Això de parlar no és una cosa que…Volia deixar clar, que no m’agrada parlar de mi, perquè trobo que no se’m dóna gaire bé. Penso que, L’únic que he fet jo, és ser fidel a mi mateix. En la primera pregunta [ llegeix el guió de l’entrevista] hi diu: “Motivació per la qual va voler dedicar-se a la dansa”.
*>*: Sí.
Al mateix moment de néixer. Sí…. Quan era petit, tenia cinc anyets i … la meva mare ( me’n recordo molt de la meva mare, era molt maca) i una germana meva, em van portar a la Pauleta Pàmies*. Ella els va dir: – No, no agafo nois i a més, és molt petit. Aquest nen el que ha de fer és aprendre a caminar, jugar i córrer i fer tot el que fan els nois. I no em va voler. Això era abans de la Guerra Civil, devia ser el 1934-35. la Pauleta Pàmies tenia la seva escola. al carrer Sant Pau, 59. Que després va ser l’escola de Maria de Ávila, i més tard del Jordi Ventura*.
*>*:La senyora Pàmies li diu: – Miri, sap què? Vagi-se’n cap a casa. I llavors què passa?
Què passa? que jo vaig començar: “Jo vull ballar, jo vull ballar”. Nosaltres érem gent molt ben… situada. El meu pare tenia una fabrica amb molts treballadors i, hi havia una tal Isabel que el seu marit ballava claqué. I aleshores, el meu pare, cansat de dir-me que no, perquè jo era molt tossut, li va dir a l’Isabel : – Llévelo con su marido y que le enseñe a hacer unos pasitos de baile. Encara me’n recordo del primer pas que em va ensenyar. Vols que te’l faci? Em veus? Sí? Feia… [ es posa en peus i balla]
*>*:Bravo. fantàstic, encara balles molt bé! Quans anys tens, Antoni?
Jo? Cinc anyets.
*>*:No! Ara!
79, 79 [riem tots dos]
*>*:Tornem als cinc anys.
Bé, anava els dijous a ballava claqué, i ballava als festivals i sortia a l’escenari. La qüestió era ballar. Però després va esclatar la Guerra Civil, al 1936, i aleshores ens van portar a Begues. I allà vam passar els tres anys que va durar. I el que és el destí, hi havia la Mari Sampere*. En aquells anys ella feia festivals a Begues i a les meves germanes les feia cantar: “Són vampiresses, dones fatals….”[ ho diu cantant] I aleshores les meves germanes li van dir “Tenim un germanet que canta i balla”. Ella es pensava que el germanet era un noi d’uns 16 o 17 anys. -No, en té set d’anys! -Ai, doncs porteu-lo. I quan em va veure va dir: – Aquest nen l’heu de portar a Magrinyà* . Sí, ha de ballar en serio, és un artista, porta la dansa al cos i ha de conèixer al senyor Magrinyà a Barcelona. Va anar passant el temps i curiosament, no el vaig anar a buscar jo al mestre, me’l vaig trobar a l’Institut de Teatre. En aquella època, no em fa res dir-ho, era gairebé una vergonya ser ballarí. Hi anava d’amagat.
*>*:Perquè la família, tampoc la tenia molt a favor…
No, no em recolzava. I aleshores, em vaig matricular a declamació [ en l’actualitat diríem interpretació]. Els dimarts teníem rítmica i esgrima amb el senyor Magrinyà. I vaig pensar, “aquesta és la meva”. Quan vaig entrar a la sala i vaig veure la barra, els miralls…! clar, jo no sabia res. El mestre [ es refereix a Joan Magrinyà] em va mirar i em va dir:
– A ver, ponte así en primera, ahora haz un -plié- . Aquest noi, Conxita* miri aquest noi.
El mestre ens parlava en castellà a nosaltres, però entre el mestre i la Conxita es parlaven en català.
*>*:Parlem un moment de la Conxita*, perquè…
La Conxita va ser una persona que el va ajudar molt, com a pianista i com a persona. Tota la vida, tota la vida, fins al final. Sí.
Li deia: – Conxita, Miri aquest noi, que bé que ho fa, quin cos té, quines cames, aquest noi és un ballarí.
I em deia a mi : – A ver haz esto: – passé a la segunda-
I jo no sabia què era, però ho imitava. Quan es va acabar la classe em vaig acostar :
– Gracias, maestro.
I em diu: – oiga quiero hablar con usted. No quiero equivocar su carrera, si usted quiere ser un actor, seguramente lo será, porque lo veo muy desenvuelto, muy artista, pero quiero que sepa que hay en usted un bailarín maravilloso. Tendrá que trabajar pero tiene un cuerpo espléndido, con todas las condiciones.
Vaig contestar: – Si me canvia la matrícula, mañana vengo a la clase de baile.
Estava molt decidit.
*>*: I adivino que el mestre Magrinyà va anar a secretaria i va canviar…
Va anar a secretaria i em va dir: – No te preocupes, ya eres bailarín. Sí. I així vaig començar. Recordo que vaig arribar amb pantalons curtets, una samarreta, i portava espardenyes!.
*>*: I llavors va ser quan ho va dir a la família, no?
No. Vaig mentir. Vaig mentir perquè tenia por, jo. És que aquella època era molt dura, tot s’ha de dir, voler ser ballarí ! allò era… Per a les noies era difícil, però pels nois era encara pitjor… Sí. Si jugués al futbol, tot molt be, normal, però ballarí… Això molt malament.
Quan Jo arribava a casa i la família deia:
-Y qué tal las clases de declamación? Jo els hi contestava:
– Muy bien, muy bien. I els hi recitava: “Pierre, porque me has dejado?” M’inventava coses. Jo ho veia al cinema i després ho imitava a casa.
– ¿Y qué te hacen hacer?
– Pues me hacen cantar y me hacen bailar… un poco. [ fa servir un to tímid]
Un dia li dic a l’Eduarda, una germana meva que me la estimava molt:
– Sabes qué, Eduardita, voy a clases de baile. I em diu: – Díselo a papá porque él ya sabe que tú eres un bailarín, no se enfadará. I aleshores, vaig parlar amb el mestre: – Maestro, yo tengo miedo y estoy angustiado porque estoy mintiendo a mi padre. Jo només tenia 13 o 14 anys. Sí, un adolescent. I jo li deia:
-¿Lo hará maestro? ¿Hablará con mi padre? Aleshores em va dir que si.
– Yo vendré “Antoñito”. Perquè em deia “Antoñito”.
– No sufras que yo hablaré con tu padre, además tú siempre le podràs decir que yo te pedí que bailaras. No eres tú que has venido a buscarme, he sido yo que te lo he dicho…
– Papá, mañana vendrá el señor Magrinyà, un profesor de l’Instituto del Teatro.
No li vaig dir que era un ballarí… [ amb expresió de nen entremaliat ] I va venir a casa meva.
*>*:El seu pare com va reaccionar?
El meu pare… És que el meu pare era meravellós. El que passa que clar, són cultures, s’ha d’entendre que ell formava part d’una cultura… “Ai, el Antoñito, bailarín… como la Shirley Temple. No, no. Esto no es serio”. Teníem una fàbrica, érem rics nosaltres. Vam anar a las Escuelas francesas. Sí. Érem “niños pijos”, i jo ho vaig deixar tot pel ball.
*>*:Donaria el que fos per veure un moment la cara del seu pare, quan el mestre Magrinyà es va asseure allà davant…
Va estar encantador, el meu pare. El va rebre a la sala, i jo els mirava pel forat del pany, des de fora…. I li va dir: – “maestro” I es va inclinar i tot. Sí. Era tot un “caballero”.
– Maestro, mi hijo Antoñito será más suyo que mío, porque hará más caso de lo que usted le diga que de lo que yo le pueda aconsejar. Nació artista, con 4 años copiaba a Fred Astaire y imitaba a todos los artistas, ya veíamos que este niño serñia bailarín. Y, además, su madre siempre lo quiso.
*>*:Sempre va comptar amb el soport de la seva mare ?
Jo tenia set anys quan va morir la meva mare. L’onze de maig de 1937. Me’n recordaré sempre. La meva mare sempre em va defensar, li deien:
– Señora Valentina ¿su hjo qué quiere ser de mayor?
–Bailarín
I, per consolar-la li contestavan:
–Ya se le pasará. Cuando sea mayor, ya se le pasará.
*>*:Com si fos una malaltia!
si… I la meva mare els deia: – ¿Qué se le tiene que pasar? Mi hijo ha nacido artista, ha nacido bailarín. Al negocio no se dedicará. I tenia raó, perquè no em vaig dedicar mai al negoci familiar.
*>*:I el seu pare, davant l’evidencia i davant del mestre, suposo que…
El meu pare ho va acceptar. El mestre li va dir: – Mire su hijo es muy buen chico y no quiere mentir a su padre, es muy religioso y cree que está en pecado mortal. Sí. Era pecat mortal mentir als pares. Eren els anys quaranta i aleshores doncs… – No sufra que mi hijo irá a la clase baile y le compraré las zapatillas de ballet.
Quan em vaig posar les malles i les sabatilles, allò va ser… Era com si… pensava, quan em mori no sé què hi haurà, però t’asseguro que jo ja em sentia al cel. I des d’aquell dia i per sempre més, quan he estat treballant a la –barra-, en un escenari, assajant, ballant, m’he sentit en un altre món. El mestre Magrinyà sempre m’havia dit:
– Es que tú, “Antoñito”, no eres de este mundo.
*>*: Això et deia el mestre?
Sí. El mestre Magrinyà també era molt religiós. Jo anava molt a l’església del Pi [que està a tocar de l’estudi de Magrinyà, al carrer Petritxol]. Hi he anat tota la vida, i encara hi vaig. I abans d’anar a classe jo entrava a donar gràcies a Déu i deia: “Senyor! que pugui ballar tota la vida”. Anava a l’Institut del Teatre i també a l’escola del mestre, i ell no em cobrava les classes. Als nois, com que no n’hi havia gaires, s’ha de dir la veritat, no ens cobrava. Érem el José Ferrán*, Jesús Garín*, Antonio de la Rosa* que ara està a Santiago de Chile i un servidor .Vaig fer tres anys a l’Institut però durant el segon any ja vaig fer alguna coseta al Liceu…. El Liceu era una meravella llavors.
*>*: També ballaves al Liceu… Estaves a tot arreu?
Jo he pres el biberó al Liceu, érem criaturetes. Ballàvem però els nois no cobràvem res, cobraven les noies. Perquè les noies…
*>*:Torna-ho a dir això?
Els nois no cobràvem, cobraven les noies. Perquè deien que els nois no es necessitaven, i només ens pagaven quan fèiem l’òpera Aida o balls que havíem d’aixecar les noies [ es refereix als valls que incloïen el –pas de deux-] . Llavors cobrava 70 pessetes.
*>*:Quan fèieu com de portadors?
Voi-là! / ve’t-ho aquí. De camàlic… Les noies cobraven sempre, perquè quan es necessitava, feien de travestí, feien de noi. Eren les deixebles de la Pauleta Pàmies*. Que estaven aleshores allà.
Mica en mica, el Ballet es va anar renovant, va entrar la Carmen Vicente*, que era una meravella, la Maruja Blanco*. Ballàvem moltíssim, en poc temps agafàvem unes “tablas” ! Al cap d’un any de ser-hi, ja em van fer treballàr a les òperes russes, La Ciudad Invisible, etc. i tot el repertori rus. Al Liceu hi venia molt la companyia de Ballet Coronel de Basil*, que era una meravella. El José Ferrán va estar contractat per anar-se’n amb el Coronel de Basil, I jo li deia al mestre – Yo me quiero quedar aquí, maestro. I ell em responia – Tú te tendrás que ir también… I tenia raó, perquè jo no vaig trigar massa, me’n vaig anar molt aviat, també.
Als 15 anys vaig debutar al costat de la Carmen Vicente en l’òpera Aida, ballant el tros de Ramsés II en el templo , i quan vaig baixar la rampa i es va obrir el teló del Liceu i vaig veure el teatre tot il·luminat, va ser una meravella.
*>*:Em sembla que encara ho pots sentir ara, oi?
Sí, i et diré… Hi ha coses que quan un es fa gran va desapareixent mica en mica, però encara tinc vibracions de quan era nen. Amb els amics, quan ara passem vídeos dels ballets russos i dels musicals americans dels anys 30, Singing in the rain / cantant sota la pluja, les músiques de Broadway, Eleanor Powell… tota aquella gent que ballava tan bé, Fred Astaire, Ginger Rogers, Cyd Charisse, que després la vaig veure en persona a Las Vegas, era una meravella allò.
*>*:Però d’això en parlarem després, Antoni… [l’emoció l’embarga] ara estem al Liceu amb 15 anys.
Van ser unes temporades molt intenses . I el mestre va fundar Els Ballets de Barcelona* amb uns ballarins que estaven molt bé. Jo hi era en aquell moment. Feien uns festivals al teatre Calderón, on ara es l’hotel Calderón de la Rambla Catalunya. Era un teatre preciós, magnífic i allà fèiem, els diumenges al matí, matinées du ballet/ funcions matinals. I quin programa fèiem! Les Sílfides, el segon –pas de deux– del ballet del Llac dels cignes, -variacions- del ballet El Trencanous, l’ Ocell Blau de La Bella Dorment del Bosc, i una dansa catalana: Festa Major*, Los tapices de Goya*, El Amor Brujo*, totes elles amb coreografia d’en Magrinyà, bé un programa… Per això dic que a Espanya s’ha ballat molt bé. Molt bé. Després vaig anar als Festivales de España* amb el Ballet del Liceu. En total hi vaig estar set anys. Però és clar… fins que un dia el meu pare em va dir: t’has d’espavilar.[ fa referència a guanyar un sou per poder mantenir-se]
Quan vaig complir els 19 vaig haver de fer el servei militar i quan vaig acabar el servei militar, me’n vaig anar a Paris. A Paris vaig aconseguir…
*>*:Un moment, ens estem perdent en el recorregut … Ha de deixar el Liceu, ha de deixar les classes, ho va haver de deixat tot i se’n va a fer el servei militar. On el va fer?
A Figueres.
*>*:Encara estava a prop..
A Figueres, però va ser l’època que vaig ballar més. I saps per què? Doncs perquè una de les germanes del Magrinyà, que n’eren quatre, dues noies i dos nois, estava casada amb un Capitán General del Ejército. Yo era “ el odiado” perquè em deien: “El quintorro ese que está enchufado, el enchufado bailarín!”. Fins que no juraves la bandera, no podies sortir amb permís. I jo era un privilegiat dels privilegiats, perquè quan el mestre em necessitava el capità em donava el permís.
*>*:O sigui, que els caps de setmana baixava a Barcelona.
Jo baixava el dissabte a la tarda, vestit de “quinto” i primer de tot, anava a la classe de la Charo Contreras, que tenia una escola al carrer Santa Anna, i després me n’anava cap a casa, i el diumenge al matí ballava a les matinals del teatre Calderón. Llavors, un dia vam convidar al Capità General i al Sergent del regiment que vinguessin a veurem ballar, perquè no es pensés que jo sortia amb un –tutú- fent… [ gesticula imitant els moviments femenins d’una ballarina, amb un somriure sornagué] Sí. Perquè jo era la “guasa” de tots els meus companys i vaig pensar: jo vull que vegin el treball que fem. Van venir, i després de veure’ns ballar, l’endemà dilluns a les sis del matí, el capità va reunir a tot el regiment:
– Regimiento de Infantería de Badajoz, número 26 de Figueras”… “El bailarín. Diez pasos adelante. Sube, Sube.
I llavors, el Brigada Salguero diu:
– Este señor es un gran artista, yo lo he visto, y el tío que se meta con él no le crece más el pelo en toda su vida!
Llavors, jo em vaig convertir amb la “vaca sagrada de l’ Índia”, i vaig passar de ser el pitjor al millor.
El capità em va fer ballar davant de tot el regiment, tot tíos, eh? Van fer un festival amb tots els soldats que sabien fer alguna cosa, i de ballarí només hi era jo. I deien: – Ah, pues que baile. I el capità : – Como no baile le corto el cuello, después de tantos permisos que ha tenido… Tiene que bailar!
Estava una mica acollonit, al principi. Clar, què passarà aquí? Em vaig armar de valor, tot un teatre ple de soldats. I jo pensava: et mataran. I vaig ballar la “Gran Polonesa” de Chopin, me’n recordaré tota la vida. Magnífic, i una de salts… jo creia que trencaven el teatre. Saps allò que fan amb els futbolistes ara? …I em sentia content perquè em va donar la pau que necessitava.
Ara vull dir aquí, amb tot el respecte, que els nois que volíem ballar vam ser molt valents. Sí. Jo no sóc orgullós i no m’agrada dir aquestes coses però en vull deixar constància; els ballarins vam ser molt valents en aquella època.
*>*:Tornant al Liceu, Com estava considerat el ballarí del Liceu?
Ni be ni malament. Triomfaves, t’admiraven, et reconeixien però tot passava entre nosaltres, entre la gent que ballava. Sí que tenia un prestigi, però una cosa sòlida com era un ballarí de l’Òpera de Paris, no.
*>*:I la convivència amb l’orquestra, amb els músics?
Hi havia un respecte molt gran, absolut per tothom, ens portàvem molt be, sobre tot amb el Cor, que érem com una família. Ara bé, als assajos nosaltres sempre passàvem els últims. La primadonna / principal cantant femenina, per exemple: la Renata Tebaldi*, quantes vegades repetia l’ària(1)! i tots els ballarins allà asseguts a les butaques, hores i hores esperant…
*>*:Que ella acabés?
Si! I no hi havia manera….
*>*:Potser passaven aquestes coses perquè, malauradament, mai s’ha donat la importància que es mereix la nostra professió.
Això és la gran pena.[ho diu pesarós]
*>*:Bons companys al cos de ball?
Molt. Tant, que jo tinc amics i amigues, que encara ens reunim molts diumenges, anem a dinar junts, 55, 56 anys de bona amistat. I això és molt bonic.
Vaig acabar el servei militar i li vaig dir al mestre que marxava i el mestre va dir: – Con tu talento tienes que irte. Aleshores jo era un professional, ballava molt bé, -l’espanyol-, tocava los palillos(2), dominava la -escuela bolera-, estàvem molt preparats. Potser està malament que ho digui…
*>*:No, en absolut, és real. Els ballarins d’aquella època ja eren el que ara en diríem “versàtils i polifacetics”, amb una amplia formació acadèmica que corresponia a la riquesa de la nostra cultura en dansa, que ens feia, i ens fa, únics, si més no, diferents .
Si. Es veritat, savíem ballar de tot. Amb Els ballets de Barcelona vam anar al Teatro Español de Madrid. Allà hi havia la Pilar López*, José Greco*, Manolo Vargas*, Antonio Ruiz “el bailarín”*, perquè a Madrid eren bons amb el flamenc. Però “el ballet” érem nosaltres i la dansa clàssica era a Barcelona. Allà varem guanyar el premi “Amadeo Vives”. Ballàvem el ballet La Revoltosa*, una meravella. Jo feia el personatge del “Chupitos”. Jo era molt criatureta, molt infantil, i sempre feia o de vell o de nen. Sí. En El diablo Cojuelo* ballava amb la Rosita Segovia* i feia de “viejo verde”, amb vint-i-pico anys !
*>*:I als 22 anys decideix marxar. On va?
A França. Per una banda vaig ser molt feliç, però per l’altra va ser molt difícil, perquè la família no em va ajudar. No m’ho va prohibir però… en fi, vaig passar molta gana! Vaig patir molt, tant que vaig resistir només quatre o cinc mesos, i vaig tornar cap a Barcelona perquè no podia més. Necessitava menjar i fer una vida normal. Aleshores va ser quan vaig treballar amb el Joan Tena*, ballàvem al teatre Calderón, sense cobrar també. Va ser un fracàs, el Joan Tena és mort i s’han de respectar moltes coses, però…
Quan vaig retornar a Barcelona, la meva pàtria, la meva terra, la meva ciutat, amb els meus, vaig veure que el Liceu era el mateix. No faràs res a Barcelona, vaig pensar. La cosa no havia canviat. És que això nostre, estimada amiga… On està la companyia de ballet?… i em vaig dir a mi mateix: Si no sales, “Antoñito”, te morirás de asco.
*>*:Però quan diu: – Aquí no faré res… hi havia Els ballets de Barcelona i les temporades d’òpera al Liceu, i vostè era un ballarí considerat.
Sí, però ni cobràvem, ni cotitzàvem.
*>*:França, t’ho passes malament quatre mesos, aprens molt perquè hi ha molt bones classes i…
I m’adono del que és la vida de l’artista, del ballarí. Molt dura, eh? Però, encara que hagués continuat el negoci del meu pare i hagués fet milions, no hauria estat feliç. Jo crec que un ha de viure la seva pròpia vida, “no es la muerte a la que hay que temer, es, a no vivir la vida”. O sigui que vaig estar cosa de… a veure que no m’equivoqui, potser no va arribar a l’any que vaig dir: “Me vuelvo a París”. I em deia a mi mateix: Antonio, força i aguanta el que sigui, perquè si vols fe alguna cosa en aquesta vida has d’empassar i has d’aguantar.
*>*:Em deixa fer-li una pregunta indiscreta ? Tanta gana i una vida plena d’entrebancs a França, i per l’altra banda, una família acomodada que realment…
Però és que jo no deia res. Jo no vaig dir que passava gana, perquè si ho haguessin sabut m’haurien dit: “Vuelve, córtate la coleta y dedícate al negocio”. Vaig mentir tot el temps. Si que ballava i triomfava, perquè a Paris feia gales i tenia molt d’èxit, però avui cobraves i potser estaves 3 ò 4 setmanes que res de res… coneixes Paris? La sala Pleyel?* Allò era una meravella, jo n’estava tan enamorat! quan s’és jove quina força la joventut! Anava a les classes d’Olga Preobrajenska*. Tenia 82 anys, havía estat la favorita del Zar de quan les Russias i la prima ballerina quan l’época de Nijinsky *. Eren grans artistes, l’Anna Pavlova * i la Karsavina*.
*>*:estudiar allà devia ser…
Meravellós. Venien el ballarins del New York City Ballet, és que et podria explicar tantes coses…
*>*:I és clar que s’han d’explicar!
El dijous teníem la classe de ballet per homes. Parlo de fa mil anys endarrere! Entraves i veies tot de nois normals, però quan es col·locaven a la barra… aquells cossos es transformaven. Una classe de nois, fantàstic. En aquella època era impensable a casa nostra. Després venien les noies i fèiem les classes de -pas de deux-. Allò era treballar de debò. Era meravellós. Les classes s’havien de pagar, però el desig de ballar que jo portava a dins em feia ser un descarat, de veritat. I deia:
– Je n’ai pas d’argent, je ne peux pas payer./ no tinc diners, no puc pagar
La Preobrajenska era meravellosa, eren grans artistes i havien patit molt, els russos blancs van patir molt, també.
*>*:Perdona, els russos blancs?
Els russos blancs eren els russos de quan els zars, i quan va sorgir el comunisme, la revolució russa del 1917, van haver de emigrar a Paris. I la Preobrajenska em deia: – Menges o no menges! I s’enfadava molt, perquè jo era molt tímid i no li contestava. – Passes gana, oi? No tens diners? Ves a la barra …
*>*A la barra de treballar o al bar?
A treballar. I després em convidava al restaurant. Sí, i no em cobrava la classe, deia: –Le petit espagnol ne paie pas, le petit espagnol n’a pas d’argent / el petit espanyol no paga, el petit espanyol no te diners.
Em presentava a tots els càstings de comèdia musical, per cantar, per ballar claqué, pel que fos. La comedia musical No, no, Nanette, va ser el primer treball que vaig fer als estudis Baker* de París. Buscaven nois que poguessin parlar en francès, cantar i ballar claqué. Em van veure a la classe : “ Aquell noi que seu allà, canta, balla, digues-li que vingui”. Em van citar l’endemà per assajar en un local al Boulevard Sebastopol, amb un piano. No volien l’accent espanyol i em feien vocalitzar. Me’n recordo que em feien dir:
–Je veux te voir dejà chez nous bouvant de thè sur mes genous / Et vull veure ara mateix a casa nostra prenent el tè assegut sobre la meva faldilla.
I ara canta-ho…. “Contractat”. Vam debutar al teatre Alcazar de Marsella. Després va venir l’altre musical: My fair lady.
Jo anava cada dia als estudis Baker, perquè allà hi havia unes parets on estava tot anunciat… Era fantàstic, Paris és Paris… Que si un gos, un gat, volem un senyor que tingui noranta anys, volem un que tingui un ull guenyo y un altre que no se què… Quan no hi havia feina s’havia de menjar igual! Allà podies fer de tot. Cinema. Figuració intel·ligent. Aleshores…
*>*: Com? Figuració intel·ligent?
Aixó ho pagaven be. “Vostè seu aquí, mira l’hora al rellotge, s’aixeca i torna cap allà, i ja està”. “ Corten!” I com que eres artista ho feies bé a la primera. No volien perdre temps. De vegades feia de fotògraf, darrere d’una càmera, d’altres només havia de demanar un autògraf… “ara deixi anar una paraulota” i deia una paraulota en francès!
*>*:Sí?
Mais oui ! i és clar que si!
*>*:I això et donava diners com per seguir les classes…
Sí. Un temps després vaig treballar en el Teatre Sarah Bernhardt amb la Companyia del Marqués de Cuevas*, em va contractar.
*>*:Però com arriba al Marqués de Cuevas?
Doncs buscant en els castings dels estudis Baker. Vaig provar i em van agafar per la Saison de printemps / temporada de primavera .
Vam actuar en el teatre Sarah Bernhardt y el teatre de la Nation. Vaig ballar Petrushka. Cuevas sempre venia a Paris, amb la Rosella Hightower* com a gran ballarina i la Tumánova* com a artista invitada. I jo era un jove ballarí mort de gana i mort d’il·lusió amb ganes de ballar! El Marqués de Cuevas era un personatge molt especial. Ell vivia a la “Rue Voltaire numero set”. Era xilè i estava casat amb una Rockefeller [ famìlia adinerada dels Estats Units]. Era un matrimoni molt especial… de conveniència… pels impostos [ fa cara de circumstància]. Van muntar la Petrushka . Magnífic. Jo feia el personatge de l’ós. Un dia feia de domador i l’altre dia em posava la pell, i ho feia molt bé. M’encantava i em pagaven 7.000 francs antics a la setmana. Després van canviar el programa, van muntar el ballet Coppelia i em van donar una variació dels “cocheros”. Era preciós, i aquí ja ballava molt, amb el José Ferran* que també hi era.
*>*:De qui eren les coreografies?
Estàs asseguda?… De Madame Nijinska, Bronislava Nijinska*, la germana del Nijinsky… era una cosa! portava el cigarret amb una “voquilla!”[ ho descriu amb una expresió d’elegància i esnobisme] Sempre parlava en rus . Era un caos perquè no l’entenies de res.
*>*:Però com te’n sorties d’això?
Perquè veies ballar als altres. Jo vaig aprendre molt, vaig ser molt feliç, perquè la música russa es molt descriptiva, i a mi m’encantava, això. He sigut un ballarí que m’ha agradat expressar alguna cosa, m’ha agradat sentir. És com estimar, com deia la Preobrajenska,
–Oui, mon petit Antonio, tu dois aimer, aimer, aimer” “Dois aimer par amour, toute la salle / Si, el meu petit Antoni, tu has d’estimar, estimar, estimar, has d’estimar a tots, a tot el públic.
… He ballat de primer ballarí, de solista i he fet coses molt bones però, havies de saber fer de tot, per exemple: en el ballet Coppelia, vaig fer tots els rols, de Coppelius, que sortia de vell, de Franz, de nuvi, i de conjunt amb la Masurca que és llarguíssima i es balla molt.
*>*:I m’has dit que havies estat molt poc amb els Ballets de Cuevas. Com va ser això?
Perquè se’n van anar després a Egipte i a mi ja no em van contractar.
*>*:I quan ells se’n van anar què va passar amb el senyor Monllor?
El senyor Monllor se’n va anar al carrer, c’est fini/ s’ha acabat. I de nou als estudis Baker a buscar un altre.. i un altra vegada a passar restriccions i gana. T’estic explicant la veritat, eh? De cuentos chinos res de res. I la Preobrajenska em deia:
–Mais c’est fini? / Però, s’ha acabat? –Oui madame, c’est fini / Doncs si senyora, s’ha acabat.
-Vous avez maigrí, n’ est ce pas? vous êtes trés maigre, vous mangez, quoi?/ T’has aprimat. Estàs molt prim, què és el que menges? … [ es xucle les galtes endins, i obre molt els ulls…. esclatem a riure els dos…]
La salle Playel era molt bonica. Hi havia tot un banc de fusta on seia tothom. Estava sempre ple d’empresaris, et miraven, buscaven… Era així. La meva vida ha sigut així.
*>*:Vas trigar molt a trobar una altra oportunitat ?
No, aleshores va ser ràpid, perquè jo era molt decidit llavors, molt decidit. Estava molt segur de mi mateix perquè estava molt en forma. Si em presentava a una audició de ball espanyol, em posava les castanyoles i jo mateix em cantava la música de “Los panaderos, las sevillanas” i el que fes falta. Aleshores em van contractar per una
–tournée-, nou mesos a ciutat diària. Ara be una història!
Niça, Cannes, Paris, Lion, totes aquestes ciutats i i fins l’altre extrem de França, Suiza i Bélgica. Va ser un èxit alló. Jo cantava i ballava i també tenia una variació clàssica. Madame Tishadel* Era una senyora d’ uns cinquanta anys, amb molta classe que estava a la Companyia, i ella em deia:
-“Mon petit Antonio”( que vol dir “Antoñito” perquè -ito no existeix en francès) Je vous ai observé en pleine danse et vous êtes magnifique, vous avez du talent! Et ce contracte que vous allez signer, c’ est pas pour vous. Nous allons au Théatre de la Ville et j’espére que lá on vous observe, on vous voit, et qu’ils se prendent de vous, parce que vous êtes un artiste. / L’he vist ballar i és magnífic, te un talent! Aquest contracte que firmarà no fa per vostè. Anirem al Thèâtre de la Ville, i espero que el vegin i s’hi fixin, perquè vostè és un artista.
*>*:Ella era conscient que el paper que li estaven donant no corresponia a la seva qualitat.
Allò no era per mi, però em va aconsellar que ho fes, i va tenir raó. Resulta que, en un dels teatres que vam anar hi havia a la sala la primera ballarina du Théâtre Royal a Liège, amb dos ballarins més. Quan va acabar l’espectacle van venir al camerino i em van dir:
– On peut entrer? Comment vous appelez? Êcoute, tu est content ici? / podem entrar? Com es diu? Escolta, estàs content aquí?
I els vaig dir que feia set mesos que feia això i estava molt cansat. Llavors em van dir que se n’anava un primer ballarí i quedava una plaça lliure al Thèâtre Royal, que parlaria amb el llavors director Joseph Blasini, (francès de Marsella però d’ascendència italiana, un temperament). Em va assegurar que li encantaria, “ sempre es queixa que els ballarins francesos son molt ensopits, gens expressius, que ballen molt be però que son molt freds, a més tots son rossos i tu ets morenet! Van venir a l’endemà i em va dir :
-Je t´engage com prémier danseur, Antonio… m’a plaît enormement. Ton talent est extraordinaire, mais… mais tu dois venir a huit heures du matin pour le cours, ça doit pas être un problemme, n’ est ce pas? / Et contracto de primer ballarí, Antonio, m’ha agradat moltíssim. El teu talent és extraordinari, però… hauries de venir a les vuit del matí per fer la classe, serà possible?
Volia veure com estava de tècnica i tot això. I jo, a dos quarts de vuit ja era allà, no vaig poder dormir en tota la nit! Vaig ballar, i em va aplaudir tot el cos de ball, Bravo, bravo! I què simpàtic és! Perquè jo era molt simpàtic. Era molt…
*>*: No diguis “era” perquè ho continues sent… Així que primer ballarí de l’Òpera de Liège.
Sí. Però m’havia d’esperar fins el setembre. Aleshores m’havia d’acomiadar de la companyia, que va ser molt difícil perquè per aconseguir-ho vaig haver de fer veure que em trobava malament que, en realitat, era veritat… Aleshores vaig aprofitar aquells quatre messos per anar a Suïssa a descansar, però no va ser possible . El sr. Harhoff, un coreògraf mig rus mig austríac, em va veure ballar i em va dir que necessitava un ballarí com jo per fer El flautista de Hamelin. Tenia una escola de dansa meravellosa a Losanne. Aixó si, em va dir :
–Je ne te donnerais pas un salaire, mais tu habiterais chez Madame Laura Svalen. Serais hebergé dans une suite et la nourriture te serait donnee. On te donnerait, bien sur,un peu d’ argent pour acheter du chocolat. / Un sou no te’l donaré, però viuràs a casa de la Sra. Laura Svalen. Tindràs una habitació per tu i estaràs alimentat. És clar, tamnbé et donarem uns cèntims per petites despeses, perquè et puguis comprar quatre xocolatines.
Laura Svalen era una mecenes d’artistes. Tenia un pis maravellós, i m’hi vaig estar dos mesos a casa seva. Després em van portar en cotxe fins a Liège. Em vaig incorporar al Ballet del Tèâtre Royal de Liège, era la temporada 1956-57, i va ser esplèndid. Vaig ser molt feliç. Per fi vaig poder viure com un senyor ballarí, cobrant dignament. Fèiem les grans òperes: Aida, que te un gran ballet, La favorita, gran ballet. Fausto … També fèiem operetes, La viuda alegre que és molt bonica, La Barcarola de Offenback, Los Cuentos de Hoffmann, m’ho passava d’allò més be. M’aprenia les cançons i tot. Sí. Perquè si cantaves cobraves més! [ riem divertits]
Un cop al mes féiem – une soirée du ballet-, i em realitzava com a ballarí, a l’escenari.
…. Un ballarí es veu que és un artista quan està a l’escenari. He vist gent a les classes de ball fer coses increïbles, i a l’escenari no donen…I al revés. Vaig conèixer a Skuratov*, que era primer ballarí de l’Òpera de Paris. Era un noi que ni te’l miraves, no era ni lleig ni guapo, i a l’escenari… com ho fa aquest home? Es transformava. Sí. I això és un do de l’artista. Podríem parlar de grans genis com Ana Pavlova. Això m’ho va explicar el mestre Magrinyà. Ell la va veure al Liceu i deia:
-Qualsevol ballarina li podia passar la mà per la cara amb tècnica, però era una gran artista: “ era una dona que es transformava” I em va explicar una anècdota : Van anar, amb l’Isidret [el germà del Joan Magrinyà], a veure a la Pavlova . Vam passar dintre de l’escenari i al costat d’uns baguls hi havia gent fent els exercicis d’escalfament, i el mestre els hi pregunta:
–Est-ce que nous puovons voir madame Pavlova?. Elle est là / Podríem veure a la Sra. Pavlova? Està allà.
I els hi senyalen a una noia desgrenyada. Es van quedar tan sorpresos!
– “Antoñito”, em deia el mestre, me quedé…! Después se pintó toda blanca , se hizo un moño , se puso el tutú y salió al escenario…
El mestre era molt honrat. I em deia:
– “Antoñito”, bailaba la Lisístrata y tan solo andava … ahora, una reverencia… ahora, una vuelta… era una gran artista!
*>*:ah! La Pavlova… i vostè va acabar la temporada 1956-57 al Grand Théâtre Royal de Liège.
Sí. Llavors va aparèixer un empresari del Forum, un cinema que era una meravella, hi feien cine però també teatre, i em va proposar de treballar amb ell.
-Saps què farem? Aquest estiu guanyarem molts diners. Muntaré un espectacle i tu m’ajudaràs. El vaig acabar muntant jo l’espectacle , perquè ell no en sabia [ ho expressa amb un punt d’indignació]. Jo ja vaig veure que seria un fracàs com un cabàs. No sabia el que es pescava aquell home. Després Jaques Kessel* i jo, que èrem els únics que ens atrevíem a cantar en anglès ho vam arreglar una mica. Ballàvem i cantàvem I’m singing on the rain, Siete novias para siete hermanos i altres. Doncs mira, el cine Forum s’enfonsava, sí.… vam treballar els tres mesos d’estiu.
Aleshores, José Greco, que em va veure ballar, em va contractar per anar als Estats Units. Abans de marxar però, havíem de passar per Barcelona, perquè havíem de ballar per la Mercè al teatre Grec. Això era l’any 1961, hi vam estar dos o tres dies i va ser un gran èxit. Sí. M’aplaudien a Barcelona! [ ho diu amb gran joia]
Ens en anem cap a Estats Units…
El vaixell, deu dies de trajecte en vaixell. I vam arribar a Nova York, fabulós. Nova York és una meravella. Allà vaig gaudir moltíssim amb aquella gent, grans artistes, però gent molt senzilla. Conchita Rivera*, Jerome Robins*… Escenaris que giren! uns artistes, unes veus! Ens van tractar amb molt de carinyo. Hi ha una gran admiració allà per tot el que se’n diu “Spanish dancer” . Per Amèrica va anar fabulós, vam fer una –tournée- de 160.000 km…
*>*:No està malament!
Dues vegades la volta al món! de l’Atlántic la Pacífic, vam anar per tot Canadà. Vaig veure la Marlene Dietrich*, Dan Johnson*, Harry Belafonte*, Fred Astaire*. I les classes de Michael Kidd, “Siete novias para siete hermanos”, Michael Kidd que era més baixet que jo! molt simpàtic, amb un caràcter… Sempre em deia: “Has d’aprendre a ballar la difícil facilitat”, no se m’oblidarà mai això.
*>* A veure, expliquem una mica això.
Doncs que no es vegi que has estat un any suant com un burro!
A Estats Units consideren que un artista es digne de ser estimat… Sí. A mi m’agradava això. Vam estar a Hollywood també, fèiem unes matinals, a les dues de la tarda. Hollywood és com Montjuïc…
*>* Sí home !!, és Montjuic i Barcelona…
Exacte… Montjuic i Barcelona. Després de la funció baixàvem a Los Angeles i anàvem a la Casa de Madrid que era un night club encantador, que feien truites… Hi anàvem a prendre “vinitos y pinchitos “, caríssims! Vaig coincidir amb la Carmen Amaya* … beneïda sigui! Puc dir que he vist ballar a un geni. Carmen Amaya sortia, “cigarrillos, café … cigarrillos, café”, es plantava allà al mig i començava a ballar. En tinc un record meravellós.
A Philadelphia vam treballar en un lloc que en diuen Latin Casino… Molt d’èxit, sempre molt d’èxit, i au!, cap amunt. Durant el 1962-63 vam estar a Dallas quan van matar el Kennedy. Després vam a anar a Carolina del Nord, allà vam saber del suïcidi de Marylin Monroe*. I tantes coses… Tot plegat va durar nou mesos.
Després van contractar la Companyia de José Greco a Copenhaguen, i també vam viatjar a Escandinàvia i Noruega, que és molt bonic. Malgrat que sóc del sud, jo vaig néixer a Cartagena, m’agraden els països del nord.
Vaig aprofitar per fer classes de ballet de l’Escola de Bourneville (3). Vam anar a Reykjavik al Pol Nord, dos dies, menys mal perquè quina tristor, eh? De nit. La llum no la veus[fa un silenci i es queda uns instants pensatiu] Una neura!… i d’Estocolm a Barcelona, al Liceu amb José Greco. Com em van aplaudir a Barcelona! Ballava una “Valenciana”. Mira que quan ballava el Pelele* al Liceu, coreografiat pel mestre, vaig tenir un èxit fabulós, però jo estava enamorat de la “Valenciana”. Perquè no la ballava, la sentia i vibrava amb ella. Antonio Gades* ( que en pau descansi) [recentment traspassat en el moment de l’entrevista] i Pilar López que també hi eren, sortien en bastidors per veure-me-la ballar.
–Este Monllor ha transformado el baile. Con el otro chico no parecia tan bonita y ahora es una maravilla. Yo salgo todos los días a medio maquillar para verlo.
… et diré una cosa, a mi em ve de naixement això de ballar, però el que som, ho devem una mica al mestre.
Sí. El mestre et feia ballar i et deia: “T’has d’aprendre això perquè demà ho has de fer”. Potser era dolent perquè anaves a corre cuita però el tenia una psicologia i una intuició per fer ballar la gent molt… especial.
*>*:Sí. És una cosa és ensenyar a fer passos i una altra cosa és ensenyar a ballar.
Ell ho deia, -Ah, amigo mío! Una cosa es dar una clase de baile y otra muy distinta es hacer bailar.
*>*:Vas seguir treballant amb la Companyia de José Greco?
Fins que van marxar de gira a Australia. Era massa lluny i em vaig acovardir i vaig dir que no hi volia anar. I, al carrer una altra vegada! Vaig estar una temporadeta fumut, trist i no gaire bé.
Sí. Aleshores vaig començar a faltar a les classes i els amics em deien:
-Posat en forma Antonio, perquè si t’abandones…
Aleshores vaig decidir de tornar als estudis Baker de París . Jo estava rabiós perquè ballava molt bé, però era petit, sempre em deien: “Quina llàstima que no tingui quatre dits més”. No els tinc, quatre dits més! Sóc petit! Però, “la suerte es de quién la encuentra no de quién la busca”. Hi havia un rètol enorme que deia: gran –tournée- als Estats Units, Canadà i Centre América. Tot i que jo, en aquelles èpoques tenia una necessitat espiritual, perquè volia anar a Jerusalem i, fins i tot m’havia sortit una oportunitat per anar-hi, però em repetia a mi mateix “tu ara has de pensar amb la panxeta, Antonio”. Jo no m’acabava de decidir, per allò dels quatre dits… Aleshores, un dia en acabar la classe veig en Vladimir, un company de classe, que parlava amb un senyor petitet, i feia molts gestos i m’assenyalava.
– “Antonio, Antonio, je vous présente monsieu Hirscht. / Antonio, Antonio, et presento al Senyor Hirscht.
Era jueu.
– Monsieur Vladimir m’ a dit que vous dansez trés bien. Vous allez interpreter le rol d´Arlequin. Vous êtes engagé. Vous jouez la panderette? La danse de La Traviata de Verdi ?/ M’ha dit en Vladimir que balles molt be. Farà el personatge d’Arlequi. Està contractar. Sap tocar la pandereta? La dansa de la Traviata de Verdi?
L’havíem fet amb el mestre, La Traviata, m’agradava tot això.
*>*:Així doncs, va haver-hi un segon viatge.
Va resultar ser una –tournée- de quatre mesos a Estats Unids con Gino Landi de la Rai italiana. Una gran Co-producció de Hollywood, de la Columbia. El muntatge es deia “La festa italiana” i anava sobre la història i les diferents cultures d’Itàlia, un programa molt complicat, amb quaranta ballarins. Em van dir: estigui a la Gàre du Nord a las nou, se’n va vostè a Roma per fer els assajos”.
*>*:Aquella mateixa nit?
Eren les quatre de la tarda, i a les set del matí vam arribar a Roma. A Roma vam anar al Forum Italico, em van presentar a Gino Landi, que era encantador, i vaig tenir sort perquè li vaig caure de meravella. Vam debutar en el Madison Square Garden de Nova York. És tan gran! És l’únic lloc on he ballat, i no he sentit res. Del camerino a l’escenari, què és immens, ens van muntar una pista perquè quasi podies agafar una moto per arribar-hi! Fèiem coreografies on havíem d’interpretar personatges de gladiadors, “abanderats” de Verona, molt difícil , etc. Ens van muntar una coreografia molt bonica amb la música de Verdi. Assajàvem fins a les dotze de la nit, per torns, sort que hi havia al costat un camp de gespa, i quan acabaves, t’estiraves i descansaves…
Hi ha una sola cosa, durant tota la meva vida professional a la que m’he negat, i això que et pagaven 150 dolars més : muntar a cavall, perquè a les caigudes de cavall… jo li tinc molta por. Sort que no hi estaves obligat. Prefereixo menjar arròs blanc , i pair be.
*>*:I després d’això vas seguir ballant ?
Sí. Fins que em van haver d’operar, i llavors aquí ja es va acabar tot. Les meves cames ja no podien donar més. Després he seguit donant classes de claqué.
*>*:Tu has estat un ballarí apassionat, de la dansa es fet la teva vida. Què en penses del ballarí d’avui.
Si, encara soc un apassionat. Avui dia els ballarins no són així, ballen millor que nosaltres, però aquella passió… Nosaltres vibràvem. Ara hi ha molta tècnica, una tècnica fantàstica, però més fredó.
*>*:no sé com agrair-te tanta generositat. Moltes gràcies pel teu temps i pel teu entusiasme inacabable per la dansa.
Jo sóc un “chiflado”. Quan em mori diré “ he tingut la sort de poder ballar tota la vida, que és el que jo volia fer”.
Moltes gràcies a tu també per aquesta estona.
……….
Aclariments de text
1 fragment solistic d’una òpera.
2 altre nom que se li dona a la castanyola.
3 August Bournonville, Copenhague 1805-1879. Creador d’un estil propi
Dins l’academicisme del ballet clàssic.
Vols que t’expliqui una anècdota del Liceu?
*>*:Sí, i tant.
Era l’assaig general de Martha de Flotow. Els ballarins estàvem asseguts, esperant el nostre torn i mirant l’assaig de la “primadonna [veu principal femenina dins de l’òpera], i dels… “primadonnos” [seguint amb el seu bon humor, inesgotable!]. Repetien i repetien, i el temps anava passant. Aleshores sentim que diuen:
–É finito .
Els músics, quan era l’hora plantaven a qui fos, molt lleig, eh?. Be, i nosaltres:
–¿Maestro y el baile?”
I el director d’orquestra contesta :
-“Non é importante, va benne, va benne .
I així va ser. I vam arribar al dia de l’estrena, sense assaig general. Tal com t’ho dic. Jo tenia una agilitat extraordinària i sempre em donaven peces molt ràpides. Era una música preciosa, com un “pizzicato“… pensava: em lluiré…
[ Canta…]
En José Ferrán, en Federico Arnal*, l’Antonio de la Rosa* i jo. Els quatre, a escena, i jo ja preparat per la meva bateria. L’orquestra comença i fa…
[Canta a un altre tempo, amb molta parsimonia ]
*>*:O sigui, un adagio en comptes d’un “allegro ma non tropo”..
Nosaltres érem criaturetes de 15 anys, però sort que ja teníem experiència a l’escenari, i que el Josep Ferrán en tenia 21 o 22 d’ anys…
-Què fem, Josep? Li van preguntar els altres quan vam començar a sentir la introducció de la música
-Seguiu-me, seguiu-me. Punteta, punteta, salutació, punteta, punteta, salutació. El pobre, si no tremolava li faltava poc!
Total. No vam poder fer res del que el mestre ens havia muntat. S’acava la música i sortim de l’escenari i:
-Però, què ha passat? Quin desastre ! Quin disgust vam tenir tots quatre, i quina por de trobar-nos al mestre!
En Magrinyà, no ens va renyar, però va entrar amb una cara als camerinos…[ l’Antoni arrufa les celles] i nosaltres, callats, mirant al terra. Li teníem un respecte al mestre que no vegis, però el Ferrán, que era el més gran, li va dir:
– No hi ha dret amb el que ens han fet, mestre…
– I què vols que hi faci jo!
Doncs com aquestes, moltes i moltes vegades.
[riem plegats… fins i tot el càmera!]
*Entrevista realitzada el dia 22 i 31 de gener del 2008
El Magrinyà era tot un senyor, ho ha estat sempre. El que ens ha faltat ha sigut una mica de coratge per continuar, com van fer a l’Òpera de Paris i a Nova York. Perquè pensa que aquí s’ha ballat molt bé, i podríem haver estat un dels primers ballets del món. Això és l’única pena.
Antoni Monllor.