JAUME SOTERAS

*>* Perquè vas escollir ser ballarí? Com va ser que vas descobrir que ho volies ser?  Qui et va animar ?

Recordo que els estius en el meu veïnat, hi havia una noia, Mercè. Reunia als nens per no estar tot l’estiu per als carrers i ens portava a la platja els matins. Per la tarda anàvem a casa seva i fèiem teatre. Bé,  apreníem alguna Zarzuela en la qual  cadascun de nosaltres tenia el seu paper. Això ho representàvem al final de l’estiu per als nostres pares. Fèiem playback de les cançons, ballàvem. Ho fèiem al magatzem de la fàbrica de gracioses que tenien els seus pares. Teníem cortines, decorats que feia en Joan, el seu xicot . Això va durar fins que vaig tenir nou anys. M’agradava ballar i d´aquesta manera va ésser com ho vaig descobrir.

*>*  Comptaves amb el suport  de la teva família? en aquells temps no estava ben vist que un noi es dediqués al ballet clàssic.

Era complicat, però tampoc estava massa ben vist ser ballarina… Sí que és veritat que vaig quedar-me sense amics a l’edad de tretze anys i això va ser en començar a anar a les classes a Barcelona. Però participava en les actuacions de final de curs amb l’Alícia Lluís, una amiga a la que també li agradava ballar, i a més, anàvem al mateix institut. També actuàvem  a la celebració  “homenatge als nostres vells”,  que cada any es feien per la gent gran, en el Teatre del meu poble, Calella. Actualment ja no se celebre.

En quant als companys de classe, em deien alguna ximpleria com ara “el Jaume és una ballarina”. Mai vaig sentir-me malament del tot, perquè jo pensava per dins que “jo faig el que jo vull”

Els meus pares estaven contents de veure que jo era molt feliç, perquè sabien que el que feia era allò que jo tant estimava.

*>* Quants anys tenies quan et vas posar les sabatilles per  primera vegada? Quina va ser la primera escola on vas estudiar ballet?  I després?

Les primeres sabatilles les vaig comprar  als deu anys a la botiga d’en Casimiro, a Barcelona. Eren  dures com si fossin de fusta! Les vaig guardar durant molt de temps. La primera escola on vaig anar,  va ser a Calella, amb una alumna d’en  Joan Magrinyà, Nuri Coll, que va ser la meva primera professora. Si  no recordo malament, després  vaig anar directament al  famós  carrer Petritxol, a l’Estudi del mestre Magriñá. M’hi  va  portar la  mateixa  Nuri Coll. Crec que tenia  13 anys. Vàrem anar la meva mare i també van venir l’Alicia i la seva mare. No va ser difícil,  al contrari,  ens van  apuntar, i ja està.

*>* Si, recordo a l’Alícia Lluís. Viatjar tres cops a la setmana, de Calella a Barcelona,  i segurament la tornada a hores intempestives per aquella època, tenint en compte la vostra edat, devia ser un esforç considerable, oi?

Si, crec que anàvem  tres cops a la setmana al  principi, i fèiem   el   viatge  junts en   el   tren. 

Van ser molt anys de sortir  del col·legi amb la bici, corren tots dos per poder arribar a l’estació de tren i no perdre’l. Després d’una hora de viatge, un altre cop a corre per els carrers de Barcelona, per  arribar al carrer Petritxol i fer les classes. Però nosaltres estàvem tant contents!…. I, en ‘acabar, de nou a córrer per no perdre el tren de tornada. Si no recordo malament arribàvem a Calella a les 22:45h…  Al matí, a mi amb costava molt anar a l’institut.

Bé, si que va ser un esforç, pero valia tant la pena!… Recordant-ho avui, després de tants anys, n’estic molt  content d’haver-ho fet, perquè tota la meva vida ha girat al voltant d’aquell esforç. Estic molt agraït a totes les persones que en aquell moment vaig tenir al meu costat. Totes han contribuït a que jo sigui avui com soc. 

*>* Sempre has viscut a Calella, després, amb el temps, no et vas plantejar moure’t a Barcelona?

A Calella hi vaig viure només fins que vaig entrar al  Liceu. Llavors em vaig veure obligat a traslladar-me a viure a  Barcelona. Hagués sigut impossible seguir vivint  a   Calella, i treballar al Liceu, amb els horaris que això comportava.

El que més sent-ho encara a dia d’avui,  és no haver passat més temps a casa dels meus pares. Avui se el que el meu pare devia sentir jo entrava per la porta i ell  li deia a una gosseta que tenia “PENNY, ha vingut en JAUME!”, ell li deia ”estàs contenta eh?”. Avui sé, que ell era el que estava content. I a la meva mare,  el que jo marxes tan aviat de la casa li va fer plorar molt de temps. Això  jo  ja  ho sabia, i per aquesta rao he  pasat tots el estius, vacances de  Nadal i  sempre que  he  pogut,  tornant a casa  meva mentres he tingut al meus  pares.  Avui és el meu fill que viu lluny!!

*>* vas compaginar el ballet amb algun altre estudi?

Vaig acabar el batxillerat, i vaig arribar fins a sisè curs a l’Institut del Teatre de Barcelona,  el setè curs dels estudis oficials de dansa, el vaig  acabar al Conservatorio de Danza  de  Madrid. Haig d’afegir que  durant  molt de temps vaig  prendre classes amb  Elena Vilarroya, també a Madrid,  durant l’època dels meus  30 anys, fins els 45. Per a  mi, el  treball de l’Elena ha estat el   més  interessant,  sobre el cos  i el  moviment.

*>* pel que dius, has seguit estudiant dansa durant molts anys !! Sisplau, fes-nos cinc cèntims del treball de l’Elena Vilarroya i perquè va ser tant important per a tu.

És un treball que  pot fer  tot-hom. Té una part de preparació física i  una part de la tècnica clàssica. Són diferents tipus de classes,  elasticitat, flexibilitat, I enfortiment muscular. A les classes de dansa clàssica ens feia les  correccions per arribar a entendre  com s’ha de sentir un moviment i fer-ho de la manera més senzilla. La seva tècnica es el desglossament de la dansa clàssica  punt per punt. És un treball en el qual el més important és tenir consciència de com s’estan sentint els moviments i com es troba tot el teu cos amb relació al  moviment que estàs fent. En totes les escoles de dansa clàssica, un  “plie”  és el que és, però si no  comptes amb  les condicions físiques que  la dansa   clàssica requereix o tens alguna dificultad, les indicacions de  la Elena  t´ajuden a millorar. Evidentment, també la gent que té unes bones condicions físiques per la dansa clàssica, podria ben bé aprofitar i potenciar al màxim totes les seves qualitats en tècnica. El primer dia que vaig prendre la primera classe amb l’Elena, em vaig colocar en  “primera posició”, i vaig plorar de veure tots els anys que havia estat enganyat creient que jo,  ja ho feia bé.

El treball de l’Elena Villarroya és el que a mi més  m’ha ajudat per donar  classes als meus alumnes  i poder presentar-los al Conservatori de Madrid,  alumnes que no tenien masses condicions i així,  ajuda-les a acabar la seva carrera i formar-les en com s’ha d’ensenyar als nens petits des de el principi.

 *>* Com vas fer el pas al Ballet del Liceu?  Qui t’ho va proposar? Com ho recordes? Quin impacte et va fer?

Un dia  la senyora Conchita, que era la pianiste del mestre i també la seva secretària,  va trucar a casa  meva  i em va dir “demà al matí, a  les deu, t’espera  la  Mercè  Núñez a  la  porta  del carrer Sant  Pau”.  A l’entrar  per aquella  porta petita, que donava justament darrere l’escenari  li vaig  preguntar, “què és això?” Vaig al·lucinar perquè mai havia vist  un escenari tan gran!. Ho recordo com alguna cosa que feia temps que esperaba.

*>* El mestre Magriña no t’ho va comentar abans, que un dia podries formar part del Ballet? Tan de sobte va ser?

Doncs, si, així va ser. Per a mi era una cosa que esperava que passes algun dia. Mai ningú va dir-me res abans. Jo deixava que tot anés passant, sense preocupar-me si entraria o no al Liceu, senzillament,  en tenia prou fent el que més m’agradava.  La sensació del moviment,  “ballar” i aprendre.

*>* Explica’ns la teva trajectòria al llarg de les temporades que vas ser ballarí del Ballet del Liceu.

Si no recordo  malament  varen ser  quatre  temporades formant part del Ballet del Liceu, des del  1974  al  1978.  Per a mi, uns  anys  molt  bonics. Al matí  les classes  i assaig, tot seguit anàvem a dinar, i després marxàvem a corre cuita a les classes a  l’Institut  del Teatre.  Per mi era com un  joc, de fet mai  vaig  pensar que estés treballant.

*>* Tot i així devien ser jornades llargues i esgotadores, sobretot si hi afegim els dies de funció a la nit. Creus que la vocació i la passió, a part de la joventut, pot amb tot?

Bé sí que era cansat perquè estàvem tot el dia fora de casa. Durant aquests  anys i entre temporades  del  Liceu vaig formar  part del Ballet contemporani de Barcelona dirigit per  Ramón Solé, del Ballet Contemporani de Barcelona direcció Col·lectiva, i del Ballet Teatre de Barcelona que dirigia  la  Clara Mkito.

*>* Quina peça va ser la primera que vas ballar en escena? Va ser un repte important per a tu? Segur que vas fer molts “pas de deux” era un rol on et senties a gust?

El primer ballet   que recordo  es “A Tiempo Romántico”. Jo estava encantat, a més,  tenia una petita intervenció en un moment determinat que   feia una “pirouette en arabesque”!! . La resta el mateix que els altres, res complicat.

A mi m’ha agradat fer qualsevol cosa damunt l’escenari. La part més important del que ballàvem eren danses per les òperes, i també recordo haver gaudit de corografies com “La Moza i el estudiante”, “El sombrero de tres picos”           “Laberinto”, “Amor Brujo”, entre d’altres.

De ballarins n’hi havien pocs, així que tots fèiem de partners de les ballarines solistes. Vaig ser parella amb la  Mercè Núñez  i  la Marta Guerrero. A les “Festes de la llum de Terrassa”, vàrem fer el “pas de deux” de les “Sílfides” amb la Mercè Núñez. A Girona, l’Elvira Gili i jo   vàrem ballar el “pas de deux”  del “Don Quijote”

*>* quin és l’actuació que et porta més bons records? 

El record més entranyable em porta a una actuació a Calella . Jo ja havia complert els trenta anys i vaig ballar una havanera que es deia “Records d´Infants” i li vaig dedicar a la meva mestre Nuri Coll. A part dels meus pares, germà i família,  va ser un repte personal presentar-me davant d’aquells que un dia es van apartar del meu costat. En aquella vetllada també va participar la meva amiga de tota la vida l’Alícia Lluís. Uns dies després vaig rebre una carta d’agraïment de l’Ajuntament de Calella. Per a mi va ser important.

 *>* Sisplau, parla’ns de l’ambient que es respirava al Liceu, la convivència, les amistats, la competitivitat entre els ballarins, la relació entre les ballarines i els ballarins,  i la relació amb el Cor l’Orquestra, els tramoies, etc…

En el meu cas no tenia massa relació amb la gent del cor o músics etc, per què no assajàvem massa tots junts, i també perquè jo veia a la gent de l’Orquestra i el Cor del  Liceu molt  més gran que jo. Quan fèiem una òpera, es feia un assaig general tots junts  i  això era tot.  Recordo riure molt.  Molta  il·lusió i  moltes ganes d’aprendre. Vivíem  un  molt bon ambient en  aquell temps, crec que la gent   en   general érem d’una altre  mena. Segurament un temps  per tornar a viure  en  una  altre vida.

 *>* D’una altra mena?

Fèiem el  que ens agradava  i res  més, vull dir que teníem molta il·lusió per ballar i per aprendre. Jo recordo anar amb la Elvira Gili fins a  Terrassa per fer classe  de “pas a deux”, i a Barcelona amb en Jordi  Ventura, que donava classes al carrer Sant Pau, a l’antic estudi de la Maria de Ávila . Anàvem d’aquí cap  allà per fer classes amb diferents professors.

Com   a tots   els  llocs en els que et vas trobant,  passa molta gent  al teu voltant, poca que  conservis  tota  una vida. Possiblement degut a  la distància,   en  el  meu cas perquè  fa tant  temps que   visc  a  Madrid, feia temps que no sabia res dels ballarins de Barcelona. Avui però, gràcies a l’entrevista, estic molt content de rebre  notícies de la gent que  un   dia   va  formar  part de  la  meva  vida.

 *>*  El mestre Magriñá. Què ens expliques? Com va influir en la teva carrera professional i personal? … i la senyora Conchita ?

A la senyora Conchita  i al Mestre, els he recordat  sempre. L’últim   cop que  els vaig  veure va ser   l’any  1983. Varen  venir a la seu  del  Ballet  Nacional de España. No vàrem  parlar  massa temps, el   que si  puc dir és que a  ells se’ls  veia  contents mentre miraven  l’assaig. Crec  que el Mestre va  tenir la satisfacció al  veure’m ballar a  la  Companyia, almenys és el que  jo vaig poder observar.

*>* Creus que el mestre Magriña va fer Escola? Creus que l’existència del Ballet del Liceu va ser cabdal per l’evolució de la dansa a Catalunya? 

El Mestre ensenyava basant-se amb la tècnica de  l’escola italiana ”Cecchetti”. He de dir que molts cops anant a fer classes amb   diferents  professors sempre  m’han preguntat ,”¿ quien fue tu  primer professor?”. Ho preguntaven  pel moviment dels  braços. A Madrid sempre deien  això,  que la escola  Joan  Magriñá,  tenia  uns  braços  molt  bonics.

El fet que hi hagués una companyia de ballet al Teatre del Liceu, feia que la gent que començàvem tinguéssim  un punt de  referència.  Quan jo vaig entrar al Liceu, el Mestre ja era gran i puc imaginar que ja estava cansat de fer tant d’esforç. Tot i així és admirable la seva continuïtat en el temps i tot el que ha deixat al seu pas. 

Avui el recordo amb gran admiració.

*>* A quina edat vas deixar el Ballet del Liceu ? i si no és indiscreció, perquè? Vas seguir dedicant-te a la professió? Com?

Bé,  allò que es deia “ El Servicio  militar”. Aquella cosa tan absurda que et feien fer… Em vaig trobar en una ciutat en la qual  jo  no tenia res a veure, Ceuta .

Vaig aconseguir un  permís especial per arribar més tard al regiment, a la nit. per anar a classes al Conservatori de Ceuta,, El vaig demanar només a l’arribar a Ceuta sense cap problema per què mel concedissin. mentre estava allá, va coincidir que es van celebrar  les  primeres audicions per la creació de la Compañía de  Ballet  Nacional Clásico  que va  dirigí  Víctor  Ullate, a Madrid.  

Llavors, també vaig demanar un altre permís per poder anar a Madrid a fer les audicions. Me’l varen concedir, però aquesta vegada, restant-lo del temps de permís per anar a casa,  que era d’un mes i  això volia dir que només podria  gaudir de tres setmanes. Per a mi valia la pena.

Els  nois que varen ser escollits i  estaban fent “la mili” a  la  península els  hi van  arreglar la situació  i no van acabar.    En el meu cas, varen intentar arreglar-ho però la diferencia era que jo estava fora de la península i en una altra comandància. El senyor Jesús Aguirre, que no recordo quin càrrec tenia al Ministeri de Cultura i amb qui vaig haver de parlar,  em va assegurar que es comprometian a què, en acabar la mili m’incorporaria a la Compañía. Crec que vaig haver d’esperar uns sis mesos, que era el que em quedava per llicenciar-me.

A la Compañía de Ballet  Nacional Clásico  només vaig estar  7 mesos. L’estimat Victor [deixa anar un sospir] em va acomiadar,  i jo no vaig perdre  ni un  moment. De seguida  vaig   anar  a  parlar amb L´Antonio  Gades, que dirigia el Ballet Nacional, i em va contractar el  mateix  dia! vaig estar ballant amb aquesta  companyia durant tres anys.

He  passat  molts anys impartint classes,  cosa que he gaudit  molt. Fins  i tot vaig   tenir  una escola propia  “ Escuela   Danza  3 “ en la qual vaig tenir l’ocasió de presentar els meus alumnes  al Conservatori de Danza de Madrid  on  van  acabar  la seva carrera . Al canviar el sistema del Conservatori  i no poder  presentar els alumnes per lliure, em vaig trobar amb  una escola  plena de  “niñas de dos veces a  la semana y quiero ser bailarina”, i donant classes de  ball de   saló, sevillanas, etc… I vaig dir  prou!

De tant en tant col·laboro com a coreògraf  amb  dos grups de teatre “Getafe en Clave” i  “Operanova spain “.

 *>* Sé que has fet una feina important dedicada a les persones disminuïdes psíquiques, i se que va ser una feina emocionant per a tu. Ens ho expliques?

Durant alguns anys vaig donar classes al  “Psico ballet” que dirigia  la  Maite  Leon.  Les classes eren de preparació física per poder preparar la coreografia, només pel que fa a la flexibilització , enfortiment muscular i relaxació.

Ha  passat  molt temps però ho recordo com una de  les experiències més importants que  he fet mai.

Vaig aprendre que jo era una persona creguda, que m’havia sentit sempre superior a la gent que no ballava. Vaig aprendre que no era important tenir un cos bonic o un peu  més  o menys maco. Vaig aprendre que era més important gaudi del  que fas, de sentir-se important per fer alguna cosa que és molt significativa per a un mateix. Una de les coses més importants que he fet en la vida,  és una coreografia que vaig ballar amb  l’Eva,  i poso el seu nom perquè encara que amb prou feina podia caminar sense caure,   trontollant  d’un costat  a l’altre….. va aconseguir posar-se damunt els meus peus i al mourem jo, semblava que ella ballava. La seva cara era de felicitat.

Anys després vaig portar un pis tutelat  amb persones amb discapacitat. Això també ho feia de manera altruista en acabar la meva jornada de feina. Ho vaig fer durant 9 anys. També molt content d’haver-ho fet.

Tot plegat, dues de les coses  més boniques de la meva vida. Al final te’n adones de les diferents realitats que es poden viure en un mateix instant. I del fet que l’única cosa important és la teva capacitat d’adaptació a cada moment que et toca viure.

*>* Anècdotes que recordis del teu pas pel Ballet del  Gran Teatre del Liceu.

Del pas per al Liceu tinc bonics records dels anys de joventut, d’il·lusió per ballar, d’inquietuds desconegudes, d´experiencias noves, de tot el que rodeja a la gent jove. Recordo  un viatge a Las Palmas de Gran Canaria que alguns companys  vàrem aprofitar per anar a prendre classe amb el professor de ballet Gelu Barbu. 

…Un viatge a Trieste, amb el Ballet del Liceu,  on vaig carregar tot el temps,  amb una maleta d’una companya,  per què no va arribar a pujar l’avió!!!!

El més sonat de tot va ser en una  actuació, també del Liceu. Els dos solistes, l’Assumpció Aguadé i el Fernando Lizundia feien un “pas de deux” i en un moment donat el grup de ballarins havíem d’entrar a l’escenari per fer la pose final, amb un gran salt  que es diu “temps levé en arabesque ”. No varem entrar al compàs que ens tocava i l’Assumpció, tot ballant,  no parava de cridar-nos “temps levé”!  “temps levé”!, així que atabalats, tots varem entrar en escena de manera desorganitzada , i com varem poder vàrem fer la posse. Tota una vergonya, va ser  horrorós… i el públic mentrestant patejant des dels seus seients. Però…  vaig riure tant……tant………. que encara a dia d’avui ho  puc visualitzar. 

Després d’explicar-vos tot  això,  sent-ho la necessitat de dir que el pas pel Ballet del Teatre del Liceu va ser molt important per a mi. Va fer que em sentís realitzat en allò que jo volia fer, i que només era “Ballar”. Aquella sensació que sentia quan era tan petit, era la mateixa que sentia quan ballava al Teatre del Liceu, al Ballet Nacional, al  Ballet Contemporani, en d’altres grups, o preparant coreografies com he fet últimament,  i especialment   el mateix que sentia quan vaig ballar amb aquella nena l’ Eva, que no podia ni caminar.

 Ballar és la meva vida encara que actualment ja no ho faig.

I el més important de tot, és que he après que “un”  és ”un mateix sempre”, faci el que faci,  i que  la vida t’ajuda a conèixer-te a tu mateix.

*>* Moltes gràcies per compartir amb tots nosaltres aquesta part de la teva vida, i transmetre’ns la teva passió per la dansa, una forma de viure, una forma d’ajudar als altres, també.

======================================

Entrevista realitzada el 2 d’agost  del 2020, a Madrid.

(Dins del període de confinament de la Pandèmia del  Covid-19)