*>*: Guillermina Coll, “Guille” per a molts… coetània de molts ballarins del Liceu perquè hi va esta treballant durant  molts anys, segur que ens pot explicar moltes coses, però, abans de començar, per què ballarina?

Doncs, la veritat és que no ho sé, però l’altre dia els estava dient als alumnes que no tinc records d’abans de la dansa… i és veritat. Quan era molt petita, molt petita, recordo que improvisava. Quan sentia musica em posava a ballar. Per això dic que no tinc records d’abans de la dansa i, a més a més, com que a la meva mare li agradava molt i va veure que jo em posava a ballar sempre. Als  tres  anys em va portar a una escola i no em van admetre perquè era massa petita, però l’any següent sí , quan vaig complir els quatre, vaig començar a l’escola de  Josefa María Izar, al carrer Tapineria, i no ho he deixat mai. Amb la Josega vaig estar-hi dels quatre als vuit anys. Era una escola, a veure…. Josefa María Izar era una senyora amb molta disciplina però que tenia els alumnes que tenia i arribava fins a un cert nivell. Feia els seus finals de curs i  els presentava amb molt de rigor. A part que tenia una petita orquestra, Ttenia un grup de grans —que eren ja noies adultes— i fins i tot ella acabava ballant també. Era com un espectacle en el qual es podia veure una dignitat al darrera, però el que no hi havia justament era aquell nivell entremig, que era el que a mi m’hagués correspost en aquell moment. La seva secretària, li va recomanar a la meva mare que em posés en una altra escola per poder tenir més nivell, i va ser així com vaig canviar i vaig anar a petar amb el Mestre Magrinyà, que el tenia molt a prop, a més a més.

*>*: Llavors ja va ser quan vas passar a l’escola del mestre Magrinyà?

Bé, m’hi va portar la meva mare, i sí, es van posar d’acord i de seguida vaig començar . Va ser molt ràpid tot,  perquè vaig entrar i no recordo exactament quants cops a la setmana hi anava,. Al cap de quatre dies ja hi anava cada dia i no tan sols hi anava cada dia sinó que m’hi passava tota la tarda, perquè a més a més feia espanyol. Després  em van pujar de nivell en una classe… amb les grans i m’anava gran! [Riuen]— però justament aquesta és una de les coses de les quals en tinc un bon record. A mi em va servir molt el fet d’estar un nivell per sobre i un per sota perquè després el Mestre em deixava quedar a les classes dels petits si volia, i jo volia i m’hi quedava.

*>*: I aquí tenies vuit o nou anys?

estava a punt de fer els nou. tot va anar de presa  I ja que em demanes pel Liceu… al Liceu, la primera vegada que hi vaig entrar, tenia nou anys.

*>*: Però, a ballar?

Una mica sí, perquè va coincidir que va ser una temporada que es necessitaven molts nens a l’escenari. Recordo que vam estrenar una òpera que era La Cabeza del Dragón que em sembla que era de Lamote de Grignon i que la dirigia ell mateix i va ser a més a més quan el Bernabé Martí va cantar per primera vegada al Liceu. I ho recordo molt bé perquè allò per mi va ser…  si no era la primera, era una de les primeres coses que vaig fer. A més a més, feia una cosa molt especial. “Ballar, ballar” no ballava, però intervenia durant tota l’obra. Sortia un personatge màgic que era com un geni,. El geni era el cantant i ell explicava: “ara passarà…”, “ara faré…”. Ell feia una espècie de sortilegi,  i jo era com la seva mà d’obra. Representava que a mi no em veia ningú i anava vestida igual que ell amb unes barbes i unes banyes …[Riuen] sí, sí… petitona… i llavors hi havia un moment en el que ell deia: —això sí que ho recordo— “bota, bota la pelota” i jo agafava la pilota i anava fent veure que botava.. Va ser súper divertit i ho recordo molt bé això perquè, és clar, va ser molt impactant per a mi.  El mestre sempre hi era. Ell sempre hi era, llavors em deia “Mira, això fes-ho així!” i m’aconsellava. És clar, jo era molt petita. Però del que sí que tothom es va quedar molt sorprès és que com que jo també feia música i m’agradava i em vaig aprendre molt bé quan havia d’entrar i de sortir i a la gent li feia gràcia perquè anava completament autònoma, és a dir, estava allà quan tocava, preparadeta… .Aquell any es van fer moltes coses: es va fer Aïda, on fèiem els “petits negrets”, es va fer Falstaff en la que jo feia de papallona, es van fer moltes coses. Després, el mestre ens va fer sortir a un grupet de nenes al tros aquell que hi ha al començament de Tannhäuser en aquell primer acte en el que hi ha una part de dansa —molt important—que fèiem de cupidos. Érem petitones i anàvem amb l’arc i les fletxes i anàvem disparant als enamorats. També recordo El Gato con Botas, I va ser molt divertit i per mi molt emocionant perquè jo feia la transformació del gat —que era molt llest— i juga amb l’ogre —un gegantot  que va fent moltes maldades, i el gat li pregunta si té el poder suficient per transformar-se amb animals diferents,  el pica per si….. Primer li diu que  es transformi en lleó, i es transforma en lleó. El lleó era el Joan Sánchez i això ho recordo amb molt d’afecte Després en ocell, que era l’Araceli Torrens. Jo era l’última, i em vaig emocionar molt perquè era aqui  que feia de ratolí que és quan el maten. [Riuen]

*>*: I quina memòria! Jo no sé però sembla que tots els que heu estat al Teatre del Liceu teniu una memòria increïble. Potser les vivències que vau tenir allà us van marcar molt.

Sí, perquè són els inicis, i els inicis sempre són una cosa molt important,  i la primera vegada que vaig sortir en aquell teatre… doncs tu diràs!

*>*: De fet el mestre aprofitava molt bé la gent que tenia al seu estudi per promocionar-la i… Donar-los una formació d’escena molt important…

Sí, amb els cupidos, les nenes ja anàvem de puntes i als vuit petits negrets també ens va fer anar de puntes aquell any i érem petitetes, petitetes. Teníem vuit o nou anys.

*>*: Però molt atrevides, em sembla a mi…

Sí, això sí, amb una marxa! En aquella època jo em feia molt amb  l’Elena Bonet,  la Rosalina Ripoll, amb l’Àngels Aguadé, i de les altres no me’n recordo tant… Ah sí! L’Ana Maria Sala, i…

*>*: vareu  anar creixent juntes dins del Liceu?

Sí, amb moltes d’elles.

*>*:quina coreografia recordes haver ballat més vegades?

A veure, jo era l’especialista en negrets d’Aïda, perquè com que era tan petita… primer era la primera de totes, però llavors vaig anar creixent i vaig anar canviant de lloc i vaig fer negrets fins als catorze anys [Riuen].

*>*: sempre amb la mateixa coreografia?

Canviava, el Mestre canviava bastant. Del tot no, primer era molt clàssic i anàvem amb puntes i després es va tornar més contemporani.

*>*: Va anar evolucionant?

Sí, sí, i l’ultima vegada que els vaig fer va ser a Bilbao i a Oviedo,  i casualment aquella temporada l que va fer la coreografia va ser  el Jordi Ventura. Els he fet de totes maneres. [Riuen].  Jo tenia nou anys en les meves primeres intervencions al Liceu, i del 60 al 65-66 vaig estar fent aquestes petites coses.  vaig entrar al cos de ball del Liceu als quinze anys, al 1966

Va ser molt bonic perquè va ser un any en el que van haver-hi bastants òperes amb trossos importants de dansa i a més a més va ser quan el mestre Magrinyà va estrenar A Tiempo Romántico.

*>*: Com un divertimento oi?

Exacte, una coreografia llarga. Hi havia dues parts. La primera part era l’òpera i la segona part era la dansa, i com que va ser una temporada especialment lluïda pel cos de ball, i aquesta òpera era a final de temporada, ens van fer un homenatge perquè vam tenir molt d’èxit amb tot el que s’havia fet.. A l’última representació, quan acabàvem a l’escenari ens vem posar tots en una pose, com si fos un pastís d’aniversari i  van començar a caure fulles de llorer. Eren els  tramoies que ens tiraven fulles de llorer per dalt de l’escenari i després quan vam sortir a saludar la gent ens tirava flors i va ser molt emotiu.

*>*: Els Ballets de Barcelona?

Sí, els Ballets de Barcelona havien existit abans abans de que jo entrés al Liceu. Després va haver-hi un temps en el que es van aturar i després es van reprendre. Sí, de fet, s’han reprès força vegades. És que la cosa era bastant curiosa. Ara t’ho explico perquè era bastant surrealista. [Riuen]  De fet, no van parar mai fins que ens va contractar, directament,  el Gran Teatre del Liceu. A nosaltres el Liceu ens subcontractava perquè, en realitat, contractava els Ballets de Barcelona. Era una cosa molt estranya. Hi havia un senyor que es deia Ferreter, era com el nostre agent. I ell portava tota la companyia. La cosa anava per aquí. Nosaltres quan cobràvem, cobràvem del Liceu però sempre figurava el nom del Sr. Ferreter. El que passa és que no fèiem res durant l’estiu o fèiem coses molt puntuals. Per exemple hi havia un sopar que es feia cada any al Ritz que l’organitzaven els italians, la Casa d’Itàlia i sempre demanaven un espectacle de dansa.  nosaltres ho solíem fer això. Després a l’imperial Tarraco també solia fer coses de tant en tant, a Tarragona,

*>*: Però hi anàveu com a El Ballet del  Gran Teatre del Liceu?

No. Hi anàvem en nom d’aquesta companyia que et dic, que és a qui contractava el Liceu, després. I ara no recordo com es deia… després va haver-hi aquella època en la qual es van organitzar els Festivals d’Espanya.  Quasi sempre es feia una òpera i nosaltres quan hi anàvem en nom del Liceu. Allà ens portava el Liceu i potser va ser en aquesta època quan van canviar els contractes, i van passar a ser el Ballet del Liceu. I alguna vegada havíem intervingut en els festivals de dansa que es feien a la primavera. Una altra cosa que també havíem fet va ser quan van inaugurar el Parc d’Atraccions de Montjuïc, en un teatre molt gran que hi havia a l’aire lliure. I una vegada vam estar al festival del Grec. tot això s’anava intercalant. Hi ha hagut anys que no es feia res pràcticament i en canvi, de cop, es feia força coses. És que era com… no era gaire regular

*>*: Com recordes la convivència entre el cor, l’orquestra i el que era el cos de ballet.

no és com ara. És que de fet ara hi ha molts més assajos amb tothom i abans es feia tot molt més ràpid. Llavors, cadascú treballava pel seu cantó i es feien un parell d’assajos d’escena amb piano, un assaig d’orquestra, un pregeneral i el general i ja està, i espectacle! Llavors cadascú treballava al seu racó,  i així passava el que passava. Que de cop hi havia parts ballades, que havíem muntat molt coreografiades de molta responsabilitat de cara al ballarí i de cop —el mestre Magrinyà no sabia ni quin decorat hi havia— els hi plantaven una columna allà al mig i s’espatllava tota la dansa, o ens posaven un terra que relliscava…

*>*: Suposo que hi havia una gran dosis de voluntat, perquè sortissin les coses, oi?

Voluntat… tota! Però també unes empipades de ca l’ample! Unes crisis… Jo recordo que al Magrinyà li agafaven uns atacs de nervis!

*>*:  parlem una mica del Mestre Magrinyà. Perquè… el mestre Magrinyà esdevé el “teu mestre”,

Sí, el meu mestre total. A la seva escola, al carrer Petrixol, hi vaig entrar amb vuit o nou anys i en vaig sortir als 22. Fonamentalment amb ell. Ara bé, tampoc això no vol dir que no fes res més. Jo recordo per exemple, —això ho havia de fer d’amagat, sense dir res— que en aquella època hi havia  Madame Elsa,  que donava unes classes que reforçaven molt tècnicament. Era una dona molt estricte i treballava molt la flexibilitat, cosa que el mestre no ho feia gaire, la veritat. El Mestre treballava moltes coses de direccions, de molta agilitat, física i mental, perquè les combinacions eren sempre bastant complexes, treballava molt bé amb la música, amb el ritme i amb les direccions de l’espai. Formidable. El que sempre recordaré d’ell i és el que sempre m’ha marcat més, era la seva part artística. Això és el que millor treballava. La part de sensibilitat. Ell era un home molt artista, i això ho traspassava als alumnes amb  exercicis, amb la manera de tractar les coreografies, amb el moviment de mans, etc. Era molt detallista  amb l’expressivitat  i amb els detalls d’estil  A mi em va ajudar molt, perquè en aquells moments a casa, tot i que jo fos filla única, teníem molts problemes econòmics, moltíssims. Jo recordo una vegada , quan va decidir que el millor per mi seria que hi anés cada dia i que fes més d’una classe… Va cridar a la meva mare, ella va dir que no podia pagar totes aquestes classes, i ell li va dir: “No es preocupi, que ella continuï pagant el mateix i que faci les classes que li convinguin”. I aquest va ser un acord que va funcionar durant molts anys. Jo pagava la tercera part. Era un home extraordinari en la generositat. Un amant absolut de la dansa…Ara bé, amb la gent que ell realment creia. Sinó tampoc no podia ser perquè ell vivia de l’escola. Hi havia molta gent que no el va trepitjar mai el Liceu. Perquè no tenien possibilitats i tampoc no els hi interessava. I no tots érem pobrets els que hi anàvem, hi havia gent que hi anava perquè tenia prestigi, tenien diners i s’ho podia permetre. Això per una banda. Per l’altra, al Liceu, ell deuria teni un sou. No crec que fos un sou milionari, perquè ja se sap el  què acustumava a pagar el Liceu, però sí que deuria ser sou important. Estava portant la dansa de  l’Institut del Teatre. No sempre donava classe però ell n’era el responsable i era qui portava els plans d’estudi.

*>*: De fet el Mestre va cobrir tres punts molt importants: un planter de ballarins importants a la seva escola, el funcionament intern de la dansa del Liceu, i  la creació de l’ escola de dansa de l’Institut del Teatre.

Sí, sí totalment. De fet va haver-hi un moment en què la dansa a Barcelona era Joan Magrinyà. Perquè sí que hi havia altres persones però no tenien per res el mateix pes, ni a escala artística ni a escala de tot el que ell portava. Haig de dir amb tota sinceritat, no era l’únic que era artista, però sí que era una persona amb una gran capacitat de treball i una capacitat artística molt gran. I d’allà en vam sortir molts.

*>*: Explica’ns com vas arribar dels “negritos” a ser solista del ballet del Liceu.

Vaig estar dos anys al cos de ball i després vaig pujar a solista…Vaig estar-ne quatre de solista, i després vaig estar de primera ballarina, fins que va haver-hi un moment que no en tenia prou amb el Liceu. Perquè a banda d’aquestes classes que havia fet amb  Madame Elsa, va haver-hi un moment en el que vaig sortir per primera vegada de l’Estat espanyol i vaig anar amb l’Asunción Aguader, i me’n vaig anar a uns cursos internacionals que es feien a Colònia, a Alemanya. I allà sí que se’m va obrir el món. Vaig descobrir una altra manera de fer. Sí que les companyies de dansa que venien pel Liceu ja s’hi veien coses, però vaig veure que la dansa que jo pretenia fer al Liceu no s’hi feia. Perquè es feien quatre mesos cada any. I a més a més, l’any que hi havia poca dansa, ens tocava fer molta figuració, no només això, segons la programació de les òperes, per exemple, quan feien molt Wagner, hi ha el Tannhäuser, Els Mestres Cantaires. Però després ja no hi havia més…  És clar, llavors depenent de la programació de les òperes de cop no hi havia pràcticament res a fer, o el que es feien eren uns divertiments tan petitets que no tenien massa valor  i tot plegat era molt pesat. Entre això, i entre que el que cobràvem era molt poc —cobràvem misèries— els que no teníem diners ni recursos havíem de treballar en altres coses. Als quinze anys quan vaig entrar al Liceu em vaig posar a donar classes. Primer vaig entrar a un lloc com a pianista, com que havia fet estudis de piano, em van contractar i em van donar unes hores per acompanyar classes de dansa. Era una escola que estava al barri de Tres Torres i es feia educació física i tenien una classe de dansa. Llavors  hi anava dos cops per setmana una horeta. I què va passar? Doncs que al cap de poc temps aquesta noia que donava aquestes classes i va deixar de donar classes i llavors la propietària del lloc em va proposar —com que sabia que jo era ballarina— si volia donar les classes. Vaig passar del piano a ser mestra. Aquesta senyora va veure que podia treure altres coses de mi i em va dir que si m’interessava m’ensenyaria a donar classes d’educació física, i allà em vaig quedar. Vaig estar molts anys donant classes allà. Aquesta persona era realment molt interessant i vaig aprendre una barbaritat. *>*: No, no cap ni un, era molt per imitació i per deducció. Però, quan treballes en altres coses no tens ni el cap ni el cos prou preparat per progressar prou. Per poder avançar la dansa requereix una dedicació absoluta.  I això és una mica el que em va passar. El mateix any que vaig anar a Colònia vaig tenir sort i de forma privada hi va haver una gent del Liceu que em van donar una beca perquè pogués estudiar un mes a fora.

*>*: Gent de dins del Liceu?

Sí, sí. Concretament el nét d’Enric Granados, que es diu Toni Carreras. Ell tenia un grup d’amics i em van pagar una estada de quinze dies a una escola de Canes, Rosella Hightower,  súper cara,  Em coneixien, i jo també els coneixia i a més coneixien la problemàtica de casa i tot plegat. Els quinze dies a Canes, per mi,  va ser una descoberta brutal. Vaig veure, vaig descobrir que hi havia altres maneres de treballar i que allò era el que volia fer. Va arribar un moment en què per qüestions de casa, de crisis de feina, i que no m’acabava d’omplir el que feia al Liceu, vaig decidir deixar de ballar i em vaig passar un any sense ballar.

*>*: De debò?

Vaig deixar el Liceu. Sí, sí, vaig deixar el Liceu.

*>*: El mestre es deuria desesperar!

Ningú no va entendre res, però jo ho tenia molt clar. Els vaig dir que em feia més mal que bé anar al Liceu, perquè era l’antítesi del que jo volia fer i  de les meves aspiracions. Va arribar un moment en el que vaig tocar fons i ja no anava a més. Però va ser per una d’aquelles casualitats de la vida que el Mestre em va cridar per fer una sèrie d’aquests espectacles que de tant en tant es produïen al Liceu. Jo encara vaig participar. Llavors què va passar? Doncs que aquests espectacles els va veure el Ramon Solé. Va venir a veure als camerinos i em va proposar si volia treballar amb ell i jo li vaig dir que sí. Al lloc on treballava, hi anava dilluns, dimecres i divendres,  de vuit a dues donant classes, una darrera l’altra amb un petit descans i després de quatre a vuit del vespre altra vegada. Dimarts i dijous , només hi treballava els matins… però Déu n’hi do… era tot el matí també! És clar, havia decidir deixar el Liceu i dedicar-me només a això. De totes maneres,  a les tardes assistia a alguna classe del Ramón —quan podia— perquè ell donava classes aleshores a l’escola de la Pastora Martos.

*>*: Descobrim el personatge Ramon Solé.

Ell va néixer a Tàrrega, però durant la Guerra Civil espanyola la seva família va marxar i es va instal·lar a França a La Rochelle i allà s’hi va educar. Es va educar com a ballarí clàssic, però va fer molt de ball neoclàssic i va tenir contactes a més amb Béjart i amb altres maneres de bellugar-se i per això va crear aquí el Ballet Contemporani de Barcelona. El primer contemporani i el primer grup  independent que es va fer després dels Ballets de Barcelona. A les nits ell venia a l’escola d’educació física per treballar amb mi.. I treballavem molts dies a partir de les deu del vespre. I allà és on ell va fer la coreografia de Ciclus. Allò va ser l’embrió. Després ell va començar a treballar a l’Institut del Teatre, i la cosa ja es va anar encarrilant.

*>*: Tornant una mica enrere, als teus temps quan estaves al Liceu… vas coincidir amb l’Alfons Rovira, oi?

l’Alfons Rovira, l’Angels Aguader i jo  vam ser contemporanis a la mateixa Jo tinc un gran record d’aquella època, sobretot perquè tots tres teníem molta fal·lera, moltes ganes, molta inquietud i no ens cansàvem mai. A més a més, en aquella època, en la que tot era molt complicat amb els estudis regulats tots tres vam decidir anar per lliure amb els estudis i poder-nos dedicar més a la dansa. A casa ens ho van permetre, i ens passàvem tota la tarda sencera  a l’estudi del Mestre ballant. Tota la tarda, tota la tarda!

De les tres fins a les nou del vespre. Llavors, quan no ens corresponien les classes, o no hi cabíem, anàvem al teatret, que encara hi és,  i allà ens hi quedàvem i treballàvem sols i dèiem “I això què et sembla a tu?” i fèiem uns descobriments… i “qui fa més piruetes…?”, fèiem les mil i una i mai no paràvem, no paràvem i no paràvem. I teníem aquesta mena de cosa que ens donava energia l’un a l’altre. Va haver-hi una època que vam assajar El Llac dels Cignes, el segon acte, i me’l vaig aprendre tot i també Les Sílfides i vam anar fins i tot a Mallorca una temporada a fer-ho.

*>*: I el Mestre agafava les coreografies de Petipa?

Sí, sí, autèntiques! ell anava sempre a la font fidedigna, però és clar, ell anava per molt curt temps, s’emportava tot el material, i després se’l treballava ell.

*>*: Això tenia molt de mèrit, oi?

Molt. De fet va ser una persona completament autodidacta. Ell només va assistir a classes per períodes molt curts. Amb les companyies que venien aquí, i ell treballava molt sol. Després quan podia també anava a París, i feia viatges, i els va seguir fent tota la vida. Sempre portava materials de repertori nou.

*>*: I l’experiència d’estar al Gran Teatre del Liceu i rebre les companyies com el London Festival o com el Béjart que venien i us envaïen.

No és que ens envaïssin… ens treien! Perquè recordo que no deixaven ni que hi estiguéssim. Mentre hi havia les companyies, a nosaltres ens treien fora.

*>*: Però podíeu veure-ho, d’alguna manera?

quan a vegades ens donaven invitacions, que sovint ens en donaven per estar drets, l’entrada de llotja que es deia. I ens podíem colar en alguna llotja que estigués buida o drets a platea. Havíem vist alguna classe d’amagat, perquè ens coneixíem el teatre la mar de bé, com si fos casa nostra —quan érem petits ens colàvem pertot arreu i ens havien renyat molt! De vegades arribàvem i si coincidia que hi havia alguna classe, ens quedàvem per allà i ens amagàvem hores i hores allà dins… per poder veure a través d’un escletxa I les puntes, anàvem arreplegant les puntes que llençaven i ens les quedàvem, per nosaltres eren com un tresor… Perquè entre altres coses, no ens van pagar sabatilles de puntes fins que les vaig anar a reclamar al Sr. Pàmies. Jo ja era grandeta i estava de solista i tenia divuit anys la primera vegada que ens van donar dos parells de sabatilles per una temporada. Dos parells per una temporada! Qui sàpiga una mica de dansa, s’adonarà que era una ridiculesa. A més a més, per poder anar una mica decents a l’escenari, les nostres mares ens feien el vestuari. Perquè no hi havien vestuaris prou bons pels ballarins…

*>*: De totes maneres, tu tenies ventatge, perquè la teva mare cosia molt bé.

Jo trobava que era molt injust i jo vaig ser una de les primeres que m’hi vaig oposar. Tot i que tingués a la meva mare que em fes els vestits, però la meva mare treballava per guanyar diners i si em feia un vestit aquelles hores no els hi pagava ningú. Em vaig posar molt tossuda Era com una tradició que les solistes es fessin el seu propi vestuari, i   jo vaig m’hi vaig negar. Havia sortit amb cada model… amb unes pinces per aquí darrera… horrorós.

*>*: Tu has pogut compartir l’experiència  “Liceu”  amb moltes generacions?

Sí, sí, moltes. I per això recordo aquelles en què l’Aurora Pons era molt joveneta també. Va ser quan el Fernando Lizundia va venir cap aquí. Perquè ell era del País Basc,de Bilbao.

Era un noi que tenia moltes ganes de ballar però que no tenia ni un duro i amb el que li pagaven al Liceu tampoc. En definitiva el vam mig adoptar a casa meva i el Fernando vivia a casa meva.  La meva mare recollia tothom que podia. Jo era petita. Tenia onze anys quan el Fernando va venir cap aquí. Era l’època del Josep Mª Escudero i de l’Esteve Boronat, l’Albert Tort….

*>*: Arriba un moment de la teva vida que decideixes marxar, segur que tindràs molts coses per explicar d’aquesta època teva com a ballarina a l’estranger.

Jjo volia era dedicar-me a ballar i estava aquí  passant una època molt dura. Jo marxava i donava una classe a plena temporada del Liceu a les vuit del matí. A les nou, em donaven un petit esmorzar allà i sortia disparada amb els Ferrocarrils de Sarrià per arribar a la classe a les deu al Liceu. Arribava pels pèls perquè a més a més teníem aquell camerino a dalt de tot, que significava pujar quatre pisos de pujada fins el vestuari, baixar-los afegint-hi tres més per arribar al soterrani on hi havia la classe… Era una burrada allò.  A banda, també va coincidir que aquella època va venir el Béjart a ballar al Liceu, i això va ser un gran xoc per Barcelona. El Béjart va ser una novetat important, un descobriment per tothom.

Definitivament,el que em va impulsar en aquell moment va ser que jo havia tocat sostre al Liceu i tot i que la meva experiència al Liceu va ser formidable, va ser una escola extraordinària, jo veia que no podia progressar més que, en definitiva, encara que es fessin coses interessants, se’n feien massa poques. Una perquè la temporada del Liceu només durava tres o quatre mesos, i això ho limitava molt, i després perquè com a màxim, podíem fer un ballet . Una obra en la qual el ballet fos protagonista, la fèiem només un cop per any. Alguna vegada havíem participat en la temporada de ballet, però era una cosa molt puntual i molt extraordinària, normalment no es feia. Jo vaig veure que d’aquella manera no podia progressar i que a més a més hi havia coses que em començaven a molestar.. I notava que no estava amb la mateixa il·lusió ni amb les mateixes ganes. I com que la dansa és una cosa que me l’estimo molt, i sempre he volgut fer-la el millor possible, veia que d’aquella manera no em satisfeia . Treballar amb el Ramón Solé , també amb va donara una altra perspectiva. Ell proposava un tipus de dansa que ara no se’n diria contemporània però en aquell moment sí. Era un pas més enllà. Era una estètica que sortia una mica del moviment que Béjart havia començat a introduir per tota Europa. . És clar, a mi em va interessar molt més. Tot plegat van ser per dir-ho d’alguna manera, els motius pels quals vaig deixar el Liceu. Llavors va haver-hi un encadenament perquè a partir d’aquell any se’m va obrir una altra perspectiva que era poder marxar a treballar a fora. Les condicions econòmiques i d’organització de casa meva semblava que ho permetien en aquell moment i va ser quan vaig decidir anar-me’n a Bèlgica a provar sort. Per què Bèlgica? Per dos motius: un perquè és un país petit, en el qual segueix havent-hi molt moviment de dansa. En aquell moment hi havia tres grans companyies, amb la qual cosa era fàcil trobar un lloc on poder ballar. Això per una banda. Per l’altra, va ser també perquè en aquell moment vaig conèixer en Toni Besses, pianista, i ell també volia anar-se’n, perquè ell ja era concertista,  però volia ampliar els seus estudis amb un mestre que hi havia allà. Així doncs, tot apuntava cap a Bèlgica. I va ser en aquell moment que vaig decidir agafar les maletes perquè tampoc tenia feina. Això va ser a final de novembre, del 1975,  deu dies més tard de la mort d’en Franco, cosa que també va ser important [Riuen]. I en aquell moment no se sabia res. Podia haver estat que tanquessin les fronteres com que passés qualsevol altra cosa com una revolta o no sé. Tot estava a l’aire i semblava que de cop la societat es va calmar i vaig poder marxar.

*>*: Una decisió ben presa Guillermina?

Jo crec que sí. Vaig aprendre moltíssim allà. No me’n penedeixo pas. Va ser una bona empenta. Quan vaig marxar d’aquí comptava amb molt pocs mitjans, ja que jo treballava per ajudar molt a casa meva i em vaig poder endur l’últim mes que vaig cobrar. No tenia gaire més estalvis. Després em vaig presentar en una mena de beca-premi que donaven per aquí, que reunia una part artística i una part científica per a joves que despuntaven en alguna cosa. I vaig guanyar 100.000 pessetes. Me’n recordaré tota la vida. Llavors, entre el mes que tenia estalviat i les 100.000 pessetes…

Me’n vaig anar a l’aventura. Quasi totes les companyies centreeuropees feien les audicions abans de Nadal. I sí, sí, va ser arribar i moldre. Vaig arribar, vaig fer audició pel Ballet de Wallonie i vaig fer audició pel Ballet de Flandes i em van agafar al Ballet de Wallonie. Llavors ho vaig acceptar corrents. I en aquell moment aquella companyia era una companyia de repertori clàssic. No començava a treballar fins al mes de maig del 1976. Però és clar, mentrestant, des de finals de novembre o desembre que va ser quan vaig arribar allà fins al mes de maig que no vaig començar el meu contracte, vaig haver de viure. I el primer de tot és que no tenia diners per pagar-me classes. Llavors el que vaig fer va ser anar a picar la porta dels espanyols que estaven per allà. [Riu]  Hi havia l’Emili Altés, que tenia una escola, i també hi vaig trobar al  Víctor Ullate i la Carmen Roche, que just acabaven d’obrir una escola a casa seva,  i estaven tots dos treballant amb la companyia de Béjart. M’h i vaig anar a presentar  i vaig dir ”mira, que sóc espanyola…”.  Fantàstic. No vaiig tenir , cap problema i a més em van adreçar on podia trobar un lloc on treballar, que va ser a les operetes. Que eren un desastre, però que em van servir per poder-me mantenir fins començar el meu contracte el mes de maig. E van convidar a fer totes les classes que volgués,  I coses de la vida, a l’estudi del Vicor  vaig coneixer a la Catherine Allard, Llavors ella només  tenia 14 anys! I ara tornem a treballar juntes a ITdansa a l’Institut del Teatre… qui ens ho havia de dir!

Bé, doncs la Companyia de Wallonie tenia prevista una tournée, que no haguessis dit mai on va ser aquella tournée de l’estiu…

*>*: A Espanya?

Sí! [Riuen] .  Vam estar quatre setmanes donant voltes per tot Espanya. Pero no va ser la primera cosa que vaig fer amb la companyia. Vaig participar a la festa que van fer al rei  Balduí, Bèlgica en commemoració del seu 25 o 30 aniversari de regnat.

*>*: El salt va ser qualitatiu, oi? Del Liceu al Wallonie?

El nivell era molt diferent. Llavors em vaig haver d’espavilar molt allà també. Perquè aquí representava que era primera ballarina, i havia fet primers papers. Al segon acte d’El Llac dels Cignes havia fet d’Odette, i quan vaig arribar allà em vaig trobar en el cos de ball, i el de segona categoria, i com que a més era una companyia de repertori clàssic, la jerarquia era tremenda. Però això no em molestava gens. Jo el que volia era ballar i aprendre molt. I així va ser. I tampoc ja no era tan joveneta perquè quan vaig marxar d’aquí tenia 24 anys. Jo tenia molt clar el que volia fer. Vaig aprendre molt , no eren les grans coses: les grans piruetes ni tot això. A mi ja em sortia tot això. Eren els acabats,els detalls. I això sí que realment es mirava molt i aquí anàvem com podíem. Vaig tenir molta sort, em van acollir molt bé i, la veritat és que vaig treballar molt. La jerarquia era aquesta: hi havia dues categories de cos de ball, després hi havia una categoria que es deia soliste et ensemble és a dir que estaries fent de solista però podies fer de cos de ball.  Llavors n’hi havia una altra que eren les corifees. Després hi havia les mitges solistes, les solistes, i les primeres ballarines —allà no hi havien estrelles, però sí primeres ballarines. Imagina’t quina jerarquia!. I representava que allà s’anava pujant llocs, un per un. A mi personalment em van pujar el segon any a solista, és a dir que no estava gens malament.

*>*: No, gens malament! Això vol dir que el que et vas emportar de casa no era tampoc tan dolent

No jo partia d’una bona base i abans de marxar vaig tenir la sort d’anar a fer un parell de cursos a fora: vaig estar dos anys anant a Colònia, que era un curs de dansa internacional, i després a Canes també hi vaig anar un parell de cops amb la Rosella Hightower. De totes maneres, no hi ha res com arribar en una companyia per posar-t’hi realment. A part d’una altra cosa: quan jo vaig arribar i quan vaig començar amb la companyia, treballàvem amb un horari normal de companyia, començàvem amb una classe a les deu del matí, teníem una hora i mitja per dinar i seguíem a la tarda. Plegàvem a les sis de la tarda. Sí. Són moltes hores, però, comparat amb el que jo feia a Barcelona,  la meva sensació era que estava de vacances. Va ser una època molt maca, ho tinc ben present encara, perquè com que després tinc l’altre cantó que és quan vaig tornar, segueixo pensant que aquella època per mi va ser com de vacances.

*>*: Quan temps t’hi vas estar a Bèlgica?

Vaig estar-hi set anys i escaig. Vaig estar primer dos anys al Ballet de Wallonie. Després d’aquests dos anys del Ballet de Wallonie, per bastants motius, i entre elles per un canvi de direcció important, hi va haver un moment de molt malestar. Tant va ser així que quan vaig decidir deixar el Ballet de Wallonie, en vam marxar disset.  Després vaig canviar. I hi vaig estar tres anys Ballet de Flandes, que va ser un canvi total altra vegada, perquè allà es feia un repertori que anava del neoclàssic al contemporani, i alguna vegada es feia alguna cosa de repertori clàssic, però va ser una altra vegada un canvi radical.  Interessantíssim. A més a més en aquesta companyia, en un mateix programa podies portar les puntes, anar descalça, anar amb mitja punta i tirar-te per terra a la mateixa nit. I a mi em va encantar. Vaig tenir la possibilitat de treballar amb molts coreògrafs. més actuals a més a més. El mateix Béjart, l Jiri Killian també va venir, el Cristopher Bruce, molta gent.

*>*: Quina oportunitat!

Sí, i per acabar-ho d’arrodonir vaig tenir uns companys increïbles que seguim mantenint una amistat i contacte. I una altra vegada la casualitat, hi havia un noi espanyol al grup. I qui era el noi espanyol? El Joan Carles Fernández. [Riuen], que també ens vem tornar a retrobar a l’Institut del Teatre… en total vaig estar set anys a Bèlgica. Vaig tornar a finals del 1982

*>*: decideixes tornar cap a Espanya. Suposo que també conflueixen moltes coses, i a més amb tot aquest bagatge  amb tu…

. Bé, jo portava uns quants anys al Ballet de Flandes, encantada de la vida, però ja es va començar a produir un cert canvi, es començava a respirar un altre aire.  Vaig  pensar: “Bé, potser valdria la pena buscar una altra cosa!”. El que hagués volgut fer era anar a provar sort al Nederlands. Era el que tenia ganes de fer. Però bé, es va produir una altra cosa: a la meva parella —que era el Toni Besses en aquell moment— li va sortir una plaça fixa al Conservatori de Barcelona i ja havíem tingut un fill, el Sergi. Al cap d’un any d’estar jo sola allà amb el nen —ell pujava quan podia, evidentment—això era molt feixuc, la veritat,a més a més, com que l’Antoni estava per Barcelona, va arribar a les orelles de l’Institut del Teatre que jo tenia interès en tornar.  I un bon dia, em va trucar a casa el Miguel Montes, que era el cap de l’Escola de Dansa de l’Institut en aquell moment, i em va dir “ si tu volguessis podriem parar-ne perquè ens fa falta un altre professor.”  Jo vaig estar fent cabories,  és clar, l’Antoni mentrestant la plaça d’aquí va trobar que sí que era prou interessant… En definitiva, que vaig dir: “Saps què?. Anem a provar de tornar i a veure què.” “Potser les coses han anat canviant allà baix i potser hi ha l’opció de fer alguna cosa d’aquestes. Provem-ho!” i per qüestions purament familiars, vaig decidir tornar… I aquí estic.

*>*: Vas tornar hi va haver una llarguíssima trajectòria, d’experiències, d’intents…

Bé, a mi sempre m’ha agradat la pedagogia. Sempre. Sempre vaig estar-hi interessada i sempre m’ha agradat. Llavors era un altre camí que a mi no em repel·lia per res. Al contrari, sempre m’ha interessat molt, De fet jo sempre he fet bastant pedagogia amb mi mateixa perquè sempre m’ha agradat treballar molt sola, investigar… si ho proves d’aquesta manera potser funciona millor, si ho proves de l’altra…. Sempre és una feina que l’havíem fet. Des del Liceu.

*>*: Tens ànima de científica!

Doncs, sí, m’agrada molt! [Riuen] Sempre he fet una tasca molt d’autodidacta. Sempre m’ha agradat molt. Allà on he estat, sempre ho he fet. Sempre. Em va interessar. Em vaig trobar amb el Miguel Montes i l’octubre del curs següent ja estava donant classes a l’Institut del Teatre

*>*: Però no et vas parar aquí,

Sí. Bé, és que quan vaig aterrar aquí, justament l’any que vaig començar a donar classes, va ser el primer any que va començar aquell primer intent de companyia de l’Institut del Teatre de postgraduats, que ho dirigia la Barbara Kasprowicz amb l’Esteve Brunat. Hi havien professors col·laboradors que feien una mica de tot com  Josep Maria Escudero. Llavors, com que sabien que jo estava interessada amb la coreografia em van demanar si podia fer-ne una, i després em van demanar si podia ballar. I jo no ballava llavors! I també hi vaig col·laborar ballant. Va ser d’aquesta manera que vaig començar també per altres coses. En aquell programa ballava un solo que havia coreografiat jo mateixa.  Buscaven un jove coreògraf i jo vaig trucar a un company meu de Bèlgica,  que tot just començava, Danielo Rounel i va venir amb pocs diners a fer-nos una coreografia, en la qual  hi ballava jo, el José Cruz, i el Toni Gòmez Es deia Cutting corners. Precisament li vam donar aquest títol en anglès i era amb uns cèrcols. Curiosament  va tornar a començar una altra època de canvi,  amb un cèrcol.

*>*:  va ser aquest  un intent de formacio d’una primera  companyia de dansa  l’Institut del Teatre.Tinc entès que va ser molt curt i molt frustrant per la gent que hi va participar, de fet com tants d’altres intents en el nostre país?.

La veritat és que sí, perquè hi vam posar molta energia tots plegats. A més a més, jo hi treballava més perquè hi ballava i col·laborava. Però tots fèiem el que podíem. I concretament tant la Barbara com l’Esteve com el Josep Maria feien de tot. Tan aviat feien de tècnic de llums, com tècnic de so, com de tot. També arreglaven vestuari . La veritat és que va funcionar, i vam tenir bona acollida fins al punt que a més a més es va poder cridar a un altre coreògraf que va ser el Joan Sánchez, que va fer una altra peça també per la companyia, i a l’estiu vam poder presentar un programa a “ La Casa de la Caritat” que avui és el CCCB i vam presentar un espectacle que va tenir molt bona acollida, la veritat. I tothom estava molt animat perquè també s’havien donat unes petites beques pels ballarins. Tothom estava molt animat perquè el resultat va ser molt bo. Van dir que sí seguiríem l’any següent, i vam arribar al mes de setembre, octubre i vam tornar a reanudar, però vam veure que hi havia com una tirada enrere. No ens van explicar mai a fons quin va ser el problema, però als voltants de la primavera, es va acabar la companyia. Jo mentrestant, com que ja  tenia moltes ganes d’estar aquí fent coreografia, vaig començar a fer una peça amb  pràcticament a tots els ballarins. Es deia Terra i Espai i era amb el Concert de Corda i Percussió Celeste de Bartók i  la vaig aprofitar. Aquell any va morir l’Alfons Rovira que just va coincidir amb els espectacles de La Casa de la Caritat. Jo em vaig quedar molt tocada amb això i vaig fer aquesta peça pensant en l’Alfons. Al 1985, amb el Ramon Solé —que aleshores tenia la companyia— hi havia la previsió de fer un acte de dansa davant de la catedral. l’Ajuntament hi muntava una tarima. Des de llavors vam seguir fent aquesta feina als estudis de l’Eulàlia Blasi, que me’ls va cedir a les hores que podia. I es va poder presentar un  projecte amb la gent que tenia ganes de seguir amb la companyia. El que vaig fer jo va ser recollir la gent de la frustrada companyia de postgraduats de l’Institut. Els que en tenien ganes, van seguir treballant amb mi. I després es va anar ajuntant més gent. Hans Brona  ens va fer una coreografia, i després hi havia l’Àlvaro de la Peña, que també en començava a fer, i ho portàvem tot entre tots. Vam crear una cooperativa. És a dir que en el moment de la creació, jo no dirigia la companyia, sinó que la portàvem entre tres. Després sí, que per diferents motius, la vaig acabar dirigint jo. Però va ser una mica com recollir aquell producte que s’havia quedat.

*>*: I la gent va venir amb ganes i amb possibilitats?

Amb totes. Perquè vam arribar a ser setze ballarins treballant. En vam estar parlant , i en el 1986 vam presentar el primer esbós d’aquesta companyia al Centre Cultural de la Caixa de Terrassa, a Terrassa.Vam presentar un primer espectacle allà. I d’ençà que es va formar la companyia —que vaig acabar dirigint-la jo—, vam estar mantenint des del 86 fins al 90 —de vegades érem catorze ballarins i alguna vegada vam ser fins i tot divuit—, un horari de deu del matí a dues de la tarda, cada dia. Vam estar-nos mantenint així durant quatre anys sense cobrar ni cinc. Llavors què va passar? Sí que vam aconseguir tenir una petita subvenció que ens va arribar a donar la Generalitat, però és clar, tot i que vam arribar a tenir la subvenció, hi havia una  diferència respecte a d’altres companyies com el Cesc Gelabert i altres  que vivien amb eren quatre-cinc ballarins i nosaltres érem setze-divuit. I amb la subvenció que ens donaven, que eren tres milions i mig, que ho recordo perfectament, havíem de treure les noves produccions, pagar vestuari, pagar-ho tot. Vam aconseguir que ens contractes el Liceu per fer “la Gioconda” i varies òperes.  I això va ser…!  Vam créixer bastant i ens va estimular molt poder fer el del Liceu amb els qual vam tenir molt bones critiques. Amb La Gioconda sobretot, el Llibre Vermell de Montserrat, que també el vam fer nosaltres, i dues intervencions més petites. Tothom a la tarda havia d’anar a donar classes i de fet es va acabar desgastant aquesta companyia perquè era molt esforç, moltíssim esforç, sense veure que podíem anar a més. Jo en vaig ser la primera perquè no podia més. Entremig vaig tenir un altre fill—que això també desgasta. [Riu]

*>*: No hem dit el nom de la companyia.

Es deia Dart. Dart Companyia de Dansa.

*>*: Una època també per recordar?

Sí, sí. Home i tant! I a més a més, jo per si no en tenia prou, vaig descansar un any però després vaig agafar una mica d’oxigen i vaig crear una altra companyia, una mica més petita, que aquesta es deia Dark. Però, com sempre va ser una mica el mateix. Necessitàvem molt més recolzament per tirar endavant. Aquesta companyia era un projecte. Llavors jo tenia músics de concert i quatre o cinc ballarins. I era poder compartir un programa amb els músics, que ells també poguessin tocar sols en un moment determinat, Llavors, sí, amb penes i treballs vam poder fer un parell de programes i aquí es va acabar.

*>*: Sempre falta el mateix. El suport de…

Doncs, sí, jo la veritat és que amb Dart ja sabia que d’aquella manera no podia tirar més endavant, però el que sí que volia era crear un nucli, sobretot pensant en els ballarins, perquè les altres companyies que existien aquí, que comptaqven amb tot el meu  reconeixement,  sobretot, pels coreògrafs. Han estat companyies sempre de coreògrafs, no han estat companyies que hagin donat una prioritat al ballarí, sinó que han donat una prioritat a la creació. Llavors pensava que hi havia alguna cosa més a fer. Que estava entremig: que la gent que sortia del clàssic també podia anar cap al contemporani però partint del clàssic, o neoclàssic i allà hi havia un camí que quedava per explorar i d’alguna manera, el que vaig voler era mantenir aquesta companyia com a tal des de la visió de companyia que pot crear coreografies de diferents coreògrafs i les pot interpretar perfectament. Una companyia més heterogènia estèticament però que també pogués omplir un buit que hi havia aquí a Barcelona. Desenganyem-nos, perquè aquí només vèiem contemporani de producte nacional. I aquesta era una mica la intenció. Poder recollir una mica els ballarins, que sortien de l’Institut del Teatre.

*>*: Però, en canvi, tot el moviment del món contemporani va obtenir un cert recolzament per part de les entitats oficials, i la mostra és que van tenir una trajectòria molt, molt llarga i després també s’ha anat apagant, perquè els processos sempre són així…

Sempre són els mateixos.

*>*: Però, la dansa, l’especialitat i els objectius que tu proposaves, no van quallar tant.

Aquí està. Aquesta va ser una mica la meva decepció. Jo no la volia per mi. Jo no tenia ni la intenció de dirigir una companyia! M’hi vaig trobar! M’hi vaig trobar perquè en aquell moment ningú volia dirigir la companyia perquè porta molta feina, és clar. Llavors, de fet, jo la vaig recollir no la vaig crear. I la meva intenció era crear aquest nucli perquè després hi hagués un recolzament que vingués de les entitats oficials: de la Generalitat, del Liceu, de qui fos… i poder crear una companyia gran, Però quin va ser el problema? El problema és que les companyies més contemporànies han pogut sobreviure per: una raó, i la més principal, pel que t’he dit abans, perquè era poca gent. Una companyia que vol fer un altre tipus de repertori, amb tres o quatre persones no es pot fer. Això per començar. Llavors, és clar, aquesta gent que han pogut sobreviure gràcies al fet que han tingut poca gent i que han treballat per projectes. En canvi, el projecte de companyia que portava jo és com una orquestra: és gent que ha de treballar junta, no es pot anar canviant de ballarins a cada producció. Sinó que és fer un conjunt, en el qual el nucli sempre es manté i es poden anar passant la informació dels uns als altres, que es com va creixent en grup. Aquesta era la meva idea però ningú no la va voler recollir. I és clar, aquí ja ens va tractar bé la Generalitat, va donar la mateixa subvenció que a les altres companyies, però aquesta no podia sobreviure amb les mateixes condicions que sobrevivien els altres. Necessitava una aposta més forta. Necessitava no de voler recollir el producte de la companyia que és el que feia la Generalitat, sinó de crear-ne una. Que hi hagués una gent de plantilla, poder-los fer un contracte, poder oferir un programa divers, en el qual hi poguessin intervenir altres corògrafs i donar un altre tipus de producte que fos més variat i que jo penso que al públic li hagués anat molt bé, passar -hi. Perquè la veritat és que com a companyia, cada espectacle que fèiem, el públic en sortia content. Perquè els hi estàvem oferint. Un programa variat, més fàcil d’assimilar. Més proper. I més assequible també perquè eren peces curtes. Era més amè com a programa, perquè sinó, el que s’estilava en aquell moment i que segueix encara, és fer una sola peça per nit. I això es fa de seguida molt més feixuc.

*>*: Bé i també entra més en el món més conceptual, que necessita que l’espectador faci més esforç i és clar és un tipus d’espectador no són tots els espectadors.

I nosaltres estàvem oferint un programa molt més dansístic, molt més recolzat sobre amb el ballarí i  el moviment pur de dansa.

*>*: De fet en aquesta recerca, els entrevistats sempre m’acabaven expressant que és que la dansa no interessa. Tu Guillermina, amb la teva experiència t’hi sumes?

Totalment. A veure, hi ha hagut persones que sí que s’han interessat i gràcies a aquestes persones existeixen algunes companyies, i entre d’altres IT Dansa, que és on estic incorporada jo. Però han estat persones que en un moment han estat influents però no tant com per poder crear una companyia professional, que és el que caldria.

*>*: El poder de decidir.

Exacte, de poder, treure partides de diners que són de cultura. De la mateixa manera que s’han tret molts diners per fer la companyia nacional de teatre, a Catalunya, podria sorgir la companyia de dansa. O el que està claríssim és que al Liceu no li va interessar recolzar la dansa, perquè en aquell moment també ho hagués pogut fer.

*>*: En quin moment, Guillermina?

En el moment en el qual es va decidir canviar l’orquestra, canviar també el cor, renovar-lo, era el moment oportú i després de l’incendi, no diguem. Perquè llavors tenien la possibilitat de fer un projecte amb uns espais idonis per la dansa que no s’ha fet.

*>*: Però això és rallar la obscenitat: que un gran teatre de l’òpera…

…que no hagi previst uns espais per dansa. Evidentment et diran que tenen uns espais polivalents, que és veritat, i que poden acabar essent uns espais de dansa. Però et trobes allà, i d’un dia per l’altre, sinó està previst, tu no tens un espai específic per fer dansa.

Quan van fer el projecte del nou Liceu aquest espai no es va reservar.

*>*: És ben curiós que un país,  una ciutat que ha estat la primera en la dansa a tot Espanya, amb personatges com  Pauleta Pàmies, el Mestre Joan Magrinyà, entre d’altres,  amb tota una història de ballet inclosa en la del propi  Liceu i de cop, sense més, ens trobem dient que no interessa la dansa a Catalunya.

A veure, no interessa des del punt de vista polític, perquè al públic sí que li interessa la dansa.

*>*: El fet que en un moment determinat com tu dius es va renovar el cor, l’orquestra i es decidís anul·lar el cos de ball—perquè va ser així— en el cas del  ballet, podria ser que el mestre Magrinyà no hagués posat les llavors on les havia de posar? És a dir tota la seva obra va ser intensa i a més a més molt voluntariosa en tots els seus aspectes. Una gran persona dedicada a la dansa i a tots els seus alumnes,  amb generositat. Desapareix ell i desapareix la força que hi havia.

A veure, jo no crec que sigui exactament això. Ell és fruit d’una època també. Es va guanyar un prestigi en aquell moment, en la seva època. És clar, amb tot el que va esdevenir després, no dic que baixés de valor el que ell feia, però es demanaven altres coses més innovadores, per una banda. Per l’altra, ell mateix es va anar fent gran i no tenia l’empenta que tenia abans. Es va quedar l’Asunción Aguadé portant el Ballet del Liceu i el Fernando Lizundia, que també l’ajudava— penso que van aprofitar l’avinentesa per deixar que el Ballet del Liceu anés morint, en lloc d’apostar per renovar, com van fer amb els altres. Jo ho veig així des de fora. Des de dintre, potser l’Asunción Aguadé en fa una altra lectura,

*>*: És curiós perquè si busques la resposta del perquè és difícil trobar-la, oi?

És que suposo que deurien fer quatre números i van veure que allà no hi arribaven i ho van deixar córrer. No s’hi van trencar el cap i no s’hi van obstinar en què allò seguís, en donar-li la volta.

*>*: De totes maneres la història es repeteix, recorrent i tossudament,  perquè en aquests moments tenim la gran sort que es va fer un altre intent de companyia de postgraduats de l’Institut del Teatre, i aquesta vegada amb força més sort. Aquest any compleix deu anys d’existència, de lluita, de feina, d’evolució. Una companyia normal i corrent, potser no és de gran format, però Déu n’hi do. Perquè ara mateix quants són?

Ara, en aquest moment tenim catorze becaris i després tenim un parell de substituts. Aquests no tenen beca. Tenen un petit ajut per les seves despeses, pel que els representa: sabatilles i altres coses. Res, és simbòlic. Els becaris ballen sempre. Els substituts es poden aprendre tot el repertori de la companyia i poden arribar a ballar. Diguem que sempre estan a l’espera

*>*: Però per una altra banda ens trobem amb el cas “sr.  Ángel Corella”, que ve disposat a fer el que sigui professionalment, a establir-se, a crear alguna cosa important i  tornem a rebutjar l’oportunitat de gaudir d’un possible renaixement del ballet clàssic. A tu què et sembla això?

Bé l’Ángel Corella, ha vingut i s’ha ofert. Però no calia que vingués i s’oferís. Si hi hagués hagut un propòsit real de voler fer una companyia de dansa, se’l podia anar a buscar. Això per una banda. Per l’altra, ell ha vingut a oferir-se però no ha portat els diners. Això necessita el que he dit abans, algú que tingui a l’abast totes les possibilitats de crear una companyia i això…

*>*: Home, Guillermina, però el Corella ha vingut. ha portat les seves ganes, el seu talent, les seves connexions…faltaria que portés també els seus diners?

No, no evidentment! Ell no els portarà ni els ha de portar! Però vull dir-te que aquest és una mica el quid de la qüestió. Llavors, malauradament, i ho hem de reconèixer, aquest és un dels punts no sé si vermells o negres que tenim però és una cosa que ens fa nosa: els ballarins, jo no dic que tinguem la culpa del que ens passa, això no és veritat — hi ha gent que ho diu,—, però sí que és veritat que pel fet de la feina que fem —mai no ens ocupem prou d’estar al darrera, d’escriure, de parlar, d’anar darrera dels polítics, darrera de tothom.  Això és una realitat i per acabar-ho d’arreglar, com que com a mínim aquí a Catalunya hi ha hagut tantes companyies, finalment el que ha passat —no amb mala intenció—, és d’alguna manera això: “Divide y vencerás”. Amb les subvencions que han anat donant, i això ha creat entre aquestes companyies enemistats i en lloc d’afavorir-nos i d’anar tots junts per demanar un producte total que ens afavorís a tota la professió global, doncs no! No ho hem fet. I és clar, això ha estat una pena. Llavors el que passa és que els hi hem donat el camp abonat als polítics per dir: “no ens volem ficar amb la dansa perquè sempre ens porten problemes aquests ballarins!”. I no es posen mai d’acord. Això,  els hi hem donat servit amb safata de plata.

*>*: De fet, ens ha faltat la unió necessària per trencar barreres.

No dic que aquesta sigui l’única cosa que ha passat. No. Jo repeteixo que han faltat unes ganes i que segueixen faltant des de tot el que és la cultura, de recolzar la dansa. Això és indiscutible. El que passa és que després els hem donat motius per tenir una excusa. Aquesta ha estat la realitat. De fet, a mi ara em seria igual que sortís una companyia de contemporani, de neoclàssic, de clàssic pur, em seria igual. Important seria que hi hagués una companyia per on arrencar i això anés tirant endavant i donés feina a tots els ballarins que van sortint de casa nostra. Una companyia nacional de Catalunya i després que hi hagi altres nuclis, altres espais, per donar un altre tipus de proposta que també cal. És que això és el que hauria d’existir. La dansa hauria d’estar viva amb tot el seu ventall. No amb una cosa sola. Aquest és el gran problema.

*>*: Perquè també hi ha un públic molt divers.

Sí, i no n’hi ha més de públic perquè tampoc no s’ha fet una política perquè el públic conegui la dansa. És cert, no ens hem d’enganyar. La dansa, com altres coses, és de petit format, per minories, però són unes minories que si se les educa, cada vegada poden ser més consistents i la veritat és que quan es fa un espectacle “amable”, és a dir no se li dona una obra difícil de comprendre, sinó que se li fa entrar més en el que és la part més dansística de moviment, de línies, d’estètica, a la gent li agrada. I fins i tot coses conceptuals però que tinguin una part energètica de dansa que sigui vistosa. A la gent li agrada la dansa, i li agrada molt. I no parlem del repertori clàssic. Cada vegada que s’ha fet al Liceu un espectacle de repertori clàssic s’ha omplert de gom a gom.

*>*: Què s’hi pot fer, Guillermina? Paciència?

A veure, cal seguir insistint sempre. Sempre que sorgeix una ocasió, parlar-ne. Ens falta gent més teòrica i més dedicada a aquesta part més política, que es dediqui a incidir en certs nuclis on es pugui arribar a tenir un recolzament en benefici de la dansa. Que es faci una aposta valenta de futur, i amb un projecte viu, que no té perquè ser d’una línia determinada per sempre més Que de vegades sembla que els faci por això! No volen apostar pel clàssic perquè llavors diuen “és molt tradicional….”. Atenció! A Madrid bé que ho han fet, no? Han passat del tradicional a una proposta més contemporània!

*>*: Bé, doncs seguirem lluitant i perseverant a les aules i fora de les aules i buscant també les nostres arrels, perquè realment el que jo pretenc amb tot això és justament verificar, justificar, donar testimoni de les nostres arrels.

Exacte, perquè de ballarins n’hi ha molts i cada vegada n’hi ha més.

*>*: A fora!

Sí, sí, i tots amb moltes ganes de venir, perquè el que sí que té Barcelona és que atreu molt. Tothom té ganes de tornar a Barcelona, i en tenim uns quants, i molt bons, de ballarins repartits per tot Europa.

*>*: I tant! Doncs, Guillermina, moltes gràcies Me n’alegro d’haver pogut tenir el teu testimoni, ple d’energia, optimisme i esforç inacabable,  que, per descomptat quedarà aquí amb nosaltres,admirats pel teu sentit del treball i, sobre tot, pel teu bon humor.

Moltes gràcies a tu Margarita, per emprendre aquesta feina.

*>*: Jo m’ho passo molt bé i aprenc molt és a dir que jo potser en sóc molt beneficiada de fer tot això. T’ho dic seriosament, eh! N’estic aprenent moltíssim!

Sí, sempre se n’aprèn de les coses que s’emprenen.

ANECDOTES

Va haver-hi una època que justament coincideix amb la  què l’Alfons Rovira va aprendre els exercicis de la barra a terra del Matt Mattox, i ens els ensenyava a tots els companys [Riuen]. L’estudi que teníem abans al Liceu es posava la calefacció només les nits d’espectacle. Ens pelàvem de fred i d’humitat,. A banda de pelar-nos de fred, per acabar-ho d’arreglar els que netejaven van rebre l’ordre que no es podia fregar el terra de l’aula perquè es trencava i s’espatllava. I hi havia un pobre senyor  que es deia Alfonso. Alfonso! [Cridant]. I saps què feia aquest senyor? Tirava serradures per tota l’aula. Tirava una mica d’aigua i escombrava. I això era la neteja que teníem. Imagina’t com quedava allò! Després ens tiràvem a terra i fèiem de tot. A més a més, perquè es veiés bé el cos recordo que anàvem amb tops i les malles baixetes per poder veure’t tota la panxa. Acabàvem arrebossats, com croquetes, plens de merda, però merda de veritat! Les serradures d’aquell home, que amb prou feines s’hi veia, perquè era un home gran, se’t quedaven enganxades. Una cosa! No t’ho pots ni imaginar, Margarita! [Riuen] Alfonso!!! [Cridant]

================

Hi havia una familia que vivia al cinquè pis del Liceu. Hi vivien perquè el  pare era l’administrador de la finca del Liceu. Era la família d’en Carles Puértolas, amic meu, que després ha estat, a part de metge, un mùsic actiu.

Tu recordes que quan pujaves hi havia roba estesa a dalt? Doncs era la de la mare del Carles. Quan havia de ploure o quan es feia de nit a l’hivern i hi havia humitat, la posava a dins. La treia del terrat i la posava a dins i se li assecava la mar de bé. Sobretot el dia de la funció quan hi havia calefacció. Recordaré sempre, tota la vida, la roba estesa de la Carme.

==========================================

I la Margarita Sales? , era tan despistada que sempre li passava alguna cosa. Recordo un dia que va ser fantàstic, perquè ens va agafar un atac de riure a mig espectacle. Teníem una coreografia molt maca : La Damnació de Faust, Va venir un coreògraf de fora. Teníem un vestuari molt divertit perquè representava els focs follets dels morts —que representen que treuen fòsfor i que a vegades es veuen com unes flametes al cementiri. Anàvem amb tota una malla negra amb cap i tot, i a les mans, als peus i al cap, portàvem una flameta dreta i era molt divertit. La flameta tenia una base hi havies de posar molts clips clavats a la malla negra perquè se t’aguantés dreta. Però, la Margarita va tenir la mala fortunaa que la flama se li va torçar cap endavant, sobre la cara  [Riuen] Jo quan la vaig veure… Un riure… a la Margarita sempre li passava alguna cosa.. Era “Doña Tràfecs”.

===============================

Va ser amb la Norma just al moment de l’ària de la Casta Diva. Nosaltres fèiem figuració. I sortíem fent com un ritus religiós perquè ella era la sacerdotessa i nosaltres l’anàvem acompanyant i portàvem una túnica molt maca. I no sé què ens va passar. Ens va agafar un atac de riure!. No recordo el perquè però recordo que és una de les pitjors vegades! És que no podia. Havíem d’estar quietes durant la Casta Diva. Tu t’imagines la Casta Diva i nosaltres allà rient com conillets? …..  Es passa molt malament,  Es passa fatal!

==============================

A Turandot —en la que tampoc fèiem res— sortíem i havíem d’estar tot un acte dalt d’un practicable amb escales, i ens havien col·locat per parelles: cada dues noies dos graons. I havíem d’estar rectes allà. I anàvem molt bufones però quietes. I el cor s’arreglaven d’una manera que era un espectacle!  Quan venien del carrer ja n’hi havia per llogar-hi cadires! Però quan es posaven el que els tocava portar a l’escenari allò ja era… Hi havia els qui en feien un gra massa perquè volien sortir tan guapos que es posaven uns maquillatges i unes coses exageradíssimes, i el qui no li donava cap importància i es posava les coses tal com li venien. I recordo que a Turandot tots havien de portar una perruca de color carn —com si fossin calbs— amb la cueta com els mongols.. I estàvem allà totes i sento “Psss, Psss, mira, mira aquest!” Just era un moment que hi havia hagut tot el cor al mig i llavors s’havien apartat. I miro al terra i veig una calba d’aquelles al mig de l’escenari. Em va agafar un atac de riure… Aquell dia ens va caure un esbronc!

=======================================

Una altra, que també ho vaig passar realment malament. Això ja era cap al final, quan jo ja era primera ballarina amb la Maria Àngels, i l’Asunción ja era estrella. Ens van agafar per fer una òpera d’ambientació oriental i el director d’escena es va entestar que hi havia uns personatges que per ell eren fonamentals dins l’argument i que havien d’aparèixer durant tota l’obra. A part de tot això, teníem un solo bastant important. És a dir, ballàvem, però també havíem de sortir en diferents escenes. En definitiva, que primer ens van fer un disseny brutal. Jo anava com de vampir amb un maquillatge complicadíssim que em passava una hora i escaig en maquillar-me. Portava una malla sencera amb una mena de venes i jo les tenia per tota la cara. És a dir. L’Àngels anava de mort i l’Asunción anava de vellesa.  Hi havia un solo amb una mena de guitarreta oriental Jo m’havia après fins i tot el “cling, cling” i ho feia veure, i estàvem assegudes com els japonesos. Però el que no ens havien dit és que havíem d’anar amb quimono, però perquè se’ns conegués no ens podíem canviar el maquillatge. Imagina’t. Amb perruca, quimono i el maquillatge. [Riuen]  Impossible! [Riuen] Impossible! Ens va agafar un atac! Imagina’t! A més a més érem només nosaltres tres!. I l’Asunción Aguader, ja saps tu com n’ha estat de còmica tota la vida…. És que això va ser horrorós.

==================================

Una vegada a Aïda, saps que després de la dansa, cap al final, entra el Radamés,i li fan tots la salutació d’honor, oi?, doncs sortíem tots amb aquells pots de gel per fer fum i que feien “Blo, blo, blo” , i amb unes palmes al final de tota la marxa, en aquell moment tan poderós. Sortíem i havíem d’agitar les palmes. I l’Ester, l’agafa amb tanta fal·lera que li va caure tota la palma i es queda només amb el rave a la mà [Riuen] Eren coses impossibles.  Un ridícul! La palma se’n va anar a fer punyetes i ella així, afgantant

Una vegada va entrar el Jaume Aregall,. Feia La Favorita. I el portaven per sobre d’una tarima que hi havia —un practicable d’aquells— amb els ulls embenats, ell havia d’anar molt ràpid per pujar-hi i  de cop fa una ensopegada…! [Riuen]. Era colossal! I és clar, com que nosaltres eren joveníssimes , doncs vinga a riure, vinga a riure….

=======================================

Der Freischütz, que és una òpera molt maca de Carl Maria von Weber . Van portar no sé quants gossos llebrers per fer una desfilada com si fos una cacera. I el cantant portava una roba amb unes botes fins dalt de la cuixa i estava cantant i fa “Rac!” I se li obren tots els pantalons… És que sempre, sempre passaven coses. Cinquanta mil històries d’aquestes. Era un no parar, era constant.

======================================

L’actitud del cor d’aquella època. És que veure’ls amb ells ja era un poema. Això sí, ens estimaven molt i ens deien “Això nenes, balleu, balleu bé!”. Sí, era molt divertit. Jo encara me’n trobo d’aquells del cor i diuen “Què fas, i com estàs?” És maco, molt maco. Hi havia uns personatges que eren massa. El mestre del cor era el sr.  Botino.  Era un senyor ben especial amb un cap així amb un front enorme i amb aquelles ulleres que quasi no hi veia. Aquell era també tot un personatge. Doncs hi havia moltes òperes en les que hi havia cors que s’havien de sentir des de lluny. Llavors feien un forat i allà s’hi posava l’Antoni amb una llanterna i anava marcant el mateix tempo que el director d’orquestra . I el Botino que veia l’Antoni fer així, també ho feia dirigint el cor intern però de vegades hi havia practicables I recordo més d’una vegada que el que havia que guaitar pel forat havia de pujar a una escala d’ alçada considerable i penjar-se per allà sobre amb la llanterna. [Riuen] unes coses…Era ben bé artesà allò.

=======================================

Sempre han volgut fer coses molt espectaculars al Liceu i a l’Aïda, concretament, sempre treien algun animal. I és clar, l’escenari era gran, però era bastant limitat per darrera…  Llavors tenien uns camells per allà i si no anaves amb compte quan passaves per darrera els tocaves. [Riuen]

Després, quan els treien a l’escenari sempre s’acabaven pixant o cagant [Riuen]. I llavors el pixum anava regalimant… sort de la bateria de llums, si no els pobres musics!! (riuen)