…Del primer recital amb en Joan Magrinyà*,  i mira què hi posa:

“…quizá la más joven de nuestras estrellas, pues solamente cuenta 15 años de edad, es otra de las bailarinas formadas por Joan Magrinyà. En las diferentes actuaciones verificadas por España al lado de su maestro, por la pureza de su técnica y nobleza de su estilo, el público y la prensa han reconocido en ella cualidades admirables que la sitúan en primerísima línea entre las más destacadas artistas de la danza.”

…Clar, això en el primer recital formant parella amb el meu mestre, i com aquests altre, mira que va escriure de mi el sr. Monsalvatge* quan vaig fer de ventafocs: “Ha nacido una estrella”.

Però és que, fins i tot em fa vergonya llegir-ho!

*>*: No, per què?

Perquè són tants elogis…

*>*: però són ben merescuts! Vols que ho llegeixi jo?,  diu:

“Ha nacido una estrella. Cenicienta…  Este papel de máxima responsabilidad fue confiado por Magrinyà a Filo Feliu, una alumna casi niña que, si no aparece en escena por primera vez, así debutaba como estrella. Los 13 años de Filo Feliu se acusan solo en una pureza de movimiento que el rígido academicismo de su técnica no hace más que realzar. La gracia y la originalidad de sus movimientos de brazos, recordamos su personalísimo movimiento de manos… y final de las –pirouettes-  …La flexibilidad de su cuerpo y lo harmonioso de sus desplazamientos, cualidades patentizadas magníficamente en el paso a dos, no creo que tengan qué envidiar a las de las mejores bailarinas que conocemos…

FILO: La meva primera actuació. En Monsalvatge escrivia en la revista

“ Destino”,  i va fer aquesta ressenya que acabes de llegir. Quan jo vaig veure “ha nacido una estrella”…. era tan joveneta!… et causa una… Una satisfacció molt gran. No t’ho creus, és un somni fet realitat.

*>*: com és que la Filo Feliu es va voler dedicar a la dansa?

Jo tenia un tiet, germà del meu pare, que sempre anava a veure el Ballet rus del Coronel de Basil* quan venia el Liceu, que per cert, hi venia molt sovint. Un dia li va dir a la meva mare: – A aquesta la vull portar a una classe d’en Magrinyà.  Em passava tot el dia ballant i ell  ja veia que jo tenia alguna cosa. I així ho va fer, un dia surtin del col·legi de les monges  em va venir a buscar i em va portar a l’estudi  d’en Magrinyà,  al carrer Petritxol.  Al sortir em va comprar unes sabatilles de ballet. Vaig arribar a casa contenta, perquè vaig pensar que jo em veia en cor de fer tot allò que havia vist, i tenia 10 anys!

Aleshores la meva mare, quan el meu tiet va dir que em portaria al ballet i que em pagaria els estudis, va dir: -Que estàs boig? No pot ser!. Una ballarina! estava tan mal vist! i la dansa… [ ho diu amb una expressió de total rebuig]. Els meus pares no ho volien, volien que estudiés. La qüestió és que, finalment, vaig anar a fer les classes amb el mestre, i sempre m’hi duia el meu tiet. Al cap d’un temps en Magrinyà em va dir: – Voldria parlar amb la teva mare.  Ella hi va anar i ,  des d’aquell dia, el tiet ja no m’hi va acompanyar mai més, venia sempre la meva mare. -Què t’ha dit el mestre? -M’ha dit que ho fas molt bé i que pots arribar a ser una gran ballarina. Al cap d’uns anys ja ballava amb ell, de parella. Imagina’t!

El meu debut al Liceu va ser en un ballet que va muntar en Magrinyà que es deia El Carrillón Mágico . També hi ballava l’Aurora Pons, i en  aquell mateix any, la Victoria de los Ángeles debutava al Liceu, cantant El Secreto de Susana, una òpera de Wolf      .

La meva presentació al Liceu va ser màgica, perquè el Liceu és màgic. El Liceu té alguna cosa. I jo, per primera vegada, als 13 anys, imagina’t la il·lusió que em feia!  Baixava des del fons de l’escenari sobre -les puntes-, obria braços, tornava a retrocedir, res, era poca cosa, però ho feia jo sola.

Quan es va acabar la funció,  el mestre Capdevila*, que per cert era un bon director d’orquestra, un geni, però amb molt mal caràcter, va pujar a l’escenari i es va dirigir a mi, em va tocar les galtes i em va dir: – Nena, ets la que ho ha fet millor.

Això et dóna una força!  Imagina’t, trepitjar el Liceu per primera vegada i que et diguin aquestes coses… tot això t’ajuda a seguir estudiant i a seguir amb tot.

….. la Ventafocs,  la vam ballar al Teatre Tívoli i al Teatre Romea, era un final de curs. El mestre va coreografiar aquest ballet amb la música de Txaikovski, i jo ballava el meu primer -pas de deux-  amb el meu mestre. Recordo que em feia fer una doble –piruette-  i jo li deia que no, que no!  perquè portava, encara no, tres anys d’estudi,  i ell, em deia que la faria perquè la podia fer, i sí, la vaig fer. El – pas de deux-, la –variació-, tot perfecte, va ser preciós.

Aleshores vaig seguir fent recitals amb el mestre, que em va agafar de parella artística i em va presentar al Palau de la Música. Mira [ m’ensenya un programa de mà],  darrera el programa hi posa l’edat que tenia, perquè… era tan joveneta! tenia 15 anys. T’ho llegeixo,  “Esta joven artista, quizá la más joven de nuestras estrellas, pues solamente cuenta 15 años, es otra de las bailarinas formadas por Juan Magrinyà … “En las diferentes actuaciones por España al lado de su maestro, por la pureza de su técnica y nobleza de su estilo, el público y la prensa han reconocido en ella, cualidades admirables que la sitúan en primerísima línea entre las más destacadas artistas de la danza.”

Sempre obríem els recitals amb el vals de Les Sílfides.

T’haig d’explicar una anècdota d’en Magrinyà. Era en aquest primer recital que jo ballava amb ell. El Magrinyà s’espantava molt abans de ballar, i  sobretot abans de sortir al Palau de la Música. El Palau, no és com el Liceu,  al no haver-hi teló imposa més i  és més difícil, veus les llotges a sobre teu, i  a més a més, acostumava a estar ple. Abans de sortir,  el mestre em va dir: – Filo, com era?  no me’n recordo! Es posava tan nerviós que es quedava en blanc, i no se’n recordava de la coreografia. I jo li vaig dir: – Segueixi’m a mi, mestre. I jo, al contrari,  estava tan tranquil·la… Recordo que vam sortir, vaig anar fent,  i ell m’anava seguint al darrere, però quan em va agafar el braç per fer la primera – piruette -, la mà li feia així…[ tremolant] Imagina’t! LI vaig agafar la mà fort,  i sort que van ser només uns segons i després ja va estar, perquè si n0,  no haguéssim pogut seguir. Ho recordo molt perquè passes una mala estona, què el teu propi mestre et digui que no se’n recorda de la coreografia! Després va ser un èxit, tot.

Jo tenia aplom, la germana d’en Magrinyà ja m’ho deia: – A mi la Filo no em fa patir gens perquè té aplom i seguretat a l’escenari. Amb el Magrinyà he  ballat el Llac dels cignes, L’ocell blau, que es necessita molta tècnica, tot molt difícil… m’ho muntava tot molt difícil, el mestre. M’encantava. El meu gran èxit va ser una –variació- clàssica sobre un tema espanyol: No me olvides, de Doña Francisquita, era  ballet clàssic amb aire espanyol, amb – puntes – i castanyoles.  Mira si va tenir èxit, que la vaig haver de repetir a causa de la gran ovació del públic. Quan estava saludant, el director de l’orquestra em feia senyals amb el cap volent dir: “repetim”. I jo, pobreta, què havia de fer? Ho vaig repetir, tot i que no era gaire  normal, al Liceu,  repetir una –variació-. De la primera vegada jo ja estava esgotada, perquè era una variació difícil,  amb molta bateria i  un – manège –que no s’acabava mai, l’escenari del Liceu era molt gran. Tot junt, esgotador, i al final, feia una doble –piruette-, amb aquells finals que feia jo [asseguda, es col·loca en una postura elegant i ampolosa].

El mestre em va renyar – No es pot tornar a repetir! -Jo no he sigut,  ha sigut el director de l’orquestra ! Clar, si sento la música, torno a començar!

La segona vegada no la vaig ballar tan brillant com la primera, però sempre que he ballat aquesta variació, èxit total. Quan acabava els recitals jo li deia: -Jo mestre, tornaria a  començar un altre cop … – Vés, vés! em deia. Era tan jove i tenia tantes energies! Anava segura del que feia, tenia la tècnica, que és el més important, no feia errors, i a banda, hi havia una altra cosa, l’artista. El Magrinyà li deia a la meva mare que ell ens ensenyava a totes igual, però que jo tenia alguna cosa personal que no me l’havia ensenyat ell, que la portava a dins. Sempre em deien que tenia un moviment de mans molt elegant i molt personal. D’aquestes coses jo no me n’adonava, però sí, sortia l’artista, no n’hi ha prou amb  la il·lusió de ballar has de saber fer  sortir el que tens a dins, si nó, tothom seria artista.

Al Liceu hi vaig fer molta temporada d’òpera. Aleshores hi havia la María de Ávila i jo estava de solista. Féiem Faust, que tenia un acte de ballet, com a l’Aida, la Giocconda, a totes aquestes òperes hi havia ballet .

L’Alfons Puig* va escriure un llibre sobre la dansa, molt interessant.. Bé, parla de totes les que vam ballar durant el temps en què ell el va escriure. Mira que hi diu: “Un nuevo valor aparece como promesa a corto plazo. Filo Feliu protagonista desenvuelta, expresiva y técnicamente bailarina, posee el don innato de asimilar la forma y el fondo de sus personajes. Su arte tiene aquel ingenuo candor que no puede aprenderse…

*>*: Quan parles dels finals de cursos del Joan Magrinyà al Teatre Tívoli i al Romea, això coincidia amb Els Ballets de Barcelona*?

Quan van sortir Els Ballets de Barcelona,  jo  no hi era,  jo estava treballant amb  “Los Vieneses”* amb l’Arthur Kaps*. El senyor Kaps em va venir a buscar quan estava ballant en un dels recitals  al Palau de la Música, i li va dir al mestre que necessitava una ballarina per la seva companyia. Resulta que va arribar un moment en que jo ja no podia ballar de parella amb en Magrinyà, perquè fins els 14 anys encara era més baixa que ell, però després al anar creixent, quan pujava sobre les –puntes- quedava a la seva alçada, i quan vaig arribar els 17, 18 anys…

A l’últim recital que vam fer  al Palau,  jo patia perquè sobre les – puntes- ja  el passava bastant. Sempre he sigut una ballarina alta i necessitava companys alts, i el mestre era baixet. Aleshores, ell li va dir a la meva mare que acceptés el contracte amb Los Vieneses perquè era una companyia molt bona. A més a més, havia de guanyar diners, perquè mentre vaig estar amb el mestre, econòmicament res, al contrari, teníem la despesa de tots els vestits que ens fèiem. En un recital, almenys hi havia 6 vestits. Els –tutús- valien molts diners, i nosaltres érem una família de treballadors, havien de fer un gran esforç. Jo no recordo que al Liceu m’haguessin pagat res, i si ens donàvem alguna cosa, era una misèria, no en tenia ni per comprar-me les sabatilles, imagina’t!  Ara, d’èxits, tots els que vulguis, aixó ho paga tot, i això no es canvia per res.

M’hi vaig estar 7 anys a Los Vianeses, i  va coincidir amb  l’època que es van fer els Ballets de Barcelona.

Els “Ballets Vienesos”  era una companyia de revista, però… no tenia gaire de revista, perquè el que jo ballava, eren peces de ballet clàssic. En  Sebastià Guasch*, que havia vingut a veure’ns , deia: “Aquest –quadre- no sembla una revista, això s’assembla més a la Giselle. Fins i tot,  havien vingut monges a veure l’espectacle. No era la clàssica revista. Vam fer –tournées-, vam estar set mesos a Madrid, vam venir a Barcelona i després a Bilbao, però quan la companyia va marxar a Alemanya, jo em vaig acomiadar. Vaig tornar al carrer Petritxol a fer classes amb el Magrinyà. Jo no volia deixar la dansa i cada dia anava al Liceu a les 11 del matí, i feia una classe de dues hores amb tots els ballarins. Aleshores hi havia l’Aurora Pons, l’Antoñita Barrera*, l’Aracel·li Torrents… Ell em va agafar amb molta estima, ni tan sols  em volia cobrar les classes, estava molt content de que hi hagués tornat. Com aquell que no vol, m’hi vaig estar dos o tres anys fent classes, i em vaig tornar a posar en forma. Aleshores, es va fer un homenatge al mestre Magrinyà, ja que s’acomiadava com a ballarí. Llavors el mestre ja era gran, devia tenir uns 53 anys. Em va dir: -Filo, vols prendre-hi part? i jo, encantada. El mestre va remuntar una Chopiniana amb música de Schubert, que venia a ser com unes Sílfides, i jo vaig ballar la mateixa –variació- que vaig fer quan tenia 12 anys, amb la coreografia retocada, és clar. També vaig ballar la Doña Francisquita, la variació de puntes i castanyoles, i aquesta va ser l’última vegada que vaig ballar al Liceu. Van escriure un article sobre l’homenatge que deia: “… Se ha celebrado un homenaje a Juan Magriñá en el Gran Teatro del Liceo… se pudo ver una excelente interpretación…… con alardes técnicos…. Magriñá se mostro complacido con Gran Teatro del  Liceo, teatro por el que  nuestro bailarín siente un amor…” ho van posar tot. Després hi ha un paràgraf que diu: “fue particularmente brillante la inesperada reaparición de Filo Feliu. Como años atrás, volvió a deleitarnos con su arte tranquilo y sereno. Ha sido capaz, esta bailarina exquisitamente sensible, de transmitir al público el lenguaje del alma… Y cabe desear que Filo Feliu nos siga visitando y no sea retirada de la danza”

*>*: Ningú volia que se n’anés la Filo Feliu.

No. Vaig estar un temps sense ballar. Vaig estar amb els ballets vienesos perquè no hi havia cap altra companyia, com ara,  que tampoc n’hi ha. Em va fer molta il·lusió tornar a ballar al Liceu, va ser l’última vegada i va ser maco.  De veritat, em va fer molta il·lusió.

Va ser l’any 1956 quan es  retirava el mestre i llavors, jo també em vaig retirar . L’any següent  em vaig casar.

Abans de retirar-me, el mestre  em va demanar que seguís amb un contracte de primera ballarina, per fer la temporada d’òpera, Sansón i Dalila,  Thaïs, etc... Era jove, perquè… és que em vaig retirar als 32 anys, jo. Els meus admiradors no m’ho perdonen, alguns em deien: “Encara faries tronar i ploure a l’estranger, si hi anessis”. Havia de marxar com tots els ballarins bons, però la Filo, finalment,  es va estimar més quedar-se a casa i formar una família. No me’n penedeixo. He tingut dos fills,  tinc dos néts, just ara m’he quedat vídua… però no me’n penedeixo, perquè vaig tenir l’èxit de molt jove i després, vaig conèixer la vida familiar. Si, la dansa… Però la família, a mi,  em tirava molt. Vaig renunciar a aquest contracte, i recordo que en Pàmies* es va enfadar. Llavors hi havia en Masó que era el secretari d’en Pàmies i es queixava: -Però per què? I la meva mare li deia: -No. És  que ella  es vol casar. Jo, de fet ho volia, això de casar-me, però la meva mare ho volia més – tu ja has ballat al Liceu, em deia. Però jo, encara hauria acceptat, perquè em feia una il·lusió boja. El Liceu era un teatre especial, alguna cosa màgica. Ho diuen fins i tot els cantants, el Liceu de Barcelona! Parlo de l’antic, del que es va cremar. Només entrar, es sentia una olor especial… I ara no. Ara és fred el Liceu, per mi. L’han tornat a fer, tot molt igual, tot molt bé, però jo preferia l’altre. Aquell era el meu. Enl Pàmies em deia:  -Estàs a casa teva. M’obrien les portes, podia veure assajos… Ara està tot tancat com una presó. És diferent. Ha canviat tot això. Em donaven entrades quan venien Els Ballets Russos*, anava a fer classes quan venia la companyia de Maurice Bèjart*. Vaig aprendre molt.

*>*: Si em permets i tornant enrere, vas perdre l’oportunitat d’estar a Els Ballets de Barcelona.

Sí, però va anar molt malament. Molt malament, perquè hi havia un pressupost molt baix. La veritat és que el Liceu mai no ha tingut pressupost, i els empresaris sempre s’han queixat perquè  no podien mantenir la continuïtat  d’una companyia estable de ballet, que el Liceu l’havia d’haver tingut i l’hauria de tenir, com tots els altres teatres d’ópera del món . Jo vaig conèixer dos empresaris del Liceu, en Mestres*, que era molt bon home, i en Pàmies, que era una bellíssima persona, però sempre deia que no podia pagar a les ballarines. Havia de pagar a la Renata Tebaldi quan venia, i a tots els grans cantants. La dansa no ha estat mai considerada, i la dansa és un art, com deia el Serge Lifar*.  La dansa és un art com ho és la literatura, com ho és la música, com ho és la pintura o l’escultura, i mentre la dansa no estigui considerada com un art, mai no es farà res bé. Entens, què vull dir? Jo vaig tenir una gran sort, perquè el Magrinyà em va donar l’oportunitat de fer  recitals, em va donar a conèixer al gran públic, vaig tenir tots els èxits que tu vulguis, però després, què vaig haver de fer? Doncs entrar a Los Vieneses perquè no hi havia res més. D’allà ja vaig obrir un estudi, i si, he guanyat diners gràcies a l’escola de dansa que jo vaig muntar. He estat 40 anys donant classes.

Per què Madrid té un ballet Nacional i a  Catalunya no  podem tenir un ballet de Catalunya? Els de dalt no en volen saber res. Totes aquestes companyies que hi ha ara, a mi, no em diuen res. No es que vulgui criticar a ningú en particular, però, anar a veure una companyia i que  els ballarins estiguin per terra… que s’arrosseguin per terra, això no, això ja no pot ser!  Això no és dansa. El contemporani m’agrada, sí, però sempre que ballin. La dansa ha d’evolucionar, però això no està renyit amb un Llac dels Cignes, una Giselle… no poden morir aquests ballets! Com el clàssic no hi ha res, i jo sóc clàssica, ho sento molt… Ara, el Nacho Duato* ja no m’agrada tant. Em va agradar més al principi, els primers ballets que va muntar, perquè, a més a més ell era una meravella ballant! Una vegada vaig tenir l’ocasió de parlar-hi, al principi, just quan li van oferir  la direcció de la  Compañia Nacional de Danza, i em va confesar: – Sí, yo voy a entrar de coreógrafo, pero no para hacer clásico. Jo li vaig dir: –No digas esto. -Si no me dejan hacer contemporáneo, que es lo mío, no aceptaré  ni el cargo de primer bailarín de la “Compañia Nacional de Danza”

*>*: Filo, compartim la gran decepció en veure el Liceu reconstruït sense  ballet ?

A veure, em fa  il·lusió  tornar a tenir Liceu i estic decebuda perquè l’han tornat a deixar igual,  segueix igual que fa 40 anys, per no dir més.

No hi ha figures, aquí? No pot ser. Pensar que una Tamara Rojo*, tan bé com balla, alumna del Víctor Ullate*,  és a Londres de primera ballarina, o l’Ángel Corella*…  Vaig anar a Nova York i em van deixar veure una classe de l’American Ballet Theatre i vaig pensar: “Mira aquest noi que en balla de bé!” Jo encara no el coneixia, i quan em va dir que era espanyol, se’m va posar la pell de gallina, perquè volava per l’estudi. Li vaig preguntar que com era que estava allà i em va dir: -Es que en Madrid, yo era alumno de Víctor Ullate y me dijo que no daba la talla como bailarín. Perquè és molt baixet. Ara, és el primer ballarí estrella de l’American Ballet… [ en el moment de l’entrevista encara no havia retornat a Espanya].

És trist que figures espanyoles se n’hagin d’anar a l’estranger. Està molt bé que vagin a fer –gales- a fora,  però aquí haurien de tenir una  companyia on treballar. Sé que jo ja no la veuré aquesta companyia, a la meva edat, perquè  jo ja en tinc 80 d’anys. Què falta? Pressupost. Falta una persona com el mestre Magrinyà, que en sabia molt perquè és ell el qui va formar els  ballarins i va muntar les coreografies de tota una època. El mestre com a coreògraf, era fabulós.

*>*: Filo, tu vas conviure de prop, des dels principis  i duran una llarga època,   amb en Joan Magrinyà i ,per suposat, amb la Sra. Conxita*, la seva mà dreta. Explica’ns.

La meva mare era a la única que en Magrinyà deixava entrar  a la classe i seure al costat de la Conxita, la pianista. Es van fer molt amigues. La Conxita estava molt compenetrada amb el mestre. El mestre, de vegades, li preguntava coses com si ella en sabés de ball. La Conxita tenia adoració pel mestre i no m’estranya, perquè era fabulós. Com a mestre, com a coreògraf i com a persona. Era molt bona persona.

*>*: Pel que m’han explicat era una persona amb una intuïció innata per captar  talents…

Amb mi, ho va veure de seguida.

*>*: … mecenes de molts…

El meu pare deia: -Aquesta nena molt ballar, però no guanya cap cèntim! Aleshores, alguns vestits els pagaven els meus pares, i els altres els pagava el mestre. Alguns se’ls quedava ell l i els guardava al seu pis de Barcelona, al  carrer Avinyó, d’altres, tot i que els pagava ell, com ara el del Llac dels Cignes i  l’Ocell Blau me’ls va regalar.  Teníem un sastre rus en aquell temps, es deia Boris, havia sigut ballarí de Els Ballets Russos , i ell em va fer el meu primer tutú*. Perquè aquí, no en sabia ningú de fer un –tutú-, tot s’ha de dir. Jo mateixa, després vaig  haver d’ensenyar a moltes modistes com es feia. En Boris era fantàstic, i ell és qui em feia tots els vestits a mi.

En Magrinyà era molt més gran que jo. Quan ballava amb ell, jo anava amb mitjonets i tirabuixons, encara. Quan tenia 13 anys se’m va endur a Canàries a fer uns recitals, al teatre Pérez Galdós, em va fer molta il·lusió,  i  li va haver de  dir a la meva mare: – Sra. Feliu, sisplau, a la Filo tregui-li aquests mitjonets, no veu que em fa vell a mi!. Ell era un ballarí d’uns 30 anys, i semblava més jove,  però… A partir d’aleshores, la meva mare em va fer dos monyos…

Per les temporades d’òpera del Liceu muntava unes coreografies tan maques! El Faust preciós; l’Aida també, preciosa. És que era maco, ho havies de ballar bé per força, perquè les coreografies eren [ expressa l’admiració en silenci]!  Jo sempre he dit que en Magrinyà també ha sigut un gran mestre, la prova és la quantitat de ballarins i ballarines que va arribar a formar.

Va començar amb  Carmen Salazar*,  jo  ni la vaig conèixer. Abans que jo, va entrar la Maria Lluïsa Nogués*, va ser la seva parella , però va estar molt poc temps amb ell. Tenia uns braços molt macos . La vaig anar a veure en un recital,  al Palau de la Música. Aleshores jo començava i vaig pensar: “tot el que fa ella, jo també ho sabré fer”. Saps allò que n’estàs tan convençut perquè ho sents. La Nogués es va casar i ho va deixar molt jove. Llavors el mestre es va quedar sense parella, i malgrat que la Maria de Ávila era la primera ballarina del cos de ballet del Liceu, així ho deia en els programes, em va agafar a mi, tot i que era molt joveneta. Després de mi va venir la Maruja Blanco*.

*>*: Que s’enten pel “ cos de ballet del…..

El ballet del Liceu, era el ballet de la temporada d’òpera. Quan ens necessitaven ens venien a buscar. Jo era a casa fent els deures, venien i em deien: “Va, que el mestre diu que hem d’anar a assajar demà, perquè hem de fer el Faust.” Ens avisaven quatre dies abans, i  ens pagaven amb quatre cèntims. La María de Ávila ho deia sempre: “No nos dan ni para las zapatillas” . Anàvem a assajar a una  sala que hi havia  a dalt, a les golfes del Teatre,  que hi feia un fred… perquè no hi havia  calefacció.  Recordo que sempre anava preparada, amb el meu turbant al cap. Totes les ballarines, que venien de la Pauleta Pàmies*, i que n’hi havia que eren un desastre, venien a assajar amb guants i amb botes!   Al Magrinyà li feien nosa aquelles noies, perquè  veia que no en sabien de ballar, no en tenien ni idea!  En canvi, les seves anàvem preparades. Tot i així, muntava unes coreografies [ gesticula i  expressa l’admiració en silenci]!  Mira no et diré més que, durant l’òpera veies les llotges ben buides.  Començava  l’acte del ballet… Tots! I amb prismàtics. Els agradava, perquè no pot ser que la dansa no agradi. És tan maca! si ho fas bé, vas ben maquillada, vas ben vestida…

*>*: El teu estudi de dansa ha estat el teu orgull i una gran satisfacció professional…

El meu objectiu va ser: tenir el meu propi estudi. El meu pare va tenir problemes de salut i jo havia de mantenir la meva família. Aquesta també va ser una raó per entrar a Los Vieneses,  i just quan  vaig deixar la companyia  vaig muntar l’estudi.  Li vaig dir a la meva mare això d’obrir un estudi,  i ella em deia, saps allò que fan les mares: -Vols dir que t’anirà bé?

Teníem una botiga a Gràcia. Vaig fer venir al Bohigas*, que era amic meu i me la va decorar com un estudi de dansa. I en aquella botiga d’olis i sabons, en la que no es venia de res, vaig dir: “Aquí posaré l’estudi”. Era petit però ho tenia ple. El millor de Barcelona va passar pel carrer Bonavista, pel meu estudi. Va arribar un moment que s’em va quedar petit i llavors vaig traspassar-lo al carrer Muntaner, a prop de casa. Va ser quan em vaig casar. Potser no he ballat durant molts anys, però he fet ballar, i he procurat transmetre a les meves alumnes el gest, l’elegància. Les meves alumnes tenien alguna cosa que jo reconeixia com a meva. Les mares deien: –Mira, con el poco tiempo que lleva y ya tiene el porte de Filo. Això m’ho deien molt, molt. Et parlo dels primers anys, quan encara em veien ballar.

*>*: Filo, més anècdotes, segur que en tens moltes.

Ah!  Jo anava amb mitjonets,  però a dalt de l’escenari semblava que tingués 17 o 18 anys, maquillada i tot… És clar,  després quan em veien a fora deien: – No pot ser que només en tingui 14 ! És clar, jo tenia la planta de les ballarines russes, per això sempre em feien més gran.  Els admiradors em convidaven a cafè i jo els deia que volia un gelat !!! [ riem totes dues]

*>*: Què hagués passat si en lloc de néixer a Barcelona, hagués nascut a Londres o a Paris?

Suposo que hauria arribat a primera ballarina del Royal Ballet, jo crec que sí. Com hauria disfrutat… Imagina! perquè allà es podia fer vida de  ballarina. Hi va haver un moment en que volia marxar a l’estranger, però, per un costat jo era molt jove, aleshores tenia 17 o 18 anys i per l’altre,  no tenia l’esperit d’anar-me’n i deixar a la meva família, no ho podia fer. Per això vaig preferir muntar l’estudi, i he de dir que també va ser un altre èxit.

*>*: Ha estat un plaer parlar amb  vostè i gaudir de la teva privilegiada memòria.

Gràcies. Hi ha persones de la meva edat que ja no tenen memòria i que no es recorden de res.

*>*: No és aquest el cas. Em deies que fins i tot et  recordes de les coreografies del mestre?

De tot.  Sí, me’n recordo molt de tot, fins i tot de detalls… Recordo que una vegada  a l’estudi de Petritxol va venir en Serge Lifar* i el mestre li va dir: –Quiero que veas a esta alumna que tengo. I jo li vaig fer la variació en la que feia una -double piruette- i després el rematava amb un  -gran rond de jambe-.

*>*: Deixi’m que  li agraeixi  tota l’estona que ens ha  donat.  FILO: Ho he fet amb molt de gust.

*>*: Dir-li que ha sigut esplèndid. Com una conferència.  FILO:  Pobre de mi! Parlar em costa molt, ballar no em costava gens.  Gens ni mica. [ella s’aixeca i comença a moure’s, mentre les dues riem divertides]

…A los cuatro años de estudio se ha colocado en primer plano. Sin vacilación, se puede afirmar que en ella se encuentra la mejor bailarina clásica española de nuestro siglo. No se trata de ninguna niña precoz, su carrera avanza progresivamente a paso firme. Tiene facultades, sensibilidad, expresión, figura, aplomo, y una técnica próxima a nivelarse con las grandes estrellas mundiales.  Magrinyà ha moldeado en su cuerpo dócil y de material noble, su obra maestra.

Alfons Puig.

…l’artista. Per saber transmetre sentiments al públic, els has de sentir tu primer, però no totes les ballarines son capaces de sentir alguna cosa mentre fan passos. Jo ballava i sentia el que ballava.

Filo Feliu

*entrevista realitzada el 28 d’octubre de 2008