als meus companys,  i pel Mestre.

Treballava tant pesant també amb  la propera temporada del Liceu,. Això va ser així durant molts anys. Sopa, sopa,sopa, molta sopa. Ufffff!! [m’explica  que aquesta expressió significa feina i més feina…]

Vaig fer classes particulars a l’estudi de la Laura Mas, al carrer d’Àusies March. A la Laura la vaig conèixer a Caracas quan era petita. Vàrem coincidir a l’acadèmia de la professora russa, Nina Novak quan els dos féiem classes al Centre Català de Caracas. A Barcelona, feia classes de flamenc també amb José de la Vega, a l’estudi del Carrer Aribau. També amb José Béjar, un exballarí del Liceu, anàvem a diferents estudis de flamenc per fer classes, ja que ell dominava el flamenc. O sigui, que he pres molta sopa! [ volen dir que ha fet molta feina]

*>* Quina peça va ser la primera que vas ballar en escena? Com ho recordes? Quin impacte et va fer?

La primera peça va ser la Jota de “La Dolores” de Tomás Bretón. Com un somni! Per a mi va ser una grandiosa i especial sensació, perquè és una de les obres que m’agrada moltíssim i té molt caràcter i, jo, especialment, m’identifico com a “ballarí de caràcter”

Vaig haver d’assajar més que els altres perquè havia d’aconseguir aquest estil que requereix la jota, i que a mí em  venia molt de nou. Vaig patir una lesió als talons durant uns dies, perquè no vaig assajar amb espardenyes, tal i com ha de ser, i el dolor va ser horrible!  Els meus companys ja m’ho van advertir, però jo no en vaig fer cas [ somriem els dos i aixequem els ulls, joventut….]

A l’hora de sortir a escena, l’impacte va ser indescriptible!  els nervis jugaven molt, pitjor que si anés a fer un combat de boxa: em pesava molt  la responsabilitat i aquell respecte pel mestre, així com pels meus companys, i pel públic… i per tot.

Ja feia uns anys que no sortia a escena, i qualsevol artista sap del  què parlo, però gràcies al Totpoderós, tot em va sortir correcte.

*>* Explica’ns la teva trajectòria al llarg de les temporades que vas ser ballarí del Ballet del Liceu.

Bé, va ser molt interessant, estar allí cada temporada era molt especial.

Recordo estar al camerino esperant que comencés la funció i escoltar aquells tres inoblidables timbres,  és quelcom que mai s’oblida.

Els nois teníem el camerino al soterrani  i mentres pujava els graons de l’escala que portava a l’escenari feia un munt de sospirs! La ment m’anava a tota velocitat, repassant la meva part. Quina por i quina responsabilitat!. Una altra sensació especial era quan ens trobàvem tots els ballarins a les caixes [nom que se li diu als espais que hi ha al costat de l’escenari, no visual per el públic]

En ocasions, veia  brillar els palmells de les mans, de la suor que emanaven,  i això començant per mi, ens passava a tots nosaltres!!!

També he de dir que hi havia  algunes  òperes que  ballaves al primer acte i t’havies  de quedar-te fins al final de l’obra, perquè també ballaves a l’ùltim acte. Es feia molt pesat.  Havies d’estar constantment atent per por a que no es passés el moment de la sortida en escena,  i ens passavem l’estona consultant a Diego Monjo, director d’escena, en aquells moments..

Et senties amb una gran  responsabilitat compartint escenari amb importantíssimes figures sopranos, tenors, i ballarins. Vivies  l’anar i tornar dels tramoies, que tenen molta responsabilitat. I l’ambient,  allí a dins, a les fosques, era una altra història. La gent en general i fins i tot l’espectador assidu,  no té cap idea del què ens juguem a dins!

 *>* Sisplau, parla’ns de l’ambient, la convivència, les amistats, la competitivitat entre els ballarins, la relació entre les ballarines i els ballarins,  i la relació amb el Cor l’Orquestra, els tramoies, etc…

De veritat que l’ambient, la convivència, l’amistat i la competitivitat entre nosaltres, va ser molt bona, molt maca, molt plena de col·laboració i somriures. Gairebé sempre hi havia una anècdota per riure.  Jo  vaig  tenir molta  afinitat  amb  l’Alfonsito Rovira (DEP) i 

l’ Antonio Montllor ( DEP) amb Janusz Smolinski i amb tots en general.

Amb l’orquestra també vaig tenir bona relació, però més amb el cor, perquè com que fèiem òperes conjuntament, teníem l’ocasió de poder parlar. Amb els tramoies tenia molta afinitat perquè m’hi relacionava molt bé i, diguem-ho així, fèiem moltes bromes. A la cap del vestuari li dèiem “mama” i també ens apreciàvem molt. I la veritat, podria dir que tenia bona relació amb tothom amb qui coincidia,  des que entrava fins que sortia.

 *>* El contracte, el sou. Era prou per a tu o havies d’ajudar-te amb d’altres activitats remunerades?

 “Buueennorrrrrr” “Comme si, comme ça!! Jo no vaig tenir contracte com a ballarí, perquè la majoria de nosaltres, a excepció d’alguns, constàvem com a administratius. El sou, per l’època, no estava malament, podíem menjar. Recordo que a finals de mes anàvem tots nosaltres, plegats, a les oficines del Liceu, i fèiem cua per rebre aquell inoblidable sobre de color groc. [somriu, i jo també perquè ho recordo igual!]

No se m’oblidarà mai aquella frase  d’en Dídac Monjo, que ens va dir:

– Amb 100 pessetes es pot viure el dia a dia! [ riem els dos]

Per compensar la meva economia, de tant en tant feia un “bolo” [ actuació esporàdica] per altres llocs.

 *>* El vestuari d’escena, te’l donaven o te’l feies tu? I  les sabatilles?

Tot el vestuari especial per sortir a escena era per compte del Liceu. Ara, les sabatilles, malles, suspensors i botes de flamenc, els comprava a Damaret,[botiga especialitzada amb vestuari de dansa, que està a la mateixa Rambla, al costat del Liceu] i el maquillatge, Max Factor 42 [encara se’n recorda!!], a la perfumeria del costat del Teatre.

*>*  El mestre Magriñá. Què ens expliques? Com va influir en la teva carrera professional i personal? … i la senyora Conchita ?

El professor Joan Magriñà va ser, per a mi, una persona molt important, va ser la persona que va influir en la meva carrera, i va ser la persona que em va fer entrar al ballet del Liceu. Va ser el meu suport, el testimoni de la continuació de la meva vida i el responsable de que jo estigui avui aquí!!

Quan el mestre ens venia a veure a l’escenari, em donava consells i m’ensenyava passos. Una vegada, li vaig dir “mestre” i em va demanar que li digués “professor”, com jo sempre li deia,  perquè li agradava molt. Quan jo li vaig comentar, a Madrid, que estava casat i tenia un fill, em va respondre:

-Magnífic! Parla amb la teva dona i quan et decideixis, agafa el transport que vulguis que ja t’ho pagaré!

Sempre va tenir un gran respecte per mi i la meva família. Va ser per a mi una gran tristesa no haver pogut donar-li una forta abraçada i un adéu, encara que tots els dies prego per al seu etern descans. ( Tant de bo  en aquella època haguessin hagut les xarxes de comunicació que tenim actualment…)

Parlant de la “Senyora Conchita ( senyora Conchita!!!) era una persona molt cauta, seriosa, amb molt de caràcter i anava sempre per feina. A la classe, es posava al piano i només li vèiem la cara a l’entrar, abans de la classe,  i al sortir quan ja havíem acabat. En alguna ocasió li havíem vist alguna que altra vegada un somriure escadusser, res més. Mai vam coincidir, mai la vaig trobar enlloc, mai vaig saber ni quan era el seu aniversari: passava desapercebuda. Només feia que observar ( Dep.)

*>* A quina edat vas deixar el Ballet del Liceu ? i si no és indiscreció, per què? Vas seguir dedicant-te a la professió? Com?

Tot i que no tenia cap ganes de llençar la tovallola, i que encara tenia força esperit i ganes de seguir amb el ballet clàssic, la dansa espanyola i el flamenc,  ho vaig haver de deixar perquè vaig començar a tenir lesions constants,

Un dia vaig anar al Paral·lel i em vaig quedar atònit en veure la quantitat de gent de diferents nacionalitats,  que hi havia al carrer,  davant el Teatre Victòria, a plena llum del dia, maquillats i amb roba d’assaig. Em va agradar i vaig entrar i vaig  preguntar si necessitaven ballarins.

A l’instant, va sortir el coreògraf Gino Minetto i després de fer-me una audició, em va “contractar” per cinc anys. Després, em vaig assabentar que, de contracte, res. Feia servir la mateixa història del Liceu, amb el mateix sobre groc ( per sota de la taula) encara que, la paga era molt millor. La convivència amb tota aquella gent, molt coneguda al món de la revista musical, va ser totalment diferent a la que tenia amb la gent del Liceu, era un altre món,  vaig riure com mai ho havia fet!!

També vaig treballar, durant uns anys,  a la companyia dels germans Riba, propietaris del restaurant espectacle “Scala de Barcelona”. I aquí va començar una altra etapa de la meva vida! Així vaig estar, de musical en musical, fins que un dia, vaig agafar els “trastos” i me’n vaig anar a treballar vuit mesos a Grècia i 14 mesos a Xina.

L’estada a la Xina va ser la pitjor experiència de la meva vida. De fet, hi  vaig anar perquè uns companys anglesos del Teatre Victòria em van explicar que a Xina començaven a programar “musicals europeus” i que estava molt ben pagat i et feies ric en dos dies, sobretot per als ballarins com nosaltres, amb experiència. De tot el que em van explicar no vaig trobar res, ben al contrari. Vaig haver de patir una vida miserable i a sobre, vaig tenir problemes quan vaig voler marxar, perquè m’havien retingut els passaport!!!!

*>* Ens fas cinc cèntims de la teva opinió sobre la Dansa, actualment al nostre país?

Actualment, la dansa en el nostre país per part de la gent que es prepara és de total entrega, perquè es gent que neix amb unes condicions increíbles i les noves tècniques d’ensenyament son molt avançades. Acaben el seminari i quan entren en el món laboral es troben amb tota mena d’obstacles.

No tenen cap estabilitat econòmica ni professional, no tenen suport, no tenen cap ajut estatal i no diguem familiar. Veig  un futur fosc i complicat. Molts acaben desil·lusionats i no creuen el ‘pont de l’esperança’. Quina pena!

*>* Anècdotes que recordis del teu pas pel Gran Teatre del Liceu.

N’hi ha moltes! A un company li havien assignat un rol on ballava  en el tercer acte de l’òpera  El sombrero de paja i després de preguntar tota la nit quan li tocava sortir, es va passar i no va sortir.

Un altre dia, un altre ballarí i jo vam ser els primers en arribar, a l’estudi on fèiem la classe de ballet. Era un dia d’hivern, molt fred, humit i de mort. Ens vàrem amagar perquè no ens veiés ningú,  esperant allí,  amagats i a les fosques, a  veure quin company seria el primer en arribar i posar la mà al quadre de llums per encendre-les. A més, abans de la reforma del Liceu, l’estudi estava molt lluny dels camerinos; en un tercer soterrani fosc, i feia respecte. Llavors, van baixar dues noies, per casualitat! Els crits aterradors de les noies es van sentir des de la Plaça Catalunya!!!!!!

Una altra. Sortíem del Teatre, un divendres a les dues del migdia, baixant els graons ràpidament i em diu el meu company,

-Xato! Deixa’m el teu desodorant, que no en porto! i tant!, i ell va entornar al camerino, on jo tenia les meves coses, i jo me’n vaig anar a casa. Va, i el poca solta m’agafa un pot sense mirar  i  es posa…el Reflex!!! [un liniment alcanforat per les lesions] Mira si tenia pressa!

El dilluns següent alguns companys em deien  que el noi semblava un àguila a punt d’emprendre el vol, de la desesperació que patia a les aixelles!! Encara ara, diu que va ser culpa meva! ( pobret de mi!!)

*>* Jorge!! una vida molt apassionada, però també perseverant i decidit a tot per ballar. Moltes gràcies per fer-nos partícips de la teva experiència de vida, dedicada, dia si i dia també, a la dansa!!

======================================

Entrevista realitzada el 29 de juliol  del 2020, a Barcelona.

(Dins del període de la Pandèmia del  Covid-19)