Alfons Rovira

I SI RECORDÉSSIM L’ALFONS ROVIRA, AQUELL GENI OBLIDAT?

 El 29 de gener de 1949 Barcelona rebia plena de felicitat un d’aquells éssers excepcionals que malauradament no sovintegen, un d’aquells genis que, atesa la transcendència històrica del seu llegat, tenen l’estranya virtut de fer que es pugui parlar d’un abans i un després de X. Parlo d’ ALFONS ROVIRA i ALBERO (1949-1984), indubtablement i per dret propi EL ‘Primer Ballarí Estrella’ del Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu. Un referent per antonomàsia, amo del seu propi “abans i després”, amb el seu art va revolucionar del tot la dansa, sobretot la clàssica, en un moment on poques eren les companyies de ballet espanyoles que conreaven aquesta disciplina. Un d’aquells personatges adorables que deixava sempre una petjada inesborrable perquè era del tot impossible que produís indiferència en qui tingués la joia de tractar-lo.

El primer contacte amb la dansa arribà durant la seva infantesa mitjançant el folklore català en ser membre de l’Esbart Verdaguer, històrica entitat barcelonina ja desapareguda dedicada a la promoció d’aquest gènere: el seu primer mentor, el pedagog, folklorista i músic Lluís Moreno i Pallí (1907-1974), en aquell temps director artístic de l’esmentada agrupació,  immediatament va copsar en aquell nano el potencial gegantí que el duria a entrar per la porta  gran a l’olimp dels grans de la dansa. El 1958, per suggeriment de Moreno i Pallí, Rovira inicià els seus estudis de dansa amb el gran ballarí i coreògraf Joan Magrinyà (1903-1995),  artífex insuperable de la vida balletística d’aquell moment -focalitzada especialment en el seu gran centre d’operacions, el Liceu de Barcelona-, que ja des del primer moment va aconseguir fer brollar el gran magisteri artístic de l’Alfons.  Encetada ja la seva carrera professional, el 1966 es perfeccionà a Cannes (va guanyar una beca que el va permetre treballar amb Rosella Hightower i Valentina Presilave) i Colònia.

En plena adolescència (1963) va incorporar-se a la ‘troupe’ liceista de Magrinyà i a 19 anys fou nomenat  Primer Ballarí Estrella de la companyia, una autèntica fita (el 1965 havia estat ja promocionat a Primer Ballarí): la seva Estrella homòloga femenina era Asunción Aguadé (1943), un altre nom imprescindible d’importància cabdal. En el periple liceista  de Rovira altres Primeres Bailarines i brillants ‘partenaires’ seves que cal esmentar foren Cristina Guinjoan, Elisabeth Bonet, Àngels Aguadé i Guillermina Coll (Premi Nacional de Cultura de la Generalitat 2015 de prolífica carrera internacional i que fou membre dels Ballets de Flandes i Wallonie).  Tanmateix consignar que en els seus inicis havia compartit l’ escenari liceista amb la gran Aurora Pons.

Posteriorment va prosseguir la seva carrera vertiginosa -impactant en tots  sentits- al Musiktheater im Revier de Gelsenkirchen com a Primer Ballarí al costat de la seva esposa, Carme Cavaller (1947), excel·lent ballarina i pedagoga (fou Ballarina Solista del Ballet liceista), incorporada tanmateix a aquel col·lectiu i companya ideal en aquesta aventura alemanya tan fascinant: un tàndem imbatible. Gelsenkirchen seria testimoni luxós d’  intervencions rovirianes eminents  (tant com a intèrpret com a coreògraf) en títols com “Romeo and Juliet”, “Carmen”, “Winterreise”, “Equus”, “El fantàstic món dels gnoms”, “Bolero”, “Així parlà  Zaratustra”, “Hamlet”, “West side story”, “Scherezade” o “Les quatre estacions”: afortunadament la relació d’  obres és extensíssima per la qual cosa, i amb un xic de pena,  resulta del tot impossible detallar-la aquí íntegrament.

La seva era una personalitat absorbentment arrasadora, fascinant i polièdrica, seductor, creador i intèrpret nat, apassionat i musical. A més de ser un ballarí excels de facultats portentoses gens habituals, expressivitat suprema, empatia generosa i innata amb el públic -era d’aquells artistes que “passaven la bateria” segons l’entranyable argot teatral d’altres èpoques- i un talent actoral propi dels grans intèrprets del teatre de prosa, també fou un coreògraf eminent, músic, mestre de dansa, va dissenyar escenografies, vestuari i jocs de llums meravellosos,… Posseïdor d’una formació intelectual immensa a l’abast de pocs,  era un ballarí  tècnicament infal·lible molt temperamental  que, però, mai cedia davant la temptació de l’histrionisme i, tal i com abans s’esmentava, un actor sublim que aconseguia transmetre les màximes emocions amb una economia de mitjans admirable: en aquest sentit no poden oblidar-se les seves creacions al Liceu dels protagonistes de títols com “Obsesión” (1973, coreografia del propi Rovira amb música de Diego Monjo jr.), “Pierrot” (1973, Magrinyà i música d’Albert Prats i Trian), “La nochebuena del diablo” (1970, la cèlebre peça del compositor Óscar Esplá en la visió de Magrinyà), “El sombrero de tres picos” (1973 i amb diverses reposicions posteriors,  coreografia reeixidíssima de Magrinyà del cèlebre ballet de Manuel de Falla en què un sublim Rovira, en el rol del Moliner, regalava amb la seva Farruca  cinc minuts de màgia i poesia teatral que feia aturar el temps, tot mostrant el perfecte maridatge entre l’estil de la dansa clàssica i l’espanyola), “El amor brujo” (1975, Magrinyà i música de Manuel de Falla), “El combate” (1967 i 1973, versió de Magrinyà del ballet compost per Raffaello de Banfield) i “Joseph Legende (La llegenda de Josep)” (1967, coreografia de Zlata Stepan per a la partitura de Richard Strauss). En paral·lel a aquestes interpretacions, naturalment, se succeïen les seves intervencions de luxe en molts dels títols operístics que conformaven la temporada liceista -amb “Faust”, “La Gioconda” i “Aida” al capdavant-, servits sempre magistralment pel Ballet Titular del Liceu.

Molt bonic rememorar tanmateix la seva participació amb tota la companyia liceista en la pel·lícula “El fantástico mundo del doctor Coppelius”, una coproducció Estats Units-Espanya i adaptació cinematogràfica del ballet “Coppélia” de Leo Délibes, rodada el 1966 a Madrid.

Va rebre diversos i merescuts  premis en reconeixement a la seva brillant trajectòria, un parell  especialment remarcables: el “Premio de Danza Mérito artístico y coreográfico al Primer Bailarín Estrella del Ballet del Liceo” atorgat per l’empresa liceista (1969) i el “Premio Nacional de Teatro de interpretación coreográfica correspondiente a la temporada 1971-72” concedit pel llavors existent Ministerio de Información y Turismo (Asunción Aguadé seria també premiada en idèntica disciplina i en aquella mateixa edició, mentre que Joan Magrinyà va rebre un “Premio Honorífico”).

El testimoni sincer de Tomàs Manyosa, qui compartí escenari amb Rovira durant la seva etapa liceista, representa la descripció perfecta i sintètica de l’artista, una mena de declaració de principis (una valoració assumible perfectament pels qui foren els seus companys): “Fou un autèntic regal per a mí compartir assajos i escenari amb l’Alfons; per tant vaig poder gaudir en primeríssima línia de la seva tècnica virtuosa la qual cosa, junt a la seva capacitat enorme de transmissió de sentiments i emocions, el convertiren en un ballarí irrepetible.” El seu tarannà era el dels genis dotats d’un talent únic i excepcional que viu en el seu propi món: el 1984  Alfons Rovira endegà un llarg viatge de destí incert. El llegat que ens deixa és immens; és del tot imprescindible i just que les noves generacions coneguin l’Alfons. 

Estàs entre nosaltres, permanentment viu en el nostre record. L’oblit és la mort. Gràcies, Alfons: impossible oblidar-te, impossible no estimar-te.

Jordi Pujal

Juliol 2019

Associació LiceXballet

Agraïments: Carme Cavaller i Tomàs Manyosa

Il·lustracions: Fons fotogràfic de LiceXballet (gràcies a Cristina Guinjoan, Asunción Aguadé, Glòria Gella, Maite i Rosa Casellas, Mercè Núñez, Marta Guerrero, Guillermina Coll, Maria Dolors Escriche, Mercè Roca, Toni Savi, Emili Llovera, Margarita Cabero, Francis Valero, Anna Albelda, família Tort, Àlex Solé i tants amics que, mercès a la seva generositat i esforç, han fet possible aquesta realitat).

Revisió/adaptació al català: Setembre 2020