*>*: …doncs, deixi’m que  li pregunti per què ballarí, Emilio?

jo vaig néixer al número 42 del carrer Escudellers  durant la República. La meva mare havia vingut aquí a principis de segle amb els seus pares, que eren de Castelló. El meu avi tenia una botiga de espardenyeria i sabateria. Quan jo tenia  tres anys, els diumenges a la tarda els meus pares em portaven a un centre de “castelloneros”,  que estava a l’últim pis, just damunt del Teatre Principal, i allí ballavem…

De petit,  molt petit, jo tenia una amigueta que es deia Maruja i també ballàvem, sempre ballàvem. A mi m’agradava ballar. La meva mare era molt de teatre, el meu pare, gens. A ella li agradava anar al Liceu i a les sarsueles i a tot el que hi havia a Barcelona i jo hi anava amb ella, sempre amb aquesta il·lusió pel ball. De més grandet anàvem junts a ballar balls de saló. El meu pare era òptic i a l’any 1935 va obrir una botiga al carrer Aribau número 17, en la que, amb el temps,  jo també hi vaig treballar, perquè també he estat òptic. El pare del meu pare era d’una família molt aristocràtica, molt burgesa, que també venia de Castelló  i que, amb el temps,  havia perdut tota la fortuna. El meu avi patern era molt amic d’en Tàrrega, el guitarrista Tàrrega, el compositor, i passàvem molts estius amb ells a Castelló de la Plana.

O sigui que jo  tinc gens de gent a qui li agradava la música i el teatre .

De la part de la meva mare, el meu avi havia estat “torero”,  i li agradava molt el flamenc. Tenien una gramola i jo, quan anava a casa d’ell,  posava discos de flamenc . En aquella època era massa petit per comprendre el flamenc, però m’agradaven les cançons , La tonadilla. “rocíoooo”[canta}, m’agradava la música lleugera, perquè podia cantar-la. Després, una mica més gran, els diumenges el meu avi m’agafava i ens anàvem als cines. Al Barri Xino hi havia molts cines on hi feien una pel·lícula i em acabar hi feien –varietés-. El meu avi també em portava als toros, de ben petit, eh? jo li parlo d’abans de l’any 36.

I sempre he tingut aquesta passió. Quan anàvem al cine, vèiem en Fred Astaire i jo l’imitava.

Es va declarar la Guerra civil, llavors ens van col·lectivitzar l’ òptica del meu pare, la del carrer Aribau. Normalment, quan et col·lectivitzaven una botiga et feien fora,     però com que el meu pare havia estat militar de complement, va tenir sort i no li van prendre. Aleshores la meva mare  treballava en una escola que la Generalitat havia obert a l’antic col·legi de les monges del carrer València, crec que es deia Els Àngels. S’encarregava de la mainada del barri, i jo vaig ballar amb totes les meves “amiguetes” en una festa que s’hi va organitzar. Bé,  la Guerra Civil es va acabar, i jo vaig seguir amb  aquelles “amiguetes” amb les qui sempre sortia. Vivien al número 23 del carrer Aribau i jo vivia al 17.

Una d’elles, que tenia un any més que jo, anava a estudiar –ballet-amb en Sasha Goudine*. Amb només dotze o tretze anys  ja feia numerets en els espectacles de les –varietés-,  i jo l’anava a veure.  En Sasha Goudine feia classes al carrer de Sant Pau, on després va ser l’escola de la Maria de Avila i jo hi anava per acompanyar la meva amiga, i presenciava les lliçons d’en Gudine. Un dia  em va dir: – I per què no vols ballar? – Sí, m’agradaria molt, però… – Bé, doncs posa’t. Em va respondre, i amb mitjons i amb uns pantalonets així [ ens marca l’acabament del camal, a l’alçada de sobre genoll]  em vaig posar a la barra i ell m’anava dient: – Bueno, muy bien, muy bien!  Però, el meu pare se’n va assabentar. Al cap d’un mes o dos d’anar a l’estudi, es veu que la meva mare li va dir, i va ser… [ explica la situació  amb una expressió d’espant i  gesticulant amb les mans]… ja t’ho pots imaginar el què va ser: un daltabaix! I sobretot perquè en aquella època todos “éramos maricones”. I amb aquest desastre,  jo ho vaig deixar córrer, de fet, no em varen deixar continuar.

I bé,  vaig començar a treballar amb el meu pare quan vaig complir els 12 anys, perquè,  com que jo no era gaire afortunat amb els estudis… Primer d’aprenent i després, quan tenia catorze o quinze anys, de dependent, servint de cara al públic, venent ulleres.

A la botiga hi venia una xicota amb la seva mare, que portava unes ulleres amb uns vidres molt gruixuts. Es deia Mireia. Vivien al carrer Balmes i eren clients de casa i quan venien a la botiga, parlàvem.  Resulta que aquesta noia ballava amb el Paul Goubé* i la Yvonne Alexander*, que després de la Guerra Civil van muntar una petita companyia de ballet en un estudi a la Porta de l’Angel.

– Oh, a mi m’hagués agradat ballar! Per a mi, ballar hagués estat fabulós, li deia,  i aquesta xicota  em va dir:

– I per què no véns un dia? Mira, els diumenges a la tarda,  a vegades, ens reunim tots els ballarins a l’estudi de la Yvonne Alexander. Vine amb mi  i els coneixeràs a tots,  i a tota la gent del teatre.

I així vaig fer-ho.

La mare d’Yvonne Alexander era anglesa, o potser era el pare l’anglès i la mare era espanyola ¿?. Vivien a Catalunya. Eren dues germanes i totes dues ballaven.. La Yvonne es va casar amb el Paul Goubé i  es van establir a Barcelona. Van formar una companyia petiteta, però maca, sense massa recursos. Això devia ser els anys quaranta-quatre, quaranta-cinc, abans de que en Joan Magrinyà*   fundés Els Ballets de Barcelona*. Al cap d’uns anys  se’n van anar a França. El Paul Goubé va ser ballarí de l’Òpera de París i els dos van estar fent classes a Lió  i a París, als estudis de la Salle Pleyel*, on jo, molt més endavant, anava a veure’ls acompanyat de la Mireia.

*>*:Així que va anar al estudi d’en Goubé sense que ho sabés el pare?

Ah sí! El meu pare no en sabia res de la meva vida i, a més, jo no li explicava res, perquè el meu pare era completament obtús.  La meva mare va morir l’any mil nou-cents quaranta-tres i aleshores el meu pare, l’any 45 o el 46 es va casar de nou. Sort que la meva mare, abans de morir, havia llogat un pis, en la segona planta de la mateixa casa on teníem la botiga, i allà vam anar a viure el  meu germà i jo.

I, bé, vaig anar a l’estudi i la Mireia em va presentar els ballarins i les ballarines, sobretot ballarines, perquè en aquella època, de ballaríns… pocs. M’ hi vaig trobar a en Joan Tena*:

-Y per què no vols ballar?

-Pero mire señor Juan, ¿cómo voy a bailar si yo estoy trabajando todos los días des de las ocho de la mañana hasta las siete de la tarde!

I ens vam fer amics.

-Yo no puedo ir a ninguna escuela! Porque las clases son siempre a horas en las que yo no puedo dejar de trabajar!

–Yo te presentaré a alguien…

I em va presentar la Montserrat Costa del Río, que era una alumna del mestre Magrinyà  i que també havia estudiat amb la Marina Noreg*. I em va dir: – Mira, aquesta senyora et donarà classes.

I  quan jo acabava de treballar anava a casa seva, tres vegades a la setmana. Tenia uns quinze anys. Ella no era professora, escrivia, i no es guanyava la vida donant classes de ballet, però ho feia especialment per mi, perquè així podia treballar i, al mateix temps, aprendre a ballar.  Al cap de poc temps en Joan Tena em va dir:

-Viene Nina Verchinina* de la Compañía del Coronel de Basil*, y necesita un bailarín. ¿Quieres venir? Vamos a montar un espectáculo con Rosita Segovia*, Miguel  Navarro , yo y unos cuantos chicos y chicas.

I bé, vaig anar-hi i em vaig trobar amb la Consuelo Sánchez i les germanes Garín i també amb en  Jesús Garín*, que era un xicot magnífic i un bon ballarí, una cosa sublim.

La Rosita Segovia i la Nina Verchinina  havien format aquest grupet i la Nina donava  les classes a l’estudi del carrer Sant Pau. Jo sempre arribava  tard i  li deia: – No podré venir antes porque estoy trabajando. I la Nina Verchinina  em deia: –No se preocupe, ya vendrá usted cuando pueda. Va ser un desastre perquè no vam tenir diners. Treballàvem al cine Windsor on, a dalt, hi havia una espècie de petit teatre i allí vam començar, però va començar i acabar…

… Al cap d’un temps, en Joan Tena i la Montserrat Costa em  van venir a trobar i em van dir:

-Oye Emilio, tenemos un problema.

-Dime. Érem a la Rambla, Rambla-Liceu.

–Oye, tú tienes un piso. ¿Verdad?

-Claro, el piso donde vivimos mi hermano y yo.

-Es que Marina Noreg* va a venir a Barcelona, ¿puedes acogerla en tu casa durante un mes?  Ella ahora está sin un real, solo estará hasta que ella empiece a dar clases y pueda trabajar.

-Bueno, pues  tenemos la habitación de mi madre, que venga.

En aquells moments el meu pare se n’havia anat cap a Amèrica, a Veneçuela,  amb la segona dona, i ens va deixar al meu germà i a mi en aquell pis, per sort! perquè ell volia una altra cosa: –Uno que se vaya a vivir con ésta, el otro que se vaya a vivir con la otra. Les meves ties, germanes de la meva mare, li van dir: – Tu te’n vas  i el pis els hi deixes a ells, com totes les coses de la seva mare! I la Marina Noreg es va instal·lar durant un mes a casa meva. Aquest mes va durar vint-i-cinc anys!

Aleshores jo vaig començar a aprendre a ballar amb ella. Parlava molt amb la Marina. La Marina Noreg  m’ha ensenyat molt. Quan jo arribava de treballar, del Liceu,  començàvem a parlar. Sempre he estat molt curiós, li preguntava molt sobre la tècnica del –ballet- i ella m’ho explicava .

El meu germà també va ser ballarí, també va estar una temporadeta al Liceu, molt poc temps. Era un ballarí amb un cos! I unes cames! Que ja hagués volgut tenir-lo jo. Però molt gandul! Jo li deia: –¡Vamos, levántate! Vamos al estudio que Marina nos está esperando para dar la clase.  –Grrrr zzzz Grrr zzzz… Era un manta.

Jo li tenia molta admiració a la Marina Noreg perquè era una dona molt intel·ligent, una professora excel·lent, ara, com a  coreògrafa, nul·la.  Ho dic així perquè no és un misteri, és el que tothom sap. Va muntar una revista que es deia Las mil y una pierna…[ ho diu amb una expressió de circumstància] que vam fer al teatre Victoria i en la que jo vaig poder ballar perquè vaig poder negociar amb el meu tinent, ja que en aquella època estava fent el servei militar. La Marina, molt russa ella, sempre estava gitada al llit, com una “diosa”,  amb un pit a fora… Tenia una serventa, una senyora que es deia Victòria i li servia d’esclava, fins i tot la feia dormir per terra! Als russos sempre els ha agradat molt tenir esclaus. I totes les russes que jo he conegut, i que n’he conegudes moltes perquè he treballat molt amb elles, totes eren més o menys igual. Es pensaven que els altres érem els seus “siervos”.

*>*: Així de dictadora era?

Ui! Una dictadora, una russa d’aquelles… Ella havia treballat a l’època de Leningrad. S’havia casat amb un ambaixador noruec. El seu nom real era  Marina Goubanina.

La Marina Noreg I el Mestre Magriña no  van tenir mai contacte, però un dia se’m va presentar el sr. Ferrater* per dir-me que el mestre Magrinyà em volia, perquè havia de fer un espectacle al Teatre Coliseu amb la Maruja Blanco*. El Llac dels Cignes. I va ser així com   vaig ballar el paper de  l’amic del príncep, amb la Maruja Blanco de primera ballarina. Crec que en aquell moment Els Ballets de Barcelona encara no existien, però vaja, estaven en perspectives . I després de ballar El Llac, i abans de  començar la temporada del Liceu, jo ja havia fet tota classe de revistetes i de coses per a les que m’anaven cridant, perquè havia de guanyar-me la vida. Quan em cridaven per “fer el ninot aquí, fer el ninot allà” hi anava, el que fos, com tots els ballarins del Liceu, perquè fins i tot Maruja Blanco també va haver de fer alguna cosa, i això li va proporcionar molts disgustos a la pobre. Resulta que la Maruja va fer revista, va dedicar-se professionalment a fer revista i quan va voler tornar al Liceu li van dir, no el mestre sinó el Liceu, que ella era la primaríssima ballarina i que no havia d’haver treballat mai a la revista,  i es van enfadar i la van fer fora.  La Maruja Blanco ha estat la millor ballarina que hi va haver a Espanya en aquella època. Era sensacional, i el mestre, quan més tard m’en parlava, deia: -Sí, és la millor ballarina  que he tingut.

Escolta, aquella noia també s’havia de guanyar la vida, no? Com totes. Les que tenien diners i la  família les mantenia no havien de fer-ho, però les que no en tenien havien de fer el que fos. Com jo, per exemple, i molts altres. I aleshores, va ser la temporada de l’any 49, que el mestre em va dir si volia entrar al Liceu amb Els Ballets de Barcelona. I llavors vaig conèixer el Liceu i tot aquell món. Va ser l’any que vam fer una –tournée- per Saragossa i  Madrid i al mestre li van donar un premi per la coreografia de  La Revoltosa.

Vostè ja sap com estàvem considerats al Liceu!

*>*: No, expliqui’ns si li plau.

Els ballarins i les nenes, aquelles nenes que algunes venien de l’Institut del Teatre, altres de fer classes amb el mestre a la seva escola i algunes venien de fora… Doncs sí, tots érem joveníssims, inexperimentats, “tontos del culo” [ ho diu realment enfadat]. O sigui que s’aprofitaven de nosaltres d’una manera escandalosa. El mestre no. Molta gent ha criticat el mestre, però els directors del Liceu son els qui s’aprofitaven d’aquest jovent que no tenia cap experiència, els donaven quatre quartos. Les noies que eren solistes s’havien de fer els vestits, pagar-se les sabatilles i tot. Jo no, gràcies a Déu el mestre em deia: – Mira, et toca ballar això. Ves a casa meva i que et donin la roba, o,  m’enviava a una casa de vestits i ens deia – Vés allí que us vestiran. Els nois tenien menys problemes que les noies.

I hi havia la pianista acompanyant del mestre, la senyora Conxita, que era encantadora,   tenia el seu caràcter, però, vaja, la senyora Conxita tenia molt a dir. El mestre no era un home gaire lluitador.

… i qui hi havia més així de primera figura?  Ah! I la María de Ávila.  Jo havia ballat Los Tapices de Goya amb la María, abans que ella es casés i se n’anés a Saragossa…  i el mestre em va dir: – Jo ballaré amb la Maruja Blanco, tu ballaràs amb la María de Ávila.

*>*: Estem parlant d’una època en què en Magrinyà encara era ballarí?

Sí, sí. Va ballar fins a… Jo crec que el van haver de treure!!!

… abans del Liceu, jo també havia estudiat bastant amb l’Emma Maleras, amb qui havia fet un recital en aquell teatre que estava al principi de la Rambla Catalunya, el Teatre Barcelona crec que era.

Jo tenia una facilitat d’aprendre  increïble, només de veure-ho. En una –tournée – que vam fer pel nord d’Espanya, que va ser molt divertida, estàvem a Gijón i el mestre em va dir:

– Escolta Emilio, tu te’l saps El Diablo Cojuelo que ballo jo?

– És clar, mestre, que me’l sé. Amb tot el que he vist assajar!

– Doncs aquest vespre el ballaràs.

– Mestre! però és que jo no puc ballar una cosa així…

– Res. Ballaràs aquest vespre .

I vaig assajar una miqueta i al vespre el vaig ballar.  També ballava el Pierrot del Carnaval de Schumman. Les crítiques que tenia amb el Pierrot eren millors que cap de los “buenos” de la Companyia i…

Totes les coses que jo m’he atrevit a fer  ha estat perquè el mestre em deia: -Tu, això ho ballaràs ara, aquesta nit.

– ¿tú te sabes el trozo de  Tanhäuser que bailo yo?

Estàvem assajant, i ell s’havia fet mal o tenia una torticolis o alguna cosa així.

– Claro que lo sé maestro. Todo lo que usted hace yo lo tengo copiado aquí dentro [ es senyala el cor]

– Bueno, pues bailarás con Rosita Segovia.

I així vaig ballar per primera vegada com a primer ballarí del ballet del Liceu. Aleshores, a l’any 1953 en el mes de gener,  després d’acabar de treballar al Liceu, havíem anat a la Bodega Bohemia [situada al carrer Nou de la Rambla, antic Conde del Asalto de Barcelona], on hi havia la Mari Alda*, i també hi havia el Gran Gilbert*. Era molt típic de Barcelona en aquella època. A la taula del costat hi havia l’Alfons Puig*,  que ens va presentar a la Lutis de Luz* i em va dir: – Vostè voldria venir amb nosaltres a París? Estem formant una companyia.

-Sí, és clar que si,  però ara jo estic treballant al Liceu …

– Ah! però m’agradaria que vostè vingués a París amb la companyia. Va insistir.

– Miri, ara no li puc contestar. Abans he de parlar amb en Magrinyà.

Vaig anar a parlar-ne amb el mestre i li vaig dir:

-Escolti mestre, vostè em necessita encara?

-No, perquè ara hi ha un munt de coses de Wagner i no fem gaire cosa nosaltres”.

-Em permet que me’n vagi a París?

-Fes el que vulguis. Només faltaria!

Llavors, l’endemà, li vaig dir a la Lutis de Luz que me n’anava a París.

*>*: Ens pot parlar una mica més sobre el personatge .

La Lutis de Luz era una russa, que es deia així perquè s’havia posat un nom artístic espanyol. Havia estudiat –espanyol- amb vàries professores a París i va formar un grup amb uns xicots que també havien estat del Liceu, en José Estrada* i el  Pedro de Córdoba*.  Vam anar-nos molts ballarins a França, però només ens hi vam quedar en Vicente Estrada i yo, que no sé encara perquè m’hi vaig quedar: perquè alló de la Lutis va ser espantós! Vaig fer pel·lícules, vaig ballar La Bella de Cádiz amb el Luís Mariano*, a França vaig fer tot el que vaig poder. Jo vivia en unes golfes, “chambre du vent” que jo en dic, i tenia molts amics ballarins i que no eren ballarins també,  i venien a casa i els feia paelles amb un fogonet d’aquells de càmping, tothom menjava paella! Llavors el mestre va venir a París l’estiu d’aquell mateix any 1953, ja que ell cada any anava a Londres o a París, era molt amic d’en Serge Lifar* . No sé perquè, va venir a casa meva. i em va dir: – Si vols, al setembre o a l‘octubre, si no tens res més a fer, véns a Barcelona. Vaig tornar a Barcelona i vaig ballar en la –tournée- amb Els Ballets de Barcelona que va muntar el mestre. Va tenir èxit, però no l’èxit volgut, perquè, és clar, veníem del Liceu i molta gent s’esperava que anéssim a ballar flamenc i en Magrinyà feia ballets, no ballava flamenc. Recordo que  Lifar ens va invitar a l’Òpera de París, i ens va fer una conferència. Èrem joves i inconscients i completament idiotes [ es torna a enfadar, i molt!], i com que ell parlava en francès i nosaltres no compreníem res ens va agafar un atac de riure…!

*>*: En Magrinyà no li deuria agradar gaire això, no?

Al mestre no li va  fer gaire gracia, però vaja també li agradava la gresca.

A l’any 1954 o 1955, després d’haver fet un recital a Brussel·les, vaig tornar  de nou a Barcelona , i el mestre de seguida em va venir a buscar:

-Escolta, mira, estic muntant una cosa amb una música d’en Joaquin Rodrigo. Vols ballar amb l’Aurorita Pons? – És clar!  Ell  em deia “balla de cap” i jo ballava de cap. En acabar  vaig tornar a França i després vaig tornar a Espanya amb el Ballet d’en Roberto Iglesias*, però això és una altra època.

*>*: Aleshores la seva vida  professional va anar a cavall entre França i Espanya?

Sí, entre França i Espanya. Vaig estar contractat per Roberto Iglesias a París. Jo el coneixia, perquè una vegada  ell havia vingut a fer una

–tournée- a Espanya amb la Compañia de Ana Maria*, que portava un espectacle amb decorats de Picasso. Amb en Roberto Iglesias vam coincidir a París,en el Teatre  on jo estava de –tournée-   ballant amb la Companyia del Magrinyà [ Els Ballets de Barcelona].  Amb en Roberto Iglesias vaig venir de París a Barcelona i vam debutar al Teatre Poliorama i després vam fer una –tournée- per Valencia. La Maruja Blanco també venia amb nosaltres. Recordo que vam tenir un accident d’autocar anant cap a València i va ser un desastre perquè la Maruja Blanco es va trencar el braç i va ser horrorós. Va ser un moment molt desagradable. Jo em vaig fer mal a l’ull, per sort només una ferideta, però per molts altres va ser més gros. Vam anar de –tournée- per Amèrica, vam treballar a L’Havana i després als Estats Units. Vam actuar amb Danny Kay… va ser molt graciós. Nosaltres estàvem contractats per fer els nostres números del ballet d’en Roberto Iglesias, i en Kay ve i ens diur: – ¿Ustedes quieren… pueden bailar conmigo? i en Roberto va dir que sí, i vam ballar amb ell. Vam acabar a  Nova York, en el Carnegie Hall i després vam tornar a Espanya.

*>*: La Compañia de Roberto Iglesias devia comptar amb recursos per viatjar tan!

Uns xicots que tenien una casa de robes de teatre… a l’Eixample de Barcelona, havien donat molts diners per la companyia d’en Roberto, una companyia que va fer moltes coses a Amèrica i a Cuba.

Després, de tornada a España vam començar a assajar una altra vegada per anar a Amèrica de nou. I jo, per sort o per desgràcia —com vulgui— me’n vaig anar a la Rambla a passejar amb uns amics, i estava assegut allí davant del Teatre Poliorama en el Cafè  Moka, quan passa la Rosita Segovia, que estava amb la Companyia de l’Antonio “el bailarín”*.

– Rosita, vine aquí! i la Rosita s’asseu amb nosaltres i comença a parlar i em diu:  -I tu què fas ara? – Mira, estic amb en Roberto i…

– Ah! Escolta, per què no véns a Madrid amb l’Antonio? En aquell moment l’Antonio  necessitava ballarins clàssics, perquè anava a  fer unes pel·lícules. I jo tenia el cap ple d’ocellets, somiava, i li vaig dir:  – Doncs mira, si tu parles amb l’Antonio,  jo parlaré amb el Roberto.  M’envies un telegrama i vinc cap allà. Doncs així va ser. Em va enviar un telegrama: – Ponte en camino, porque Antonio te va a contratar. Jo era tan, tan, tan tonto [s’enfada de nou, aquesta vegada amb un toc de tendresa], perquè en realitat érem tontos en aquella època, que me’n vaig anar a Madrid. Arribo i em donen cita a l’estudi “fastuoso” del señor Antonio, m’hi presento i  demano per ell: – Buenos días, vengo a la cita. I em contesta: – La cita se la debe haber dado usted. I em mira de dalt a baix. És clar: l’Antonio era aíxí. I em diu: – Sí, pero… uhm… muy bien, pase usted por el despacho para firmar el contrato. En el  despatx em vaig trobar a la seva germana. A la Rosita jo ja li havia dit que havia sentit que  l’Antonio pagava molt malament i que si me n’ anava a Madrid hauria de pagar-me una pensió i … – Ah, no, no, no. Con las películas te podrá pagar lo que tú pidas, em va dir ella. I arribo al despatx i aquella senyora em diu: – Mire, son sesenta pesetas … – ¿Sesenta pesetas? ¡Si no tengo ni para pagar una pensión! Me piden sesenta y ocho de la pensión… ni para comer judías!. O sigui que… ja està bé!  – Es que no podemos pagarle más porque los… – Mire, ¿sabe qué? Quédese usted con sus sesenta pesetas!  I me’n vaig cap a la pensió on vivia en Juanele de Vargas*, que també havia estat al Liceu amb nosaltres, i… – ¡Fíjate tú qué marranada me han hecho! He dejado la compañía de Roberto y ahora me dice ésta que me paga una miseria. Pues no lo acepto, yo me voy a Barcelona otra vez y “sanseacabao”. Faltarme trabajo, no me faltará nunca. Lo que sea!  encara que sigui d’escombrar. Total, el Juanele amb diu – Ya verás tú, nos vamos al Paseo de Rosales …. i aleshores entrem en un bar i vam tenir sort: hi havia la Rosario, la que havia estat dona de l’Antonio. Estava asseguda amb un guitarrista, que era el seu amic, i en Juanele li diu: “Mira, Rosario, te presento a este bailarín que viene del Liceo de Barcelona  bla, bla, bla…. i li explica tot.  – Ah, sí!  L’Antonio i ella estaven separats i enfadats, en aquella època. Ella tenia la seva pròpia companyia i estava preparant una –tournée- per Espanya i em va dir si podria… – Pues sí. Puedo bailar con ustedes. – Pues mire, mañana por la mañana viene usted y le firmo un contrato. Vam fer una –tournée-  per Andalusia… “Pa qué” te voy a contar!

*>*: Molt bé.

Molt malament! Una –tournée- amb una “espècie” d’autocar i amb aquelles carreteres que sovint tocaves amb el cap  el sostre, i amb unes pensions horroroses. No com ara que els ballarins estan tan bé que van als millors hotels, els porten amb l’avió, i de l’avió a l’autocar, i a més ben pagats. En aquella època de ben pagats ni parlar-ne, eh? Vam fer el nord i  València, i quan arribàvem al lloc,  tots agafàvem les maletes i a buscar una pensió, com podíem. Espavila’t. A vegades arribàvem a les tantes de la matinada o a les tantes de la nit… Això si, ho feia amb tanta il·lusió, tanta il·lusió, que era meravellós. O sigui que,  haguéssim pogut passar coses pitjors i no tindria importància. La qüestió era viatjar, maquillar-se i sortir a l’escenari. Aquella –tournée- amb la Rosario va durar tres mesos i vam acabar a Madrid. La Companyia va dir que no continuava , i jo,  que m’havia fet molt amic del  primer ballarí de flamenc de la companyia, Juanito Morilla,  li dic: – me voy a Barcelona, allí tengo mi casa ¿para que  me voy a quedar aquí en Madrid?  I em  diu: – ¡Espérate! Que Mariemma* está buscando bailarines. Vaig a l’estudi de Marienma, a qui jo ja coneixia una micona, i me la trobo “Muy senyora” ella, una gran estrella de la danza. I aleshores em diu:

-Mire, tengo que hacer un espectáculo en París con el Ballet del el Marqués de Cuevas*  para una Asociación Internacional de Bruselas. Això era a l’any 1958. Doncs molt bé. – Usted se va a Barcelona y yo dentro de unos días,  aprovechando que tengo cita con Udaeta, vendrè a Barcelona i firmaremos el contrato para ir a París. I quan em va parlar d’anar-me’n a París, amb el Marqués de Cuevas, me n’hagués anat a peu!!!, perquè això de venir aquí a Espanya a treballar,  sempre era desastrós. Desastrós! Les coses que passaven aquí a Espanya en aquella època eren de plorar, per als artistes i sobre tot per als ballarins. Vàrem estar treballant dos o tres mesos a París amb la Mariemma. Allá vaig trobar-me amb  José Ferrán*, l’Araceli Torrens i la Pilar Llorens*, i vam aprofitar per fer  classes amb la Companyia del Marqués de Cuevas.

La primera persona que em va ensenyar els primers passos de  les Sevillanas va ser el José Ferrán, a casa de l’Emma Maleras, cap a l’any 1940 o una mica més tard. En Magrinyà havia tingut ballarins i ballarines que havien estat molt be, al Liceu, potser no teníem la tècnica actual, aquesta tècnica que avui dia agafen les criatures des de petitones. Amb nosaltres era una altra manera de ballar, érem més apassionats, ara, avui dia, molta tècnica però molt poc d’artista.

Després d’aquella estada amb el Marqués de Cuevas, tots els altres se’n van anar cap a Espanya i jo, com que tenia moltes amistats a París,  perquè hi havia estat molt de temps, vaig pensar “Prefiero tomar un café con leche con un croissant, que en España un pollo con pepitoria”.

I aleshores, de seguida va venir una senyora que es deia Valentina Belonga i em va dir si volia entrar a la companyia Ballet de l’Hainaut, que estava a la província de  Wallonie, a Bèlgica, i que  dos anys més tard va canviar el nom i  es va transformar en l’actual Ballet de Wallonie. I vaig dir: – Sí, ¿Por qué no? – La Compañía empieza a trabajar en septiembre.  Dentro de un par de días vendrá la directora a Bruselas, al estudio… Va venir a l’estudi on jo feia classes, que era l’Estudio Joan Perifanos, que després, amb el temps, va ser el meu. Va venir l’Skivine* i va muntar El Llac dels Cignes i la Giselle, en la qual jo feia el paper de l’enamorat de la Giselle. El primer ballarí era Ulbrecht Rung , ballarí romàntic, i jo era un ballarí de caràcter. Estan allà  la directora em va fer una proposta: – Miri, vostè voldria muntar-me una cosa espanyola? – Clar.

-M’agradaria que muntés el Capricho Español i que quan vagi a Barcelona les pròximes vacances li demani al  Trabal Altés* que faci els figurins. El Trabal Altés va fer uns figurins i uns decorats fantàstics. Vaig muntar la coreografia  a principi dels  anys seixanta,  per a l’arribada del rei Balduí,  l’Entrée Royale à Charleroi/Entrada real a Charleroi. Jo no ho sabia, però es veu que la “rata” de la directora [ ho diu amb un tó divertit],  Madame Hanna Voos*, sabia que el rei festejava o  s’havia casat amb una espanyola, i  va muntar aquest espectacle per ell.  Em van presentar el Rei i tot!  Aquest ballet dura un quart d’hora, doncs els aplaudiments van durar tant com el ballet. Jo em vaig quedar paradíssim de l’èxit que va tenir.

*>*: Quin orgull, no? Quina satisfacció!

Jo he tingut bastants èxits. No m’agrada parlar d’això perquè és una època passada…

*>*: És clar que sí. És molt important, forma part del nostre llegat històric i ben segur que  aquests començaments han marcat el nostre present.

La llàstima va ser  Els Ballets de Barcelona   que en Magrinyà va formar i que va intentar de tot cor que continuessin. No va poder ser, perquè , les coses com siguin,  ell ho va intentar per honor, però el Liceu… el senyor Pàmies*,  i l’un i l’altre  eren uns lladres, uns pocavergonyes, com tota aquella gentussa que hi havia al Teatre del Liceu. Ara no és millor, però vaja, n’en parlons pas du Théatre du Lycée, Grand Théatre du Lycée/ no en parlem del Teatre del Liceu, del Gran Teatre del Liceu. Sembla mentida que ara al Gran Teatre del Liceu facin musiqueta de guitarra i coses d’aquestes, que ja és el “colmo”. Ara és per plorar. Reconec que fan algunes  produccions que no estan pas malament, com la  Mannon, que estava molt ben fet, molt ben decorat, amb uns vestits preciosos. També és veritat que venen cantants molt importants. Però ara! amb el que jo no estic d’acord és amb què et facin Mozart amb pantalons texans.

Vaig estar treballant amb el Ballet de Wallonie uns tres o quatre anys, fent, per exemple, de Doctor Coppellius, la Sorcière, la bruixa del ballet de Prokofiev Baba Yaga. Sempre em donaven papers de dolent  i dramàtic. Jo era molt dramàtic, molt!

Llavors, la meva dona, que té el cap ben posat, i jo no l’hi tinc, diu: – ¿Y por qué no montas una escuela de baile en Bruselas? M’ho deia perquè jo rondinava. M’havia  casat i vivia a Brussel·les, ja havia tingut dues filles i anava a treballar cada dia a Charleroi, que era a 50 quilòmetres. Cansadíssim. Aleshores va coincidir que la directora de l’escola  on jo havia fet classes anys enrere,  em va dir:  

-Monsieur Altés, je ne peux plus continuer à mon école/ Sr. Altés, jo ja no puc continuar més amb la meva escola. Ella sabia que jo tenia la intenció d’obrir-ne una,  i em va dir: – Bé, doncs miri jo li traspasso. Ja ho té tot. Té el professorat… l’Estudi estava en un centre com si diguéssim les Galeries Maldà de Barcelona, o quelcom així.  Vaig agafar l’estudi a l’any 1962 o 63,  i llavors donava les classes i després anava  igualment a Charleroi. En fi, encara era més bogeria. Total que a l’any següent, al 1964, vaig decidir deixar Charleroi i dedicar-me a l’ensenyament.

A casa meva es feien moltes coses, fins i tot havíem tingut un ballet que es deia Ballet Théâtre de Bruxelles*. He tingut moltes alumnes que han estat professionals, això sí. Al ballet de Béjart*, sis o set entre ballarins i ballarines, una d’elles: Kira Kerkevitch, que està casada amb el director actual del ballet de Bèjart, el Sr. Gil, una altra ballarina que es deia Kim Cassiman que després de Béjart se’n va anar a Alemanya….  L’Elisabet Ros* també venia al meu estudi. Quan jo vaig començar a fer classes  a l’Elisabet, a Barcelona, ella era alumna d’una amiga meva, la Pilar Llorens. Cada vegada que jo venia a Barcelona, feia  cursets en moltes escoles. Jo vaig aconsellar a la  mare de l’Elisabet: – Què pensa vostè? Em diu. – Doncs miri, de totes les que tinc a la classe és la més dotada. A l´ únic lloc de Barcelona on pot fer una carrera és a l’Institut del Teatre. Ella tenia dotze o tretze anys. – I vostè la podria ensenyar? – Doncs, sempre que vulgui. Al mes de setembre, com que ella no comença a l’Institut del Teatre fins a l’octubre, que vingui a casa meva. Jo vivia en una casa de quatre pisos, o sigui que tenia habitacions per a molts ballarins, sempre vaig tenir la casa plena de nois i noies que volien ser ballarins.

*>*: Em parlat d’en Magrinyà en l’aspecte professional, com era la persona, Sr. Altés?

Miri, a Magrinyà li he tingut una admiració sense cap classe de… Per a mi era el “Mestre”. Ell sempre em va tenir en molta consideració a mi i jo sempre l’he tingut en gran consideració a ell, perquè era un home culte, fi, informat. Un home d’una cultura increïble, molt, molt artista. Ell era un apassionat del ball. Tenia la família que l’ajudava, també, i a més a més quan el seu pare va morir es va fer càrrec del negoci familiar. Ell ha estat el meu professor de ball, em va ensenyar l’Escola Checceti*… he après molt amb ell. Quan decidia que havia d’anar-me’n a ballar a fora sempre va ser molt positiu. Quan ell anava a París i venia a casa meva, i sempre hi venia a casa, parlàvem molt.  Tenia una personalitat enorme. El mestre, si hagués pogut… Però ell no tenia caràcter de director, tenia el caràcter d’artista, de coreògraf, de professor,  de buscar, de fer coses meravelloses, perquè, al Liceu hi va fer coses meravelloses. De les ballarines que va tenir al Liceu, algunes han estat molt bones, i d’altres  fins i tot han marxat  i han fet carrera a fora: La Guillermina Coll. La Guillermina  va venir al meu estudi de Brussel·les i llavors jo vaig parlar amb la Menia Martínez*, que estava al Ballet de Wallonie, i la van contractar.

Per ser director s’han de tenir moltes agalles i el mestre això no ho tenia. Tenia al costat a la senyora Conxita, que era una mica, si vostè vol, la que… “Joan, ha de fer això!” I ella era més realista, però el mestre era un rêveur, comme on dit en français/ un somiador, com diem en francés. Ell el ball sí, però… A més a més, tenia la vida solucionada, tenia el negoci de les assegurances, doncs, tampoc li preocupava gaire tot plegat . El Liceu: allò era una pépinière/una olla de cols, però tots se n’havien d’anar a fora, com en Jesús Garín*,  que era un ballarí fantàstic.

*>*: O sigui que potser que el caràcter poc lluitador, empresarialment parlant,  d’en Joan Magrinyà, no li donés suficient força dins del Liceu perquè el ballet seguís endavant?

Ell estava considerat, “el Mestre”. El que passa és que em fa l’efecte que per muntar una companyia s’ha de tenir gent que et doni diners. Si no et donen diners, no es pot fer res. Per què a Madrid estan fent moltes coses que a Catalunya no s’han fet? La prova evident  es que aquí tenim  L’Escola de dansa professional, a l’Institut del Teatre, amb un nivell,  i què en fem d’aquesta escola? Res. Absolutament res. Perquè de totes aquestes criatures que estudien, les que valen,  se n’han d’anar a fora. Miri,  quan vaig tornar definitivament a  Barcelona, la Montserrat Costa em va dir : – me gustaría que fuéramos a ver al Conseller para ver si nos puede ayudar.  Ella volia portar a terme un projecte. Ens van rebre molt amablement, però res. Res! En Pujol tenia una filla que ballava, però  en Pujol, que hagués pogut fer quelcom per la dansa al Liceu, no ho va fer. Ningú ha fet res. M’és igual que siguin d’esquerres, de dretes, del mig , molt amables, sempre molt correctes, però ni cas, perquè la dansa aquí… El futbol sí, però la dansa no. Quan vostè veu  el què es fa fora d’Espanya… doncs ja m’explicarà.

*>*: Vostè que és un home amb una visió internacional, d’una perspectiva molt àmplia, com  veu que el Gran Teatre d’Òpera a Barcelona no tingui una companyia estable de dansa?

Sembla impensable. L’Òpera de París, Royal Ballet,  Stuttgart ,  Ginebra,  Bêlgica, l’Scala d’Itàlia… Brussel·les ha tingut quatre ballets… Per culpa dels  polítics, en Bejart se’n va haver d’anar del país.. Els flamencs d’Anvers tenen una escola preciosa com la que te l’Institut del Teatre de Barcelona, i una companyia, que treballa. Els holandesos tenen tres companyies. No parlem dels alemanys: cada petita ciutat té una companyia fantàstica. Àustria també,  a tot arreu.  I aquí què hi ha?

*>*: realment vostè està convençut que totes aquestes coses existeixen  per una voluntat política?

Aquí només existeix voluntat política per al futbol, que és “el deporte”. I encara. Aquí no hi ha una política de cultura, hipòcritament diuen que sí. Sí que donen diners per certs grups, però sempre donen misèries. En comptes de donar misèries, que facin el que han de fer i que posin al Liceu una companyia o fins i tot dues.  En comptes d’això el que donen son caritats per dir “calleu, poseu-vos un tap a la boca i aneu fent” [ fa servir un to fastigueixat i trist]. I, a més, no hi ha una política de promoció. Per exemple, quants teatres tenim a Catalunya? Si tinguéssim una política de promoció tindríem Girona, Reus, Tarragona i no pararíem.

*>*: El circuit per dansa, vol dir ?

Només amb Catalunya, no parlem d’anar a fora. Però a Catalunya hi ha molta cosa per fer.  Jo espero que algun dia,  aquí,  es farà alguna cosa.

*>*: Si, és clar, això és el que voldríem tots. De totes maneres hi ha un fet que no es pot negar i és que a Barcelona hi ha hagut una tradició trencada, un món de dansa on hi  passaven coses quan a la resta d’Espanya encara no passava res.  Això és innegable.

Jo una vegada em vaig barallar en un sopar que es va fer a la Barceloneta amb la Sra.  Bàrbara Kasprovich*.  Vam tenir una agafada! Perquè estàvem menjant tranquil·lament,  tots en una taula, i diu: – Porque aquí, hasta que no he llegado yo no se ha hecho nada.

*>*: Li va tocar el voraviu?

Ui, com si m’haguessin fet una puntada de peu al …  – Mire señora, antes de que usted llegara se habían hecho muchas cosas. Lo que pasa es que no se pudo llegar a hacer más porque no había medios.

Que em discuteixin  les coses que són lògiques em sembla molt bé, però que ella digués que a Catalunya no s’havia fet res fins que ella no va arribar a l`Institut del Teatre… Escolti…!

*>*: Doncs, perquè no es tornin a fer aquestes errades tan importants estem vostè i jo aquí,  i tots els altres ,companys seus, per netejar  els dubtes amb el seus testimonis, i a ser possible,  per anar endavant.

A veure si algú ens escolta.

*>*: Doncs, moltes gràcies. Ha estat, de debò, un plaer compartir la seva memòria.

…… Deixant estar la brometa, el mestre era formidable. Era un home enamorat de la dansa. Quan parlava de dansa amb nosaltres era quelcom meravellós.

*** Entrevista realitzada el 3 d’abril de 2008.