ENTREVISTA A CONSOL SÁNCHEZ
*>*:Per què es va dedicar a la dansa, Consol?
Això meu és molt graciós. El meu pare era decorador de mobles. Era un home a qui la cultura li agradava molt, i especialment la música. A mi des de petiteta, petiteta, en temps de guerra, quan tenia quatre anys, em portava a tots els concerts del Palau de la Música.
La música i el dibuix m’entusiasmaven, potser el dibuix m’agradava perquè veia dibuixar el meu pare. Era una de les coses que jo volia fer, dibuixar, i no em van deixar ni estudiar piano ni estudiar dibuix. Aquí, a sota de casa [segueix vivint al mateix pis on va viure amb els seus pares], hi havia precisament la casa de pianos d’en Gaspar Cassadó*. Ell havia estat un violoncel·lista “nomenadíssim”, quasi com en Pau Casals*, però posterior a ell. A l’aparador tenien tots els cartells de tot el que es feia al Palau de la Música. Aleshores, un dia vaig veure que hi havia un anunci amb unes ballarines. “Que bonic això!” Jo, això, no ho havia vist mai. I aleshores vaig demanar als meus pares que em portessin al Palau a veure-ho.
Oh! quan ho vaig veure! Ballava la Filo Feliu amb el Joan Magrinyà *, en Paul Goubé* i l’ Ivonne Alexander*. Feien recitals. També, una mica més endabant, va ser el primer cop que vaig veure la Mariemma*. A mi allò em va entusiasmar. Llavors, la meva mare em va apuntar a un curs de rítmica, però la rítmica a mi no em va agradar. Només et diré que ens feien ballar la Dansa de les Hores, i dúiem unes sabatilles amb uns cascavells i fèiem “clinc clinc clinc”. Les barres eren de metall, daurades i la casa era una casa preciosa, molt bonic… allò no era per a mi. Però, és clar, m’havia costat tant que m’hi portessin que no ho volia dir als pares, i jo em descuidava les sabatilles, que eren de vellut, a baix, a la porteria i deia – Hoy me he dejado las zapatillas, señorita. -Bueno, pues hoy no lo hagas… I jo encantada.
*>*: quants anys devia tenir llavors?
Nou o deu anys.
*>*: I ja tenia clar el que volia i el que no volia fer?
Veuràs. El pare de la Filo Feliu tenia, al carrer Bonavista, una botiga que venia olis i sabons, i la noia que teníem a casa, perquè la meva mare estava sempre al taller, anava a comprar l’oli a la seva botiga. I jo, que sabia qui era la Filo, quan sortia del col·legi corria per acompanyar la noia a la tenda. I un dia li pregunto al seu pare.
-Escolti, la seva filla m’ensenyaria a ballar a mi?
-Ah, doncs potser sí. Ella dona classe a dos nenes i a la meva filla que és més petita. Potser sí. Mira, li preguntaré.
– Bé, doncs que vingui. Em va contestar.
I jo, amb els diners que els meus pares em donaven, que era un duro [cinc pessetes antigues] a la setmana, vaig anar fent estalvis i m’ho anava pagant. Vaig poder anar-hi encara no un any, un cop a la setmana, el dissabte.
Era una habitació molt petita. I és graciós perquè hi havia els bidons on tenien escames per fer els sabons, i allò picava al nas i et passaves tota la classe esternudant! No hi havia piano, ni res de res, la Filo tenia aquell espai per assajar. També venia en Ferran.
*>*: En José Ferran?*
Si, i en José Udaeta, que ja eren grans i venien per practicar el –pas de deux- amb ella, i així ella ja estava més preparada per quan ho feia amb el mestre [ es refereix al Sr. Joan Magrinyà].
Recordo que en Ferran, abans marxar al servei militar, em feia servir per provar passos nous de –pas de deux- .
-Mira, he vist fer això. Vejam, vine nena, vine aquí! Mira, veus ( li deia a la Filo), l’agafa així, la puja així i la baixa així.
-Ah! sí, però això no ho faig (deia la Filo), perquè jo, em puc fer mal.
I jo, que no tenia ni idea de fer res, ho anava aprenent tot. Feia el que em demanaven, i després em passava tota la setmana a casa repetint tot el que havia après el dissabte. Passadís amunt i passadís avall, passadís amunt i passadís avall, i tot això amb unes espardenyes de pagès!
*>*: ¿?
Si, al principi, abans de conèixer a la Filo, duia espardenyes de pagès, que tenen aquell “tope”, saps? [ s’entén que les feia servir com a substitutes de les – sabatilles de punta-] I la meva mare sempre em deia:
-Estàs boja, filla meva, on vas fent això! Jo portava un despertador per saber quanta estona podia aguantar de –puntes-, sense baixar. Per a mi, l’important era aguantar, com més estona millor.
Desprès, quan vaig conèixer al mestre li vaig dir:
-Senyor Magrinyà, jo aguanto vuit minuts de puntes.
-I tens sabatilles?
-No, però tinc unes espardenyes que em van molt bé.
-Ah! i vuit minuts de puntes t’aguantes? I no puges ni baixes mai, maca?
-No, no senyor. Jo no baixo!
-Doncs mira, no té mèrit, perquè el que té mèrit és pujar i baixar.
Ell es va fer un fart de riure. Em va matar. Amb els anys li vaig dir:
–mestre, va ser molt cruel amb mi! Vostè sap el mal que allò em va fer?
-Vols dir?
-Vostè sap el que havia fet jo? Amb el despertador, em posava «riiiiiiing»: tres minuts. Una altra vegada el tornava a posar i el despertador «riiiiiiing»: cinc minuts, i així.
– Això feies?
-Sí, això feia. I arriba vostè i em diu que això no val res. Escolti’m…!
Després, la Filo em va donar unes sabatilles seves, ella tenia un 38 i jo tenia un 35… Vaig cosir el taló [per fer-les més petites] i amb allò ja anava fent –puntes-.
Aleshores resulta que al mestre li va faltar una nena per un final de curs i li va dir a la Filo. Aquelles coses que passen. I la Filo li va dir -Jo tinc una nena que és molt bufona. Vol que li porti? Potser ho aprendria. És molt difícil? Aquesta s’ho aprèn tot! Ja li portaré, i m’hi va portar. I quan vaig ésser allà a la classe i vaig sentir la música… Ooooh!… Una il·lusió!. Era fantàstic allò! I hi havia la Maria de Ávila, que aleshores era la primera ballarina, i va dir “Es mona esta niña, es muy mona. Maestro, ¿por qué no la pone en la hada de las Muñecas. I el mestre va dir ( jo, després, n’he estat tota la vida orgullosíssima del que em va dir, saps?) – En sap molt poquet, però el que sap, ho fa tan bé! Doncs em va fer ballar La hada de las Muñecas, un petit solo. Li vaig haver de dir al mestre que no sabia si la meva mare em deixaria fer el –tutú-, fixa’t que teníam roba a casa meva, de setí, de ras, de tul i de tot , una barbaritat, però…. I la Maria de Ávila em va dir: –No te preocupes, que tú eres muy pequeñita… (no se com em veia! Jo tenia onze o dotze anys i estava bastant formadeta, feia metre seixanta i ella, la Maria, era més baixeta) … y yo tengo un tutú que te irá bien. Te lo dejaré. Em va deixar el tutú i jo, després, sempre li deia –María, no sabes lo feliz que me hiciste!
El mestre em va fer sortir a l’escenari amb els bracets a dalt en corona [formant un cercle ampli per sobre el cap] amb els peuets en –punta-. Sort que, en un moment de la coreografia, em va fer baixar els peuets, però no em va baixar els braços i em vaig passar quasi tot l’acte amb els braços a dalt, sense bellugar-me. La meva mare deia -Es quedarà encarcarada! Però no m’hi vaig quedar.
Llavors, per una banda se’m va morir l’àvia i ja es va acabar el ball, perquè estàvem de dol i l’havíem de passar. I per l’altre, la Filo se’n va anar amb la Companyia Els Vienesos* i jo ja no vaig tornar a fer classe amb ella.
*>*: Però els teus pares aleshores ja sabien que feies ballet.
Sí, sí, van dir –Bueno, que lo haga. A la meva mare no li agradava que fes de ballarina, li agradaven els cantants i les actrius, i saps perquè no li agradaven les ballarines? Perquè es dedicava a fer els tapissos antics, i havia anat a fer-los a les llotges del Liceu. Havia vist les ballarines amb tutú. Era l’època de la Pauleta Pamies*, i no li agradaven gens, i això que la meva mare era molt moderna, però no li van agradar mai, ni tan sols quan jo hi vaig ballar.
*>*: Bé, ara estàvem que s’havia mort l’àvia…
I jo vaig estar fins als 14 sense fer res.
*>*: dos anys de dol, Consol?
Sí, noia. La Filo ja no hi era, i la meva mare, mentre fossin coses més amateurs “bé”, però anar amb el Magrinyà? ja era amb la idea professional! -Mama, jo hi vull anar, i ella estava cansada de sentir-me. Ella volia que estudiés, i vaig fer un peritatge mercantil, perquè jo pensava ” Si faig batxillerat seran menys anys” i es va conformar. Llavors, un dia, amb una amigueta, vaig decidir anar a l’estudi del mestre Magrinyà. Era al setembre.
-Ah, sí! Ja me’n recordo i tant que me’n recordo de tu. A mi m’agradaves molt. I em va preguntar:
-I per què no vas tornar?
-És que a la meva mare no li agrada massa que jo vulgui ballar.
A finals d’octubre em diu: -Digues a la teva mare que vingui, que vull parlar amb ella. De seguida vaig pensar que potser jo no servia, pensa que em vaig trobar amb tot de nenes de la meva edat que portaven estudiant des de que tenien 9 anys, i jo només havia fet coses a casa! Això sí, amb la cama aixecada tot el dia. [riem totes dues, ben divertides]
-Aquesta nena, com que veig que li agrada tant, la faria entrar al Liceu. De meritòria, eh?, no en sap, però ja s’anirà fent, i li aniria molt bé.
La meva mare es va quedar molt sorpresa, -bé, si vostè ho creu, que hi entri. I què és això de meritòria?
-Doncs farà cosetes més senzilles, però com que té molta musicalitat, i s’ho estudia tot, doncs ho podem provar.
-Doncs sí, va que ho provi.
Jo portava ulleres, perquè era “una mica” miop. El mestre m’havia vist alguna vegada amb elles, però pel carrer. Jo vaig intuir que no es podia ballar amb ulleres ( potser per això els meus pares no em van deixar estudiar piano), i mai me les vaig posar per ballar ni per anar a la classe. Quan el mestre em va dir que entrés al Liceu, jo em vaig espantar molt, pensava: “ara, al Liceu, serà molt complicat per mi, perquè és molt gran i a vegades hi ha moltes coses al mig. I ara què faré ! Havia sentit dir que aleshores posaven lentilles, però no eren gaire bones, no eren les que es posen ara. Antigament l’Estrellita Castro* i molts cantants n’havien portat. Eren d’un plàstic molt dur, no gaire còmodes. Aleshores vaig anar a veure en Barraquer* [reconegut oftalmòleg barceloní], i em va dir – ara fan unes lentilles que t’aniran fantàsticament bé, perquè encara que estigués molt lluny, tu hi veuràs. Però eren molt cares.
Llavors em vaig trobar que un dia el mestre em va col·locar al mig de l’escenari i va donar instruccions: -allà hi ha el director d’orquestra i, quan vegis que el director aixeca la batuta… -Si no el veig el director d’orquestra! I això em va espantar molt a mi.
En Barraquer va fer venir al sr. Cotet* [prestigiós oculista barceloní], perquè m’examinés. Valien 320 pessetes les lentilles, en aquella època seria quasi com un milió de pessetes d’ara [uns 6000€] o més. I aleshores la meva mare: -això li hem de posar? Escolta’m, no eh?, li deia al meu pare, i ell va dir: –Bueno, si lo necesita se le pone. No quiero que nunca pueda decir que, por no hacerlo, no pudo bailar. El meu pare era una persona encantadora. La meva mare també, però el meu pare, ho era molt.
Quan me las van posar a la clínica, el sr. Barraquer em deia: – sobretot, a les monges (perquè enlloc d’infermeres hi havia monges), no els diguis que és per ballar! El doctor, amb la ploma estilogràfica, anava fent “clinc, clinc” – Mira, veus, no es noten. Allò era una delícia! Veia de lluny, tot el que volguessis. Fantàstic!
Les podies portar tres hores bé, però passades tres hores havies de reposar perquè si no es gastava l’aigua que feia com una llàgrima a l’ull. S’havien de treure amb una ventosa. Ah carai la ventosa! Me les van posar i aquell mateix dia tenia funció al Liceu. Quan vaig arribar a casa jo no sabia com treure-me-les! I el meu pare: -Me da una angustia horrorosa!. Es clar, fa angoixa obrir un ull, posar-hi una ventosa i estirar, i la meva mare: – Veus? Ja ho deia jo!….
El mestre va entrar de coreògraf del Liceu l’any 1956. Abans d’ell hi havia hagut la Carmen Monroc* i la Pauleta Pàmies. En aquella època hi havia de primeres ballarines la Rosita Segovia*, la Maruja Blanco* i la Maria de Ávila, que ella mateixa es va posar “primera bailarina absoluta”. Recordo que, ella i el Magrinyà, es deien de vostè i es tractaven amb un respecte molt distanciat.
El mestre va acomiadar a totes aquelles noies que hi havia del cos de ball antic. El Magrinyà no les podia veure… nosaltres teníem quinze anys i elles en tenien trenta-cinc, doncs, com aquell qui diu, podien ser gairebé les nostres mares! Els hi tenia una mania horrorosa, perquè havien après a fer quatre cosetes de l’època amb la Monroc i la Pàmies, però no tenien tècnica ni feien classes. Llavors, elles van denunciar a totes les que no teníem l’edat, 33 en total. Era la meva primera temporada al Liceu, 1946-1947, i l’empresari era el Sr. Arquer*, abans de que ho agafés el Sr.Pàmias*.
Bé, després de la denúncia ens van haver d’arreglar el carnet, de “circo y variedades”, a les tres que érem més petites ens van posar dos anys més, i el Magrinyà se’n va sortir molt be: – miri, ara sóc jo, el coreògraf, i tinc dret a posar a qui jo cregui que ho pot fer millor. És clar, les noies de la Monroc i de la Pàmies no en sabien gens ni mica! ….
A l’any següent jo vaig agafar el xarampió. Mira!, jo li deia –Mestre, em posarà més vegades de noi? –No. Aviat farem la Giocconda, ja veuràs, aniràs amb tutú i ballaràs. Tu faràs la tarda [ball que pertany a La dansa de les hores]. Però abans, no em quedava més remei que sortir amb “la gàbia del lloro” a La Bohème, perquè és clar, quan es fa de meritòria, fas tot el que hagis de fer!
Jo no havia estat mai malalta i just llavors vaig i agafo el xarampió, i no vaig poder fer la Giocconda, tan que l’havia esperat!, i tampoc vaig poder fer res més en aquella temporada.
Es va acabar aquella temporada i vam anar a Sitges, a fer un homenatge en honor al Sr. Abajo, un tenor molt famós. Vam ballar Aïda. En aquesta ocasió em va acompanyar la meva mare, el mestre se li acosta i li diu: -Escolti’m, compto amb la seva filla per l’any que ve, eh? i ella va, i li respon:
-Doncs miri, no ho sé.
-Com que no ho sap?
-Doncs miri, no ho sé perquè se m’ha fet uns farts de plorar…
– I ara! Que plora? I per què plora?
-Perquè sempre la posa de noi.
– Ah, i per això plora? No es preocupi , he pensat posar-la de solista l’any que ve.
– Miri, de solista anirà de noi o anirà de noia? Sap què, a mi m’és igual que sigui solista o que no ho sigui, el que no vull és que cada dia em vingui plorant… per a la vista tampoc li és bo…..
El mestre era prudent. Es va quedar amb les dues noies més joves de la Monroc, la Conxita Pujol i la Sandra Dickens, i perquè no fos dit que tots els ballarins eren d’ell, va agafar dues noies del professor Sascha Goudine*, la Consuelo Cortés* i la Juanita Antón*. En Goudine era un gran mestre també, va ser el mestre de la María de Ávila. Estaven molt preparades, tenien molt bona -bateria- en els salts. Molt àgils.
Ell no tenia possibilitats econòmiques, però ,tot i així va fer un ballet i actuava per les sales de festa, a Portugal, aquí a Barcelona i a molts llocs.
El mestre va anar prosperant. Ell sempre va tenir una espècie de complex i no va deixar pujar a ningú més. En Goudine havia ballat amb Els Ballets Russos* i, tot i que era un bon mestre, no tenia diners, no podia fer com el Magrinyà que es podia permetre no guanya gaire, perque, a més a més, ell tenia el seu negoci.
*>*: El negoci de la família.
Bé, el negoci era del seu pare. A casa de la seva mare havien estat forners. Ell se’n va fer càrrec, era una assegurança mèdica Fraternidad nacional. El seu germà, l’Isidre , era metge, i el Joan ho portava com a gestor. Tenien l’oficina al carrer Avinyó, al seu pis. Ho va portar sempre. El mestre tenia la dansa, el Liceu, el seu estudi del carrer Petritxol , i desprès l’Institut com un hobby, portat amb molta categoria, però com un hobby. No va voler deixar mai el seu negoci.
A l’any 1943 va començar a entrar gent de l’Institut del Teatre al Liceu. Després va entrar el Jesús Garín*, l’Antoni Monllor, l’Antonio de la Rosa* i encara hi era en José Ferran. El ballet va anar prosperant.
Sent jo solista, venien al Liceu grans companyies com El Ballet del Marqués de Cuevas* i Els ballets del Coronel de Basil*, entre d’altres, i jo sempre demanava per anar a fer les classes i vaig tenir l’oportunitat de veure allò, que era meravellós!
El Coronel Basil va fer unes audicions a l’Hotel Orient, el de la Rambla, i va ser quan van contractar al José Ferran. Jo també hi vaig anar, i m’agafaven! Imagina’t què va ser allò per mi. Ooh!, per mi era una meravella poder-hi entrar. De seguida vaig dir que sí… però el meu pare… “Yo no puedo dormir pensando que la chica…”. És clar, aquella època no era com ara, que s’agafa un avió i es pot anar on sigui, era molt difícil, i jo només tenia setze anys. I la meva mare: “Bueno, pues se dice que no, que no va, y se acabó”. Jo recordo haver insistit molt, moltíssim, i va ser la meva mare la que va anar a l’Hotel Orient i els hi va dir “No comptin amb ella”, i la Verchinina* li va contestar: -Miri, senyora, vostè potser que li espatlli la carrera a la seva filla per tota la vida, eh?, no cregui que és tan fàcil entrar en una companyia!
Total que no m’hi varen deixar anar.
El ballet del Liceu va anar prosperant de tal manera que rebia grans aplaudiments , fins i tot els cantants es posaven d’un mal humor horrible… Ens feien repetir la coda final de la Giocconda, i recordo que alguna vegada l’ha vem repetir fins a dos cops! I el Faust igual. Fèiem unes coses tan difícils…! teníem un èxit…! Tan que l’any 1949, el mestre amb la col·laboració de tots els intel·lectuals de Barcelona van començar a pensar amb fer Els Ballets de Barcelona.*
*>*: Quin repertori portaveu amb Els Ballets de Barcelona ? Fèieu de tot?
De tot. A mi l’espanyol primer no m’agradava. Vaig ballar la Lucía de Lamermour al Liceu, una vegada que va venir en Franco… deuria ser l’any 1950, i jo ballava l’espanyol sense tenir ni idea. Ballàvem espanyol igual que es ballava rus, m’entens? no n’havia fet mai. Més tard, estan al Liceu encara, vaig anar a Madrid a estudiar escola bolera, a l’estudi dels germans Pericet*.
L’estudi dels Pericet era una habitació petita, plena de puces, però, això si, aprenies. Recordo a la Concha donant la classe que deia “Vuelta pa ca” i jo pensava : – ara quina serà la “vuelta pa ca” i “Ahora pa llá, la vuelta”, i també recordo com tractava a la germana, la Luisa: -¡Imbécil! ¿No te das cuenta que si digo pa ca, no es pa lla?”. A mi no m’ho havia dit mai, però m’horroritzava … la germana, pobra!
El mestre, el Jesús Garin i jo, sempre que podíem anàvem a Madrid. M’aprenia tots els passos i després els portava cap aquí. Desprès, passats uns dies, el mestre no se’n recordava del ritme, i la Sra. Conxita [ Pujol] i jo ho fèiem entrar tot en música, perquè , precisament la gràcia de -l’escola bolera-, igual que amb -l’espanyol-, és saber entrar a contratemps.
*>*: Marina Noreg* i Madame Elsa*, dos mestres de ballet clàssic a Barcelona que coincideixen en aquesta mateixa època.
Si, i ho sento, però el mestre els va fer la vida impossible. Ell no deixava que hi hagués lloc per ningú més. Ho dic sense malicia això, i s’ha de comprendre que en aquell temps era una costum dels grans mestres. Jo crec que aquesta és la resposta a la pregunta: -Perquè el ballet no s’ha anat fent més pròsper a casa nostra ?
En part, va ser per aquesta actitud del mestre. Molts anaven a fer classe amb la Noreg i amb Madame Elsa , perquè quan estàvem en Els Ballets de Barcelona no fèiem classes, assajàvem i assajàvem tot el temps. Recordo que una vegada vam dir el Jesús Garín i jo:
-Doncs anem’hi. Si els altres hi van, nosaltres també hi podríem anar, però per respecta, primer li vaig dir: -Miri, mestre, avui hem anat amb Madame Elsa, perquè com que no fem classe, després estarem malament… Què li sembla a vostè? i em va dir -Per mi els altres que hi vagin, però no vull que vosaltres dos hi aneu.
I ja no hi vam anar més. A mi em va agafar aleshores per anar a l’Institut del Teatre, al carrer Elisabets. Vaig estar tres anys anant a fer classes, des dels disset fins als vint anys. Recordo que hi havia la Núria Espert, l’Antonio Español, tota aquesta gent.
Al mestre, li interessava que jo anés aprenent, perquè, ell anava molt cansat, i jo, la Filo Feliu, acompanyades per la Conxita Pujol al piano, vam acabar donant totes les classes. Com que jo era quasi de la mateixa edat que els meus alumnes, al principi no em tenien gaire respecte, i vaig pensar: “Ah, sí? Ja veuràs.
-Conxita, què podem fer?
-No ho sé. … Però no et pensis, que amb el mestre fan igual!
-Escolti, mestre, aquí hi deu haver escrits els drets i els deures que tenen els alumnes.
-Ah, sí! Ui, ui, ui! Vejam, vine, ens ho mirarem. Bé, l’única cosa que hi havia era una penalització per les faltes fetes sense justificació, i que podien suposar l’expulsió. El mestre no passava mai llista i jo ho vaig començar a fer.
-Carai, com t’ho has fet que ara vénen?, em deia la Coxita.
– Doncs mira, com antigament, passant llista i ¡presente! I si veig que algú està jugant, jo li poso igualment el Ausente, Conxita. Els he dit: –Ahora subirá el Secretario y os dirá lo que son vuestros derechos y vuestros deberes.
– Carai, noia! Allò va ser ! …
*>*: Deu n’hi do Consol, quin caràcter!
A mi em fa molta vergonya que ens diguin sempre que els ballarins som uns taranbanas. Nosaltres som igual que els demés, i tenim la mateixa categoria, i ens l’hem de guanyar nosaltres mateixos, per aconseguir el respecte que es te per qualsevol altre feina.
Total, que va ser meravellós. Vaig estar-hi tres anys i durant aquell temps, en Díaz Plaja*, que aleshores era el director, em va dir :
-Escolta’m nena, a tu qui et paga? Perquè jo et veig més a tu que a en Magrinyà aquí.
-És que el mestre moltes vegades no pot venir i llavors vinc jo.
-Però qui et paga? Va insistir.
-No, a mi no em paga ningú.
-Com que no et paga ningú? I quant temps fa que estàs aquí?
-Doncs miri, 3 anys.
Bé, el mestre, de vegades, saps què feia? Al costat del Poliorama hi havia una pastisseria i de tan en tan, em comprava una capsa de bombons, -té, perquè t’ho mereixes, per tota aquesta feina que has fet. Però, és clar, jo no cobrava!
Acabava rebentada del Liceu, anava a fer la classe a l’Institut, sense menjar res, i tornava corrents cap al Liceu un altre cop. Els diumenges al matí, a més a més, anava a donar classes amb la Conxita a Vilafranca del Penades. Nosaltres vam ser les primeres que vam introduir el ballet a Vilafranca i a Igualada. La gent volia fer –ballet-, els agradava, volien anar a ballar al Liceu! Hi anàvem un cop per setmana, fins que aconseguíem tenir alguna noia que s’hi dediqués.
Més tard vaig anar a donar classes a L’Hospitalet. Va ser la Vicentita, que era la noia que venia al Liceu a depilar-nos les cames, que em va demanar que hi anés. Vaig anar-hi de gust, perquè a mi m’agrada ensenyar. -I què et paguen aquesta gent?, em preguntava la meva mare.
-Res, mama em paguen. Per agafar el taxi i prou.
-Pel taxi? Vaja, que això no es pot aguantar!
*>*: com va ser la convivència amb les estrelles del ballet del Liceu: la Maria de Ávila la Maruja Blanco, la Rosita Segovia?
A mi m’estimava molt la Maria….. Fins i tot, anys més tard, quan ella va estar de directora del Ballet Nacional de España, em va oferir que hi anés com a mestre de ball. Però, va coincidir que feia poc que havia obert el meu estudi de Barcelona , i vaig pensar “què faré ara, de l’estudi?” i a última hora li vaig dir que ho sentia molt, però que no hi aniria.
-¿Que no vas a venir? Parece mentira. ¿Te vas a quedar en Barcelona? No harás nada!.
Em tenien en molta estima, potser perquè veien que jo les admirava de debò, les admirava i no els tenia enveja, de veritat. Em tenien en compte i m’ajudaven. Per exemple, La Rosita Segovia, que no s’avenia gaire amb en Magrinyà, em deia -Aquests passos de la jota de La Dolores me’ls ensenyaràs tu, perquè a mi em costen d’aprendre. Tu, quan ell [es refereix en Magrinyà] se n’hagi anat, me’ls ensenyes, eh? perquè jo no els ser agafar tan ràpid, i en Magrinyà es posarà a cridar i jo no vull tenir disgustos!
-No et preocupis, ja te’ls ensenyo.
Vam tenir sempre una bona amistat. Primer perquè els hi tenia molt de respecte, perquè les veia més grans que jo, i això també influeix. I segona, perquè jo sempre he cregut que podia aprendre d’elles.
En Magrinyà, amb la Maria se sentia millor, perquè la Maria no era tan espectacular, no era tan maca. En canvi la Maruja Blanco, no és que fos guapa, però era molt resultona. La veies pel carrer i no valia res, però la veies a l’escenari…! Jo també quedava molt millor a l’escenari que no pas al carrer. De vegades, després de la funció em barrejava amb el públic, vestida de carrer i amb la cara rentada, i els preguntava: -Que ha vist l’espectacle? I li ha agradat?
-Sí m’ha agradat. Oh! aquella noia que feia la viuda que maca era, eh!… i era jo!
I els nois, quan em volien fer la guitza, els hi deien -És ella!. i llavors m’empipava molt perquè els sorprenia que jo fos la que havien vist a l’escenari. Carai! Llavors quedava com una bírria jo. I la Maruja i jo ho teniem això , èrem resultonas.
*>*: d’això se’n diu presència escènica! Aleshores també hi era l’Antonio Monllor, oi?
Si, Era el meu amic i el meu alumne . Era molt temperamental, i de vegades es posava molt nerviós. Feia la coreografia de El pelele* com ningú ho ha fet. Era un gran actor, amb unes condicions extraordinàries, saltava! No veigis com. Recordo que estavem a la sala d’assaig, dretes, i ell feia un salt i “pum” passava per sobre! –Un día te quedarás colgado de la lámpara de la sala!.
*>*: De debò, Consol?
Sí, sí. Era genial. En El pelele les quatre noies fèiem de marqueses i formàvem un quadre al mig de l’escenari, ell sortia des d’una punta i saltava per damunt d’aquell quadre. Era una cosa…! Unes condicions increïbles tenia.
*>*: I vostè te una memòria privilegiada. Per això…
Aquesta ha estat la meva virtut, amb els Ballets de Barcelona feia de –repetidora-, em sabia tots els llocs, els dels nois i els de les noies… Jo i el Jesús Garin èrem les úniques persones que teníem la memòria així i que van continuar tenint-la. Ens estimàvem i érem molt amics. Al Jesús, el vaig tenir a la meva escola de Barcelona donant classes d’ Escola Bolera, quasi fins que va morir.
*>*: Per què van desaparèixer Els Ballets de Barcelona?
Vols que t’ho digui en cinc minuts? Mira, es van acabar quan vam anar a París. A París vam tenir un èxit sensacional. A l’any 1952, els francesos republicans es pensaven que Els Ballets de Barcelona era una cosa com els Coros y Danzas de Educación y Descanso* i, quan ens van veure als Champs Élysées, vam tenir un èxit “arrollador”. No vam fer res de Les Sílfides… Només les coreografies de –bolera-, i tot el repertori de ball espanyol. A rel d’aquest èxits vam tenir molts altres contractes per anar a altres llocs d’Europa. I això ens va empipar moltíssim: el mestre no va voler. Ell no va voler. En Magrinyà volia tornar al seu negoci i anar al Liceu. És clar, com que era ell qui portava la companyia, la companyia es va desfer. La Rosita Segovia es va enfadar molt.
-Quina barra! Hem arribat a fer una companyia, i ens ha costat tants sacrificis per arribar a aquest punt! Sembla mentida que ho deixem perdre així per ….
Per altra banda, el senyor Segura de Tárraga*, Cap d’aduanes de Barcelona i mecenes d’Els Ballets de Barcelona, es va enamorar d’una noia que estava al bar del teatre Romea i li va posar una companyia de revista, llavors, va marxar i va deixar al Sr. Ferreter* com a gerent i al mestre li va donar la propietat artística d’Els Ballets de Barcelona. La companyia ja estava feta i ja rutllava. Anàvem a tot arreu amb gran èxit, i en Ferrater, que també es feia càrrec del Ballet del Liceu, quan va veure que en Magrinyà va dir “No, jo no me’n penso anar més”, va desfer la companyia. Alguns vam seguir sota el nom del Ballet del Liceu, però la majoria dels components ja no van continuar. Ens va fer molta pena. La Rosita Segovia se’n va anar amb l’Antonio “el bailarin”*, i volia que jo també hi anés, com a solista. Encara ara guardo el telegrama! Però tenia la meva mare. El meu pare va morir quan jo tenia divuit anys. Jo no tenia a ningú més que a ella i ella no tenia a ningú més que a mi.
No me’n penedeixo, i fixa’t tu que no em va ajudar gens, gens. Jo veia les mares de les altres, amb aquella il·lusió! Li deien :
-Però vostè està aquí al camerino i no ha vist ballar a la seva filla, i quins aplaudiments te?
-Ha tingut èxit? Sí? Ah, me n’alegro.
jo pensava “Quina sort que tenen aquestes noies!”
Amb els Ballets de Barcelona sempre havia viatjat amb la meva mare, però per anar per Amèrica amb la Companyia de l’Antonio, amb el que guanyaves, no podies emportar-te cap mare! A més a més, ella sempre va preferir que em quedés, i això em va sacrificar molt. Però després he pensat que si la meva mare m’hagués obligat de petita com altres mares han obligat a les seves filles, potser avui li tindria una mania horrorosa al ballet…
Joan Magrinyà.
….perquè el mestre, a la classe, feia: primer grup, segon grup, tercer grup. Els del primer grup repetien dos cops l’exercici. Els del segon grup, primer s’ho havien de mirar i després el feien un cop. I els del tercer grup ho anaven provant i ho feien un cop amb els altres, però, fer-ho sols, no ho feien mai. Que s’espavilin!
*>*: O sigui, que de fet ell promovia la competència.
No, no era així. Ell deia que, “de ballar, s’hi neix” i que, ” el mestre t’ensenya els passos, tot lo demés son històries”.
La Maruja Blanco* era sensacional, era la millor d’ aquella època, amb unes condicions extraordinàries, i jo veia que aixecava la cama fins allà i jo també ho feia, I ell ens deia mig enfadat: “Ah, espatarrades per aquí, espatarrades per allà!”, però segur que li agradava que aixequéssim la cama.
Jo tenia molta fal·lera per saber els noms dels passos i per a què servien i em recordo que un dia li vaig preguntar -Per què una cosa es diu –frappé-, i una altra –petit batement-, I per què…? Se’m quedava mirant i deia: -Mira, no m’amoïnis. Tu ho fas i s’ha acabat. I és que normalment no se’n recordava. Ell va ser autodidacte, mai va estudiar amb un mestre durant molt de temps seguit. Quan venien Els Ballets Russos* aprofitava per estudiar tot el que podia i després practicava ell sol. I quan va ser més gran era d’aquelles persones que viatjen per anar a aprendre-ho tot. Ell mai havia dit “Això jo ja ho sé”, no com jo he vist després amb d’altres que han presumit de què tot ho saben. Ell no, al contrari, en aquest aspecte fins i tot potser et diria que tenia un complex d’inferioritat.
Era un gran coreògraf i com a mestre, ell… Et mirava i deia “Bé, a veure com ho fas? Molt be! té un estil”. Nosaltres, les deixebles, érem molt diferents una de l’altra. Encara que balléssim exacte, érem diferents, perquè ell buscava en cadascuna la seva personalitat. A mi m’agradava.
La música li costava una mica. Sort que tenia la Conxita, que la Conxita era meravellosa i ho posava tot a compàs.
El mestre s’inventava una convinació de passos. Per exemple deia –brisé, brisé, entrechat quatre, brisé, assemblé, entrechatrois, assemblé – Aleshores deia:
-Consol i Beatriz, a veure, feu-lo totes dues. Qué és el que he fet primer?
-Doncs ha fet això. I jo li feia amb la música, i potser et trobaves que et sobrava algun pas. Llavors jo, sense que s’adonés, en treia un i em quadrava, i l’altra, pobre, ho feia tal i com ell ho havia marcat, i quan ell se n’adonava que no estava be, deia:
– Ah, no, no! Com la Consol.
-doncs jo ho he fet com ho ha dit vostè, mestre. I, pobra, tenia raó!
-¿Però no veus que no entra?
Era la forma de ser, d’ensenyar, del mestre Magrinyà.
…. Ell, quan venia algú de fora… Va venir una noia que es deia Esther Desmaison. Era peruana, el seu marit, va ser cònsol d’Espanya a Perú. Va venir a Barcelona amb una companyia de Perú i es va quedar aquí. Ja tenia vint-i-cinc anys. I el mestre la va agafar perquè era molt petiteta, un estil de la Maria de Ávila, amb molt bon tipet, i ballava bé, molt bé. Ella no li feia la por que li tenia a la Maruja. Quan la Maruja sortia a l’escenari, només se la veia a ella.…
El mestre tenia una gran estampa per l’espanyol, era moreno i amb aquell cabell tan negre! però per les Sílfides o per un Llac dels Cignes….? sempre deia: -Ja podia haver estat com el meu germà! El germà era ros, amb els ulls blaus.
Fixa’t si tenia complexos, que, per exemple, ell sempre feia gimnàstica per tenir els braços ben musculats. Als nois, en canvi, no els ho deixava fer.
Jo crec que ell va morir sense saber el valor que havia tingut com a coreògraf. Mai, mai ho va saber. Ell com a coreògraf, com a director era meravellós. Ara, es deixava endur molt per la “coba”, i el “peloteo”. La Conxita sempre li deia “Deixi’s estar de romanços! La Conxita era molt severa, no la podia veure ningú, però, a la Conxita la creia tota la companyia. Quan el Magrinyà no s’atrevia a dir segons què, se’n sortia dient : “Sí, sí, no es preocupi” i després la Conxita havia de donar la cara. La gent no ho veia tot això i li tenien una mania horrorosa. Li deien la Senyora Lambert*… Era una cosa extraordinària. Se sabia els balls i el que feia cada ballarí.
Em recordo quan s’aixecava de la cadira del piano i tots els nois reien perquè s’estirava la faixa.
Quan el mestre es posava nerviós agafava les cadires i les trencava, en tirava un tros per aquí, l’altre tros per allà. -Bé, Joan, ja ha acabat? li deia la Conxita. -doncs ara deixi’m a mi. Tu per on passaves?… i acabava arreglant-ho tot ella!
“La censura”*, això també era una altra…
*>*: De qui, la censura de qui?
Del Liceu. En aquella època es supervisaven els vestits i tot el que sortia a l’escenari. “La censura” venia a l’assaig general. Moltes vegades ens canviaven els vestits a última hora, túniques curtes per unes de llargues… i coses així. El mestre acabava dient : “Tan bonic que feia!”. Mai no s’atrevia tampoc a dir “Això ha de ser així”.
De vegades teníem problemes amb el director d’orquestra.
-Oh!, i com ens ho farem? Deia ell.
-Escolti mestre, li demanem que ens ho porti una mica més de pressa. Li dèiem nosaltres.
-Ah, no! No t’atreveixis eh? no els diguis res.
I la Sra. Conxita, d’amagat, em deia: -Jo no puc fer-ho, però tu sí que pots… ves-hi com a cosa teva.
I jo, que per aquestes coses no era gaire decidida:
-Vol dir, Conxita?
-Tu vés i digues-li : Por favor ¿me atiende un momento sr. director? Mire, es que soy del Cuerpo de Baile y resulta que lo hemos ensayado todo mucho más ràpido, y ahora ya no tenemos tiempo de canviarlo…
–¡Ah, bueno! ¿Qué es lo que pide? ¿ que vaya más ràpido… ?¿Este tiempo va bien?
Em solien dir que sí. -Veu? Ens ho tocaran més ràpid. Li deia després.
-Ah sí? D’acord”.
Ell era incapaç.
*>*: i això correspon a la part acomplexada del personatge?
Si, completament. Les seves pors.
*>*: Aixì doncs, si parlem del fenomen “ mestre Magriña” no ens hem d’oblidar del paper que va desenvolupar la senyora Conxita.
Sí. La Conxita el va ajudar molt, moltíssim.
ELS BALLETS DE BARCELONA, HISTÒRIA.
Ui! Això t’ho podré explicar de “pe a pa”.
Al principi hi va haver una mica de controvèrsia, veuràs. Per una banda hi havia l’Esbart Verdaguer*, que feia dansa catalana, i per una altra estàvem nosaltres que volíem fer “Els Ballets de Barcelona”.
Tot era una lluita política per veure qui ho aconseguia. Aleshores tots els intel·lectuals van declarar que no volien un “ballet de Barcelona” per raons polítiques, sinó que volien un “ballet a Barcelona”, perquè verdaderament, no n’hi havia cap, ni aquí ni a Espanya. Només hi havia el grup de Pilar Primo de Rivera(1), que era los Coros y Danzas* i, és clar, “allò només era allò”, i es queixaven: -Això és impossible!. Ja s’havien començat a fer alguns recitals amb coreografies de Magrinyà i de la Mariemma*… Fins i tot la Pilar López* va venir. Els que recolzaven la idea eren gen com en Montsalvatge* i en Joan Orcilla*, que eren músics; en Gasch*, que era el crític musical i de circ, l’Hugo Manuel, que era figurinista, Juan Germán Herrera, que era professor i director teatral i també hi havia l’Alfonso Puig*, escriptor i crític de dansa. Van fer una espècie de societat cooperativa per formar Els Ballets de Barcelona, i cada un d’ells hi participava amb la seva feina. Els recitals que fèiem havien tingut molt d’èxit al Liceu, i en comparació a les companyies que venien de fora es deia: -Doncs no està tan malament, està molt bé!… I a més, podríem fer coses d’ espanyol, i seria molt variat… podria arribar a ser molt important aquest ballet.
Varen posar-hi diners, i llavors van començar “les matinals del Teatre Calderón”. El mestre va muntar El Diablo Cojuelo, El Llac dels Cignes i Las Sílfides i fins i tot, va agafar una parella de ballarins francesos, molt bons.
El mestre, jo i el Jesús Garín, anàvem on fos a aprendre les coreografies originals, i les remuntàvem per Els Ballets.
*>*: O sigui, que Els Ballets de Barcelona feien una vida paral·lela al Liceu?
Sí, perquè en realitat va coincidir tot al final de la temporada d’òpera del Liceu. Fèiem les matinals al Teatre Calderón per dues raons, primer perquè el lloguer del teatre no resultava massa car, i després, perquè aleshores podíem fer la funció de tarda de l’òpera que s’estava fent al Liceu. Érem molta gent, quasi quaranta. És clar, llavors sí que vam haver d’agafar nois de fora. Això van ésser els principis.
L’estudi de Joan Magriña va guanyar molt de prestigi, i ser ballarina del Liceu estava molt considerat.
*>*:Els ballarins de “Els Ballets de Barcelona” éreu també els del cos de ball del Liceu?
No, no. El Liceu contractava a “Els Ballets de Barcelona” perquè hi anéssim a ballar.
El que es pretenia era muntar un ballet de categoria, un ballet important, com en l’actualitat podria ser la Compañia Nacional de Danza.
Paral·lelament al que estava passant , va aparèixer un senyor molt important que volia muntar una companyia, i va venir a buscar a en Joan Magrinyà perquè li muntés les coreografies, i als seus ballarins perquè fossin el seu cos de ball. Al mestre li va semblar be -Ah, bé. Podeu fer-ho, perquè com que és per aquest estiu i ara no hi ha res programat, doncs en davant, perquè era una feina per l’estiu i no hi havia res programat.
En Jesús i jo hi anàvem de primers ballarins. Van escriure un “libreto” molt especial El Ajuar Español. És necessitaven cantants i actors i un cos de ball important, s’havien programat moltes funcions durant l’estiu, per totes les regions d’Espanya.
*>*: anem a pams, per fer una companyia es necessiten diners, qui era aquest senyor tan important?
Don Manuel Segura de Tárrega. Aquest senyor era el cap superior de duanes d’Espanya. En aquella època el tal Segura treia els diners que volia! com que els seus asumptes eren cosa de l’Estat, i a més a més, de duanes… a aquest senyor no li venia d’aquí. Era un home molt insignificant, molt petitet i tirant cap a vell, d’uns seixanta anys i escaig, bé, vell… llavors un home d’uns seixanta anys, per a nosaltres, era vell. Tot i així, era una persona amb molta eufòria per fer coses, i com que tenia els diners, doncs es va imposar i va voler que la seva “amant” fes el primer paper.
Ella era una dona que no sabia ni cantar ni ballar, estava mig boja, pobra dona… Li havien promès el lloc de primera ballarina a la Maruja Blanco, però ella va protestar: –“ A esta no la quiero, que le gustarà a mi Lolo”[ fa servir l’expressió original del personatge, i “Lolo” es refereix al Sr. Segura]. Saps, aquelles persones completament…?
Ens van fer, no un, no, sino dos vestits a cada ballarí i, a més, fets pel millor sastre que hi havia llavors, que era el Sr. Gamelli(4). Tot era a base de diners i de cantants i actors bons, per exemple: en Carlos Dicenta era un d’ells.
Vàrem debutar al teatre Fontalba, a Madrid. Tot plegat era una cosa…. Una jota valenciana, folklore aragonès, el català, el pasdoble… tot, menys clàssic, tot!. Va ser un desastre. I l’amant apareixia al final amb un vestit daurat, amb una capa vermella com si fos la bandera espanyola, i tots els ballarins anaven sortint per una escalinata, cada un representava una regió.
–¡Que alguien saque mis flores al escenario, que las ha traído mi Lolo!.
Sort que t’ho explico ara que té gràcia, llavors no en tenia cap. Fins i tot vam arribar a tenir por, “¡Menos mal que no nos ha metido en la cárcel!” dèiem, i en Jesús: “Esto no hay quien lo aguante”. Me’n recordaré tota la vida.
El Sr. Joan Ferrater que era el gerent d’aquesta companyia, i que desprès ho va ser de Els Ballets de Barcelona i del Liceu, va anar eliminant tot el que era… ja m’entens, horrorós. Els cantants, llavors, se’n van anar perquè van dir que pel que feien, no valia la pena… i nosaltres vam aguantar perquè, fins que no entràvem al Liceu, teníem per endavant tot un estiu sense fer res. En Ferreter va refer aquesta companyia i la va transformar amb repertori de –varietèes-, li va posar el nom de Flores Naturales, i va agafar uns altres artistes com la Mary Santpere* i l’Antonio Amaya*, …, i el ballet va continuar.
Jo crec que llavors el mestre va pensar “Caram, això m’interessa”. La qüestió és que un bon dia el Senyor Segura va dir que també es feria càrrec de Els Ballets de Barcelona. El mestre llavors va anar eliminant tothom que no li interessava. L’únic que es va quedar una temporada, com a director artístic va ser l’Hugo Manuel.
En Montsalvatge, i tots els altres es van empipar moltíssim, però el mestre va dir que aquesta era la millor forma de continuar amb la companyia de ballet. Tot aquell projecte dels intel·lectuals estava molt bé, però no teníem diners, no n’hi havia, de diners, i aquesta altra opció , és clar, disposava d’un capital i podia mantenir a tanta gent com érem.
*>*:Resumint amb dues frases: és volia formar “Els Ballets de Barcelona”, i va aparèixer el senyor de les duanes amb diners i amb un gust artístic, més que dubtós, però va fer possible que Els Ballets seguissin…
Això no seria del tot just, perquè els que van fer Els Ballets van ser: el mestre i totes aquelles persones que van aportar el primer capital. El que va passar és que , el Sr. Segura va seguir posant els diners i el Sr. Ferrater es va fer càrrec de la gestió econòmica, i llavors va haver-hi els diners per poder pagar els viatges, ja que, al principi, nosaltres no vam poder sortir per falta de recursos. En Magrinyà va entreveure que, si no era així, no hi havia massa perspectives i que el Sr. Segura li obria les portes, així que, es van fusionar i llavors si, amb “Els Ballets de Barcelona” vam anar a tot arreu, fins i tot hi anàvem amb vagons de segona i uns altres de primera. Quasi que no ens ho podíem creure!
*>*: Però això no és el que volia la gent intel·lectual de Barcelona.
No, en realitat no. L’Alfons Puig i en Montsalvatge eren amics personals del mestre i, després d’això vaig veure molt de canvi , es van allunyar molt. De tota manera, jo crec que ells també van comprendre que si no hi havia diners no podien seguir endavant. El que ells donaven com a col·lectiu era més aviat un ajut en especies, ara posar-hi els seus diners, això ningú ho volia fer!
*>*:Però el Sr. Segura hi posava els diners… i l’amant! Ho va permetre això el mestre?
No, aquella dona va durar poc! Vestia molt malament, recordo quan estàvem a Madrid amb Perico Chicote(5) que deia –Como puede ir con este abrigo tan elegante i estos zapatones!. Quan el sr. ferrater va canviar l’espectacle i el nom, Flores Naturales*, el mestre va fer la selecció de personal, i la van treure.
Poc a poc el Magrinyà havia anat introduint més peces de ballet, i el Sr. Segura també s’havia donat compte que el “ballet” agradava al públic i tenia molta sortida, i de quina manera! Teníem molt d’èxit. En Garín i jo ballàvem una coreogràfia molt maca, ell feia com si fos un violinista i jo, com si fos una venedora de flors. També ballàvem un –pas de deux- amb la música del Nocturn de Chopin. A la Mary Santpere* i a l’Antonio Amaya els aplaudien molt, però el ballet tenia més èxit. També va muntar una part –bolera- i una altra part -d’espanyol- més forta, amb l’Amor Brujo de Manuel de Falla. Després va començar a coreografiar sarsueles, com La Revoltosa, i òperetes com La Dolores, sense cantants, només ballarins. Ens van donar el Premio Nacional Amadeo Vives, i ens el va entregar el sr. Manuel Vives! Vam anar per tota Espanya, a tot arreu. Mira!, hi havia molts de llocs com per exemple: Sant Sebastian o Soria, per dir-ne algun, que no havien vist mai ballar clàssic… es quedaven… Menys Galícia, jo crec que ho vam fer tot. I va tenir molt d’èxit.
*>*: I això durant l’estiu?
No, això ja va ser durant … És que el Liceu eren tres mesos a l’any, i com que també fèiem la temporada d’òpera, es barrejava tot. Per això uns tenen raó i altres també quan diuen que el ballet no se n’ha anat mai del Liceu, que sempre ha estat el Ballet del Liceu.
En la primera època cada un firmava el contracte com a Cos de Ball del Gran Teatre del Liceu, igual que el cor, i com l’orquestra. En el moment en què es van crear Els Ballets de Barcelona, el senyor Ferrater va dir que havíem de ser contractats com el que eren en realitat: la companyia de Els Ballets de Barcelona.
En Pàmias em va venir a buscar a mi i a una altra ballarina, la Juanita Baldó, i ens va preguntar: -Vosaltres voldríeu, amb dos o tres nois més, venir a ballar a les òperes? si ho féssiu, jo ja no hauria de contractar Els Ballets de Barcelona, hauria de contractar només les ballarines que es necessitessin.
*>*: Aquesta proposta deixava fora en Joan Magrinyà.
Sí, és clar. Nosaltres li vam dir que no, que estàvem amb la Companyia i amb el Magrinyà. Al mestre, hi va haver molts cops que el van voler treure.
*>*: Llavors, mentre van durar “Els Ballets de Barcelona”, el mestre ballava?
Sempre hi va ballar, però ho va anar deixant poc a poc. Amb l’espanyol no, va ballar fins que és va retirar, però per exemple amb un Llac dels Cignes o amb unes Sílfides… Molts cops passava que les Sílfides les començava en Magrinyà, ballava la masurca, la introducció, fins que arribava el vals, llavors “Jesús! Vesteix-te!”
La Maria de Ávila, hi va estar fins que va tenir a la seva filla, i després a la Maruja Blanco*, que un bon dia ja no la van agafar més perquè el mestre es va enfadar amb ella i la va treure.
*>*: rivalitat professional?
Sí. En part si i en part no. La Maruja era una mica, com et diria, una mica cabra boja, més que res, de nois, saps? Tenia molt pretendents i havia tingut algun disgust horrorós. Un dels pretendents que sempre l’acompanyava, deien que si era marxista, en aquella època! Imagina’t! I una vegada, abans de fer un recital, el van venir a agafar a ell i també la van agafar a ella. Desprès es va fer nòvia de l’Anglada*, que era l’apuntador. La Maruja tenia un èxit extraordinari, i per això tothom li tenia mania, l’envejaven molt, i és que la Maruja… si nosaltres fèiem 32 –fuétés-, la Maruja en feia 62.
Me’n recordaré tota la vida d’això: el mestre li havia muntat 32 –fouettés- en una –variació- i ella, quan acabar amb els 32, va començar a fer-ne de dobles, fins que la gent aplaudia. Ooh! [riu amb ganes], en Magrinyà, entre caixes [al costat de l’escenari, fora de la visió del públic], va perdre els nervis: -Però què fot aquesta dona?! Què fot aquesta dona!?. I la gent aplaudia a rabiar. És clar, ella feia mal fet, es va saltar la coreografia. No ho havia d’haver fet, això.
*>*: ho feia per tenir el protagonisme absolut.
Sí. I el tenia! però en part, sort vam tenir d’ella, perquè ella ens va donar molta categoria.
Quan van fer fora a la Maruja, el mestre va tornar a cridar la Maria de Ávila per fer la –tournée- de Madrid. Ja era casada la Maria, i tenia la nena. Recordo que, quan estàvem a Zaragossa, ballant, portava la nena al camerino i em deia: – ¡ Mira qué guapa es! ¡Qué guapa! ¡Qué niña tan guapa! I la nena s’espantava molt quan veia a la seva mare maquillada…! Es posava a plorar!
La Maria se’n va anar sense dir res. Ella tenia un contracte firmat, però un bon dia em va dir:
–No puedo seguir aquí, voy a perder mi matrimonio y no quiero. Cuando veas que me buscan en la estación de tren, y ya estais a punto de salir, vas al señor Ferrater y al maestro y se lo explicas. Ahora, no digas nada, porfavor, pero yo mañana me quedo en Zaragoza. Yo me quedo.
Només m’ho va dir a mi.
*>*: Així va ser?
Així va ser. –Y tú les dices de mi parte que no se lo he querido decir, porque no queria pasar por el trance de verme obligada a seguir.
*>*: Havia de ser molt dura per a ella aquesta decisió!
Si molt dura.
*>*: Per què van desaparèixer “Els Ballets de Barcelona?
Vols que t’ho digui en cinc minuts? Mira, es van acabar quan vam anar a París. A París vam tenir un èxit sensacional. A l’any 1952, els francesos republicans es pensaven que Els Ballets de Barcelona era una cosa com els Coros y Danzas * i quan ens van veure, als Champs Élysées, vam tenir un èxit “arrollador”. No vam fer res de Les Sílfides… Només les coreografies de bolera, tot el repertori de ball espanyol. A rel d’aquest èxit vam tenir molts altres contractes per anar a altres llocs d’Europa. I això que et dirè ens va empipar moltíssim: el mestre no va voler. En Magrinyà no va voler. Ell volia tornar al seu negoci i anar al Liceu. És clar, com que era ell qui portava la companyia, la companyia es va desfer. La que més es va enfadar va ser la Rosita Segovia.
-Quina barra! Hem arribat a fer una companyia, i ens ha costat tants sacrificis per arribar a aquest punt! Sembla mentida que ho deixem perdre així per ….
Alguns ballarins vam continuar, però ja sota el nom del ballet del Liceu, i la majoria ho van deixar. Ens va fer molta pena.
*>*: moltes, moltes, moltissimes gràcies Consol, en aquesta ocasió, més que una entrevista ha estat una master class d’història, i no tan sols t’ho agraeixo jo, sino que tots els lectors que passin per aquests fulls, t’ho puc assegurar.
A mi m’agrada recordar-ho i em fa feliç poder-ho explicar, així que moltes gràcies.
Notes a peu de pàgina
1 Pilar Primo de Rivera y Sáenz de Heredia 1907 – 1991. Germana de José Antonio Primo de Rivera,
fundador de la Falange Española; fills de Miguel Primo de Rivera, dictador espanyol de la dècada de
1920.
2 Barcelona 1921-2010. Cantant d’òpera, tenor.
3 German Herrera
4 gamelli sastre
5 Madrid, 1899 – 1977. Va ser un reconegut hostaler madrileny.
Vols que t’expliqui una cosa divertida?
*>*: I tan!
… Estàvem a l’estudi del mestre, ell, per donar la classe es posava al mig, entre una galeria on hi havia el piano i la Sra. Conxita, i la paret dels miralls. A mi em va posar a la barra, a prop d’ell i de la pianista. Davant hi tenia a la Maruja Blanco i darrere la Maria de Ávila, i em va deixar allà, entre les dues!
Poc a poc m’anaven arraconant, sense que jo me’n adonés, i al final em vaig trobar gairebé allà baix, a la porta. Devien pensar “Aquesta ha vingut aquí a última hora i l’han fumut a davant”.
I el mestre em crida i em diu:
-Mira, jo t’he posat al meu costat i ara et veig allà darrere. Avui t’he vingut a buscar, però no et vindré a buscar més. Aprèn-t’ho be aixó!
– Si, mestre.
Ell deuria pensar “En sap molt poc, però ja s’espavilarà”
Te’n explico una altra?
*>*: és clar que si!
… un dia arribo a casa i em diu la meva mare:
-Ja has plorat? Ja t’han posat de noi!
Em semblava deshonrós. Allò de fer de noi, vestir-me de noi… a mi em semblava que m’ho feia perquè no servia per ballar, no sé què m’imaginava.
-Bé, tu mateixa. Ves fent. Em deia la mare.
Em vaig arribar a imaginar que potser era per les lentes de contacte, i jo me’ls treia i me’ls posava, per disimular. Ara em posava un ull… m’hi estava tres hores, després me la treia, i em posava la de l’altra ull. Me les treia totes dues i no me’n posava cap. M’ho anava trampejant així!
Mira com anaven les coses…..
*>*: expliqui, expliqui.
… les sabatilles…..me’n recordaré tota la vida. A casa meva teníem una tapisseria, i de vegades fèiem unes coses fantàstiques de ras. El senyor Cassimiro*, que ens feia les sabatilles, em deia: -Porta’ns retalls de casa dels teus pares, de la tapisseria. I jo li portava. Al principi havia tingut problemes amb el meu pare:- ¡Me has cogido el asiento que estaba cortado! ¡Vé a buscarlo corriendo! I jo plorant, resant pel camí…: -Ai que el Casimiro no l’hagi tallat! perquè valien un dineral, aquelles teles! I quan arribava a la botiga em deia: – No, si ja ho he pensat que tornaries, perquè això no és pas un retall!…
…En aquella època, només hi havia el Cassimiro, que ens feia les sabatilles de punta, i ens les feia per encàrrec. Havies d’anar al carrer Aroles, asseure’t a l’escala i:
-Aquestes són per mi, oi Cassimiro? Què jo no en tinc!
-t’hauràs d’esperar a que n’acabi unes.
Eren unes sabatilles tan dures que havies d’agafar una olla d’aigua bullint, posar-les a sobre, i amb el vapor s’estovaven i te les posaves una estona per domar-les, amb cura de que no es fes malbé el tope [la base de la sabatilla que serveix per pujar a sobre els dits del peus], perquè si no, no hi havia res a fer.
No et podies despistar, si te n’anaves a dinar, en venia una altra i:
– Cassimiro! que m’havia dit que eren per mi!
-Bé, emporta-te-les tu! Ja en farem unes altres per l’altra noia.
I, és clar, havies d’estar allà fent guàrdia. Quan jo o la Maruja Blanco teníem les sabatilles tan velles que no podíem ballar i pactàvem:
-¿Consuelo tienes zapatillas nuevas? ¿Me dejas una?
Teníem el mateix número, un trenta-cinc.
–Bueno, pues sí, sí. Nos quedamos una cada una, hasta que nos hagan las otras.
I ballàvem amb una de nova i una altra trencada. Vull dir que imagina’t com anàvem. I el primer cop que vam anar a París i vam anar a la Casa Repetto* i vam veure els armaris de sabatilles, tu no saps quina il·lusió!
Ah, sí. Doncs sense sandàlies!
*>*: ara me’n explica una de sabates?
Ens enfadàvem molt, però ens durava molt poc.
….. La Betty* deia: -Jo me les he comprades.
-Ah, tu sí, perquè ets la niña pija. Tu també en tens Consol?
-Mira, jo he estalviat i me les he comprades.
-Bé, doncs jo no. Haurem de sortir totes amb les “tuniquetes” i amb les sandàlies dels pastorets.
-Doncs jo amb les sandàlies dels pastorets no surto. No s’hi pot ni ballar amb això!
-Doncs descalces!
-Si, i ara! agafarem el tètanus, perquè hi ha molts claus escampats per l’escenari.
Llavors vaig demanar al Liceu que ens les paguessin.
-mestre, per favor,…
-No, jo no vull saber res d’això! Si vols ves-hi tu, després em feu quedar malament a mi.
-Escolti, senyor gerent, per favor, miri, que les sabatilles en les haurien de comprar vostès.
Doncs bé, després d’insistir molt, durant molt de temps, ens van comprar les sabatilles i ens van fer els tutús.
La Filo!
*>*: Què deia la Filo?
ALa Filo sempre deia:
“En Magrinyà no n’engreixa cap”.
Una vegada el mestre em va dir: -És que no hi ha dret que marxeu quan esteu millor, quan us necessito. I jo li vaig respondre: -Mestre, vostè no s’ha adonat d’una cosa: nosaltres ens fem grans, hem de viure d’això i no ho podem fer només amb tres mesos l’any. Hem de buscar-nos d’altres coses. Vostè té el seu negoci i això… és perfecte.
Jo llavors ja tenia vint-i-tres o vint-i-quatre anys.
Quan me’n vaig anar jo va entrar l’Aracel·li Torrens i l’Antoñita Barrera*. Elles eren més jovenetes, però en realitat també ballaven molt. Saps quant els pagaven? (Això no ho diran mai elles, però jo t’ho dic): els pagaven 75 pessetes a la setmana… per maquillatge!
Laaaa
Ai! El Liceu…
*>*: ¿?
I jo, ser ballarina del Liceu, només ho vaig fer servir un cop a la meva vida i va ser per anar a Itàlia, a l’Scala de Milà, que hi vam fer una Carmen meravellosa amb el director Franco Sefferelli. Ens van venir a buscar, perquè era conegut de la Rosita Segovia.
Jo feia de primera ballarina, volien una ballarina espanyola. En el quadre de la taverna va posar una taula rodona, i jo a sobre, amb tots els contrabandistes al voltant fent palmas. Jo meravellada i pensava “oh! Aquí ballaré!” Em va fer fer una bata de cua de moiré negre, “Que maca era!”. I va i em diu: -nada más brazos. Solo quiero que se vaya enroscando con la bata de cola. I jo pensava “He vingut de Barcelona aquí a Itàlia per no fer res?”… doncs tu no saps com quedava de bé el quadre!
I després, quan vaig veure el Bolero de Rabel de Béjart, al Liceu, vaig dir “Mira, la idea de’n Zefferelli amb la Carmen! ”
Aquesta és l’única cosa en què sí que vaig dir que era ballarina del Liceu. Posar “ballarina del Liceu” ho trobava tant ridícul! Saps per què ho trobava ridícul? Perquè jo havia anat a treballar a la Costa Brava amb d’altres companyes… i fèiem coreografies pels estrangers, de vegades horroroses, i sabia que ens criticaven molt, “Ay dios! ¿Son las del Liceo y bailan esas cosas?”
Era desmoralitzant, era denigrant haver d’anar a la Costa a guanyar diners i ballar el que ballava.
*Entrevista realitzada el 6 de novembre de 2008