Gloria Gella

*>*  Perquè vas escollir ser ballarina? Com va ser que vas descobrir que ho volies ser?  Qui et va animar ? Comptaves amb el suport dels teus pares?

Realment no sé perquè ni quan, vaig escollir ser ballarina. Crec que més aviat, vaig ser escollida per la dansa per dedicar-m’hi. No tinc cap record desvinculat del desig de ser ballarina, mai vaig donar-me cap altre alternativa professional, mai se’m va ocórrer que podría fer una altre cosa que no fos ballar. Impensable no sé ballarina! No deixa de ser curiós, perquè no crec que de petita em portessin a veure ballet, per tant no sé de a on ho devia treure. Pot ser per TV… En qualsevol cas, la meva mare sempre deia que lo primer que vaig dir al començar a parlar, no va ser ni papa ni mama , si no, “jo vull ballar!”. Naturalment no devia ser així, però era la seva forma de dir que de sempre, de ben menuda, ja era la meva dèria.

Jo anava a una escola de monjes, Jesús Maria, i parlaven continuament amb els meus pares comentant-lis que jo era una nena diferent, casi estranya, molt moguda i sovint “penjada en el meu món” creatiu i imaginari. Molt estudiosa però per disciplina, per compromís de que era el que havia de fer, però no m’interessava gaire res. La literatura, l’historia de l’art…i no gaire més. Sembla ser que una vegada analitzant una poesia, vaig preguntar si ho podia explicar amb moviment… La monja es va quedar una mica a quadres! En fi, que curiosament, les monges  insistien als meus pares a acceptar que si o si, jo sería ballarina, segur. 

A l’escola, durant la setmana, només esperava els dimarts que fèiem  “Danzas”, que era res! Correr fent de colomets, ara d’arbres, ara estels… però jo era feliç amb la música i retorçant-me amb formes estranyes i improvitzant. Recordo molt aquell “Salón de Actos” i la senyora que venía i ens marcava el ritme amb unes castanyoles obertes. Les monges, asombrosa i sortosament, crec que  van veure inevitable, abans que els meus pares, que el meu destí era la dansa i ho van recolzar força com a una bona sortida per a mi.

Quan vaig acabar el batxillerat elemental, el comiat de les monges va ser “Apa, ja pots marxar a ballar!”

Als meus pares els hi va agafar una mica, bastant, de sorpresa. El meu pare era metge, una família tradicional i les seves filles havien de fer carreres “tradicionals”. No és que ens obliguessin, tenien molt clar que el que escollissim ens havia d’agradar,  per sobre de tot, perquè era la única forma de poguer-ho fer bé,  fos el que fos. Però diguéssim Que el que haguessin volgut,  és que fes  una altra carrera, no pas la dansa. No hi comptaven pas per res que els hi sortís una artista i menys encara, ballarina!  No se’m van prendre seriosament fins molts anys després, quan van assumir que estava ben determinada i allò era irrevocable. Mai em van engrescar massa, sobretot a marxar fora, però tampoc mai m’ho van prohibir. Sempre els hi agrairé, que sense entendre res, no em posessin problemes per dedicar-m’hi.  Em veien tan feliç i determinada que, evidentment, això els satisfeia i en el fons admiraven que tant joveneta, ja tingués les coses tan clares sobre el que volia fer amb la meva vida. 

*>* Quants anys tenies quan et vas posar les sabatilles per  primera vegada? Quina va ser la primera escola on vas estudiar ballet?  I després?

Les primeres sabatilles literalment… no ho sé! En tinc unes que son una mena de sabatilles estranyes de puntes, de pell! [normalment les sabatilles de punta estan fetes de cartró i altres materials, i recobertes de roba de satí], que em van regalar, com de joguina i l’anècdota és que estan tacades de sang per dintre. Però molt!!! Recordo que jo estava molt cofoia de les meves llagues, ja devia haver sentit allò de què “és tan dur el ballet i requereix de tant sacrifici…!” Encara les guardo, no sé… són molt petites. 

Les primeres sabatilles de debò, va ser els 11 anys quan vaig començar a estudiar. Jo tenía la sensació de que ja feia tard per ballar…

La meva primera escola va ser la del mestre Joan Magrinyà, allà vaig fer els meus primers “pliés”. 

Més tard vaig entrar al a 5º curs de l’Institut del Teatre,  llavors n’hi havien 7, de cursos. Fins aleshores em vaig examinar lliure, a l’Institut. Quan jo hi estudiava, el mestre ja no hi era [ El mestre Magriñá va ser el fundador del departament de dansa a l’Institut del Teatre i durant molts anys va ser director i professor], però allà vaig tenir grans i molt estimats mestres. I després, buf! he viatjat per tota Europa estudiant i treballant amb els millors mestres del moment, o els que així considerava jo. De fet no hi parat mai d’estudiar i reciclar-me. Encara ara per poc que pugui, continuo fent cursos allà a on m’interessi i/o m’ho pugui compaginar amb la feina. Tant aquí, com a la resta d’Espanya, com a l’estranger, he pogut treballar amb grandíssims mestres, aprenent de tots ells el millor que em podien oferir. Per citar a alguns dels noms que em van marcar, a part del mestre Magrinyà, puc anomenar a Concha Lainez, Klara Kmito, Carmen Roche, Carmina Ocaña, Karemia Moreno, Raymón Franchetti, Rosella Higtower,  Glegovski,  Serge Golovine…entre molts d’altres.

*>*   Com  vas descobrir l’estudi del mestre Magriñá?    Qui et va aconsellar que hi anessis?     Quants anys tenies quan hi vas anar?    Va ser fàcil que t’acceptessin?

El descobriment de l’estudi de Petritxol és força curiós. A les “Danzas” que fèiem al cole, hi havia una nena que recordo perfectament, que em tenia tota ella bocabadada, absolutament encissada i és clar, feia ballet! Jo em moría d’admiració i enveja. La trobava preciosa! Li vaig preguntar a on anava a estudiar ballet i ella em va parlar del mestre i em va donar l’adreça del estudi de Petritxol. Tot això ben petita, encara no havia fet els 11 anys. 

Com que jo veia que a casa, quan jo demanava que em portessin a fer ballet em deien que si, si, però allà no passava res, vaig organitzar una verdadera enganyifa per portar a la mare cap a Petritxol. Vaig inventar la necessitat d’unes sabates que tenien a una sabateria de Portaferrissa- Petritxol i en arribar a la porta de l’estudi, li vaig dir a on estàvem, què es feia allà dalt i que pugéssim a matricular-me, i que si no, em moriría de pena!. És clar, la mare es va quedar tant estorada i sorpresa que no va poguer negar-s’hi. Ara recordant-ho em sembla increible… era molt petita, jo!

*>* Extraordinari, Gloria!!!! 

Això passava a finals del curs 1967-68 i al proper 68-69,  joiosament, vaig començar a estudiar a “cal Mestre”. [compartim un somriure]

*>* vas compaginar el ballet amb algun altre estudi?

Inicialment si, és clar. Compaginava les classes de ballet amb el col·legi, fins a acabar el batxillerat elemental. En acabar, vaig passar d’estudiar al col·legi de monges, a dedicar-me tot el dia a la meva formació en dansa i de seguida vaig professionalitzar-me. Estava matí, tarda i nit, no donava per a mes. 

*>* Com vas fer  pas al Ballet del Liceu?  Qui t’ho va proposar? Quina peça va ser la primera que vas ballar en escena? Com ho recordes? Quin impacte et va fer?

Estava estudiant amb el mestre i un bon dia la Sra. Conxita [la mà dreta del mestre Magriñá] m’ho va proposar. Suposo que ho tenien parlat amb el mestre, però llavors no fèiem audicions ni res, si més no en el meu cas, jo no en vaig fer. Més endavant si que es van  organitzar audicions generals.

La primera vegada que vaig trepitjar l’escenari del Liceu, no va ser pròpiament “ballar”, però per a mi, per la meva ànima de petita ballarina va ser importantíssim. La recordo molt més i millor que la primera actuació com a professional. 

A l’any següent de començar a l’estudi del mestre, va venir el Ballet Nacional de Cuba amb l’Alícia Alonso a fer la Giselle al Liceu. Una mítica Giselle! I va venir a l’estudi no sé qui de la companyia, que juntament amb el mestre, van escollir set nenes per sortir al 1er acte , a l’entrada de la Cort,  acompanyant a la reina com a petits patges. Jo tenía 12 anys i vaig estar escollida per aquesta petita participació. Les altres nenes eren mes grans, o a mi m’ho semblaven i savien molt mes! Allò va ser inoblidable, veure els ballarins de prop, els assajos, l’orquestra… Havia trobat el que volia, jo viuria en un teatre, tot el dia en malles!

Recordo quan van cridar als petits patges a maquillatge… a maquillatge??? (Crec que va ser de les poques vegades que em van maquillar l’equip de maquilladors del Liceu). I quan ja feta la darrera funció ens van dir que tal dia podíem passar a cobrar!!!!??? Mare meva, allò ja va ser.. jo no m’ho esperava gens! Però, “em pagaran per haver-m’ho passat tant bé?”. Va ser meravellós, ho recordo moltíssim, realment va ser molt impactant.  És a dir, que el meu primer sou per sortir a un escenari, al Liceu, va ser als  12 anys en una Giselle de l’Alícia Alonso. 

La primera obra que vaig ballar, ja com a ballarina professional formant part del Ballet del Liceu, va ser “La moza y el estudiante”,    a  la temporada de Ballet de la Primavera 1973. Llavors hi havia temporada de Ballet!

Ballava molt poquet, només a la darrera part de la jota, entràvem 8 noies (les novelles) a l’apoteosi final. Recordo que al cap d’uns minuts d’estar ballant, m’anava barallant amb la faldilla perquè no sé qué tenía que  se m’anava caient. Per tant, no va ser molt brillant… però després varem riure molt recordant-ho!

Recordo els aplaudiments i la sala plena…Si, impactant! 

*>* Explica’ns la teva trajectòria al llarg de les temporades que vas ser ballarina del Ballet del Liceu.

Al Ballet del Liceu vaig estar 10 anys. Quan vaig entrar va ser increible, la companyia era una “companyia de veritat”. Erem quaranta i tants ballarins i treballàvem tot l’any. Fèiem temporada de ballet, temporada d’òpera i gires, amb un mes de vacances.

Per una noieta de 15 anys que sommia en ser ballarina, era el somni realitzat. Al seu país, a casa seva! [ho aplaudeixo]

A la següent temporada de Ballet, em van donar el meu primer paper de solista, amb només 16 anys! L’Alfons Rovira [ballarí estrella del Ballet del Liceu] estava coreografiant  el ballet “Ensayo” amb música de Diego Monjo, i va ser ell que li va demanar al mestre que jo fes el paper de solista en el seu ballet.

En aquell moment, tot i que em va fer molt feliç i ho vaig disfrutar molt, no vaig ser del tot conscient de l’oportunitat que se’m brindava. És ara que me’n dono compte de la situació i de que fins i tot, potser no devia agradar a tothom perquè la jerarquia, l’estatus dels ballarins dins la Companyia estava fortament delimitat….però llavors no vaig pensar-ho en cap moment.

Gaudía al màxim de tot el que se m’oferia, sense més!, cap malícia. Però aquell inici tant, de fet, brillant, al cap del temps, no anava a més. Jo veia que fora del ballet del Liceu, el meu treball despertava un interès i reconeixement molt superior i tot i que dintre del cos de ball tenía una certa rellevància i feia sovint papers de demi-solista [aspirant a solista]. Mai ho vaig arribar a ser oficialment. Crec que per a mi van ser molt útils , enriquidors i feliços, els cinc primers anys d’estar al Liceu.

Després a poc a poc, tot va anar canviant… Encara estàvem forces mesos al teatre, però ja no tot l’any. I cada vegada es va anar reduint més i més el temps de les temporades, fins que finalment només fèiem les temporades d’òpera. Llavors vaig decidir marxar. A tot això, entremig, el mestre Magriñá es va jubilar i va passar a dirigir la companyia l’Assumpció Aguadé. I si, tot i la bona feina de l’Assumpció, la companyia va cambiar molt  a partir de la jubilació del mestre Magriñà.

Tal com ja he dit, crec que per a mi van ser molt útils els cinc primers anys de la meva estada al teatre, vaig aprendre moltíssim. Hi havien bons ballarins que m’inspiraven i aprenia d’ells tècnica i recursos expressius, experiencia escénica. En una paraula,  “l’ofici” de ballarina. Però després d’aquest temps, crec que tenía que haber marxat. A poc a poc, el declive del Ballet del Liceu anava avançant i per tant era el moment de volar.  Ara des de la distància, crec que em vaig acomodar a la situació. M’ho podia combinar amb els estudis oficials a l’Institut del Teatre, ho combinava amb d’altres companyies o projectes, em permetía anar i venir a l’estranger per diferents afers balletístics i realment em sentia molt motivada i plena pel que feia. Però lo cert és que en broma en broma sem varen passar cinc anys més, que avui crec que van ser “d’anar fent” i definitius per ja no està a temps de volar a d’altres companyies internacionals. 

Sincerament, l’entusiasme i gratificació amb la dansa, el trobava fora del Liceu. 

*>* Sisplau, parla’ns de l’ambient, la convivència, les amistats, la competitivitat entre els ballarins, la relació entre les ballarines i els ballarins,  i la relació amb el Cor l’Orquestra, els tramoies, etc…

L’ambient va anar canviant força al llarg dels 10 anys que vaig ser-hi. Inicialment al 1973, varem entrar tota una generació de ballarins i ballarines molt joves, molt treballadors i absolutament enamorats de la dansa. Començàvem i entràvem al teatre molt il·lusionats, disposats a tot. Era l’inici d’un somni! Recordo que a part de la feina en si, era divertidíssim! Érem casi criatures i jugàvem, rèiem a totes hores! Fèiem “excursions” pel teatre increibles, verdaderes aventures, fins i tot amb un xic de perill perquè ens ficàvem arreu! Pels sótanos, els terrats, la cúpula, els ponts de tramoia… El que fèiem, avui és impensable! Era molt, molt divertit. Jo recordo molt bon ambient mentre va ser companyia de ballet. No tinc present una gran o malsana competitivitat entre nosaltres. També haig de dir, que personalment no soc molt perspicaç envers els mals rotllos. És a dir que podría ser que hi fossin, però jo no fos conscient.

Era molt curiós perquè hi havien ballarins, sobre tot homes, de molt diferents procedències perquè el mestre tréia homes de sota les pedres. Com féiem també ballets de dansa espanyola, hi havien ballarins d’espanyol i fins i tot algun de flamenc i era molt divertit veure’ls fent les classes de clàssic. Tothom passava pel tub del clàssic! Jo els trobava molt “exòtics”, eren molt diferents dels ballarins i ballarines que veníem més del clàssic com era el meu cas. Tinc molt bons records d’ells, eren molt divertits i bona gent! 

Després a poc a poc, al fer només òpera i no treballar tot l’any, no teníem resolt, ni el tema laboral ni l’artístic. Ballarins de referencia pels que pujàvem, com l’Alfons Rovira, la Guillermina Coll, la Carme Cavallé i d’altres companys més joves del cos de ball, però amb els quals ens unía una ben entesa artística i similars inquietuds, van anar marxant i la companyia va anar perdent interés i també alegria. No hi havia la il·lusió d’abans, està clar! Els ballarins i ballarines que entraven a les temporades d’òpera, que ja no companyia de ballet, ja entraven amb una actitud diferent, de desinterés. Allò era una feina momentánea que no els hi motivava gaire. Tot això es respiraba amb l’entusiasme envers a la feina. 

Personalment, pel que fos, però el cert es que  van deixar de donar-me oportunitats i a l’anar-se empetitin la companyia, la possibilitat d’ascendir estava totalment bloquejada. Quan vaig decidir marxar, a la temporada 1983-84, la feina per a mi ja no tenia cap interès artístic. Sempre parlant des de un punt de vista totalment personal. Realment tenía que haber marxat feia temps, però de vegades les raons i situacions personals, pesen molt.

En quant a les relacions envers a les altres masses estables del teatre, cor, orquestra, tècnics, jo crec que era excel·lent. Si més no, per la meva part. Tenía una molt bona relació amb els tramoies, amb algun d’ells vaig fer força amistat i amb els músics…el meu primer marit era músic del teatre! Treballava de “mestre intern” i director d’orquestra, per tant, la relació era cordialíssima amb músics i cantants. Sí que és cert, que sobretot els tècnics i tramoies sempre parodiaven a les ballarines fent broma sobre la nostre tibantor i distància envers a tots. Potser sí que hi havia alguna ballarina i ballarí que ho devien ser, en qualsevol cas, jo i els companys amb els que més m’hi feia teníem una molt bona relació amb tot el personal del teatre.

*>* El contracte, el sou. Era prou per a tu o havies d’ajudar-te amb d’altres activitats remunerades?

Imagino que el contracte no era res de l’altre mon i tampoc el sou, però he de dir que al entrar a la companyia de tant joveneta i per tant, viure encara a casa dels pares sense la necessitat, afortunadament, de tenir que donar-lis res del meu sou, doncs francament anava molt bé. A més a més vaig deixar de pagar sabatilles i clases perquè tot ho cobria el Teatre. Bé, francament. 

Quan més tard ja no treballàvem tot l’any, si que anava més justa però tot i així em donava per estalviar i com m’ho combinava amb altres projectes fora del Liceu, que no sempre eren remunerats cal dir-ho, però altres vegades sí, doncs anava tirant i mai vaig necessitar ni tan sols donar classes, com a d’altres companyies els hi passava. No m’hagués pas agradat, realment no estava encara preparada per ensenyar. Per sort, no vaig necessitar mai fer cap altre feina fora dels escenaris. Quan la temporada al Liceu ja era de pocs mesos, jo estava amb el músic anomenat i feiem “calaix comú” i això, els últims temps d’estar al Liceu, sens dubte em va ajudar econòmicament perquè ell, si treballava tot l’any. 

 *>*El vestuari d’escena, te’l donaven o te’l feies tu? I  les sabatilles?

Des de que jo vaig entrar, el teatre cobria les sabatilles de la companyia i el vestuari. Tot i així no devien ser molt explendits i sempre anàvem justes de puntes [sabatilles dures per poder pujar sobre els dits dels peus]. Recordo que quan venien les companyies estrangeres i llençaven les sabatilles després de pràcticament un ús, nosaltres les agafàvem i buscant quines se’ns adaptaven millor, les reutilitzàvem o les recomvertíem amb mitges puntes [sabatilles toves]. i anar tirant! amb sabatilles que de vegades portaven escrits grans noms a l’interior.

El vestuari, el posava el Teatre, si més no al cos de ball. Em sembla, no estic segura, que els primers ballarins, si que utilitzaven vestuari personal. Molt al principi de ser-hi, el “tutú blanc” [vestit fet de tul] era nostre,  i l’anavem transformant amb un o altre guarniment depenent del ballet. I el vestit de bolera, segons expliquen les companyes, també era personal. Jo no en vaig tenir mai,

*>*  El mestre Magriñá. Què ens expliques? Com va influir en la teva carrera professional i personal? … i la senyora Conchita ?

El mestre Magrinyà, sens dubte em va donar tota la basse per anar construint una bona tècnica i sobre tot el concepte artístic de la dansa. Ell era molt artista i naturalment això ho traspassava als seus deixebles a les classes, als assajos, a les seves coreografies. Era molt creatiu i tenía molt bon gust alhora de coreografiar. Sobretot dintre de les òperes, sabia donar a les intervencions del ballet, que no sempre eren importants, molta més categoría que d’entrada podían tenir.

Tècnicament ens va ensenyar el vocabulari complet de la dansa clàssica. És a dir, més endavant si que vaig descobrir moltes formes diferents de plantejar el treball diari i la formació d’un ballarí, però mai en lloc em vaig trobar amb el desconeixement d’algun pas concret del llenguatge de la dansa clàssica. Ell ens ho va ensenyar tot.

En canvi, el posava nerviós el treball purament físic. Recordo que els més joves ja erem conscients de la importància, també, de la preparació física, casi gimnàstica, per assolir una bona tècnica i arribàvem amb molta antelació a les classes per escalfar-nos i fer exercicis específics per potenciar “l’en dehors” [tècnica basse del ballet clàssic] o abdominals, o grans extensions musculars, en fi el que és habitual e imprescindible abans d’una classe. Si ell entrava a l’aula i ens trobava tirades per terra preparant-nos, inebitablement sentíem a mitja veu; – “igual, igual que granotes! I perquè ho necessitaran per ballar això?”- . Eren altres temps!

Altre característica molt important del mestre, era la seva musicalitat. Les seves classes, sobretot els centres [exercicis que es fan al mig de l’aula de  dansa], eren molt ballades, amb enllaços molt coreogràfics i musicals. Tot aquests conceptes crec que ens van marcar a tots i ens han acompanyat per sempre, la inseparabilitat  de la técnica envers a la expressivitat, la musicalitat i la bellesa en qualsevol seqüència  coreográfica. Personalment a les meves classes és quelcom importantíssim i crec que el mestre Magriñà va posar la llavor.

La Señora Conxita és inseparable dels records del mestre Magriñà i del Teatre del Liceu. Jo durant molt temps, de petita, pensava que eren matrimoni! 

La Sra. Conxita, era molt més que la pianista acompanyant, era la mà dreta del mestre i cuidadora/vigilant de les ballarines, sobretot de les més jovenetes. Ignoro si amb els nois era tan curosa amb el seu comportament, però a nosaltres no ens deixava viure…!!! Devia pensar que anàvem per monges en lloc de ballarines! Faig la broma sense cap rancúnia, la recordo amb mà dura però amb molt, molt de carinyo. 

La Sra. Conxita servia per a tot, amb més d’una ocasió (no moltes, cal dir-ho…) per coincidència d’assajos suposo, no hi havia cap mestre a l’estudi i ella sortia del piano, marcaba, tocaba, corregia… Un cas! 

Quan va deixar el Liceu encara va seguir uns anys més com acompanyant de piano a les classes,  a l’Institut del Teatre junt amb la seva germana Lluïsa. Allà les dues eren especialment carinyoses amb mi.

Actualment fent de mestre, jo mateixa, tot i que habitualment treballo amb pianista, sempre hi ha alguna vegada que no pots tenir-ne i aleshores tinc molta música de piano per classe de ballet, per fer-me les meves classes segons el que necessito. Aquest recull amplíssim que tinc de música per classe, el tinc dintre d’una tablet.

 A aquest aparell que supleix a un pianista, li he posat nom. Es diu “Conxita”. Crec que queda clar el record i la petjada que va deixar en mi la Sra. Conxita. Les primeres músiques, les seves mùsiques, que em van acompanyar durant anys en els meus inicis.

*>* A quina edat vas deixar el Ballet del Liceu ? Vas seguir dedicant-te a la professió? Com?

Quan vaig decidir deixar la companyia tenia 25 anys, molt jove,  però amb 10 anys de professió a sobre.

La meva situació personal  em dificultava el marxar a l’estranger per ballar en una altra companyia

La situació per a mi ja era diferent… Però sobretot i ara des de la distància crec que ho veig clar, jo no volia marxar del meu país, de casa meva. Contra la manera de ser, el teu caràcter, es dificil lluitar…. Jo patia, pateixo!, d’una nostàlgia malaltissa, que en quan portava 4 o 6 mesos  a fora, em panssia com una flor. Vaig poguer i gaudir, amb tot l’esforç que cal per ser ballarina, amb constància, treball i estudi continu. Amb èxits unes vegades i fracassos d’altres, tot per la meva vocació per la dansa. Vaig poder amb tot menys amb la nostàlgia de país, de família, d’amics…Sempre tornava, sempre em trobava alguna excusa, fos feina aquí o un projecte nou o les raons personals que fossin per no marxar definitivament.

Per tres vegades vaig tenir l’oportunitat d’entrar en una companyia estrangera, el “London Festival”, estant encara en el ballet del liceu i més tard, ja amb contracte per firmar, a l’òpera de Wroclaw com a solista i a la companyia de Dortmund. Totes tres vegades ho vaig deixar córrer a última hora per una o altre raó… Està clar, que tot i que fes audicions i voltés molt, no volia marxar! 

Paral·lelament, anava descobrint en mi un gran interès per la pedagogía i la comunicació a través de la docencia. Aleshores tots aquests viatges, sense estar del tot decidit, però s’anaven convertint més amb la búsqueda de mestres i plantejaments d’ensenyament interessants, que no pas de feina com a ballarina. Així vaig anar tirant aproximadament cinc anys més, combinant viatges “d’estudis” amb feines com a ballarina. Em quedava un temps amb la companyia (ara no crec que fos possible…) o escola que m’interesava i quan tenía quelcom concret aquí o a la resta Espanya, tornava. Així vaig fer classes amb gent molt bona, interessant i generosa, ja que sovint després de classe analitzàvem plegades la feina proposada.

Així va arribar un dia que d’una manera natural vaig canviar definitivament l’escenari per les aules. Per sort no va ser gens traumàtic ni mai m’he arrepentit, ja que en la docencia he trobat una gran motivació i m’ha omplert moltíssim des de l’inici. M’entusiasma ajudar als joves ballarins i em satisfà moltíssim tants d’ells, que s’han dedicat a la dansa. Fins a dia d’avui en que encara estic en actiu! En aquests moments combino la meva feina al Conservatori d’Oporto a Portugal “Ginasiano, Escola profissional de dansa” i anant allà a on em conviden com a mestra  freelance. Per tant porto dedicant-me a la dansa professionalment, 48 anys!!!    

 *>* Ens fas cinc cèntims de la teva opinió sobre la Dansa, actualment al nostre país?

Crec que el nostre és un país amb molt de talent per la dansa, perquè amb la poca infraestructura dancística que tenim, que tot i així vagi sortint gent, és un miracle! Cada vegada surten més ballarins i millor preparats, no tan sols dels conservatoris! En tot cas és molt sorprenent el nivell que estan donant moltes de les escoles privades, cada vegada es treballa i ensenya millor.
Però mentre no hi hagi una companyia estable, amb totes les característiques i necessitats d’una companyia de dansa professional, continuarem tenint un gran buit i una gran mancança de futur pels nostres ballarins que si o si, si volen ballar, han de marxar. Però està clar que no hi ha voluntat política d’omplir aquest buit i el recolzament econòmic, és del tot imprescindible per una companyia i la seva durabilitat.

Han hagut i hi han, alternatives de companyies privades, la majoría d’elles prou serioses i amb un bon nivell, però sense el recolzament polític i econòmic ja neixen pràcticament sentenciades a mitjà termini. La seva durabilitat és molt complicada i aixì s’ha demostrat, malauradament, una pila de vegades. 

S’han perdut grans oportunitats, crec que el moment d’or va ser després de l’incendi del teatre del Liceu. Quan es van reconstruir/ renovar les masses estables del teatre, orquestra, cor…i el ballet? Pel ballet no es va contemplar ni la construcció d’un aula d’assaig! Que un teatre de les característiques del Liceu no tingui una companyia de dansa, em sembla artísticament aberrant. Però no hi ha voluntat política, perquè no és pas falta de públic com de vegades ens han volgut fer creure. 

Un altre dels problemes, és la repartició de petites subvencions entre moltes micro companyies de dansa, sobre tot contemporània, i això fa que l’administració senti el seu paper de catapultador cultural de la dansa al país, més o menys complert, però que la realitat és que sol-luciona poc a ballarins i coreografs que continuen fent malabarismes per subsistir. Si totes aquestes petites subvencions es reunissin per invertir en un projecte gran i ferm de companyia de dansa pel país, poder sería més agraït per la dansa de casa nostre. No estic dient que no em semblin interessants i fins i tot necessàries les petites companyies d’autor, però no poden desplaçar a una gran companyia de dansa representativa del país.    

*>* Anécdotes que recordis del teu pas pel Gran Teatre del Liceu.

D’anècdotes en sortiríen moltíssimes… Allò era molt “artesanal” i aleshores sovint passaven coses inesperades i molt gracioses. Sobre tot a les òperes…

Jo crec que inconscientment, en els Ballets sortíem més “a por la labor” , però de vegades les intervencions a les òperes no eren gaire compromeses o després de ballar ens quedàvem fent “comedia” que dèiem i aquí de vegades eren uns atacs de riure impressionants! Aviam, si que hi havien òperes amb grans ballets, Faust, Gioconda, Aida…entre d’altres i aquestes naturalment sortíem molt concentrats, però hi havien moltes que la nostra participació era poc important i en canvi donava per fer de tot sobre l’escenari. No era gaire gratificant aquest tipus d’òperes, però era molt divertit…

Podría explicar desde faldilles que cauen del tot a l’escenari, a suspensoris també caiguts! T’imagines estar a l’escenari i veure a un company tapan-se “ les parts”. No cal explicar els riures! 

En una Aida, sortien lleonets vius i el Ballet. No recordo si ja havíem acabat o començàvem, en tot cas estàvem assegudes a terra amb dos grans diagonals i comença a regalimar tot un riuet de pixum del lleó que anava baixant cap a nosaltres. Naturalment immòbils en pose a terre, res de res!… tot i així, les espatlles movent-se amunt i avall  de tant riure, i malgrat feiem esforços perquè no es notés,  devien ser evidents des de fora. Quan fèiem gamberrades la frase feta era “des de fora no es veu res d’això…!?”. Jo crec que aquesta vegada , sí que es devia veure i molt…

Altre vegada, era una opereta, no recordo si “El Barón Gitano” o “Gipsy”, el cas és que teníem molts canvis, ràpids i amb vestuaris relativament complicats. Una de les vegades, precisament abans del ballet important, al obrir el teló, el ballet ja estava col·locat a escena, però una gran part del ballet no va arribar a temps i aleshores anaven sortint a poc a poc, com dissimulant….Ja van començar les rises! Però la bomba va ser quan va sortir una companya amb una cosa estranyíssima i enorme al cap… Portàvem un casquet amb un gran pàmpol azteca, naturalment anaba vertical, però vet aquí que aquella companya amb les presses i tota sola, se’l va posar horitzontal, a modo de visera. Quan la vam veure aparèixer a poc apoc, dissimulant i amb el barret gegant sortint-li del front… uff, inoblidable! 

En un bolo a Comarruga fèiem “El Sombrero de tres picos” i a la jota final de sobte surt volant una sabata fins a mitja platea i una de les ballarines la va acabar només amb una sabata! Els demés,  molts serios, ja us podeu imaginar com de seriosos,  no estàvem per fer el final del Sombrero!!!

Una de maca, més que divertida, és sobre el ballet “La sardana de les monges”. Quan el mestre Magriñà  ho estava muntant, les més jovenetes llavors, no suportàvem la coreografia! Teníem ganes de matarnos a “fouettes” [pas de ballet de molt difícil execució]  i allò tant plàstic, tant conceptual, tant teatral i a sobre vestides de monges ens feia riure molt!!!! Ens semblava de lo més tonto i avorrit. Crec que els assajos varem martiritzar bastant al mestre perquè, de debò que hi havia un grupet que no ens ho preníem gens seriosament. Ara em sap molt greu recordar-ho, quina falta de respecte al mestre! Bé, el cas és que quan va arribar el dia de l’estrena continuàvem ben escèptiques sobre el seu interès coreogràfic… Quan al final del ballet, en que totes les monges acabaven ballant una sardana, i d’una forma totalment inesperada van començar uns aplaudiments atronadors. Durant tota la sardana ens van estar  aplaudint, , i  recordo a més d’una companya plorant a llàgrima viva i jo mateixa! Va ser inesperadament, molt emocionant 

Així va ser cada dia, un èxit rotund! Mai més varem tornar-nos a riure de “ La sardana de les monges”. De vegades la inexperiència o el desconeixement et fa ser molt injust, finalment gaudíem molt de “La Sardana de les Monges”.

En sortiríen moltes més anècdotes divertides i poder també alguna de trista, però m’he allargat molt i crec que per fer una pinzellada del meu pas per el “Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu”, és més que suficient.

Amb un tendre record d’aquells anys i dels companys i companyes que varem coincidir, compartint anhels, il·lusions i projectes, recordant també els que ja no hi son entre nosaltres, t’agraeixo Margarita, que m’hagis proposat fer aquest recull de records.

*>* No Gloria, l’agraïment és meu, i de tots el que llegeixin aquesta entrevista. Seguint el teu relat ens has endinsat màgicament dins l’època, el Teatre, la vida del ballarí, i del ballarí com a persona. 

Se que t’has dedicat moltes hores a escriure per nosaltres, però, de veritat, ha valgut molt la pena. Moltes gràcies.

** Aquesta entrevista ha estat feta en temps de pandèmia, Covid-19.

Barcelona, 22 d’abril de 2021.