*>*: Tan la Sra. Araceli com la Sra. Cristina,  van començar molt d’hora a dedicar-se a la dansa, i  finalment, van acabar sent primeres ballarines al teatre, del ballet del Gran Teatre del Liceu, com ara ens explicaran.

Per què ballarina, Araceli?

Bé, jo era molt petita i es veu que quan sentia  música em posava a ballar. Els meus pares eren amics d’un matrimoni que tenien una nena petita, i resulta que anava a fer classes  amb el mestre [ es refereix a Joan Magrinyà*]. Llavors ells, els  hi van dir als meus pares:  -Doncs mira, per què no l’hi dueu a la nena? Al meu pare també li agradava molt la música i tot plegat. -Doncs potser sí que l’hi durem. El mestre no agafava alumnes fins que tenien els cinc anys, i  la meva mare, pobre: “és la primera mentida que dic!”, perquè jo en tenia quatre, d’anys. Vaig estar molt poc temps fent classes, perquè a l’hivern sortíem a les set, era fosc i llavors plovia més que ara. Total, que estava bastant delicada i la meva mare va dir que ens esperaríem i el mestre, li va respondre: -no es preocupi, perquè si a la nena li agrada, tornarà a venir. I, efectivament, als set anys ja estava allà. I des dels set anys fins que hem vaig casar.

*>*: Va tornar-ho a demanar ?

Sí, sí.

*>*: vostè estava estudiant a l’escola del mestre Magrinyà i de tant en tant anava a participar a les òperes del Liceu.

Exacte. Quan hi havia, per exemple, els Negrets d’Aida , Marina, i d’altres… fèiem de nanos jugant a terra, amb botons. No ballàvem, però bé… ja estàvem sobre l’escenari. El teníem ben après l’escenari del Liceu. Ja de petites. El primer cop que vaig pujar a l’escenari del Liceu va ser amb l’òpera de Falstaff l’any 1948. Fèiem de nans. Era l’any 1948 llavors era molt joveneta.

*>*:  Cristina com és que va ser ballarina?

Doncs, una mica com l’Araceli. Jo era petita i al meu pare li agradava molt el cinema i anàvem a veure pel·lícules de Fred Astaire, i de  Ginger Rogers. Jo arribava a casa, em vestia amb les fadilles de la meva mare i em posava a ballar. Vull dir, m’agradava, m’encantava. La meva mare no coneixia ni el mestre Magrinyà ni a ningú altre. Vaig anar a parar amb una professora que es deia Carolina de la Riba que no la coneix ningú. Ella es dedicava més a l’espanyol que al clàssic. Vaig començar amb onze anys, i als dotze ja m’havia muntat uns ballets! Va ser llavors quan ens vam conèixer amb l’Araceli, a la Sala Mozart*.

ARACELI: Com és que vas arribar a la Sala Mozart tu?

CRISTINA: Pel meu pare. El meu pare coneixia a algú que hi treballava. La Sala Mozart era un teatre molt petitet que hi havia al carrer Canuda. Bé, doncs es feien contes. Els diumenges al matí es feien dues sessions  i no sé quin altre dia, oi?

ARACELI: Es feien els dijous a la tarda, perquè llavors els col·legis feien festa el dijous a la tarda…

CRISTINA: Això mateix. Total,  que ara et diré com vaig anar a parar a l’escola de Magrinyà. La mare de l’Araceli, que era molt maca, li diu a la meva mare:

-Escolti, per què no porta a aquesta nena al mestre Magrinyà ? I la meva mare li diu: -No puc, perquè econòmicament nosaltres no estem bé. -Vostè vagi a veure’l que ell és molt bo. Jo llavors ja tenia catorze anys.  – A la meva filla li fa  molta il·lusió d’entrar al Liceu. Em van fer fer una classe senzilleta i va dir: – Bé, la seva nena pot valdre molt perquè és molt llesta. Aquest any és ja impossible entrar al Liceu perquè estan totes les places cobertes. Era la temporada 1954-55. I hem diu: -Tu estàs disposada a treballar? “Jo sí, i tant, tot el que vostè em digui, mestre. – Has de venir a fer les classes de matí, començant pel meu primer curs. És clar, jo estava molt mal ensenyada, i li vaig dir que sí, que estava disposada a tot. I el mestre, fixa’t si era bona persona, que jo mai no vaig pagar una classe amb ell. Mai! [ ho diu amb la vehemència de l’agraïment] Vaig començar a fer classe i al cap d’una setmana la senyora Conxita* em diu:

-Digues-li a la teva mare que vingui. I li va diu: -Miri ha fallat una noia, entrarà com a –meritòria-, per aprendre els ballets, però segurament no sortirà en cap.    I jo encantada, és clar! Vaig entrar i a la primera òpera que es va fer, que era La Fuerza del destino, de Verdi, ja hi vaig sortir a ballar, fent de noi. Em vaig fer un tip de fer de noi perquè era alta i primeta, i perquè no n’hi havien, de nois.  O sigui, que li he de donar les gràcies a la mare de l’Araceli.

*>*: Què me’n diuen de la senyora Conxita? Quin paper feia amb el mestre Magrinyà?

[rialles]

CRISTINA: Ella el volia dominar. I el mestre es deixava dominar, quan ell ho volia, és clar, perquè la veritat és que no el podia dominar ningú. La Conxita era la seva mà dreta, sense la senyora Conxita moltes coses potser no les hauria fet. Jo l’he vist varies vegades molt enrabiat, al mestre.

ARACELI: I quan s’enrabiava …

CRISTINA: Quan ell deia que no, ja t’hi podies posar fulles, vull dir que era que no. Comprens?  

ARACELI: Sí, sí., jo també ho recordo així. El senyor Magrinyà i la senyora Conxita, al seu estudi i al Liceu.

*>*:parlem d’en Joan Magrinyà?

CRISTINA: Am el mestre nosaltres vam aprendre a ballar –clàssic-, -espanyol-,  i una mica de contemporani, perquè la seva coreografia, La Rapsòdia sincopada, era contemporani, Els Cinc Continents també ho era . El mestre havia tocat motes tecles, fins i tot havíem fet –flamenc- a guitarra.

ARACELI: Amb -bata de cua-.

CRISTINA: I tant. La Vida Breve, que la fèiem amb aquelles -bates de cua- blanques del mestre, emmidonades, te’n recordes Araceli? El mestre…  les persones que hem estudiat amb el mestre, se’ns nota, a tots. Per què? Perquè tots hem tingut un moviment de braços preciós.

ARACELI: Sí, ens feia ballar.

CRISTINA: Ell tenia molta presència, i te la traspassava. Era com el seu segell. Tu estaves amb el mestre i ballaves. Per ballar es necessita la tècnica, evidentment, però considero que no només és això, hi ha d’haver alguna cosa més…..  

ARACELI: El que passa és que avui dia si no tens una super tècnica no vas enlloc. Sí, i de vegades se’n fa un abús de la tècnica i es deixa una mica arraconada la part de l’expressió,  que és el més  important.

CRISTINA: Jo he conegut i he tingut la sort de tenir a casa meva a Merche Esmeralda*.  Ella et feia aixecar de la cadira i dir: “Tinc ganes de ballar”. era meravellosa ballant. Això no es compra ni es ven. Això ho tens o no ho tens. És el que es diu l’ànima de ballarina.

*>*: Com recorden les vivències  dins del Liceu. Com va ser el seu desenvolupament dins del ballet?

ARACELI: Bé. Primer Vaig passar a formar part del cos de ball del Liceu amb catorze anys i llavors,  a base de treballar. Vaig pujar de solista amb la Gioconda, en aquella època hi havia l’Aurora Pons, la Betty*, Consol Sánchez, l’Olga*, hi els germans Garín*.

CRISTINA: Jo vaig entrar l’any 1954, l’Aurora  ja estava com a ballarina estrella, però, de primeres ballarines, no n’hi havien. Aleshores, va ser quan tu vas pujar a primera ballarina i la Manolita Ors*, la Romana Uttini i jo, a solistes. Després,

l’any que se’n van anar elles, l’Asunción Aiguadé, l’Elisabet Bonet* i jo, vam ser les primeres ballarines…

ARACELI: de ben petita, el mestre em va dir: “hauries d’anar a l’Institut del Teatre”.  Hi vaig entrar amb onze anys, Però clar, jo anava des dels set anys a fer classe amb el mestre, i vaig haver  d’entrar al primer curs, oh! com m’avorria, moltíssim!

CRISTINA: Només eren tres cursos llavors, Araceli. [ ho diu amb certa resignació]

ARACELI: Sí, sí. I amb tres cursos ja em diràs què fas? [ li pregunta amb cert escepticisme]

CRISTINA: No res. Però és el que hi havia. [li respon amb resignació total]

ARACELI: Sí, però vull dir-te que em resultava pesat. Vaig acabar tot amb excel·lent, però els vaig dir als meus pares: “Em sembla que no tornaré a segon”, o sigui, que només vaig fer un curs a l’Institut. Jo preferia anar a ballar a la sala Mozart. Clar, a mi em feia més gràcia això. Llavors va ser quan vaig anar a fer classes amb Madame Elsa*. He sigut bastant inquieta, jo, i m’ha agradat  treballar amb diferents professors, i   Madame Elsa era el millor lloc on podies anar a fer classes, a part del mestre.

CRISTINA: Tècnicament ensenyava molt bé,  Madame Elsa, però era molt dura com a professora, dic.

ARACELI:  Però era una bellíssima persona. Jo no la vaig sentir mai criticar a ningú, que ja és molt. Era fantàstica. I era ella qui em muntava els  balls per la sala Mozart. Hi vaig estar dues temporades.

CRISTINA: Jo també.

*>*: Volen dir que combinàven les temporades del Liceu i les de la sala Mozart al mateix temps?

LES DUES: Sí. [ho afirmen al mateix temps, i amb contundència.]

*>*: m’han explicat que en aquella època no agradava massa que els alumnes anessin a diferents professors alhora .

CRISTINA: No gens, no agradava.

ARACELI: Al mestre  no li agradava, cosa que jo, sent professora, no he tingut cap problema quan les nenes han volgut anar a un altre lloc. És més, els ho he dit jo. “Escolta mira, ara es farà un curset,  doncs aprofiteu, aneu-hi”. Em sembla que s’ha de tenir una miqueta més d’amplitud.

CRISTINA: El mestre per la revetlla de Sant Joan tancava la seva escola, i al Liceu ja s’havia acabat la temporada. Llavors ens passàvem juliol, agost, setembre sense fer res. M’entens? I què fèiem llavors? Si podíem treballàvem, fèiem el que es deien –bolos- per la Costa Brava, però si hi havia dies que no treballàvem, què fèiem? Anàvem amb  Madame Elsa i pagàvem les classes per dia.  I això, la majoria de nosaltres, no li dèiem a ell. Mira, era com si li fessis un…… una traïció.  Ell ensenyava el sistema Cecchetti*, que és l’escola italiana, boníssim, i  Madame era més dura…  tipus rus.

A mitjans de setembre, el mestre  ja obria l’acadèmia però és que a l’octubre ja començaves al Liceu, així que,  no podies estar tant de temps sense fer res!

*>*: Com recorden l’ambient d’un dia normal dins del Liceu, assajos,  classes,  funció?

ARACELI: Bé, normal, vull dir que cadascú estava en el seu lloc. Nosaltres ballàvem, els altres cantaven i l’orquestra tocava.

CRISTINA: Però ens havíem trobat moltes vegades, que el ballet sortia al tercer acte, per exemple, i com que s’havia fet la una de la matinada, una de dues, o l’orquestra plegava o deia que volia cobrar hores extra. Total que de vegades no fèiem assaig general. És clar, això per nosaltres era fatal. Tu ho recordes, Araceli? Clar que, si no estic equivocada, tu vas plegar  l’any 1963 jo vaig estar fins al 1969, són 6 anys de diferència…

ARACELI: Però sí que me’n recordo, i tu també recordaràs, perquè ja  hi eres, quan es va fer la Joana d’Arc… Vam fer més hores que un rellotge. Era molt exigent el Rossellini*. Era d’aquelles persones que fins que no surt tot perfecte…[puja les celles i contrau la boca] Va ser esgotador. Gairebé no ballàvem nosaltres, fèiem de camperoles. Hi sortia  l’ Ingrid Bergman,  era fantàstica.

*>*: Estem parlant d’una pel·lícula?

CRISTINA: No. De l’Òpera Joana d’Arc. Bé òpera molt  teatral. Ella recitava  i també cantava diria. Estem parlant de la temporada 1954 -55.

*>*: Però ho recorden amb simpatia?

ARACELI: Sí home !,  però vam quedar baldades. I llavors,  sí que aquesta vegada, les més grans es van queixar, per les hores. Clar, si es queixa l’orquestra, doncs …

CRISTINA: Sí, però no en trèiem res. Recordo del primer sou de l’any 1954. Quinze “pessetes” cada dia.  Jo tenia llavors catorze anys.

ARACELI: El vestuari també ens el fèiem nosaltres.

CRISTINA: Tot, eh? Ara,  la gent es queixa moltíssim, llavors sí que es treballava  per amor a l’art. Però amor a l’art de veritat. Jo tenia l’avantatge que la meva mare em feia el vestuari, i a l’Asunción Aguadé també li feia la seva, però hi havia gent que no. O te’l feies o havies de pagar perquè te’l fessin. Comprens? Sinó havies de sortir amb un vestit de la sastreria, cosa que ningú volia, perquè era desastrós i a més a més, no hi havien –tutús-.

ARACELI: Ai, en aquella època… Per exemple, les malles eren de cotó. Després van començar a venir les de seda, que eren més bufones. Però quan  les de cotó, t’agenollaves i quan t’aixecaves, [moment de silenci contingut] et feien genollera! Clar! Molt lleig i molt incòmode. Jo me’n recordo que per estirar-les ens posàvem una moneda de 10 cèntims d’abans, o de pesseta, una monedeta a cada costat, i llavors les lligaves darrera amb un cordonet, perquè les malles et quedessin ben tibades, i quan te la treies et quedava la marca a  la cintura [ les dues fan que no amb el cap i somriuen el record]

*>*: Això és un invent  …

ARACELI: No sé si és invent nostre o no,   ho feien les altres i ho vam imitar. I bé, les sabatilles. A mi que em perdoni el Sr. Casimiro* i el Sr. Paco Damaret*, els he estimat molt a tots dos, però a mi les seves -sabatilles de punta- no em van anar mai bé.

CRISTINA: No, ni a mi tampoc.

ARACELI: Llavors, a vegades  algú anava a França i duia sabatilles, malles,  i –mallots-, de Repetto. I ja veus tothom allà comprant sabatilles…

CRISTINA: I després,  no sé si tu encara hi eres, quan venien les companyies   a la Temporada de Ballet de la Primavera, el  Marqués de Cuevas*, el London Festival*, en fi…, la senyora Ascención* ens avisava i ens deia: “Tengo una caja de zapatillas ¿queréis pasar?” I anàvem a buscar les sabatilles que les ballarines deixaven. Perquè en aquests ballets  les sabatilles les feien servir una o dos funcions i les llençaven. Ho havíem fet moltes vegades això. Però moltes, eh? I si no les fèiem servir per ballar,  les fèiem servir per assajar.

ARACELI: I abans de que tinguéssim les d’escuma, fèiem servir les  de “reixeta”, que  se’t clavaven als peus, també. Bé,  en fi, era una època de postguerra i…

CRISTINA: Va ser una època… jo encara tinc records macos. De vegades truco a l’Aurora  Pons,  a Madrid,  i se’n recorda de nosaltres…

ARACELI: Faltaria més que no se’n recordés!

CRISTINA: Bé, però vull dir que es recorda amb “carinyo” de l’època que vam estar juntes.

ARACELI: Hi havia molt bon ambient. Últimament vam aconseguir fer classes amb les companyies que venien a la Temporada de Primavera. Això, gràcies al Sr. Pàmies*.  Quan venien els anglesos, doncs no vegis! Nosaltres darrere de tot, primer veient el que feien, perquè no enteníem res de res, i llavors doncs… pescaves el que podies. Clar, això va bé. Coneixes un altre estil, i una altra forma de fer. Quan m’em vaig anar amb la Compañia de Mariemma*, va ser perquè se’n anàvem a Paris, i pensava que podria fer classes amb  la Companyia del Marqués de Cuevas*,  i em va sortir el tir per la culata… Resulta que tenien un horari que coincidia amb les nostres classes, i vaig fer una sola classe amb ells i punt.  Vull dir que treballar ara amb uns, ara amb uns altres crec que és…

CRISTINA: T’enriqueixes, és clar que sí.

*>*: Una de les persones que s’anomena  molt sovint i que  ha estat molt important i molt decisiva en la vida del ballet al Liceu, ha sigut el senyor Pàmies.

LES DUES: Sí.

ARACELI :Quan va entrar ell a dirigir , va canviar el ballet. Cap a bé.

CRISTINA: Per exemple, mai no s’havia fet cap –tournée- i amb el senyor Pàmies se’n feia una a la primavera i a l’estiu, per tot Espanya. També anàvem als Festivals d’Espanya*, i cada any fèiem la temporada d’òpera d’Oviedo i Bilbao. . Tot patrocinat per ell, clar. Sí, sí. Va donar molta empenta al ballet.

*>*: Així doncs, vostès en poden donar fer que el Gran Teatre del Liceu tenia un ballet durant l’època en que el sr. Pamies va ser director.

CRISTINA: Jo et porto diaris on hi diu ”Ballet estable del Gran Teatre del Liceu”. La senyora Cullell*, que no fa gaire ha estat la directora del Teatre, va declarar  que el Gran Teatre del Liceu no havia tingut mai cap ballet estable. Uns quans exballarins ens vam reunir en un estudi de dansa per fer un escrit de rebuig, per manifestar que no era veritat.  La periodista que ens va atendre va contestar amb un article al Diari Avui, i va dir que els ballarins estaven molt indignats. Porto programes,  diaris,  de tot…

*>*:I després de ballar es van dedicar al món de la pedagogia, les dues.

ARACELI: No sé si  tu també,  Cristina, però a jo, des del principi vaig aprendre a ballar  i al mateix temps ensenyar, perquè resulta que en el Liceu, per exemple: quan s’havien de fer els Negrets de l’Aida, el  mestre em deia: “Araceli agafa les nenes i els ensenyes els Negrets” I havia una sala, al costat de la que nosaltres fèiem la classe,  que era pels de l’orquestra on assajaven de vegades, i quan estava buida  el mestre m’hi enviava amb les nenes que començaven. T’asseguro que aquelles  coreografies no se me’n esborrat mai més. [Rialles] De fet   les he muntat moltes vegades,  perquè  he tingut una escola fins fa poc, així que,  m’he passat tota la vida ensenyant a ballar.

CRISTINA: Jo, quan li vaig dir al mestre que em casava em va dir: -Ja t’ho has pensat bé?. Li vaig dir que sí,  i em va preguntar si deixaria de ballar. L’únic que no vaig deixar van ser les classes que donava a l’Institut, on  vaig estar-hi durant molts anys. A veure, jo sempre ho he tingut molt clar.

ARACELI: Sí, jo també, en aquest aspecte també.

CRISTINA: Les dues coses no poden ser. Per mi. Encarregar-te de la casa, tenir fills, el marit i ballar no pot ser. Si tu vols ballar, t’hi has de  dedicar tot el dia. I Pensa que al matí era el Liceu, moltes vegades, sense canviar-me, me n’anava a fer la primera classe de dos quarts de cinc al seu estudi, perquè ell dinava i descansava una miqueta. A un quart de vuit  començaven les classes de l’Institut, que llavors l’Institut era dilluns, dimecres i divendres, fins un quart de deu. Primer i segon curs. Les classes del matí  les donava la Sra. Charo Contreras. L’any 1971, que va ser quan em vaig casar, es va ampliar a cinc cursos. Llavors va entrar la Pastora Martos* per donar les classes al primer curs. Per cert, el mestre estava enrabiadíssim,  perquè ell sempre havia fet l’Escola Cecchetti*, entra ella i es posa a ensenyar amb el sistema de la Royal Academy School*. -Mestre, vostè perquè no li diu? Vostè,  és el catedràtic! Li dèiem.  No tenia esperit de dir: “ Oye Pastora, aquí se tiene que hacer lo que digo yo y punto. Si te gusta bien y sino también”. Ella va entrar perquè era coneixia al sr. l Frederic Roda*, que en aquell moment era el sotsdirector,  i el sr.Hermann Bonnin*,  era el director.

*>*:Araceli, de la teva experiència amb Els Ballets del Marqués de Cuevas*, què ens pots explicar més?

ARACELI: Mariemma* acostumava a venir a Barcelona quan necessitava gent, i com que jo  m’apunto en un bombardeig, me’n vaig anar amb ella.

El Marqués de Cuevas volia muntar un ballet que  representava l’amor en diferents països, i  va voler que els ballarins que representessin a Espanya fóssim espanyols. D’aquí només hi vam anar  Pastora Martos* i jo. La resta eren de Madrid.

Vaig tenir molts problemes amb l’assumpte del passaport. Jo devia tenir disset anys. El meu pare em va donar el permís per fer-ho, i ja teníem els bitllets per agafar el tren cap a Paris,  perquè allà es feia tot el muntatge, però quan ja tenia tots els papers,  em diuen: “No le podemos dar el … clar,  llavors anava tot en castellà… porque usted, no ha hecho servicio social, i si no lo ha hecho, no sale”. Vaig trucar a la Mariemma i em var dir: –Nada, no te preocupes, ya te lo arreglo yo. Resulta que tenia una amiga ficada en algun lloc “d’aquests”,  i al cap de res me’l van donar, però  va costar “sangre, sudor y lágrimas”. Quan tot va estar muntat vam anar a Brussel·les, on vam ballar arrel de l’exposició de l’any 1957.  En fi, va ser tota una experiència maca, ens ho vam passar bé, ara això sí, molt dur, molta feina, sí.  Fins i tot va venir a veure’ns l’Alfons Puig*,  allà a Paris.

Em van proposar d’entrar en Els Ballets del Marqués de Cuevas*, però em va agafar tan de sobte que…vaig pensar: “Si ara em quedo aquí, als meus pares els agafa alguna cosa”. I li vaig dir que no. Però bé, potser de tota manera, no me’n arrepenteixo gaire,  perquè  al cap d’un parell d’anys es va  morir ell,  i al cap de dos anys més o menys, el ballet  es va dissoldre.

*>*:En el moment que el Liceu passa a ser del   Consorci format per totes les Institucions, desapareix el cos de ball del Liceu i es trenca la tradició . Com creuen que  ha repercutit  això en el món de la dansa a casa nostra?

CRISTINA: A veure, jo tinc entès que suprimeixen els trossos del ballet de la majoria d’òperes. Com es veu això? Doncs jo crec que les persones que estan a dalt no tenen cap interès pel ball. Hi ha òperes que tenen ballets preciosos. Que el treguin a mi em sembla fatal. Al contrari, jo crec que hi hauria d’haver un

-cos de ball- estable al Liceu. No tenen el cor i l’orquestra? Què passa amb la dansa?.. Què han de fer aquesta gent jove que surt ara de l’Institut? On se n’han d’anar? a Madrid?  I més lluny!  És molt complicat Margarita, perquè tots ho sabem, has de ser una meravella, una súper , perquè a l’estranger hi ha moltíssima competència. I compte! a l’estranger no és com aquí,  que tot el que ve de fora és millor. Te’n vas a Londres i primer són ells i continuen sent ells, i em sembla molt bé. I en canvi aquí… Jo crec que hem de fer pàtria, i hem de valorar… que es doni una oportunitat a la gent d’aquí. Si hagués  tingut  una filla, que no la tinc, i li hagués agradat ballar,   li hagués tret del cap. Què  fas? on vas? Te n’has d’anar.

ARACELI: Bé, de tota manera s’ha de dir que  aquí a Catalunya tenim la Companyia de David Campos*,  vaig veure un Trencanous  al Tívoli i em va agradar molt.  Jo no ho sé … tota la mentalitat també ha canviat tant. Quan parles de ballet clàssic et diuen “carca”,  per dir-t’ho d’alguna manera.

CRISTINA: Però a veure, el ballet clàssic,  Les Sílfides, el Llac dels Cignes,  tot això és ballet antic? Això són obres d’art! Aquí i on sigui. Són obres d’art.[ visiblement enfadada]

ARACELI: Sí, però les coses evolucionen…

CRISTINA: Val, hi estic d’acord. Jo crec en un ballet contemporani bo, per exemple, la Companyia de  Maurice Béjart*, que no hi pots ballar si no tens una base molt bona de clàssic. Per a mi, un bon ballarí  ha de tenir una base molt sòlida de tècnica clàssica, llavors pot fer contemporani. Això és el que jo penso.

*>*: S’ha dit que pel ballet clàssic no hi ha suficient públic aquí a Barcelona. CRISTINA: Home, què vol dir que no hi ha públic? És clar que hi ha públic, i tant que sí.[ la seva expressió és  d’incredulitat]

*>*: Si ara ens estigués escoltant alguna persona influent en la política cultural del nostre país, que li  demanarien per la dansa?

LES DUES: Que es promocionés més, que…. Que es fes un programa de televisió per la gent menuda, amb La Ventafocs ballada,  o algun conte o alguna cosa d’aquestes que fos atractiva per a ells. Ens agradaria que hi hagués una companyia de ballet al Teatre del Liceu, per incentivar i donar il·lusió als joves ballarins que pugen, que en son molts.

*>*: Moltes gràcies a totes dues, ha estat molt agradable veure com desfruitàveu recordant els temps compartits… amb il·lusió.

CRISTINA, ARACELI:  moltes gràcies per donar-nos l’oportunitat, nosaltres també ens ho hem passat molt bé, ui!  podríem estar dies i dies [Rialles]

CRISTINA: Però de vegades, el mestre i la sra. Conxita tenien “peloteras”  eh?.  Deia: “prou s’ha acabat !   Conxita no et vull sentir més”.

ARACELI:  I tirava la cadira pels aires. I la Conxita : “Joan, no es posi així”.

CRISTINA: “Ni Joan ni hòsties!, Deixa’m Conxita, deixa’m”.

ARACELI: Feien un duo…

CRISTINA: Tu recordes la pendent que tenia abans,  l’escenari del Liceu?

ARACELI: I tan que me’n recordo! Quan havies de creuar l’escenari cap a munt, uf! Era realment un esforç, però noi! Quan havies de fer una diagonal de girs, o tan sols corren… si no anaves al tanto et trobaves a sobre el cap dels musics! [rialles]

CRISTINA: On jo odiava ballar,  era al Palau de la Música. Perquè, a part que també tenia una senyora  pendent , i pensaves: “Aquí com t’equivoquis te’n vas  de cap a baix”.